Pàgines

dilluns, 30 de novembre de 2009

Si és d’Espanya, què hi fa a Catalunya?

No sé com han anat les negociacions amb els hereus del fotògraf Agustí Centelles, però el cert és que el seu llegat ha anat a parar a mans del Ministeri de Cultura; és a dir que amb tota probabilitat serà traslladat a Madrid o a Salamanca. És el mateix que va passar quan Salvador Dalí va deixar en herència una part del seu patrimoni a l’Estat espanyol; es va procedir a desmantellar, parcialment, el seu Museu de Figueres. I un cas semblant va passar temps enrere quan una entitat de crèdit, com a forma de pagament d’impostos, va lliurar a l’Estat un quadre de Joan Miró; immediatament va ser traslladat a Espanya, a Madrid.

L’argument és molt clar, i d’una lògica irrefutable: si és seu, per què no se’l poden endur cap a casa. En ocasió del quadre de Joan Miró, un diputat espanyol contrari lògicament a què el quadre restés a Catalunya, dipositat a la Fundació Miró, o que es cedís a la Fundació del mateix pintor que hi ha a Mallorca, cosa que podia semblar el més assenyat, va posar un símil inqüestionable: “És que algú quan va a comprar a una botiga, després de pagar deixa el que ha adquirit a la mateixa botiga?”. I tenia tota la raó. Si és seu, s’ho emporten cap a casa. De fet, és el mateix argument que esgrimim nosaltres quan reclamem el retorn dels anomenats arxius de Salamanca (recordem que encara queden documents per a retornar); per a un andalús o un manxec, que l’arxiu “nacional” de la Guerra Civil sigui a Salamanca és tan normal com que s’hagués establert a Santander o a Càceres, perquè qualsevol d’aquestes ciutats formen part del seu imaginari nacional. De la mateixa manera que l’Arxiu Nacional de Catalunya, ubicat a Sant Cugat, podia haver-se fet a qualsevol altra ciutat catalana.

Ara, ERC posa un altre cas sobre la taula. Al despatx del Rei hi ha el quadre “l’atleta còsmic” que el Dictador Franco va encarregar a Salvador Dalí; un capritx personal del monarca que va costar a l’erari públic tres milions d’euros. Els republicans demanaven que el quadre es cedís (ni tan sols demanaven que hi fos lliurat en propietat) per a ser exposat al públic al Museu Olímpic i de l’Esport de Barcelona, argumentant que, essent propietat del “Patrimonio Nacional”, es posaria a l’abast i gaudi dels ciutadans. La lògica nacional espanyola, la que ja contempla Catalunya com un territori aliè a la seva identitat, ha fet que la proposta fos refusada taxativament, amb la complicitat servil això sí dels socialistes catalans, els impulsors del Museu Olímpic de Barcelona, i dels convergents; no fos cas que l’amo s’enfadés.

diumenge, 29 de novembre de 2009

Col•laboració al Bloc Gran del Sobiranisme

A partir d’aquesta setmana he iniciat una col·laboració setmanal al Bloc Gran del Sobiranisme. En uns moments en què la societat catalana sembla donar mostrar d’uns mínims d’unitat per a la defensa també d’uns mínims de dignitat per a Catalunya, el sobiranisme necessita aparcar la seva patològica lluita caïnita i avançar cap a visions més transversals i unitàries, on respectant les particularitats de cadascú i sense abandonar el necessari esperit crític es treballi per a un projecte comú. Reprodueixo, aquí, el primer article que hi he publicat:


ERC, fent diana amb un tret per la culata

Els qui amb una certa assiduïtat, i des d’una perspectiva independent, escrivim sobre l’actualitat política catalana podem passar fàcilment del derrotisme més decebedor a l’eufòria més injustificada. Sovint, tot depèn de la perspectiva des de la qual se’n faci l’anàlisi. Hi ha una sensació generalitzada que els nostres líders polítics s’aferren fàcilment al poder, i adeqüen totes les seves estratègies per a conservar-lo, o per assolir-lo quan no es té. En l’àmbit de l’independentisme, per exemple, la política erràtica d’Esquerra ha provocat no poques decepcions i moltes més desercions; encara que sembli incomprensible, quan tothom diu que el sentiment sobiranista està creixent arreu del país, resulta que les expectatives electorals d’Esquerra són, per dir-ho suau, més aviat a la baixa. Les raons que es donen per a blasmar la política seguida per l’actual direcció d’Esquerra no són fútils ni mancades de fonament.

Ara bé, vist a una certa distància, també s’ha de reconèixer que el país ha fet un canvi important en els darrers anys, i que un paper força decisiu hi ha tingut ERC. La impulsió del nou Estatut, tant se val quin hagi estat el resultat final, ha tret el país d’una atonia que no ens portava enlloc. El debat durant la seva elaboració, amb la posterior negociació a Madrid per arribar a un resultat que a més de deixar-nos insatisfets és qüestionat des de totes les esferes del poder espanyol, han posat de manifest la inviabilitat i l’esgotament del model autonomista. Però el fet que els socialistes catalans, amb Maragall al capdavant, abanderessin la reforma de l’Estatut que ara ens és qüestionat ha arrossegat els socialistes cap a posicions absolutament impensables uns anys enrere. Amb totes les discrepàncies i els recels que ens provoquen, el cert és que les paraules i els posicionaments de gent com el President Montilla o fins i tot de José Zaragoza, o editorials compartits també per La Vanguardia o El Periódico, incloses les adhesions de la Patronal catalana i dels sindicats, indiquen que la societat catalana, de forma majoritària, ha avançat en consciència nacional, ja sigui per a reivindicar un major autogovern o ja sigui per a avançar cap a una sobirania plena. I que ERC ha tingut un paper rellevant en aquesta evolució de la societat catalana, que a molts ens continua resultant insuficient, em sembla indiscutible.

El que resulta curiós, però, és que tot el panorama actual amb aquesta evolució dels sectors fins fa poc molt reticents a les reivindicacions catalanistes i amb l’eclosió dels moviments desacomplexadament sobiranistes, que s’ha concretat en el procés de consultes populars sobre la independència de Catalunya ha trastocat el plans d’Esquerra i convertit en paper mullat el seu full de ruta. En la Conferència Nacional d’ERC, d’ara fa dos anys, i en el Congrés que en va seguir, personalment vaig mostrar-me molt crític amb l’actual direcció, i en tots dos casos hi vaig presentar una bateria d’esmenes, perquè el full de ruta que s'hi marcava anava per un altre cantó. Segons les seves tesis, aprovades tant en la Conferència Nacional com al Congrés, l’estratègia passava per convertir ERC en el partit hegemònic de l’esquerra i, amb Esquerra com a pal de paller, assolir una majoria parlamentària que permetés una proclamació unilateral d’independència o la convocatòria d’un Referèndum nacional per l’autodeterminació. Un Referèndum per al qual no s’hi posava data, però que en cap cas podia ser abans de les eleccions a celebrar el 2014, data que improvisadament es va treure de la màniga Carod Rovira per no deixar-ho en un horitzó encara més llunyà. Els meus arguments anaven en el sentit que l’estratègia no havia de ser aconseguir que Esquerra fos la força majoritària, perquè d’això n’hi podia haver per temps, sinó aconseguir que hi hagués al Parlament la majoria sobiranista necessària. Els partits només són una eina per assolir uns objectius, i mai una fita per ells mateixos. L’important no és qui hauria de liderar el procés, sinó fer que aquest procés sigui possible; en el benentès que, lògicament, ERC hi tindria un paper ben important i decisiu, i que com a partit s’aspiraria a tenir la màxima representació possible. Des del meu punt de vista l’important era entendre que seria inviable, per més que creixés ERC, pretendre un procés d’emancipació nacional fet des d’una sola força política o des d’una sola posició ideològica; que el pas cap a l’exercici del dret a decidir havia de ser un projecte de país, una fita àmpliament compartida, cosa que implicava acostar les altres forces polítiques cap a posicionaments sobiranistes (que, per tant, ens disputarien el terreny electoral) en lloc d’erigir-nos en únics valedors del sobiranisme.

El resultat ha estat que, gràcies en part al paper d’ERC, s’ha aconseguit fer passes positives en la direcció contrària a la que marcava l’actual direcció d’Esquerra. I a la vegada, descontents amb la política d’Esquerra o simplement al marge del partit, han aparegut altres grups així com les plataformes sobiranistes que han tirat pel dret el procés de consultes populars, inesperat i imprevist pels republicans. Han fet diana sense saber-ho, i sobretot sense proposar-s’ho; amb el risc de rebre, això sí, la patacada electoral perquè el seu discurs anava per un altre cantó. Potser han fet diana, precisament perquè el tret els ha sortit per la culata.

dissabte, 28 de novembre de 2009

Sobre l’Administració d’Injustícia

Tota societat civilitzada necessita tenir uns mecanismes que assegurin el compliment de les Lleis i que aquestes s’apliquin de manera justa: per això en diem Administració de Justícia. Davant de qualsevol conflicte o alteració de l’ordre establert les parts en litigi probablement tenen prou arguments i raons per a defensar o justificar el que han fet o el que pretenen fer. Aleshores, un organisme imparcial escolta les dues parts i emet sentència, atribuint la part de raó que correspon a cadascú, en base a les lleis existents. És un mecanisme que hauria de donar garanties i seguretat als ciutadans, tot i que hi cap la possibilitat que la sentència no plagui a cap de les parts o que no la considerin del tot encertada. Ara bé, el pitjor que pot passar és que aquesta suposada Administració de Justícia, a consciència, cometi de forma permanent actes d’injustícia.

Fa ben just un any, als Estats Units, es va destapar el cas de l’estafa financera més gran de la història. A hores d’ara, ja hi ha hagut sentència, s’han reparat els danys en la mesura que era possible, i se suposa que es poden dedicar a prendre les mesures perquè accions com aquelles no es tornin a repetir. Res a veure amb l’anomenada Justícia espanyola. I quan dic “anomenada” no és que posi en dubte la seva espanyolitat, sinó la seva justícia. No hem referiré, avui, als casos ja habituals en què la Justícia tracta de forma diferent als grups o persones en funció de la ideologia; frases com “Dins de l’esquerra abertzale volem sectors durs, tant a favor d’ETA com en contra d’ETA” serien constitutives de delicte per apologia al terrorisme si no fos que van ser pronunciades pel Ministre Rubalcaba, per exemple. Em limitaré a centrar-me en el temps en què tarda la Justícia a emetre sentències, i que és una forma d’impartir “injustícia”. Un cas sonat va ser el de la presa de Tous, al Pais Valencià en què la Justícia va condemnar els damnificats, injustament i a consciència, a esperar més de vint anys a ser reconeguts els seus drets; molts dels qui tenien dret a cobrar indemnització ja eren morts quan es va dictar sentència, així com alguns dels qui havien de respondre’n per la seva irresponsabilitat. El mateix que pot acabar passant amb el cas del frau a Hisenda, a Barcelona, on hi ha implicades importants empreses de construcció i responsables de l’Administració d’Hisenda; s’ha dilatat tot el procés a consciència i sabent que així s’esgotava el termini de la prescripció. Quan el jutge faci el simulacre d’emetre sentència, amb la petulància de fer veure que finalment dirà la paraula justa, tot quedarà en un no res perquè tothom sap que els delictes que s’imputaven en el seu moment ja hauran prescrit. El mateix deu passar amb la dilacions interessades a l’hora de citar a declarar els imputats del cas Palau i prendre les mesures cautelars per evitar la destrucció de proves o la construcció de descàrrecs; no és per casualitat ni és perquè sí que es dóna un temps tan llarg a uns encausats, que s’ha negat a molts altres en la mateixa situació.

I a la resolució del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut se li pot donar la mateixa lectura. Deixant de banda totes les consideracions de tipus nacional, el dret inalienable del poble català a decidir el seu futur, i la perversió del mateix tribunal que ha esdevingut eina instrumentalitzada pels partits polítics espanyols, i per tant part interessada en el conflicte que pretenen dirimir, el sol fet de dilatar en el temps fins a tres anys el dictat de la sentència ja és, per sí mateix una injustícia. Es pot ben dir que durant tot aquest temps aquest pretès Tribunal ha condemnat els ciutadans de Catalunya a no poder tenir ni disposar plenament d’una norma jurídica que legítimament s’havien dotat, en base a les lleis espanyoles no ho oblidem. El Tribunal Constitucional ja ha emès sentència i ha condemnat Catalunya, i probablement, quan i com convingui al PP i al PSOE, acabarà de donar l’estocada amb un redactat definitiu. És una mostra més de la Injustícia institucionalitzada, d’això que indegudament en diuen “Administració de la Justícia”.

divendres, 27 de novembre de 2009

El gest de Sant Pere

Curiosament, quan l’argument de molts partits polítics i plataformes sobiranistes per a convocar les Consultes Populars sobre la independència de Catalunya era que tot es feia dins de la més escrupolosa legalitat, des de Sant Pere de Torelló surten en direcció contrària. El plantejament d’Arenys de Munt, tal com reconeixia el seu alcalde i tal com van ratificar els tribunals, era que no es podia considerar il·legal una consulta feta des d’entitats ciutadanes, sense la participació de les institucions i, per tant, sense valor jurídic ni conseqüències legals. I si l’Estat ho permetia en aquestes circumstàncies era perquè considerava que no passava de ser un acte simbòlic, com un partit de costellada de les seleccions catalanes.

Probablement, la Justícia es va limitar a prohibir a l’Ajuntament d’Arenys que cedís locals, infraestructura o diners per a la consulta, pensant que feta al marge de les institucions la seva repercussió seria mínima. No es va tenir en compte que aquell valor simbòlic inicial podia esdevenir l’espurna que encengués tota una foguera; de moment, també simbòlica, però d’un abast molt més gran. Una actitud semblant podia mantenir el Govern espanyol davant les consultes del dia 13 de desembre, pensant que hi ha una línia vermella que no es pot traspassar i que és la d’involucrar-hi d’alguna manera les institucions. I aquest és el quid de la qüestió: el moviment sobiranista ha trobat una escletxa en el marc legal espanyol que permet unes accions simbòliques, sempre que quedi clar que no tenen cap validesa legal, que són partits d’exhibició. Hem avançat la línia vermella que sabíem que no ens permetrien passar, però aquesta hi continua essent. Com ja he dit en diversos ocasions, l’exercici del dret a decidir caldrà fer-lo en algun moment fent el salt a la legalitat espanyola, i emparant-nos en la nostra legitimitat.

D’aquí el valor de l’alcalde de Sant Pere de Torelló. Indirectament, els ajuntaments ho tenen molt fàcil per a ajudar les entitats que vulguin organitzar una consulta d’aquestes, de manera que tot es faci des de la legalitat. Per tant, no tenia cap necessitat de plantar cara i dir que ell ho faria obertament, com a representant legítim del poble de Sant Pere. És només un gest de desafiament a una legalitat que ens impedeix l’exercici d’uns drets ben legítims. És l’assaig més real del que pot esdevenir-se en un futur, esperem que no massa llunyà, en què el Parlament o el Govern català hagin de prendre una determinació apel·lant a la sobirania del poble de Catalunya, encara que aquesta no sigui reconeguda per les lleis espanyoles. Per avançar cap a la independència, no hi ha altre camí.

dijous, 26 de novembre de 2009

A Europa, no ens posem flamencs

Europa ha escollit finalment el seu President. El fins ara primer ministre belga, Herman Van Rompuy, assumirà el paper de President de la Unió Europea, càrrec amb unes funcions no del tot ben definides tenint en compte que el poder de la Unió continua estant en el seu Consell on els Estats prenen les grans decisions. Per tant, a partir de gener la presidència de Herman Van Rompuy haurà de compaginar-se amb la presidència de torn del Consell europeu, que en aquest cas correspondrà a José Luís Rodríguez Zapatero. Amb tot, a Catalunya aquest nomenament ha suscitat unes certes expectatives pel fet que Van Rompuy és un flamenc.

D’entrada, tots sabem que si la Presidència de la Unió fos realment el que el seu nom pretén indicar, no haurien permès que se la disputessin polítics retirats o de segons fila, i menys encara provinents de països amb un pes relatiu. Quan va ser l’hora de decidir qui presidiria el Banc europeu, francesos i alemanys van tenir molt clar que el pastís havia de ser per a ells, i no només que l’havien de pactar sinó que en tot cas se l’havien de repartir. I és que quan el poder presumeix de descentralització o de permetre el joc als menys poderosos, és perquè en realitat el poder és més fictici o simbòlic que real; com passa amb la Secretaria general de les Nacions Unides. Amb tot, Europa va fent passes endavant, per lentes i moderades que siguin, i el fet de dotar-se d’una Presidència sens dubte que ha d’afavorir a la seva cohesió i a afeblir el pes dels Estats. Ara bé, d’aquí a fer elucubracions sobre el paper del nou President en base al seu origen flamenc, hi ha un bon tros.

L’eurodiputat Oriol Junqueras afirmava que Van Rompuymolt difícilment s’oposaria a un referèndum d’autodeterminació”. No dubto que, particularment, pugui ser més sensible a les qüestions nacionals i als litigis que poden mantenir amb els Estats, com el cas català. Però no veig tan clar quin podria ser el seu paper, donat el cas, no solament pels condicionants propis del càrrec, i pel fet de saber qui l’ha fet possible, sinó per la pròpia autoimposició de qui sap que ara li correspon exercir un altre rol. L’assumpció d’un determinat càrrec sovint fa que la persona es comporti, fins i tot sense pressions externes, més en base al que creu que s’espera d’ell que del que realment pugui pensar. I com sol passar en aquests casos, pot esdevenir més papista que el papa.

dimecres, 25 de novembre de 2009

Espanya, una fàbrica de sobiranistes

Ho deia abans-d’ahir Joan Ridao: “Una sentència adversa del Tribunal Constitucional podria ser una fàbrica de sobiranistes”. És una tesi que hem sentit en moltes ocasions, darrerament: des de l’època Aznar als reiterats incompliments de Zapatero, passant per les retallades de l’Estatut primer, el seu incompliment després, el boicot a l’aeroport del Prat, la discriminació i l’espoli fiscal, el menyspreu per la nostra llengua, les actitud antidemocràtiques que neguen el dret a decidir, la utilització interessada i en contra nostra de les institucions espanyoles, les campanyes d’intoxicació mediàtica... Tot sembla afavorir aquella idea, que particularment sempre he posat de dubte, de com més malament, millor.

Hem vist com les contrarietats i la desconsideració d’Espanya envers els ciutadans de Catalunya, de tots els ciutadans siguin unionistes o independentistes, provoquen un malestar general que pot fer aflorar el sentiment sobiranista. És cert que al Parlament de Catalunya hi ha una sola força que es declara obertament independentista, però també és cert que de les altres formacions polítiques han sortit veus amb posicionaments que haurien estat impensables uns anys enrere. Potser per això, per fer realitat els auguris del President Montilla, des de determinats sector independentistes s’espera que la sentència del Tribunal Constitucional acabi de desfigurar el ja prou migrat Estatut, considerant que seria també la sentència definitiva de l’autonomisme. S’oblida, probablement, que mentre aquí estem improvisant a cada pas, i sempre a la contra, a Madrid calculen mil·limètricament cada una de les seves accions; de manera que la sentència del Tribunal Constitucional serà suficientment restrictiva segons els seus interessos, però no tant com per a provocar la deserció dels socialistes, per exemple.

És possible que totes aquestes atzagaiades del poder espanyol, de les que hem patit i de les que ens esperen, siguin una fàbrica de sobiranistes com diu Joan Ridao. Però, aleshores, amb més raó que mai haurien de preguntar-se els dirigents d’Esquerra com és que les nostres expectatives de vot no estiguin a l’alça en consonància amb aquest creixement del sentiment sobiranista; com és que aquesta fàbrica de sobiranistes no enforteixi la principal opció sobiranista. Una primera hipòtesi seria (tant de bo hagués de reconèixer que anava errat) que, en contra del que diuen tots els sondejos d’opinió, Esquerra fes el salt endavant que es pregonava en el darrer Congrés del partit. Una segona hipòtesi podria ser que aquest aflorament social del sobiranisme no fos tant una resposta a les agressions d’Espanya, com una resposta a la incapacitat d’aquesta Esquerra, i en general dels dirigents anomenats nacionalistes, a liderar el procés d’emancipació del país. I, entremig, hi pot haver moltes més hipòtesis, naturalment.

dimarts, 24 de novembre de 2009

Prou de pantomima, senyors!

Aquests darrers dies, darreres setmanes, mesos i fins i tot anys, sentim reiteradament advertències de polítics de tots els colors sobre el que pot esdevenir-se quan aparegui la sentència del Tribunal Constitucional en contra de l’Estatut. És un joc que dominen molt bé els espanyols, i en el qual nosaltres ens hi perdem amb facilitat, oscil·lant d’una a altra banda ballant al so dels seus capricis. S’ha de reconèixer que temps enrere hauria estat impensable que un dirigent socialista com José Montilla fes declaracions com les que ha fet aquests dies, però són declaracions que sempre tenen el corresponent contrapès que torna a situar les coses al seu lloc. A Madrid ja saben que “perro que ladra, no muerde”.

Tot i que les deliberacions del Tribunal Constitucional són secretes, interessadament, sense escrúpols ni vergonya, van traient filtracions per veure com reaccionarien uns i altres, per tal de treure la sentència com i quan convingui als partits espanyols. Aquí, segons el dia, l’humor del polític o l’ambient particular en què es troba, anem de l’atzagaiada més fora de lloc a la submissió més servil; qualsevol cosa menys adoptar una posició ferma, unitària i rigorosa de la majoria que va redactar la proposta d’Estatut i que ara reivindica que no es toqui el text que ja ha referendat el poble de Catalunya. Tothom sap que el partit que menys acatarà la sentència del Tribunal Constitucional, si per exemple no desmenteix les sentències que hi ha hagut fins ara validant la política d’immersió lingüística, serà el Partit Popular. Però aquests, que ja tenen la posició presa i que mantenen malgrat el que puguin dir els tribunals, no en fan ostentació; simplement, actuen en conseqüència.

No serveix de res fer afirmacions retòriques en el sentit que “Si l’Estatut no té cabuda a la Constitució, el Tribunal Constitucional té un problema” o que “Una sentència adversa posaria en perill el pacte constitucional” o ens “Hauríem de replantejar la nostra relació amb Espanya”, si al capdavall s’acaba dient que “acatarem la sentència del Constitucional”. Un Govern responsable i mínimament nacionalista, o senzillament autonomista, ja hauria pres una posició clara i precisa de rebuig a qualsevol sentència d’un Tribunal corromput políticament, sense cap legitimitat per a emetre sentències sobre res i molt menys en contra de tot el poble de Catalunya. Però, no. Podem dir frases més o menys altisonants, però tot seguit hi afegim que confiem que la sentència no sigui tan negativa (com si aleshores ja donéssim legitimitat a aquesta pantomima de TC), i deixem clar que, encara que no ens agradi, acabarem ajupint el cap i acatant la sentència.

dilluns, 23 de novembre de 2009

Contra l’acatament de les sentències judicials

Ningú dubta del poder dels mitjans de comunicació que poden elevar a la categoria de drama nacional, de terratrèmol que ha de somoure les estructures del país, fets que podrien haver passat desapercebuts per irrellevants; o a la inversa. I no és casual que sigui en un o altre sentit, sinó que respon als interessos de la ideologia del mitjà, que en els públics es correspon sempre als interessos governamentals. És el cas del darrer posicionament del Tribunal Suprem espanyol en relació al suposat dret dels pares a escollir la llengua d’escolarització dels seus fills.

El Tribunal Suprem, d’acord amb altres posicionaments judicials anteriors, ha rebutjat la demanada d’un pare gallec que pretenia que el seu fill rebés l’ensenyament integrament en castellà, acollint-se al principi d’elecció de la llengua d’escolarització que tan apassionadament defensa el Partit Popular. La sentència, emesa pel Suprem el passat 21 d’octubre, deixa clar que ni la Constitució ni la Declaració Universal dels Drets Humans, als que pretenia emparar-se el demandant, "garantizan a los padres el derecho de elegir la lengua que regirá el proceso educativo de sus hijos". I, assegura el Tribunal Suprem, reconèixer que tota persona té dret a escollir la llengua d’escolarització “portaria a resultats absurds”. Per a ser políticament correctes, els del Partit Popular han d’esgrimir el principi de la lliure elecció de la llengua d’escolarització, fins i tot a vegades argumentant problemes psicològics per al nen, tot i que ells ja saben que això portaria als resultats absurds a què fa referència el Tribunal Suprem. Però és que en realitat ells també estan radicalment en contra d’aquest principi; només pretendrien aplicar-lo en el cas dels pares que es neguen a respectar la legislació de les comunitats autònomes amb una llengua diferent del castellà. Naturalment, el mateix Partit Popular, que quan li convé reclama l’acatament de les sentències judicials, és el primer en refermar que no acataran la decisió del Tribunal Suprem i que continuaran amb la seva croada en contra de la diversitat lingüística de l’Estat, amb l’esperança de trobar un jutge “amic” que, contravenint tota la jurisprudència anterior, els doni la raó.

Per això, aquesta mena de pronunciaments de la Justícia espanyola, com les reiterades sentències que es refermen en la unitat lingüística del català, són silenciats pels mitjans de comunicació afins o tractats com a notes breus perquè passin desapercebuts. Ni al PP ni al PSOE els interessa donar-hi massa rellevància, perquè quan els convingui ells seran els primers en passar-se pel forro les sentències judicials que no els agraden. I els mitjans de comunicació, submisos i obedients, segueixen els seus dictats.

diumenge, 22 de novembre de 2009

OPA hostil contra l’anglicanisme

A l’Església anglicana hi ha un gran esvalotament. Malament van pair els sectors conservadors que es permetés l’ordenament de sacerdotesses, però que ara es pretengui fins i tot elevar-les a la categoria de bisbes ja els és excessiu. Alguns han començat a amenaçar amb la ruptura, que no es tractaria només de donar-se de baixa de l’anglicanisme sinó de traspassar-se en bloc a l’Església de Roma. Una ocasió que no ha desaprofitat l’inquilí del Vaticà, que ja els ha obert els braços, en el que podria considerar-se una OPA hostil contra l’anglicanisme.

És el concepte d’ecumenisme que sempre ha tingut el Vaticà: des de la veritat més absoluta, s’espera que els altres reconeguin el seu error i esmenin la seva culpa. Una actitud, per cert, força diferent dels sectors més progressistes del catolicisme que aguanten estoicament, cristianament que dirien ells, les atzagaiades que els plou des d’un Vaticà intransigent. Els qui, qüestionant el poder, han gosat posar-se al costat dels pobres i dels oprimits, o han reivindicat uns drets tan íntims i personals com els relacionats amb la sexualitat, han rebut amb resignació les desaprovacions, les censures i les amenaces de la intolerància papal; la darrera ha estat la monja Teresa Forcades que ha tingut la gosadia d’advertir, des de la vessant estrictament científica i no religiosa, dels interessos i de les maquinacions que hi ha al darrere de les vacunacions massives de la famosa Grip A. Des de la Jerarquia sembla que interessen ben poc els principis evangèlics i molt més la complaença del poder. Quina mena de categoria moral poden tenir els pastors anglicans que per a defensar la seva posició ultraconservadora en un tema, important des del punt de vista humà però irrellevant des del punt de vista de la creença religiosa, com és el de l’ordenament de bisbes i sacerdotesses han amenaçat de passar-se a la religió catòlica. I quina mena de categoria moral té aquest Papa i aquesta jerarquia catòlica que no ha desaprofitat l’ocasió per a obrir-los les portes amb la intenció d’aprofundir la crisi en l’església rival. L’existència de dues Esglésies separades es fonamenta en la possibilitat o la negació del reconeixement de les dones per a fer carrera eclesiàstica?

La història, però, podria acabar malament per a l’anglicanisme. El manteniment en el món actual de les creences religioses es fonamenta en una visió ultraconservadora de la realitat. Mentre que les actituds progressistes al si de les esglésies sempre han portat cap a una laïcització que s’ha traduït en acció social i política. Des del moment en què els principis evangèlics no se sustenten en un elevat nivell d’abstracció i de misticisme, ràpidament es pot caure en una acció directa molt més propera al laïcisme de l’esquerra.

dissabte, 21 de novembre de 2009

Desautoritzacions i unanimitat al Govern Montilla

Amb només dos dies de diferència el President Montilla ha hagut de desautoritzar els dos màxims representants dels partits amb qui forma coalició de Govern, Josep Lluís Carod Rovira d’Esquerra i Joan Saura d’IC-V, pel tema del Tribunal Constitucional. Hores d’ara, tothom sap i admet que aquest Tribunal Constitucional no està legitimat per a emetre sentències sobre res: bàsicament perquè està corromput per l’interès dels dos partits nacionalistes espanyols, el PP i el PSOE del President Montilla, però també per la seva incapacitat manifesta.

Carod Rovira argumentava, molt alegrement, que la seva sentència seria intranscendent per a la vida quotidiana a Catalunya, quan tothom sap que els mateixos que ara ignoren i menyspreen les sentències dels Tribunals espanyols quan són favorables a acceptar la diversitat lingüística, com la darrera sentència del Suprem espanyol rebutjant el dret dels pares a escollir la llengua d’escolarització dels fills, esperen una sentència del Constitucional que els sigui favorable per combatre el model lingüístic de Catalunya que fins ara ha donat uns resultats raonablement satisfactoris. I Joan Saura apel·lava a la responsabilitat dels magistrats del Constitucional perquè presentessin en bloc la dimissió; una apel·lació sense sentit perquè l’única cosa que han demostrat aquests magistrats és una absoluta irresponsabilitat i manca de dignitat personal per acceptar ser els titelles dels dos partits espanyols. I no es tracta de si el President Montilla està més o menys d’acord amb els seus socis de Govern; és que ell en tant que subordinat del PSOE no és ningú per interferir en un afer que porten directament des de la seu central de Madrid. I per això ha de sortir al pas dient que les declaracions de Carod i de Saura no responen al criteri del Govern sinó que les feien com a dirigents dels respectius partits polítics. El criteri del Govern, del qual formen part Carod i Saura és tot un altre. És el del PSC-PSOE.

Aparentment, doncs, hi ha discrepàncies internes dins de l’executiu català sobre l’actitud a prendre enfront del Tribunal Constitucional i la seva sentència contra l’Estatut. Però, en realitat, les diferències tampoc són tantes. Al capdavall, tots acaben dient que finalment acataran la sentència, que ajupiran el cap i resignadament acceptaran la sort que ens assignin des de Madrid. El més ètic i més digne des d’un punt de vista nacional seria simple i clarament declarar des del Govern de la Generalitat la incompetència del Tribunal Constitucional Espanyol, la supremacia de la voluntat del poble de Catalunya, i en conseqüència el no acatament de les seves sentències, prescindint de si ens són més o menys desfavorables. Però això, com deia el President Montilla seria com “viure en un altre planeta”, i que vist des d'una òptica independentista seria com “viure i actuar des d’una altra realitat nacional”.

divendres, 20 de novembre de 2009

Del fracàs de Barcelona al de Copenhaguen, passant per Singapur

Tot sembla indicar que ja es dóna per fracassada la cimera de Copenhaguen que hauria d’haver substituït i renovat l’acord de Kyoto en la lluita contra el canvi climàtic. Fa un temps, encara hi havia governants desvergonyits que posaven en dubte l’amenaça del canvi climàtic; ara, davant les evidències, tan sols poden minimitzar-ne les repercussions i sobretot allargar-ne els terminis. Si han estat ben pocs els països que han complert amb els compromisos de Kyoto, la solució més raonable és no fixar-ne de nous i limitar-se a meres declaracions simbòliques.

Això és el que s’esdevindrà a Copenhaguen. La prioritat de les grans potències no és ni la lluita contra el canvi climàtic, ni la defensa dels drets humans, ni el desenvolupament global de la humanitat, ni el benestar de les futures generacions, sinó simplement guanyar la partida del lideratge econòmic. I ningú voldrà arriscar-se a quedar enrere amb mesures serioses de frenada de l’emissió de gasos contaminants, si això pot representar un cert avantatge per als competidors. I com que tots són agents contaminants i competidors alhora, el fracàs està servit. Però el pitjor d’aquest fracàs no serà la impossibilitat d’arribar a acords seriosos, sinó el revestiment que se’n farà per tal de simular que els resultats de Copenhguen no han estat tan desastrosos. Perquè si de Copenhaguen se’n sortís amb el reconeixement clar i obert del fracàs, probablement encara hi hauria l’esperança d'una nova oportunitat. Probablement no s’arribarà ni a això: es farà una declaració de bones intencions justament per amagar les pèssimes intencions dels Estats; es posaran fites a llarg termini justament per segellar el compromís de no prendre’n a curt termini.

No cal ser catastrofistes, diuen, perquè de ben segur que quan els efectes del canvi climàtic es facin més vius i amenacin més directament la seguretat i el benestar del primer món, aleshores per força s’emprendran mesures correctores o pal·liatives. De moment, totes les previsions apunten a què les conseqüències més immediates i més greus seran per als anomenats països del tercer món, cosa que tranquil·litza europeus, xinesos, americans i japonesos. Tot està controlat, tenim encara un marge de temps per a continuar prioritzant la lluita pel lideratge econòmic, sense mirar massa prim en els efectes destructius del planeta.

dijous, 19 de novembre de 2009

La retirada d’Esquerra, novament

El Senat està debatent en Comissió el que ha de ser el nou Reglament. El moment oportú, doncs, perquè s’hi introdueixin els canvis en matèria d’usos lingüístics per tal que es respecti la igualtat de tots els ciutadans i la concepció plurilingüista de l’Estat. Però ja sabem que la Constitució estableix com a dogma que no tots els ciutadans són iguals en drets, que els drets d’un catalanoparlant no són equiparables als drets d’un castellanoparlant, de manera que l’equiparació de les diferents llengües que es parlen a l’Estat podria ser inconstitucional, tal com diuen alguns magistrats del Tribunal Constitucional. I també sabem que per als nacionalistes espanyols a l’Estat no es parlen diverses llengües, sinó només una, la que té un rang superior; la resta són peculiaritats que algunes comunitats tenen a més a més.

Tot això ja ho sabíem, i no ens ha de venir de nou que ho defensin els socialistes i els populars espanyols, amb la complicitat dels seus subordinats catalans. El que ens sorprèn, però, és que Esquerra també els faci el joc i retiri les esmenes que tenia preparades en relació a l’ús del català, del basc i del gallec al Senat. És a dir que és molt possible que s’acabi aprovant un nou Reglament del Senat, sense que Esquerra ni tan sols hi hagi presentat esmenes en aquest sentit. Justament, l’excusa que anaven donant fins ara els presidents del Senat i els partits nacionalistes espanyols per tal d’impedir-hi l’ús del català era que això no estava previst en el seu Reglament; i que el tema s’havia de debatre quan aquest es reformés. I arribada l’hora, Esquerra, integrada al grup de l’Entesa on són majoria els socialistes, accepta disciplinadament que es retirin les esmenes que ells mateixos havien presentat.

Les explicacions que hi donava el senador republicà Carles Bonet, portaveu de l’Entesa en la Comisssió de Reglament del Senat, eren inversemblants i surrealistes. Segons recullen els mitjans de comunicació, el senador d’Esquerra raona la retirada de les esmenes perquè “aquesta és una matèria sensible que no hauria obtingut l’aprovació del Ple de la Cambra”. Està clar que no hauria tingut el suport de la Cambra, bàsicament perquè el partit amb el qual comparteixen grup al Senat, el PSC-PSOE, hi votaria en contra. I per aquesta regla de tres, què carai hi fa en Ridao al Congrés presentant propostes i esmenes que sap que no tiraran endavant per l’oposició frontal de socialistes i populars? Al Senat, Esquerra no hi farà ni el paper testimonial de deixar-hi constància amb les seves esmenes, senzillament perquè estem supeditats al Grup de l’Entesa on són majoria els socialistes.

Això sí. Un cop fetes aquestes renúncies (ja no ve d’una), ens exclamarem en campanya electoral dient que són els del PSC els qui no tenen veu pròpia a Madrid. I fins i tot tindrem la barra de dir, com deia Carles Bonet, que aquesta "Serà la nostra actitud constant i permanent sense defallir".

dimecres, 18 de novembre de 2009

Autèntics disbarats

Ho deia Joan Ridao, Secretari General d’Esquerra, parlant de la Llei General de Comunicació Audiovisual (LGCA): És un “autèntic disbarat, regressiu i lesiu contra els interessos culturals, lingüístics i econòmics del sector audiovisual català", i "constitueix una autèntica LOAPA cultural, que arriba al Congrés amb una clara voluntat afavoridora de les grans empreses, rabiosament centralista, ignorant de la diversitat lingüística de l'Estat i oblidant el deure de servei de la televisió pública”. És per això que Esquerra hi presentarà tot un seguit d’esmenes que seran, amb tota probabilitat, rebutjades perquè el PSC-PSOE trobarà com sempre altres majories per defensar els seus disbarats.

I picarem de peus i ens esquinçarem les vestidures; i ells riuran de la nostra incurable estupidesa. Zapatero ha jugat, i continua jugant, quan i com vol amb els grups petits de l’oposició; i, tot s’ha de dir, ho té relativament fàcil perquè els dirigents d’aquests partits, molt curts de mires, ni s’adonen que estan fent una cursa de relleus per a apuntalar el Govern espanyol que imposa la seva llei i la seva concepció d’Estat centralista, uniformitzador i retrògrada. Per a cada ocasió, Zapatero utilitza el clínnex que més li convé, es digui CiU, CC, PNB, UPyD, IC-V o Esquerra, perquè sap que aquests es deixen comprar per quatre rals; quan els toca el torn de salvar el Zapatero es fan el milhomes com si haguessin aconseguit la gesta de doblegar-lo als seus peus, i quan és el torn dels altres han de simular un enuig desmesurat que els passarà tan bon punt els torni a cridar a la Moncloa. I aquesta Esquerra, està clar, no n’és pas una excepció: a part de continuar donant suport als socialistes per tal que puguin continuar governant al seu aire a Catalunya, i que de retruc esdevé el suport imprescindible per al Govern espanyol per a tirar endavant els seus projectes, fa quatre dies que el recolzaven per a aprovar la reforma del sistema de finançament; aleshores era CiU la qui s’exclamava aïradament.

Els partits minoritaris a Madrid tenen la clau, i en certa manera la paella pel mànec, però la utilitzen només per treure’n pírrics beneficis, i encara sovint més de partit que de país. Globalment, alternant-se, són ells (Esquerra, també) els qui donen suport a les polítiques rabiosament centralistes del Govern Zapatero. Un autèntic disbarat, sí senyor.

dimarts, 17 de novembre de 2009

Tancament de Caixes

Les fusions de Caixes d’Estalvi catalanes van seguint el seu curs, segons el pla establert des de Madrid. Excepte en un cas concret, la resta de Caixes catalanes mantenien la seva solvència i han obtingut beneficis fins i tot en els moments més greus de la crisi; uns beneficis inferiors, és cert, però en part perquè s’han dedicat molts més recursos o provisió de fons per a fer front a un possible increment de la morositat, que malgrat tot continua essent perfectament assumible. Les fusions, doncs, no responen en general a cap necessitat imperiosa de les entitats d’estalvi sinó a uns interessos aliens que han fet ús del poder real que disposen, el poder de l’Estat.

Durant el període de vaques grasses aquestes entitats d’estalvi seguien polítiques expansionistes, bàsicament com una fórmula per a camuflar els enormes beneficis. S’obrien sucursals a dojo, encara que inicialment no fossin rendibles, com a inversió de futur per a obtenir més cotes de mercat; i d’aquesta manera, els comptes resultants quedaven més equilibrats. Ara, amb l’esquer que els ha parat el poder central, tiraran per la borda tota aquesta estratègia per seguir un procés a la inversa. Com a mínim, si els directius d’aquestes entitats han de fer marxa enrere, haurien de reconèixer el fracàs de la seva gestió i assumir-ne les conseqüències. Però, lluny d’això, i prescindint de l’interès que podia tenir, el seu principal actiu, aquesta xarxa territorial de caixes d’estalvi per a cadascun dels territoris, aquests directius s’han oblidat de l’origen i l’interès de les entitats que representen, i s’han posat a actuar com a mers directius empresarials que veuran requalificada la seva posició personal. Tindrem unes Caixes més fortes, més potents, potser sí; però cadascun dels territoris haurà perdut un dels seus elements dinamitzadors. Per entendre’ns, “La Caixa” està invertint més arreu de l’Estat que no a Catalunya mateix; s’ha convertit en un gegant econòmic, però perdent bona part de la seva funció d'origen.

Inicialment, es pactaran uns certs equilibris de poder entre les caixes participants en cada fusió; però això només servirà per dissimular en els primers mesos la pèrdua d’identitat territorial, a partir dels quals les noves entitats funcionaran amb una altra mentalitat financera que contemplarà cada territori purament en funció de la seva rendibilitat. I Osona, el Penedès, el Gironès, el Bages o el Vallès poden deixar de tenir interès per a la nova entitat. El mateix criteri que s’esgrimeix des del Govern per a dir que no es voldria que les caixes catalanes es fusionessin amb caixes espanyoles, amb la possibilitat de perdre capacitat de decisió i fins i tot la seu central, les comarques seran les grans perdedores d’aquest procés de fusions. Guanya l’Estat i guanyen els directius, especialment aquells que amb la seva mala gestió havien posat en risc la Caixa de Catalunya, però hi perden els treballadors i les comarques. Sincerament, hi perd el país.

dilluns, 16 de novembre de 2009

Personalistes, creguts i ambiciosos

En el tots els sectors ideològics de la política hi ha la idea que, sovint, els seus líders tenen tics excessivament personalistes, creguts i ambiciosos. El que passa és que, potser, en els partits majoritaris i sobretot en els partits conservadors aquests qualificatius no són vistos com a tan pejoratius sinó més aviat com unes característiques pròpies d’un lideratge fort. És, doncs, en l’àmbit ja prou trinxat i desavingut de l’esquerra nacional on aquestes acusacions sonen com a veritables desqualificacions personals. Així, és fàcil sentir-ho dir com a argument per a no voler saber-hi res, de persones com ara Joan Puigcercós, Josep Lluís Carod Rovira, Joan Carretero, Joan Laporta, Alfons López Tena...

Sincerament, em preocupa molt poc que aquests o qualssevol altres dirigents del nacionalisme català tinguin l’ambició personal d’esdevenir el líder que ens ha de portar a la independència, que es creguin que tenen fusta de líders i que són la peça clau per al país, o que tinguin un tarannà personalista. A vegades, quan s’utilitza des de l’esquerra el terme “pujolisme” per referir-se a tota l’etapa dirigida pel líder convergent es fa en un sentit despectiu; però s’ha de reconèixer que va exercir un lideratge de país (personalista, cregut i ambiciós) que va cobrir tota una etapa de la nostra història amb èxits notables, encara que també amb limitacions i fracassos, i sobretot allargant-la excessivament. Tant de bo, qualsevol d’aquests lideratges emergents, o no tant emergents, s’arribés a consolidar encetant una nova etapa cap a la sobirania nacional, encara que fos un líder personalista, cregut i ambiciós.

El problema és, justament, el contrari: que el personalisme, la petulància i l’ambició personal siguin un obstacle per a exercir el lideratge que Catalunya necessita. Que aquestes “virtuts”, probablement inherents en tot lideratge, els facin perdre de vista la realitat global del país, els impedeixin fer una anàlisi adequada d’aquesta realitat, i que per tant malbaratin els esforços estúpidament disputant-se només el lideratge del sobiranisme, deixant als altres el lideratge del país. No em queixo, doncs, que aquests presumptes líders del nacionalisme siguin personalistes, creguts o ambiciosos, sinó que es limitin a ser això sense ser capaços d’esdevenir veritables líders, que condueixin el país cap a la plena sobirania.

diumenge, 15 de novembre de 2009

Sense credibilitat i sense legitimitat

Quan es parla de corrupció, d’utilització partidista de les institucions, del rebuig que mereix a la ciutadania determinades accions polítiques, el Tribunal Constitucional espanyol és qui se n’hauria d’endur la palma. Suposo que els qui el van crear es van imaginar una institució formada per juristes reconeguts que de forma imparcial, és a dir justa, interpretés els principis constitucionals espanyols. Des d’una perspectiva espanyola, està clar, i admetent que la Constitució espanyola és declaradament discriminatòria en contra dels ciutadans que tenen una llengua, una cultura i una identitat diferent de la castellana. Però és que aquest Tribunal Constitucional, que des de Catalunya podríem rebutjar pel fet de ser espanyol, no és ni tan sols un Tribunal que mereixi un mínim de credibilitat ni respecte.

D’entrada, els dos partits nacionalistes espanyols han desvirtuat i pervertit el seu Tribunal Constitucional, convertint-lo en una mini Cambra on es reparteixen els escons en funció del poder polític de cadascú. Qualsevol magistrat honest, que cregués en la Justícia, titllaria de burla a les institucions democràtiques el manteniment d’aquest Tribunal format per delegats dels partits que emeten les seves sentències com i quan els ordenen, que reprodueixen els debats i les lluites pel poder i que, per tant, els coneixements jurídics els necessiten només per a justificar els seus posicionaments de partit. Per més que diguin que les seves deliberacions són secretes, han anat filtrant interessadament el seu procés de deliberació ja sigui per a sondejar l’estat d’opinió i veure quina reacció podria tenir la seva sentència, com per a influir directament en aquest estat d’opinió. Hores d’ara, tres anys després de tenir sobre la taula, i teòricament treballant-hi, l’Estatut de Catalunya sense haver emès cap sentència, fins i tot des d’una perspectiva espanyola s’hauria de declarar com a incompetent aquest Tribunal Constitucional. La dilació interessada de qualsevol resolució, que fos quina fos la posició partidista dominant sempre seria contrària a Catalunya, és per sí mateix una injustícia i una perversió dels principis que haurien de regir un Tribunal d’aquestes característiques.

Des de Catalunya, però, hi ha uns elements afegits per a rebutjar aquesta pantomima de tribunal. És intolerable que a cinc-cents quilòmetres d’aquí, uns lacais dels partits es disputin de forma permanent i inacabable com i quan retallaran les nostres llibertats, passant per damunt de la voluntat democràtica del poble de Catalunya. Com a demòcrates no podem sinó sentit el nostre rebuig i menyspreu per una institució pervertida que no és que no mereixi cap credibilitat, sinó que no té cap legitimitat per a emetre sentències. No n’hi ha prou amb les queixes que cada vegada més obertament fan alguns polítics catalans contra aquesta farsa de tribunal, les nostres institucions i els nostres representants, per dignitat i per no ser còmplices d’aquesta perversió, haurien de sentenciar la incompetència i el no reconeixement d’aquest Tribunal per a tocar ni una coma del que ja ha decidit o pugui tornar a decidir en el seu dia el poble de Catalunya.

dissabte, 14 de novembre de 2009

El cost de la manca de rigor informatiu

La Mònica Terribas, Directora de Televisió de Catalunya, ha comparegut al Parlament davant la Comissió de Control de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, i hi ha fet unes declaracions sorprenents i contradictòries, o si més no curioses. La qüestió va sorgir arrel de la pregunta d’un diputat de CiU que volia saber quin havia estat el cost econòmic de cobrir la notícia del nomenament de Joan Puigcercós al Santuari de Núria, amb ascensió al Puigmal inclosa. I la resposta va ser que “els partits polítics ens suposen una despesa molt gran i, a vegades, no donen cap notícia”.

Naturalment que trobo d’una absurditat descomunal pretendre buscar les pessigolles sobre el cost de cobrir una informació al Santuari de Núria o al cim del Puigmal, amb totes les dificultats tècniques que això representa. El més barat, i potser per això el més habitual en els nostres mitjans de comunicació, és limitar-se a transcriure els comunicats de premsa, a reproduir declaracions de polítics encara que no responguin a cap fet noticiable, sinó al simple afany d’ocupar quotes de pantalla. Perquè el problema dels mitjans de comunicació no és que facin un esforç suplementari per a cobrir la notícia allà on es trobi, ja sigui al cim del Puigmal, al Japó, a la selva colombiana o a la plaça de Sant Jaume. Justament al contrari, el que es pot retreure a mitjans prou poderosos com la Televisió pública catalana és l’oblit sistemàtic de fets que haurien de ser noticiables per la seva gravetat, però que no es cobreixen perquè queden massa lluny, com el conflicte permanent dels pobles indígenes de la selva amazònica (ja ningú recorda les matances de mesos enrere, al Perú?), els interessos europeus i asiàtics a l’Àfrica on s’instiguen guerres i repressions brutals (ja ningú recorda el drama del Sudan?), i tants altres temes que ens ajudarien a tenir una visió global de la realitat del planeta, i que avui no tenim de cap de les maneres.

El desconcertant, però, és que la Mònica Terribas admeti que els partits polítics li suposen una enorme despesa des del punt de vista informatiu, però que al capdavall, sovint no donen cap notícia. Doncs, això, ja no és responsabilitat dels partits, sinó dels mitjans de comunicació. Ningú està obligat a donar notícies, de manera que són els mitjans i en aquest cas Televisió de Catalunya qui malgasta esforços en cobrir activitats dels polítics que no tenen cap interès informatiu. Són els mitjans que, per comoditat i per manca de professionalitat, s’obliden de la realitat objectiva de casa nostra i d’arreu del món, que podria ser notíciable, per dedicar-se a seguir de forma abusiva, reiterativa i sense cap interès especial l’activitat d’uns polítics obsessionats en esdevenir notícia permanent.

divendres, 13 de novembre de 2009

Oportú final de la legislatura

Queda menys d’un any per acabar la legislatura. I just en aquests moments hi ha damunt la taula un munt de projectes i perspectives que podrien ser decisives a l’hora de fer-ne la valoració global. D’una banda, hi ha la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, a l’espera que el PP i el PSOE considerin que ha arribat el moment oportú per a fer-la pública, però de l’altra hi ha tot un seguit d’iniciatives de caràcter legislatiu que cal que accelerin el seu ritme de tramitació si volen arribar a temps: el desplegament de la LEC, la Llei del cinema, la Llei d’acollida, la Llei de Consultes populars, la Llei electoral, la Llei d’organització territorial (que fins fa poc se’ns deia que havia de ser prèvia a la llei electoral), la reforma de la Sindicatura de comptes, el finançament dels partits o la posada en funcionament de l’Oficina antifrau.

En el context dels escàndols de corrupció política sembla que, almenys de cara a la galeria, els grans partits polítics es veuen obligats a buscar punts de consens pel que fa a la Llei electoral i a l’Oficina antifrau que fins ara ells mateixos boicotejaven. Potser, més que veure’s obligats a desencallar-los el que no gosen és continuar posant-hi traves tan obertament. Val a dir que des d’un punt de vista nacional no és possible aprovar la nova Llei electoral, si abans no s’ha reformat l’organització territorial; a no ser que es considerin vàlides les circumscripcions provincials i que no es vulguin tenir en compte les vegueries, o que se’n faci una aprovació provisional que caldria tornar a reformar quan s’hagués resolt el tema de l’organització territorial. Per a Esquerra, però també per al tripartit, seria imperdonable acabar una segona legislatura participant del Govern sense haver tret cap de les grans lleis que ja es formulaven com a prioritàries del primer Pacte del Tinell, i que es retreia a CiU no haver-ho fet abans: la reorganització territorial i la llei electoral.

Potser, doncs, no seria tan descabellada la hipòtesi d’unes eleccions anticipades, abans de l’estiu que ve. Seria una manera d’evitar que es pogués culminar l’aprovació de cap d’aquestes lleis que incomoden tots els partits polítics, evitar l’escenificació dels desacords profunds entre els socis del tripartit o evitar que un partit en concret les pogués exhibir com a èxit particular en la campanya electoral. O potser ja tenen calculat que, a hores d’ara, i comptant amb el ritme lent que ells mateixos s’autoimposen, ja no hi ha temps material per a aprovar-les en aquesta legislatura.

dijous, 12 de novembre de 2009

Un problema de credibilitat

Benvingudes siguin totes les mesures que s’adoptin a partir d’ara per a fer més neta i transparent la gestió pública. Com sol passar sempre, hi ha hagut d’haver una sotragada forta perquè es comencés a actuar; i temes que semblaven encallats, avui poden tornar a moure’s. És a cop calent que tothom es veu en la necessitat de reconèixer les deficiències del sistema, i s’ha emprès una cursa per veure qui és capaç de presentar-se com a més disposat a lluitar contra la corrupció. A part que no seria d’estranyar que, un cop passada la febre mediàtica, tot tornés a ser com abans, el problema no serà tant d’elaboració de lleis, reglaments o compromisos com de canvis d’actitud que permetin als polítics guanyar-se la credibilitat perduda.

Malgrat les evidències, són ben pocs els polítics que hagin entonat un mea culpa clar i contundent que no es limiti a culpabilitzar “el sistema”, “la burocràcia” o unes genèriques “estructures polítiques”, com si al darrere de tot plegat no hi hagués uns responsables, com a mínim per negligència, amb noms i cognoms. Per això, em sembla molt honesta l’actitud de Ramon Serra i Ramoneda, patró de la Fundació del Palau de la Música, de reconèixer-se a sí mateix com a negligent a l’hora d’exercir la seva funció de vetllar pel bon funcionament de l’entitat i, en conseqüència, proposant la dimissió de tots els gestors que van permetre el cas Millet. Un reconeixement d’aquesta naturalesa en l’esfera política em semblaria indispensable per a creure’ns les presses que tenen ara els polítics per a presentar-se com a valedors de la transparència i de l’honestedat. Els mateixos que fa quatre dies deien que era impossible aprovar la Llei electoral, perquè cadascú la volia a la seva mida, ara ens anuncien que tenen tota la voluntat de tirar-la endavant; la Sindicatura de Comptes elaborava els seus informes on ja detectava irregularitats, però ho feia discretament per no aixecar la llebre, i no com ara que els esgrimeix a bombo i plateret; després d’haver passat per alt aquests mateixos informes de la Sindicatura de Comptes, aprovant-los al Parlament sense llegir-los o sense prendre’ls en consideració, ara tothom fa el propòsit de revisar-los detingudament; un dels grans esculls per a tirar endavant l’Oficina antifrau era que els socialistes es negaven a què aquesta també pogués investigar i intervenir en l’àmbit municipal (ara sabem per què); tothom sap que les Fundacions dels partits, a part de servir teòricament per a difondre les idees pròpies, amb una activitat més aviat escassa en comparació amb els seus recursos, són també portes obertes per al finançament encobert; no és casual que mentre uns posen especial èmfasi en prohibir les donacions anònimes, altres prefereixen atacar el tema de les condonacions de deute per part de les entitats de crèdit; tothom sap que els informes ficticis, sobrevalorats o inútils són el mecanisme que han utilitzat les diferents administracions per a fer pagaments amb diner públic que no gosarien posar en uns pressupostos...

Massa negligències acumulades perquè puguem creure’ns la sinceritat de les propostes que fan ara, a corre cuita, els partits polítics. Les mesures que anunciava el President Montilla, com si es tractés d’una mà ferma que volia imposar al seu partit un criteri d’ordre i de transparència, no són sinó el compliment de lleis i normes ja existents, que fins ara s’han saltat a la torera. Benvingudes siguin totes les mesures que puguin prendre abans no els passi la febrada, però difícilment podrem creure en la seva voluntat real de regeneració política i de tallar de rel la corrupció si no són capaços d’admetre els seus errors i potser, com anunciava Serra i Ramoneda, presentar la dimissió.

dimecres, 11 de novembre de 2009

Esquerra no planta cara.

L’actitud del Govern espanyol és de permanent erosió de l’autonomia catalana. I una darrere l’altra va traient propostes, lleis i reglaments que atempten directament contra el nostre ja prou migrat autogovern i en contra de la llengua catalana. I l’estratègia espanyola sempre els funciona, entre altres coses per la nostra pròpia meselleria, a vegades fins i tot simulant un pacte o un compromís de darrera hora. Ara li toca el torn als mitjans audiovisual, com fa ben poc va ser el de la Llei de dependència o el de les Caixes d’Estalvi.

D’entrada, el Govern espanyol, sabent que vulnera l’Estatut, llei que es pot vulnerar amb tota impunitat amb el vist-i-plau de tribunals corruptes, treu la seva norma pensant estrictament en els seus interessos nacionals que passen per eliminar els interessos de la nació catalana. Si la resposta és molt lleu, com va passar amb la Llei de la Dependència, ja no cal que faci res més: ja ha aconseguit envair les competències teòricament traspassades. Si hi ha unes certes reticències, l’estratègia consisteix en donar llargues al tema, argumentant que estan oberts al diàleg, però tirant pel dret amb resultats irreversibles com ha passat amb els Fons per a les Caixes d’Estalvi; per a les quals el Govern català, a instàncies d’Esquerra, va dir que interposaria un recurs d’inconstitucionalitat si no es modificava, però ja es dóna per perduda la batalla perquè l’operació espanyola s’ha culminat amb èxit, i sense el recurs anunciat. I ara ens trobem amb un cas similar amb la Llei de l’audiovisual, una llei ultraliberal que podia haver fet l’ala dura del PP, però que sobretot perjudica el sector audiovisual català. Han sortit les primeres veus alertant del perill, i fins i tot és possible que, si hi ha una forta resposta, el Govern espanyol s’avingui a fer-hi algunes modificacions. Amb modificacions o sense, serà un nou pas enrere per a l’autogovern i per a la llengua catalana.

Però ells juguen amb avantatge. Saben que tenen sempre al seu favor els diputats del PSC i, en definitiva, el Govern de Catalunya. Només davant la insistència d’Esquerra aconsegueixen que el Govern català alci mínimament la veu, però mai amb la contundència necessària i sabent que al final es claudicarà. És el trist paper d’Esquerra al Govern de la Generalitat, on és incapaç de plantar-se quan els diputats socialistes a Madrid traeixen Catalunya. Faran una roda de premsa mostrant la seva disconformitat, però com a Govern es continuaran fent solidaris de les agressions contra Catalunya. I d’això se’n valen. Ja sé que argumenten els dirigents republicans que pitjor ens aniria si ells no hi fossin, però això no és cap excusa per no plantar cara decididament: no podem donar suport a un Govern còmplice amb aquestes agressions.

dimarts, 10 de novembre de 2009

Ells s’ho fan i s’ho desfan

No és pas una situació nova, però sobta cada vegada que es produeix. Polítics i periodistes, degudament untats i comprats per a la causa, parteixen d’un apriorisme que ells mateixos s’han inventat, a partir del qual han d’anar bastint tota l’argumentació, encara que els resulti absolutament xocant i contradictòria. Basteixen la trama sobre bases deliberadament falses, i després ells mateixos queden sorpresos del que consideren inexplicable actitud dels catalans, perquè la realitat no els quadra amb la seva invenció. Ha passat en episodis rellevants com la investidura d’un President de la Generalitat no nascut a Catalunya, i ha passat ara amb un afer més anecdòtic com el fitxatge de Johan Cruyff com a seleccionador nacional de futbol.

The Times publicava un article sobre el nou seleccionador català i, a part de repetir les tesis més tronades del nacionalisme espanyol sobre el nacionalisme català i sobre la nostra llengua, feia una giragonsa ben curiosa. Amb una falta absoluta de professionalitat periodística, s’inventava l’argument dient que el catalanisme s’avergonyia del fet que Cruyff no parlés i no volgués parlar català; però, a l’hora, conseqüent amb les seves invencions, trobava incoherent aquest nomenament de la Federació catalana de futbol, avalat pel Govern català, per la Secretaria General de l’esport regida per ERC, o per l’inefable President independentista del Barça Joan Laporta. S’inventa la història del llop que es menja els nens petits, i després titlla d’incoherent el presumpte llop perquè es posa a jugar amb els nens en lloc de cruspir-se’ls. És el mateix que va passar quan ERC va possibilitar l’elecció de José Montilla com a President de la Generalitat; va sortir de boca de nacionalistes espanyols la idea que un “xarnego” no podia ocupar el càrrec de President, i menys venint de la mà dels perniciosos i excloents independentistes. Ho deien perquè ells trobarien inconcebible i no haurien permès mai que una persona no nascuda a Espanya arribés a ser President del Govern espanyol, de la mateixa manera que el fals periodista del The Times hauria trobat inconcebible fer seleccionador anglès algú que afirmés no estar disposat a parlar la llengua Shakespeare.

De fet, és el mateix que passa al País Basc on la Justícia s’acarnissa amb els sectors abertzales més dialogants i partidaris de trobar una via pacífica al conflicte. Perquè un cop feta la invenció que un bon abertzale ha de ser forçosament violent, no poden tolerar que n’hi hagi que optin per la via política del diàleg i de la negociació; per això van trobar inacceptable la treva d’ETA i es van dedicar, i es dediquen, a boicotejar qualsevol intent de sortida no violenta.

dilluns, 9 de novembre de 2009

Incentius laborals perversos

Al món de l’empresa, els incentius en relació als guanys obtinguts són una pràctica habitual. Naturalment que no es tracta d’incentius als treballadors, sinó als directius capaços de treure el màxim rendiment d’aquests treballadors. Per als treballadors, l’incentiu és a la inversa: la no consecució d’uns objectius pot tenir conseqüències negatives. De manera que per als dirigents empresarials el que importa de veritat és la presentació de comptes de resultats d’on puguin eixir-ne sucosos rendiments personals; si això va en detriment dels drets laborals, de l’interès del país, o del mateix futur de l’empresa ja no és problema seu, i no figura en la seva agenda de treball. Aquesta mateixa perversa pràctica empresarial portada a la funció pública pot tenir resultats encara més perniciosos.

A Colòmbia, per exemple, els cossos policials rebien incentius si podien presentar en el seu expedient la detenció, o millor la mort, de presumptes guerrillers. Aleshores, com que no era un objectiu fàcil i al Govern li interessava donar la imatge que estava lluitant exitosament contra la guerrilla, la solució era inventar-se els cadàvers. Escamots policials, amb uniforme o sense tant se val, irrompien en poblacions més o menys allunyades de la capital, s’enduien per la força joves a l’atzar que uns dies després apareixien morts, vestits de guerrillers, i exhibits com a trofeus de caça que certificaven l’assoliment dels objectius imposats. Com sempre passa en aquests casos, les denúncies presentades no tenien cap altra resposta que la repressió, de manera que jutges, militars i policies podien actuar amb total impunitat. Fins que una Comissió de les Nacions Unides va poder constatar la realitat dels fets: més d’un miler de morts en els darrers anys. Un cop descobert l’engany, el Govern d’Uribe simula la destitució d’alguns comandaments i atribueix els fets a “casos aïllats”. Naturalment, el Govern d’Uribe no ha deixat de rebre per això tot el suport de la comunitat internacional, i especialment dels Estats Units on quelcom de semblant ha passat amb la seva policia, que per tal d’assolir els objectius de lluita contra la delinqüència no dubta en posar proves falses per aconseguir la inculpació i condemna de detinguts sense recursos. Casos aïllats també, està clar.

Encara que sigui a un altre nivell, també a França funciona el sistema d’incentivar cossos policials amb l’objectiu de presentar la detenció d’un mínim d’immigrants sense papers, i a casa nostra amb la fita posada en un mínim de multes diàries. Són les perverses tècniques empresarials que aplicades als teòricament defensors de l’ordre, no és que deixin de banda l‘interès i els drets de les persones, sinó que els ataquen i vulneren directament.

diumenge, 8 de novembre de 2009

Centrem-nos en el més important, i deixem-nos de ximpleries

Quan es dóna una situació de crisi, la recepta sembla molt clara: afrontem-la de forma directa i amb decisió, i sobretot sense perdre el temps en ximpleries. La política catalana viu una profunda crisi no pas perquè s’hagin destapat uns determinats casos de corrupció, dels quals ja se n’ocupa la Justícia, sinó perquè ningú es creu les explicacions que ens donen els partits; ni les que fan referència al desconeixement dels fets imputats, ni les que atribueixen els fets a errors o delictes unipersonals dels implicats, ni molt menys les que pretenen donar la impressió que s’està disposat a emprendre una veritable regeneració política. De fet, les mateixes explicacions que ens donen els polítics delaten el garbuix mental en què estan posats, i que lògicament no convenç en absolut els ciutadans.

Si hi ha hagut casos de corrupció, no caldria fer altra cosa que estirar del fil en la investigació i depurar totes les responsabilitats: les penals dels implicats en accions delictives, i les polítiques dels qui no han vetllat diligentment per la transparència del sistema i per la correcta aplicació dels diners públics. Però tothom és conscient que la crisi de desafecció política va molt més enllà, i per això es parla del finançament dels partits, de la llei electoral i, en general, del funcionament de les institucions. Aleshores, tothom es veu amb cor de fer proclames a tort i a dret en favor de la regeneració política, però advertint això sí que cal començar per allò que és més important, per allò que és essencial, i deixar-se de ximpleries. I en un mostra de la nul·la voluntat d’aquesta regeneració i transparència de la vida pública, cadascú defensa com a element clau i primordial aquell que millor li va als seus interessos partidistes, alhora que menysté i rebutja les propostes dels altres que li poden ser desfavorables.

La Llei electoral catalana és inviable, avui per avui, perquè els interessos dels dos grans partits, CiU i PSC, són contraposats: per als uns cal prioritzar el territori i per als altres la proporcionalitat estricta, no pas perquè creguin que és més just un o altre sistema, sinó perquè han calculat el que electoralment els sortiria més a compte. Uns clamen contra les donacions anònimes als partits i altres contra les condonacions de les entitats de crèdit, però cadascú en funció de si s’ha beneficiat d’un o altre recurs de finançament. Pensant en què les imputacions de cobrament de comissions en els afers urbanístics de Santa Coloma poden afectar a personatges significatius d’un determinat partit, el seu oponent posava al mateix sac la malversació de fons públics i el cobrament de comissions. Quan es parla de la necessitat de transparència política, des de CiU aprofiten per reclamar que la transparència comenci amb l’explicació dels inexplicables informes del Govern. I així aniríem fent un llarg etcètera, on cadascú reclama com a primordial allò que sap que pot perjudicar més als altres, mentre que minimitza el que l’afecta directament a ell. Fins i tot el PP, emmerdat fins al coll de casos de corrupció per totes bandes, tenia la barra de reclamar explicacions al President Montilla, amb el convenciment que, digués el que digués, res els seria suficient o satisfactori.

En definitiva, tots tenen la seva part de raó en atribuir als altres manca de transparència i de voluntat de regeneració de la política del país. Però el conjunt els posa a tots en el mateix bàndol dels qui creuen en la política com un modus vivendi, com una forma d’assolir i fer ús del poder, i en definitiva com una via per a fer realitat l’eslògan publicitari: “Visc de Catalunya”.

dissabte, 7 de novembre de 2009

Pressupostos en, de o per a la crisi

El Conseller Castells va presentar ahir el Projecte de Llei de Pressupostos per 2010. Un projecte d’aquestes característiques representa un mar de xifres on fàcilment ens podem perdre, i que, en conseqüència, cadascú ens pot vendre segons li convingui. Com no podia ser d’altra manera, en període de crisi, es tracta d’uns pressupostos de contenció, de gaire bé 40.000 milions d’euros, amb una reducció del seu import total en un 0’4%. I com no podia ser d’altra manera, els partits polítics han d’escenificar el rol que els correspon, de govern o d’oposició, que té ben poc a veure amb l’acord o el desacord amb el detall d’aquest pressupost.

Poca credibilitat mereixen a la ciutadania tant els elogis com les crítiques que es fan al Projecte de Pressupostos del 2010. Tothom sap que l’oposició, per sistema, sense necessitat d’haver-se’l llegit i amb la seguretat que n’hauria fet uns de semblants si hagués estat al Govern, se l’ha de carregar dient que no són els pressupostos que el país necessita per a afrontar la crisi; en criticaran l’endeutament però probablement presentaran més propostes d’ampliació de partides per acontentar electoralment un o altre sector i es mullaran molt poc amb les partides que, segons ells, s’haurien de retallar més per tal de reduir-ne el dèficit. Unes crítiques que el Govern rebutjarà de ple, sabent que si hagués estat a l’oposició serien molt semblants a les que hi farien ells. És el mateix que ha passat amb els Pressupostos Generals de l’Estat. A part del PP que ja tenia molt clar que, presentés el que presentés el PSOE, ells havien de fer-hi una oposició frontal, la resta de partits mirava de negociar amb Zapatero per veure quin rendiment en podia treure. Els mateixos pressupostos que ara resulten acceptables per al PNB, haurien estat un desastre si Zapatero no s’hagués compromès a blindar el concert econòmic basc; de la mateixa manera que aquest desastre de pressupostos haurien estat ben assumibles per Esquerra si Zapatero s’hagués compromès a traspassar a la Generalitat l’aeroport del Prat, per exemple.

Tant poc creïble és afirmar que aquests són els millors pressupostos possibles, com afirmar que aquests no són els pressupostos que necessita el país per a afrontar la crisi. Tothom sap que tot plegat és pura comèdia. Amb l’única cosa que em quedaria és que aquests pressupostos, tant els de la Generalitat com els de l’Estat, són la constatació de la incapacitat de fer res per a sortir de la crisi. En tots dos casos es preveu que durant el 2010 continuarem immersos en la recessió econòmica, per tant amb pèrdua de capacitat productiva i destrucció de llocs de treball, menys ingressos per a les arques públiques i més despeses per a pal·liar-ne els efectes. I això en un context internacional en què els països del nostre entorn ja estant iniciant la seva recuperació; ens vam veure abocats a la crisi en el marc d’aquest context, però no som capaços de sortir-ne ni per la inèrcia del mateix marc. És la constatació del fracàs de les polítiques econòmiques de l’administració: la catalana i l’espanyola.

divendres, 6 de novembre de 2009

Transparència i rigor, per descomptat

La Junta Directiva d’Òmnium Cultural ha fet una declaració solemne dels principis que regeixen la seva gestió: transparència, rigor i independència. Com a soci no tinc cap dubte de la transparència, del rigor i de la independència de la gestió de l’entitat, com no tinc cap dubte que la declaració ve a tomb perquè hi ha hagut un escàndol majúscul entorn de la gestió d’una altra de les gran entitats del país: el Palau de la Música. I hom té molt clar que l’escàndol d’una entitat, d’un Ajuntament o d’un partit polític acaba perjudicant la imatge de tots plegats. Les explicacions d’Òmnium, doncs, haurien estat innecessàries si no hagués esclatat el cas Millet, com innecessària hauria estat la crida del President del Parlament de Catalunya a lluitar contra el descrèdit de les institucions, sense els escàndols dels municipis del Barcelonès Nord.

La Junta d’Omnium recorda en la seva declaració els mecanismes de funcionament que permetrien detectar qualsevol irregularitat, no ja per part de possibles auditors, sinó de qualsevol soci. Uns mecanismes que són encara més estrictes en el cas del Palau, amb un Consorci on intervenen les administracions de l’Estat, de la Generalitat i de l’Ajuntament de Barcelona, així com en el cas de les administracions locals. A hores d’ara resulta del tot inversemblant imaginar que, tant en el cas Millet com en el cas de Santa Coloma, no n’estaven al corrent els membres del Consorci i de la Junta del Palau, així com els membres del consistori presidit per Bartomeu Muñoz i la direcció del seu partit. A tot estirar poden al·legar que no s’imaginaven que la trama fos tan monumental ni tan descarada, però no pas ignorància; en tots dos casos, s’havien detectat irregularitats des de la Sindicatura de Comptes, els informes de la qual arriben a tots els grups polítics a través del Parlament, hi havia antecedents i denúncies que havien estat ignorades pels qui haurien d’haver vetllat pel seu correcte funcionament, i sobretot eren vox populi tant a l’interior mateix de l’entitat i de l’Ajuntament com en el seu entorn.

No és d’estranyar que a Santa Coloma hi hagi veïns que reclamin la formació d’una gestora que supleixi la totalitat del Consistori, el mateix que caldria reclamar a les estructures del Palau de la Música. No hi ha cap possibilitat que els qui d’alguna manera o altra han participat en la gestió del Palau i de l’Ajuntament de Santa Coloma, i d’altres ajuntaments, puguin al·legar ignorància, cosa que seria una irresponsabilitat igualment greu per part seva. L’únic que tenen en defensa pròpia és que “no hi ha proves documentals de què n’eren coneixedors”, i això els pot eximir de responsabilitats penals davant la justícia, de la mateixa manera que intentaran eludir-les els qui avui estan imputats, però no els eximeix de la seva responsabilitat davant la societat.

dijous, 5 de novembre de 2009

La transversalitat del sobiranisme

Poques sorpreses en el discurs d’ahir de Josep Lluís Carod Rovira. I és que els polítics són tan previsibles que hom pot fer-ne la crònica anticipada. Bàsicament es tractava de justificar la seva acció de Govern, la seva aposta personal en els tripartits, i reivindicar-se a si mateix per al futur més proper. Quan es produeix un relleu, o simplement algú s’acomiada d’un lloc de responsabilitat, s’acostuma a dir per pura cortesia que es comptarà amb la seva inestimable col·laboració i mestratge; un cop tancada la porta, ja ningú se’n recorda. I això és el que deu témer Josep Lluís Carod Rovira. Un tema interessant, però, del seu discurs va ser el de la transversalitat del sobiranisme.

Hi ha dos grans temes que ERC es pot atribuir com a mèrits en els darrers temps, malgrat que després no els ha sabut gestionar correctament: d’una banda acostar el Partit dels Socialistes cap a posicionaments propis del catalanisme, evitant així una bipolarització entre nacionalisme espanyol i nacionalisme català, i de l’altra posar el concepte de sobirania en l’agenda política del país. Amb una mica de perspectiva, és evident que els socialistes catalans van fer un gir interessant cap al catalanisme, no pas sense problemes interns ja que el discurs netament espanyolista hi era molt arrelat. Probablement, un dels retrets que es pot fer als Governs tripartits, des de l’òptica independentista, és que han seguit una línia continuista, en relació als governs convergents, en el camp de la política lingüística i en general en el camp de les polítiques nacionals, les del peix al cove o de la pluja fina que en diuen ara. Però aquest mateix retret que irrita a molts independentistes que confiaven que l’entrada d’Esquerra al Govern comportés avenços substancials en l’autogovern, té la seva part de mèrit si tenim en compte que les polítiques governamentals toves nacionalment ja no les fa CiU sinó el mateix PSC que abans les combatia. Més que un balanç exitós de l’acció de Govern, com pretenen sovint els dirigents d'Esquerra, hi ha l’èxit d’haver impedit un desastre nacional si el PSC s’hagués comportat com els socialistes bascos, per exemple.

Una mostra la tenim en el discurs que, paral·lelament al de Carod Rovira, feia el Conseller Castells advertint que podríem estar arribant al final d’una etapa en les relacions entre Catalunya i Espanya. Encara que els projectes polítics siguin diferents, com deia CarodLa transversalització del sobiranisme és una evidència irrefutable”. El problema és que l’actual direcció d’Esquerra, que fins ara ha comptat amb el suport de Carod, continua amb l’absurda estratègia d’erigir-se en l’únic valedor del sobiranisme, excloent-ne fins i tot els dissidents interns, en lloc d’avançar cap a projectes globals de país que contemplin aquesta transversalització.

dimecres, 4 de novembre de 2009

Adéu al Carotisme, visca Carod!

Avui al vespre, el vicepresident del Govern i fins fa ben poc president d’ERC, pronunciarà una conferència amb el títol de “Adéu al nacionalisme, visca la nació!”. Josep Lluís Carod Rovira, des del primer moment, s’ha afanyat a remarcar que es tractava d’una iniciativa personal, i que per tant és al marge de la seva condició de Vicepresident o de dirigent d’Esquerra. Que ho fa al marge de la seva condició de número dos del Govern, condició que mai ha exercit, sembla evident; entre altres coses perquè els socialistes no li ho permetrien. Ara bé, el que no pot argumentar és que ho faci a tall estrictament personal, al marge de la seva situació dins del partit, perquè és evident que la motivació no és altra que la de reivindicar-se un cop ha hagut d’admetre i donar per perduda la batalla interna.

Seguint la tònica dels darrers temps en la direcció d’Esquerra, és possible que més que una anàlisi de la realitat de la nació i de la vigència del concepte de “nacionalisme”, el que hi sentim sigui una justificació a pilota passada de la seva acció de Govern. Segurament, seríem molts els qui coincidiríem amb ell que el concepte de “nacionalisme” és molt mal vist a Europa i és utilitzat a l’Espanya més nacionalista com a arma per a negar-nos els drets com a poble. Les nacions a les quals ningú discuteix la seva sobirania i els seus drets nacionals, no cal que s’abanderin del “nacionalisme” perquè ja disposen de la força suficient, militar, política, judicial o econòmica, per a imposar-lo. El nacionalisme del PP o del PSOE, posem pel cas, és molt més radical, excloent i intransigent que el nacionalisme basc o català, inclòs el dels abertzales o el d’ERC. Però, donat que el nacionalisme dominant té, a més, el recurs mediàtic d’imposar el seu criteri i de fer veure que els nacionalistes són només els qui reclamen els mateixos drets que per ells resulten innats i inqüestionables; i donat que sembla una empresa titànica o impossible aconseguir que el nostre moderat nacionalisme sigui analitzat amb els mateixos criteris que el seu, Carod i d’altres ideòlegs del país ens proposen renunciar al concepte de “nacionalisme” i centrar-nos en el de “nació”.

Fins aquí, podríem estar-hi d’acord. Ara bé, una cosa és renunciar al terme “nacionalisme” per a defensar la nació, i l’altra és renunciar a aquesta defensa. I, encara, una altra és autoimposar-nos un concepte de nació en construcció, prescindint de les arrels que la sustenten, de nació inclusiva en el sentit de resignada a perdre la seva identitat, i en definitiva un concepte de nació etèria i difusa que no acceptaria cap altra nació que ja disposa del seu Estat propi i a qui ningú li discuteix la seva sobirania nacional. És el que ha portat a terme, en els darrers temps, la política d’Esquerra dirigida pel tàndem caïnita Carod-Puigcercós, sense obtenir els resultats esperats en la “construcció” de les estructures nacionals. Pot ser, doncs, un discurs amb idees lúcides i interessants, com acostuma a tenir Carod Rovira, però més aviat com a testament polític, com a reivindicació personal i en definitiva més en clau interna que en clau nacional.

dimarts, 3 de novembre de 2009

En un carreró sense sortida

Davant del desconcert generalitzat en la vida política del país hom pot tenir la temptació de buscar-hi sortides individuals. Quan les enquestes ens diuen que una majoria dels ciutadans censura la classe política, que no hi té cap mena de confiança i que cada vegada se’n sent més allunyada en això que s’ha convingut anomenar-ne “desafecció”, hem de pensar que aquest sentiment és compartit per bona part de la militància i sobretot dels votants dels partits. És cert que els polítics s’han guanyat a pols aquest desprestigi, ho continuen fent i sembla que no tenen cap interès en deixar de fer-ho en el futur. Però també és cert que les respostes de la mateixa societat no troben el camí adequat per a redreçar-ho.

Al si dels partits hi ha una part important dels militants que o bé són càrrecs electes, càrrecs interns o càrrecs de confiança a les administracions, o bé aspiren a ser-ho. I tothom sap que cap dirigent mediocre vol veus crítiques o discrepants a les seves files; qui es mogui, no sortirà a la foto. Ho deia amb una contundència pròpia d’una mentalitat estrictament autoritària el President valencià Francisco Camps, però és una pràctica habitual en totes les formacions polítiques. No hi ha al si dels partits un diàleg i un debat normalitzat entre les diferents tendències; hi ha obediència estricta, cega, o marginació. D’altra banda, la desafecció, i en definitiva l’abstenció, no preocupa en absolut a la classe política perquè els permet igualment repartir-se el pastís; amb l’avantatge que, d’aquesta manera, persones honestes i amb talent que podrien fàcilment prendre’ls el lloc prefereixen aplicar les seves energies i les seves capacitats en altres camps, amb gran satisfacció dels professionals de la política. La societat contempla el panorama entre l’astorament, el fastigueig i la indignació, però sense saber trobar-hi una sortida. Per a molts, pretendre la regeneració política des de dins dels partits és del tot inviable, de manera que opten per crear moviments i plataformes ciutadanes sense arribar a consolidar un gran moviment social que sacsegi aquesta mediocre classe política. Entre altres coses perquè la fragmentació, els afanys de protagonisme i les ambicions personals també es reprodueixen en aquest àmbit. I d’altra banda, al marge dels partits polítics es poden afavorir determinats estats d’opinió i determinades tendències, que al cap i a la fi recolliran electoralment els mateixos partits polítics.

Aleshores resta l’altra opció de creure que, donat que cal una regeneració de la política i que els dirigents i les estructures actuals no responen positivament a aquesta necessitat de regeneració, podem crear un nou partit polític. És el que intenta Reagrupament; però sense haver-se presentat encara, ja apareixen veus que busquen noves alternatives com pot ser la plataforma que s’insinua que podria estar estudiant Joan Laporta, la voluntat de l’MDT de presentar-se a les eleccions malgrat el posicionament en contra de la CUP de la qual formen part, o les pretensions de la Montserrat Nebreda afirmant que “l’única alternativa és un moviment capaç d’arribar al Parlament i fer-lo esclatar”. És possible que alguna d’aquestes forces, sobretot Reagrupament, arribi a obtenir representació parlamentària; el que no està tan clar que és que puguin ser un revulsiu suficient per a fer esclatar res.

dilluns, 2 de novembre de 2009

L’urbanisme desaforat com a esca del pecat

He insistit diverses vegades, aquests dies, en què hi ha delinqüents professionals, hi ha gent que hi col·labora sabent com a mínim que amaga jugades fosques, però hi ha també uns condicionants i uns mecanismes induïts des de la mateixa Administració que ho faciliten. Evidentment, la reacció de la classe política ha estat immediata en el sentit de desmarcar-se dels implicats en la trama de corrupció, més que res per aparentar que es tracta de casos aïllats i sobretot per no haver de canviar res de la situació actual que l’ha possibilitada. Costa molt de creure que, a Santa Coloma de Gramanet on ara resulta que tothom ja ho veia i tothom ja ho havia advertit, els companys de Consistori no en sabessin res. Com costa de creure que no en sabessin res a la seu del PSC, on l’Alcalde de Santa Coloma formava part de l’executiva, o que no en sabessin res a la Conselleria de Política Territorial i Urbanisme.

Però, deixant al marge els actes estrictament delictius i les seves complicitats, en aquest cas transversals, hi ha un problema estructural, de fons, que des d’una perspectiva mínimament progressista resulta inacceptable: el finançament dels Ajuntaments depèn en bona mesura de la seva activitat urbanitzadora. A rel de la crisi econòmica, que a casa nostra ha tingut molt també de crisi de la construcció, hi ha molts Ajuntaments amb problemes greus de tresoreria perquè s’han reduït dràsticament els ingressos provinents de les plusvàlues, de les llicències d’obres i dels impostos que se’n deriven. Quan un Ajuntament sap que les seves finances, i per tant la seva capacitat inversora o de millora dels serveis, depèn de l’acció urbanitzadora és molt fàcil que es llanci a impulsar plans expansius, amb una destrucció del territori absolutament desorbitada com hem vist al litoral català (de Salses a Guardamar) i com hem vist a l’àrea metropolitana de Barcelona. És des de la mateixa Conselleria de Política Territorial i Urbanisme que s’han impulsat plans expansius, des d’una mentalitat estrictament de dretes (de dreta pura i dura) que aposta pel creixement desaforat en detriment de la qualitat de les poblacions existents i sobretot en detriment del territori. Quan algú parla de la possibilitat que torni CiU al Govern, podem tenir la tranquil·litat, almenys, que no és possible fer una política més agressiva contra el territori i més dretes que la que ha fet el tripartit en el camp de l’urbanisme.

Que la Justícia faci el seu curs, que estiri de la manta tant com pugui, i no perdem el temps en si s’han vulnerat aspectes formals (si s’han de corregir, no és perquè ara s’hi hagin vist implicats delinqüents de guant blanc, sinó perquè són pràctiques inacceptables per a qualsevol detingut). Si hi hagués una mínima voluntat d’evitar casos de corrupció, i alhora de salvaguardar el territori, faria temps que s’haurien canviat els mecanismes de finançament dels municipis per tal que no es vegin premiats aquells que més urbanitzen, més destrueixen el territori i més afavoreixen l’especulació. I això, comptant que des dels partits no es confiï el govern de determinades administracions a xoriços consumats...!

diumenge, 1 de novembre de 2009

Feta la Llei, feta la farsa

L’Estatut de Catalunya preveu la possibilitat de participació ciutadana en la vida política a través de les Iniciatives Legislatives Populars. Algú, amb un escàs sentit democràtic, podria pensar que els ciutadans ja estem suficientment representats pels partits polítics, als quals podem renovar la confiança cada quatre anys, donant per fet a la pràctica que els qui s’abstenen és perquè ja els va bé qualsevol de les formacions presentades. Però l’esperit de la Llei era donar una via diferent, d’iniciativa popular, perquè també es poguessin presentar al Parlament propostes legislatives sorgides directament de la ciutadania. Una vegada més, però, ens trobem en què tot plegat era una farsa, que no hi havia cap interès en desenvolupar la democràcia participativa i molt menys en apropar la política als ciutadans; i feta la Llei, feta la trampa.

Per a poder tirar endavant una Iniciativa Legislativa Popular s’exigeixen a les persones que l’impulsen tot un seguit de requisits, com ara la recollida d’un mínim de 50.000 signatures autentificades per tal que quedi clar que la proposta té un determinat suport popular. Naturalment que el fet de recollir aquestes signatures no implica l’aprovació de la Llei sinó simplement que la iniciativa parlamentària enceta formalment els seus tràmits a la Cambra catalana. Se suposa que per respecte als ciutadans i a l’esperit democràtic de la Llei, els parlamentaris haurien d’estudiar-se la proposta en Comissió i fer-hi les esmenes pertinents. Però, per als qui tot això de la democràcia els rellisca, i només ho veuen com una excusa per a continuar fent realitat aquell eslògan publicitari de “Visc de Catalunya”, la solució és fàcil: primer simulen autoritzar des del Parlament el tràmit de la recollida de signatures, sabent que és una tasca ingent i costosa; però tant bon punt es presenta la petició, suficientment avalada per la ciutadania, hi presenten una esmena a la totalitat, de manera que la Iniciativa Legislativa Popular no arriba ni a discutir-se en comissió.

És el que va passar amb la tramitació de la ILP que pretenia posar fre al cultiu de transgènics, és el que va passar amb la ILP que pretenia impulsar una Consulta popular sobre el Dret a decidir, en aquest cas en el tràmit previ, i és el que pot passar ara amb la ILP dels antitaurins. El PSC i el PP ja han amenaçat amb fer servir aquest recurs de bloqueig, com ja ho havien fet anteriorment amb les altres ILP, amb el suport de CiU i en algun cas també amb el d’Esquerra i d’IC-V. Així, l’enorme esforç dels promotors de la ILP que han recollit més de 100.000 signatures pot quedar en paper mullat per la negativa dels polítics a debatre el tema ni tan sols en comissió. Per honradesa i per respecte a la ciutadania, haurien pogut tenir la decència de no permetre’ls ni tan sols la recollida de signatures. Però honradesa i respecte són qualitats inexistents en una classe política que treballa dia a dia incansablement per aconseguir que els ciutadans s’allunyin el màxim de la vida política, del seu feu privat. Feta la Llei, feta la trampa, feta la farsa...