L’escàndol de la hipocresia i la mesquinesa

Alguns mitjans de comunicació britànics sembla que s’han escandalitzat en veure un video penjat a la xarxa on uns estudiants escenificaven el conflicte entre Espanya i la Gran Bretanya pel tema de Gibraltar. Es tractava d’una mena de paròdia, posada en escena al petit poble aragonès de Valsalada,  on apareixien uns soldats anglesos defensant Gibraltar, i que acabaven afusellats, amb tret de gràcia inclòs, per soldats espanyols.

Sincerament, a part del mal gust de la història, del poc edificant que devia resultar l’espectacle, del component de nacionalisme exacerbat, de la incitació explícita a la violència, no crec que calgui donar-hi més rellevància al que sembla ser que era una farsa festiva d’una pedania del poble d’Almudévar, que molta gent no devia saber ni que existís. Per mi, el que és realment escandalós és que hi hagués mitjans de comunicació i polítics que hipòcritament simulessin escandalitzar-se per un programa televisiu on els menors expressaven les seves opinions sobre l’actualitat, cosa absolutament habitual en moltes televisions d’arreu, o que n’hi hagi que tinguin la barra de dir que a Catalunya es fa adoctrinament a les escoles pel fer d’ensenyar la història i la cultura del país, i que ara no s’hagin escandalitzat davant les deplorables imatges que oferien aquests estudiants aragonesos.

I és que hi ha periodistes i polítics carronyers, mancats de tota ètica i dignitat, als quals importa un rave si es fa o no es fa adoctrinament polític a les escoles o si s’hi incita a la violència, com és evident en aquest cas. Algú ha vist algun polític del PP escandalitzat per aquest video, o alguna portada a la premsa cavernícola espanyola denunciant el fet? I és que, al marge de les consideracions polítiques que es poden fer a l’hora de jutjar un programa televisiu que dóna la veu als joves perquè puguin expressar-hi lliurement les seves idees, i les consideracions que hom pot fer davant d’un espectacle que s’incita a la violència, el que hi ha és una menyspreable i repugnant actitud d’hipocresia i mesquinesa de determinats polítics i periodistes espanyols. 

Mitjans periodístics o de partit

Resulta ben interessant veure els titulars de la premsa que s’han fet ressò de les declaracions del president Artur Mas sobre el camí a seguir en el procés sobiranista. Interessant, perquè posa en evidència la tendenciositat i els interessos partidistes dels diferents mitjans, però alhora preocupant perquè no s’han limitat només a fer interpretacions esbiaixades, sinó que directament han passat a la desinformació i a la tergiversació dels termes.

Qualsevol que hagi sentit l’entrevista que es va fer a Artur Mas, i després llegeixi segons quins mitjans de comunicació, no es creurà que es tracti de la mateixa entrevista. Es podria considerar com a comprensible, si obviem aquell principi periodístic que cal diferenciar el que són pures informacions, objectives, del que són els articles d’opinió, que un cop feta la descripció dels fets, en aquest cas la citació de les paraules del President de la Generalitat, hom en fes la seva interpretació i valoració. Però és que molts mitjans el que han obviat és pròpiament la informació i han passat directament a la interpretació a base de desinformar i de capgirar el contingut de les paraules d’Artur Mas. Quan Mas afirmava que negociarà fins al darrer moment perquè sigui possible la celebració de la consulta el 2014, encara que no hi tingui excessiva confiança coneixent el tarannà dels seus interlocutors, alguns mitjans no han dubtat a titular i afirmar que “Mas renuncia a la celebració de la consulta el 2014”.

El que no han pogut amagar aquests mitjans de comunicació, molts espanyols però també alguns de catalans, és la seva voluntat d’afavorir determinades opcions i per tant de crear una sensació de desànim entre els ciutadans de Catalunya. Tant és així que no han dubtat de fer alhora crítiques ben contradictòries: enfront del “Mas posa el fre”, “Ma congela la consulta” o “Mas fa marxa enrere”, han remarcat el desafiament que suposa anunciar unes eleccions plebiscitàries en les quals Mas ja encapçalaria una opció independentista. 

Parar els peus a “las bravuconadas independentistas”

No és pas cap novetat que un diari com l’ABC ataqui Catalunya, insulti o simplement se’n burli. Forma part de la seva línia editorial, i és un indicador del nivell de qualitat humana i professional dels qui el fan. Per tant, no ens ha de sorprendre res del que digui; en tot cas seria una sorpresa que algun dia parlés objectivament de Catalunya. En aquest cas, l’objecte de les ires del diari ultra madrileny va ser una entrevista que van fer a Santiago Espot, president de Catalunya Acció, a la cadena espanyola de televisió, 13TV, també d’extrema dreta, en què aquest demana a Artur Mas que convidés el Ministre Principal de Gibraltar en motiu dels actes de la Diada Nacional de Catalunya.

Les estupideses que pugui dir el diari madrileny crec que tenen un interès mínim; no en podem pas esperar una altra cosa. El que sí que ens hauria de fer pensar és la raó per la qual un personatge com Santiago Espot és un convidat assidu en aquests mitjans de la caverna mediàtica, ja sigui com a entrevistat, com a tertulià o senzillament per a ser-hi citat. Amb tots els respectes per la seva persona i pel grup que presideix, la seva rellevància en la política catalana és força menys que testimonial, i els resultats electorals obtinguts quan s’ha presentat com a candidat han estat insignificants. I és curiós, doncs, que una persona que representa tan poca cosa en la política catalana sigui un dels punts de referència de la caverna mediàtica, i a vegades també d’altres mitjans de comunicació com Televisió espanyola. Em temo que el mateix Santiago Espot o algú del seu entorn s’imagini que l’escullen a ell per a explicar la realitat de Catalunya, en aquests mitjans de comunicació tan espanyols, per la seva clarividència i profunditat d’anàlisi; i que no s’adoni que si el trien a ell és perquè els és l’espàrring molt còmode per a poder-s’hi esbravar en contra de Catalunya. Justament, aquesta suposada contundència amb què sol expressar-se que aparenta un posicionament molt sòlid, és el que a ells els interessa per a demostrar la poca consistència i el desvari de les nostres reivindicacions. La pregunta que el mitjà televisiu formulava als espectadors en aquell programa on hi havia convidat Santiago Espot era: “Deben pararse ya los pies a las bravuconadas independentistas?”.

Demanar que el Govern de la Generalitat convidi expressament una representació de Gibraltar a assistir als actes de l’11 de setembre, em sembla un despropòsit molt poc seriós; perquè s’entén que seria un gest amb l’exclusiva finalitat d’irritar els espanyols. I el nostre procés, si volem que tingui èxit i que arribi a bon port no el podem basar en gestos contra ningú, com una rabieta infantil. És un exemple més del que veiem massa reiteradament en determinats fòrums de debat, on hi ha gent que sembla que el seu màxim objectiu sigui insultar i ridiculitzar l’enemic, quan el que hem de fer és vèncer-lo. I això no es fa ni amb crits, ni amb pallassades ni amb exabruptes, que ben just si serveixen per a un desfogament personal.

On és la informació periodística?

Per als ciutadans que vulguin formar-se una opinió mínimament cabal de la realitat i dels successos de cada dia és tota una proesa si no tenen altres fonts d’informació que la lectura dels diaris o les notícies de les ràdios i les televisions. Com ja he dit en altres ocasions, els mitjans de comunicació, en general, renuncien a donar informació veraç i contrastada per dedicar-se a oferir-nos les declaracions de terceres persones, sempre interessades i per tant gens objectives. Només cal mirar els titulars per adonar-se que el que hi tenim permanentment en portada no són les notícies sinó les interpretacions que en fan els polítics, en forma de declaració.

En tenim un nou exemple amb el cas de les bales de goma emprades pels Mossos i que en la jornada de vaga sembla ser que van ser les causants de la lesió greu que va patir l’Ester Quintana. El tema, que havia quedat en somort i sense aclarir, ha tornat a la palestra i ha ocupat molts espais als mitjans de comunicació aquests darrers dies; i malgrat tot, la gent deu continuar tenint la mateixa desinformació i els mateixos dubtes que abans. Tenim unes declaracions del Conseller d’Interior, les declaracions de representants de sindicats policials o de la mateixa Ester Quintana; versions contradictòries que no aclareixen res, perquè els mitjans periodístics no han fet la seva feina de contrastar les declaracions i s’han limitat a fer de transmissors. Diran que ells ja han donat la notícia de les declaracions d’uns i altres, perquè per ells la notícia no és el fet en si, sinó les declaracions dels seus protagonistes; però a mi em serveix de ben poca cosa si no em donen elements informatius sobre els fets objectius per a poder valorar la veracitat de les declaracions. Aleshores, en aquest i amb tants altres casos, l’única opció que tenen els ciutadans és fer cas d’aquell amb qui tenen més afinitats polítiques, amb tots els riscos de parcialitat que això comporta.

Si és cert que agents policials van amagar informació als seus superiors, o simplement no van alertar que s’estaven donant versions errònies, els fets serien molt greus i no solament justificarien l’acció del Conseller d’apartar-los del servei, sinó que aquest es quedaria molt curt. Contràriament, si és cert que en el primer informe, com diu el representant sindical ja constava la informació que després sembla que va desaparèixer, aleshores només és qüestió de saber en quin moment va desaparèixer el que figurava en aquell primer informe. L’únic cosa que posen en evidència els mitjans d’informació és que algú està mentint. I saber qui és el responsable d’aquesta desinformació és relativament fàcil; el problema és que no ho fa qui tindria l’obligació de fer-ho.    

El Concert. Qüestions tangencials, o no

Quan algú vol desqualificar una acció o una idea, però no gosa fer-ho obertament perquè sap que li falten arguments, sempre li queda el recurs d’anar a refugiar-se en temes menors i tangencials. L’èxit del Concert per la Llibertat va ser total i sense pal·liatius; i així ho reconeixia pràcticament tothom que no tingués ànim de tergiversar la realitat. Però, està clar, n’hi havia que esperaven i desitjaven que fos un fracàs per a poder-s’hi abraonar sense miraments, i no podien pas renunciar-hi tan fàcilment només perquè la realitat els desmentís. Si no els agrada la realitat, la tergiversen, l’amaguen, o intenten desvirtuar-la amb qualsevol fotesa que ells ja es cuiden de donar-hi categoria transcendental.

Hi va haver mitjans de comunicació que, en una demostració de manca d’ètica professional, van il·lustrar la notícia amb un fotografia on es veien les grades buides de darrere l’escenari; altres que comentaven la durada excessiva del Concert, sis hores llargues, com si fos un aspecte negatiu des del punt de vista de la gestió d’un espectacle, però sense remarcar que la gent va aguantar fins al final perquè era conscient que no havia assistit a un espectacle sinó que formava part d’un acte cívic de país; no va faltar qui pretenia mesurar el Concert en funció de la qualitat i la representativitat dels artistes que hi van participar, sense mencionar per suposat que hi va haver pressions i amenaces concretes perquè alguns no hi assistissin; els detractors del Concert, tot i que de fet hauríem de dir els detractors de la llibertat que reclamava el Concert, no es van posar d’acord a l’hora de valorar la presència del Govern en l’acte, ja que mentre per uns l’absència d’Artur Mas i de Duran i Lleida venia a ser una prova de l’escassa representativitat de l’acte, per altres la presència massiva de membres del Govern evidenciava justament el contrari, que l’acte havia estat impulsat i instrumentalitzat pel Govern; curiosament, el fet que moltes de les intervencions incloguessin crítiques de caràcter polític adreçades també al Govern de la Generalitat no invalidava l’argument anterior, però sí que segons aquests s’evidenciava que el descontentament social no només tenia el caire sobiranista, quan en realitat calia interpretar que tant els uns com els altres coincidien en la necessitat d’exercir el dret a decidir i d’assolir la independència, justament com una forma de resoldre aquestes reivindicacions socials.

Ara, ens podem trobar amb el mateix a l’hora de preparar la cadena humana de l’11 de setembre. Els mitjans hostils al Concert i a la Llibertat també ho són a la Cadena humana i a la Via catalana. Per exemple, tot i que les Assemblees territorials del Pirineu de l’Assemblea Nacional Catalana  ja han manifestat, i fins i tot es van queixar a la periodista de TV3 Ariadna Oltra, el seu orgull i satisfacció per contribuir a la formació de la cadena humana, passi per on passi, conscients com els de la Catalunya Central que no es pot pretendre que passi per tot arreu, ja hi haurà qui es cuidarà d’anar provocant amb la intenció de crear tensions internes. Serà qüestió de no fer-los el joc, perquè en realitat no és que desitgin que passi per Lleida, sinó que desitgen que no passi per enlloc. 

Entre la psicosi i la neurastènia

Jo no sé si és que entre tots plegats hem perdut el seny, estem tocats del bolet o si patim algun neurastènia passatgera. Una cosa és que cada vegada més es posi en evidència l’alt nivell de corrupció existent en el món de la política, a nivells gairebé equiparables a la corrupció existent en el món de l’empresa privada, de la justícia o del periodisme. I una altra és que ens agafi a tots plegats una neurosi col·lectiva que ens faci veure indicis de corrupció de tot arreu. I en això, els mitjans de comunicació hi tenen molta responsabilitat.

Ja sabem que “qui remena oli els dits se n’unta”, en el món de la política i a tot arreu, i per tant Catalunya no és pas cap excepció. Ja podem entendre que en el nostre cas hi hagi un especial interès per fer aflorar qualsevol cas que hi pugui haver i donar-li un tractament desmesurat amb intencionalitat clarament partidista, i això no és cap excusa per a no combatre els casos de corrupció amb tota la contundència. I ja podem entendre que donada la sensibilitat que hi ha per al tema, els mitjans de comunicació estiguin a l’aguait per informar-ne amb pèls i senyals. Però se suposa que tot ha de tenir la seva mesura: no es pot posar en el mateix sac aquells que han saquejats institucions públiques de tota mena, enduent-se’n milionades, d’aquells que han fet la vista grossa en una llicència menor; i no deu haver fet el mateix un imputat a qui se li reclama una fiança de 15 mil euros que aquell a qui se n’hi demana una de centenars de milers o d’alguns milions. Però és que els mitjans de comunicació, a plena consciència, aprofiten l’ocasió per esquitxar amb insinuacions i aparents notícies que en realitat no ho serien. Ara sembla que ens vinguin a dir que qualsevol persona o grup que hagi tractat amb l’empresa Mètodo3 ja és sospitosa d’haver comès un delicte. Encara que aquesta empresa fos la tapadora, o es fes servir com a tal, del CNI per a fer espionatge polític, l’empresa treballava legalment i és habitual que hi hagi empreses o grups que facin fer informes de tota mena. No és cap delicte fer un informe, encara que sigui sobre una persona, sinó en tot cas utilitzar mètodes il·legals per a fer-ho i vulnerar la privacitat.

Ara resulta que que els mitjans de comunicacio han descobert que fins i tot la CUP havia encarregat un informe a Mètodo3 per saber si una determinada acció política s’ajustava a la legalitat. I on és el presumpte delicte? Ja va passar fa temps amb el cas Millet, en què semblava que qualsevol persona que hagués tingut alguna relació amb el president del Palau de la Música podia ser sospitós de vés a saber què. Jo també havia parlat amb aquest senyor quan presidia una de les institucions culturals més rellevants del país! Però, els mitjans de comunicació amb la seva dèria per la desinformació ho barregen tot en una delirant psicòtica cacera de bruixes, deixant anar sospites a tot arreu o allà on els interessa, i sense discernir entre l’activitat normal que no hauria de ser notícia de les accions pròpiament delictives.  

Embolica que fa fort

Els espanyols en són uns mestres en això d’embolicar la troca. Les xifres pel que fa al nombre de corruptes, a la gravetat de la corrupció, als informes policials, a les actuacions judicials... són escandaloses: el PP és de llarg l’amo i senyor de la corrupció, i en tot cas seguit del PSOE. Però és igual, la premsa i els polítics espanyols estan obsessionats en difondre la idea que Catalunya està minada per la corrupció. I per fer-ho, com que no poden pas presentar excessives dades globals i objectives, el que fan és dedicar-se a crear una confusió total.

Si féssim cas de les declaracions de testimonis i imputats en les diferents trames de corrupció, conclouríem que l’única cosa raonable que podria fer la Justícia espanyola seria procedir a la il·legalització del PP, no tant com a partit polític sinó per ser una tapadora d’una banda mafiosa i delictiva, que utilitza la política com a excusa. Però, tan bon punt troben algun indici o algun fet real que pot afectar un polític català, o millor de CiU perquè els del PSC tot i tenir més imputats no compten per la seva estratègia i a ERC pràcticament no hi ha trobat res, aleshores munten el gran escàndol. I perquè l’escàndol sigui creïble, els mitjans de comunicació s’han de dedicar fonamentalment a desinformar, tergiversar, donar dades tretes de context, sense cap verificació real o sabent que són falses. És el que van fer amb tot l’afer Pujol, sense matisar, sovint que hi ha dos temes completament diferenciats: un és el d’un Pujol Ferrusola que, en principi, no té cap paper en la política catalana; i l’altra és el de l’Oriol Pujol que, segons els indicis, podria haver fet de mitjancer en el tema de les ITV. De tots dos casos fa temps que se’n parla i que la fiscalia demana la seva imputació sense que s’acabi de produir mai; i en el cas de l’Oriol, de resultar ser cert i condemnable, l’afer no tindria ni punt de comparació amb tota la trama Gürtel en què es parla d’uns 200 milions desviats de les arques públiques i que s’han repartit en sobresous en negre per als membres de la banda popular.

L’altre afer en què els nacionalistes espanyols es dediquen ara a embolicar la troca és el de l’espionatge. D’una banda, barregen interessadament, el que són informes sobre persones d’un cert nivell, habituals en tots els àmbits, amb el que podria ser l’espionatge amb micròfons ocults inclosos. I de l’altra, sense que es vegi massa clar a qui podia interessar tota aquesta trama d’espionatge a polítics de partits ben diversos, els mitjans de comunicació espanyols, o els catalans amb vocació espanyola, ho presenten com un símptoma d’una corrupció generalitzada que només apunta a una direcció: la d’intentar avortar el procés sobiranista. I en aquest cas, potser la resposta la tenim en el que insinuava José Manuel Sánchez Fornet, secretari general del Sindicat Unificat de la Policia (SUP), que relacionava Mètode 3 amb el CNI. Com va passar amb els falsos informes de la campanya electoral, probablement tot surt de les mateixes clavegueres de l'Estat.

No contrastis la notícia si no vols perdre un titular

Aquests dies en què hem entrat en una voràgine de declaracions i contradeclaracions, de testimonis i de documents de tots mena que puguin avalar les tesis secessionistes o les unionistes, és quan es troba a faltar més que mai el veritable periodisme. Malauradament, sembla que s’hagi imposat un concepte de periodisme que no crec que mereixi aquest nom: com a molt, podríem etiquetar-lo com a altaveu dels polítics, ja que sovint es limiten a dir el que han dit, sense advertir el lector o l’espectador sobre la veracitat i la credibilitat del que es publica. De manera que, lluny d’informar, el que creen és més confusió i desinformació.

Quan un polític, o qualsevol altra persona, fa unes afirmacions que poden ser falses o esbiaixades, el periodista hauria d’advertir-ho cercant la informació veraç i contraposant-la-hi. És deplorable l’espectacle que estan donant, no ja els polítics sinó els periodistes, recollint una i altra vegada declaracions sense to ni so, i sobretot sense cap fonament, que posades com a titulars no fan sinó contribuir a la desinformació. Dóna la sensació que molts periodistes fan servir aquella màxima tan poc ortodoxa de “no contrastis una notícia si no vols perdre un titular”. No es pot donar el mateix valor, és a dir el mateix titular, a la declaració exaltada d’un polític en campanya que a un estudi o a un informe rigorós que mereix tota la credibilitat. Ho hem vist en el cas de la posició en què quedaria Catalunya respecte a Europa si assolís la independència. No havent-hi cap precedent, ni cap decisió concreta per al cas d’Escòcia o de Catalunya, les afirmacions que es puguin fer en un o altre sentit, si no estan molt ben argumentades jurídicament, i tot i així cal tenir en compte que aquests temes sempre s’acaben amb un pacte polític, no mereixen la més mínima credibilitat. Alguns mitjans presentaven com a gran novetat una resposta de la UE donada el 2004 relacionada amb la secessió d’Algèria, mentre callaven l’informe actual del Parlament britànic en relació amb la situació d’Escòcia. Altres donaven la darrera versió de Joaquin Almúnia, sense advertir que no fa gaire dies no solament deia exactament el contrari, sinó que deia que era molt poc seriós afirmar coses com el que acaba d’afirmar ell mateix.

Per això, és d’agrair que, de tant en tant, només de tant en tant, hi hagi exemples de periodisme amb voluntat d’informar i de no limitar-se a transcriure comunicats de partits, sempre interessats. És el que feia Josep Cuní (1) davant les manifestacions dels líders del PSC i d’ICV en favor de la igualtat de la dona: no es limitava a reproduir les declaracions dels respectius dirigents, sinó que contrastava aquestes declaracions amb el percentatge de dones que ambdós partits inclouen en llocs rellevants de les seves llistes. Per mi, és molt més interessant i il·lustratiu aquest contrast del periodista que les paraules del Navarro o de l’Herrera, que poden sonar molt bé però que no deixen de ser buides de contingut si no es corresponen amb la realitat.     

(1) També caldria veure si Josep Cuní ho fa sempre, com a bon periodista, o si només quan es tracta de desqualificar els grups d’esquerres.

No en tenen ni la més remota idea

Pràcticament tots els mitjans de comunicació han coincidit en què el resultat de la reunió entre Mas i Rajoy estava cantat. I estava cantat, sobretot, perquè ja se sabia la posició del Govern espanyol, radicalment contrària a negociar la proposta catalana. Segurament, hi havia molts catalans, molts independentistes, que tenien un cert ai al cor (ara em diran els convergents que ells no tenien en absolut aquest dubte, com si no sabéssim d’experiències passades), pensant en la possibilitat que, per gota que Rajoy s’hi hagués posat bé, hagués fet un simple gest de comprensió, hagués insinuat una possibilitat de pacte... Mas, que ja va admetre que cercava una mínima escletxa de pacte, pogués tornar de Madrid amb un sac d’ambigüitats a refredar l’eufòria independentista.

A Madrid, potser precisament perquè es refien de les experiències passades amb CiU, i ells mateixos es creuen les pròpies mentides sobre la irrellevància del sentiment independentista, han mantingut la ja tradicional actitud fatxenda i de superioritat, sabedors de tenir el poder a les mans. Fins aquí, tot entraria en una certa lògica. El que m’ha semblat realment sorprenent és la sensació de contrarietat i d’astorament que han manifestat molts periodistes: ¿com pot ser que Artur Mas, havent tornar de Madrid amb les mans buides, amb la constatació del fracàs de la seva proposta estrella d’aquesta legislatura, sigui rebut a Barcelona amb aires de victòria i com un heroi? Em sorprèn que això sorprengui, realment. Salvador Cardús deia que, en realitat, més que celebrar cap victòria el que la gent valorava i reconeixia al President, a la Plaça de Sant Jaume, era la seva actitud plena de dignitat i de coherència. Altres, com l’ANC, potser sí que celebraven una certa victòria: Mas, com a President de la Generalitat i com a cap de CiU, no es feia marxa enrere com s’havia fet altres vegades i es mantenia ferm en les seves conviccions. I això sí que és motiu de celebració.

Si, com presumeixen molts suposats periodistes i analistes polítics, tot estava tan cantat i el resultat era tan evident, de què s’estranyen per la rebuda que va tenir Mas a Barcelona? El que està cantat és que a Madrid només hi podem anar a perdre; el risc que Rajoy hagués sortit amb vagues promeses que haguessin posat en dubte la fermesa del President era ben real. Mas se’n va sortir amb molta dignitat i fent honor al càrrec de President. I això és motiu de celebració, acostumats com estàvem a actituds claudicants. Aquests periodistes i comentaristes que afirmaven no entendre com Artur Mas podia sortir de la Moncloa amb un fracàs i ser rebut com a victoriós a Barcelona, s’ho haurien de fer mirar: no tenen ni la més remota idea del que està passant en aquest país.

El diable celebra jornada de portes obertes

Va ser un fet relativament insòlit. El Centre d’Internament d’Estrangers de la Zona Franca va celebrar una jornada de portes obertes per als mitjans de comunicació, per tal que comprovessin que allà ni es torturava ni es maltractava els retinguts. I, efectivament, els periodistes van poder veure amb els propis ulls com no es maltractava ningú, i van poder observar la polidesa de les dependències degudament preparades per a la visita. Que en són de cínics i d’hipòcrites!

Les denúncies contra aquest centre han estat constants en els darrers temps, i n’hi ha prou testimonis. Ara es tractava només de fer un muntatge propagandístic per rentar-se la mala imatge. Però, està clar, la visita dels mitjans de comunicació s’havia de fer de forma programada, amb temps suficient per a posar ordre i fer neteja, almenys per aquell dia, de les sinistres dependències; naturalment, es tractava d’una visita guiada per tal que els periodistes només veiessin allò que els interessava mostrar; els internats els van veure de lluny, confinats al pati, sense poder-hi parlar, no fos cas que els expliquessin la veritat del que hi passa dins d’aquelles quatre parets. Una burla informativa que no tots els mitjans de comunicació van voler reflectir, i molts es van limitar a passar les notes oficials que els havien donat, sense qüestionar-se res.

Però el més greu és que tot just feia uns dies que els mateixos irresponsables del CIE havien negat l’entrada al Síndic de Greuges, que en compliment de la seva tasca institucional volia conèixer de primera mà la realitat del centre. Uns funcionaris sense massa escrúpols ni honorabilitat, que posats a transgredir la llei ja no els venia d’aquí menystenir les institucions catalanes. Però, tampoc ens ha de venir de nou: tenim un Govern i un Parlament, incapaços de fer-se respectar. Ni una queixa, ni una moció de protesta, ni una denúncia...

Relleu destructiu a TVC

La saviesa popular diria que una cosa que funciona no cal tocar-la. I si algú ho fa, o és perquè té una proposta de millora molt segura o és perquè el mou uns altres interessos. Això és el que deu estar passant amb la substitució de Mònica Terribas al capdavant de Televisió de Catalunya. De fet, des del primer moment que CiU va assumir el govern de la Generalitat ja tenia en el punt de mira posar algú més dòcil i més afí per a dirigir la Televisió pública. I si no ho ha fet fins ara, ni ha gosat explicitar públicament la voluntat del canvi, és perquè sap que els motius reals per a fer-ho són inconfessables, i ha de cercar el moment oportú per tenir el mínim de contestació.

Amb Mònica Terribas, Televisió de Catalunya ha recuperat el lideratge amb un model de televisió de qualitat i inequívocament nacional. I això és el que molesta al Partit Popular a qui CiU està disposada a fer tota mena de concessions; a canvi de res, és clar. Quan es va procedir a la renovació del consell de govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) ja v quedar clara que hi havia la decidida voluntat de polititzar-la i de tenir-ne un control partidista sense fissures, a mitges entre el PP i CiU. Ara, el president de l’organisme públic, Brauli Duart, en tant que delegat de CiU proposarà l'actual director de RAC1, Eugeni Sallent, com a nou director de TVC. De fet, la candidatura de Sallent es presenta després d’haver-ne presentat d’altres, la darrera de les quals la de Ramon Rovira; i és que més que una proposta engrescadora d’una nova direcció de la televisió pública, el que h ha és la proposta destructiva de rellevar Mònica Terribas, precisament per haver aconseguit una televisió de qualitat i al servei del país.

Es pot dir que Eugeni Sallent també és un professional qualificat i que també ha tingut els seus èxits al capdavant de projectes comunicatius. Només faltaria. Però també és evident que el principal mèrit que pot portar Eugeni Sallent al capdavant de TVC és el fet de ser un home de la “casa”, del Grup Godó que sempre ha gaudir del favor de CiU i del PP i no pas per ser un grup amb consciència nacional clara. Aquest serà un nomenament estrictament de partit (o de duet de partits PP-CiU), i que pot posar en perill els èxits aconseguits fins ara. La prioritat no és garantir aquesta televisió nacional i de qualitat, sinó una televisió al seu servei.

Monarquia o República, amb neutralitat

Potser perquè s’havien generat més expectatives del compte, amb les pressions de l’extrema dreta per evitar-ne la seva emissió, però el cert és que el reportatge Monarquia o República, de TV3, ha decebut a molts. El fet que hi hagués una histèria fonamentalista que pretenia coartar la llibertat d’expressió havia fet pensar que potser el reportatge tenia un contingut més punyent o radical del que era en realitat. Però, res; si no fos per aquesta polèmica prèvia, el reportatge hauria passat sense més pena ni glòria.

El reportatge, però, té el valor de tocar un tema que de forma més o menys tàcita estava prohibit de tocar. La monarquia era un tabú que no es podia qüestionar; i que, de fet, arreu d’Espanya molt rarament ningú es qüestiona, i menys des de mitjans de comunicació públics. Aquest sol fet ja justifica que l’extrema dreta, la mateixa que justifica el terrorisme més sanguinari del segle XX a l’Estat, s’oposés a la seva emissió; la llibertat d’expressió no forma part del seu esquema mental. Però, veient el reportatge, per més que no fos res de l’altre món, hom pot entendre per què s’oposaven a la seva emissió. En els seus canals de televisió, és impensable un programa de debat o un reportatge on es presentin els diferents punts de vista; hi ha sempre un predomini absolut de la visió retrògrada del Partit Popular, amb les veus mínimament discrepants d’algun element més a l’extrema dreta i, en el millor dels casos, d’algun altre més identificat amb l’ala més dretana i centralista del PSOE. En el programa de TV3, el pes que es donava a les visions més monàrquiques segurament era molt més gran del que els correspon en la realitat, a Catalunya. A mi no em va satisfer el reportatge, però haig de reconèixer que el nivell de pluralitat de TV3 és infinitament superior al que predomina als canals de televisió de les espanyes.

I és aquí on podríem qüestionar aquest concepte d’imparcialitat o de pretesa neutralitat de la televisió de Catalunya. Em recorda aquell acudit tan suat de dir que no fa ni fred ni calor perquè estem a Oº, ni positius ni negatius. Posem al mateix nivell els qui van a favor i els qui van en contra del país i de la seva cultura, com si això fos una posició neutral; la neutralitat hauria de consistir en no decantar-se per cap de les diferents opcions o maneres d’entendre el que convé al país i a la seva cultura, però no pas quedant-se a mig camí entre l'odi i l'estima al país.. És com si entenguéssim la imparcialitat o la neutralitat en no voler estar ni a favor ni en contra del delicte, no voler estar ni a favor ni en contra dels teus.

Islàndia: i malgrat tot se'n surten

Portem una temporada que no guanyem per ensurts. Els mitjans de comunicació ens ofereixen una darrere l’altra notícies que podrien semblar tretes d’un conte de ciència ficció o de terror; o de tots dos alhora. Però els espectadors, impassibles, ens les empassem com si ja formessin part de les nostres vides: Retallades, liquidació de l’estat del benestar, pèrdua de drets laborals i socials, més atur, més precarietat, pèrdua de poder adquisitiu... i tot per pagar una crisi que han provocat els qui ara es beneficien de tot plegat. I a sobre, corrupció política per totes bandes, inclosa la Casa Reial, sous estratosfèrics per als dirigents més ineptes...

I quina és la reacció de la ciutadania més enllà del moviment dels indignats? Doncs, res. No hi ha reacció. La ciutadania continua donant suport als partits que prometen (i això sí que ho compleixen) que ens faran ajustar encara més per tal d’acontentar els poderosos, amb l’excusa que si els mercats recuperen la confiança potser dels seus multimilionaris beneficis encara en traurem algun profit, alguna engruna. Ens resignem a recular trenta o quaranta anys enrere, com si fos inevitable; “pels nostre mal cap” que dirien alguns. Europa (i quan diuen Europa es refereixen als grans interessos del poder econòmic europeu) ens marca el camí, i nosaltres mesells ajupim el cap i ens resignem a la nostra dissort. Com és possible? Suposo que hi ha un escagarrinament general que ens fa ser encara més conservadors. Però també hi ha una responsabilitat directa dels mateixos mitjans de comunicació, que no només seleccionen les notícies que consideren adients per a una determinada política sinó que ens les donen des de la perspectiva que interessa als poders dominants. Per exemple, prefereixen parlar-nos del cas de Grècia, que obeint les directrius europees ha anat de mal en pitjor, que no pas del cas d’Islàndia, que tirant pel dret i plantant cara se n’està sortint molt millor.

Des d’un punt de vista periodístic és molt més interessant el cas islandès, en la mesura que és un exemple de com afrontar exitosament la crisi, que no pas reiterar-nos els fracassos de les polítiques que han creat més atur, més desigualtats socials i més empobriment. Però una cosa és l’interès periodístic i l’altra l’interès dels poders econòmics, al servei dels quals semblen estar la majoria dels mitjans de comunicació. I quan, de tant en tant, es veuen obligats a fer alguna referència al cas islandès, com no fa gaire feia TV3, aleshores ens ho expliquen distorsionadament com una anomalia que ja s’afanyen a dir que no és extrapolable. I el reporter, a qui no li devia quadrar la informació oficial amb la real de la situació d’Islàndia, ho reblava dient “I, malgrat tot, se’n surten”. Seran dropos?

La independència no és a tocar

Un mitjà de comunicació remarcava “la prestigiosa revista Time no situa Catalunya en el top 10 de nacions que es podrien independitzar”. I ho deia en forma de retret, tot considerant aquest un oblit imperdonable, i més quan aquesta publicació americana ja és la segona vegada que ho fa. Una primera cosa que se’ns pot ocórrer és pensar que hi ha hagut un error, que els autors del reportatge no disposen de prou informació, o que s’han deixat portar per la premsa oficial, la dels corresponsals estrangers que tenen la seva seu a Madrid.

Potser, sí. Però alguna cosa deuen tenir de raó. A Catalunya el sentiment independentista creix, és cert; però també ho és que la principal força anomenada nacionalista, avui per avui, està molt lluny de plantejar qualsevol proposta independentista. Els qui no confien en la imminent, ni que sigui a mitjà termini, independència de Catalunya no són els periodistes de la revista Times, sinó la ciutadania catalana que continua negant el seu vot a les formacions que es declaren obertament independentistes. Estem veient com l’actual Govern de la Generalitat pot reconèixer que Catalunya és maltractada a Espanya en tots els sentits, que no compleixen mai ni amb les seves promeses ni amb el que estableix l’Estatut, que procuren boicotejar els nostres aeroports o posen tots els pals a les rodes a la convivència i a la integració social, que lluiten aferrissadament contra la nostra llengua catalana... i malgrat tot, tots els seus pressupòsits són els de continuar dins d’aquest Estat que ens empobreix, i procurar només alleugerir el mal que ens ocasiona. Els autors dels reportatge de Times deuen saber que una majoria dels catalans es poden plànyer de la seva desventura, però que mai tindran el coratge suficient com per a plantar-hi clara; i menys els seus líders polítics, gens disposats a arriscar la seva carrera personal. No crec que vagin tan mal encaminats.

Per tant, no crec que sigui cap disbarat afirmar que Catalunya no té la perspectiva immediata d’assolir la seva independència; almenys mentre CiU no faci un gir radical. Ara bé, que la “prestigiosa” revista col·loqui en aquest top 10 països com la República de Cascàdia, la Padània i la Segona República de Vermont, em sembla un despropòsit majúscul. Com també seria discutible creure, com fa el Time, que hi ha més possibilitats per al Tíbet, per al Kurdistan o per a Ossètia, que per a Catalunya, tenint en compte la delicada situació d’aquests països i sobretot del caràcter poc democràtic dels Estats als quals pertanyen. Sincerament, no crec que sigui seriós qualificar de “prestigiosa” una publicació que és capaç de publicar tants disbarats. Cap periodista amb un mínim de rigor professional no ho faria.

Rigor informatiu, ni en broma

Un informe sobre la premsa del Regne Unit senyala que la immensa majoria de les notícies que publiquen els mitjans de comunicació en realitat són redifusió del que han dit altres, en forma de comunicats, de notes de premsa, de declaracions i de contra declaracions, etc. I no tinc cap dubte que els resultats serien molt semblants a casa nostra: els periodistes, majoritàriament sembla que renunciïn amb tota normalitat al que hauria de ser el seu objectiu bàsic, informar. Només cal donar un cop d’ull als titulars de premsa per adonar-se que la principal preocupació dels periodistes no és informar sobre la realitat del que ha passat sinó la interpretació interessada que en fan els polítics.

Així, als ciutadans, en lloc de donar-los la informació veraç i contrastada, se’ls dóna la visió que en tenen els protagonistes; això en el supòsit que el mitjà de comunicació es prengui la molèstia d’oferir les diferents opcions. Normalment, els surt més a compte de cara a obtenir declaracions exclusives difondre primer unes declaracions i l’endemà publicar les oposades. Però, el que no sol passar és que davant d’unes declaracions d’un dirigent polític el periodista faci la tasca que li correspondria d’obtenir primer la informació a què fan referència les declaracions; no és el mateix publicar unes declaracions que es fonamenten en fets reals que unes altres sense cap base real per on agafar-se. El lector o l’espectador, amb aquestes pràctiques periodístiques, donat que rep informacions absolutament contradictòries, arriba a la conclusió que tots plegats són una colla de mentiders i de farsants, sense fer cap més distinció que les simpaties que pugui tenir per un o per un altre. Res a veure amb el que podria ser la premsa rigorosa o científica: un professional o un científic que fes unes declaracions faltant a la veritat serien simplement rebutjades, no mereixerien la seva publicació, o en tot cas anirien seguides d’informació contrastada deixant en evidència l’autor de les declaracions infundades, que a partir d’aleshores seria menystingut per manca de seriositat.

Sense que contradigui aquesta pràctica habitual dels mitjans de comunicació, val a dir que aquests dies hi ha hagut un cas en què sí que els mitjans de comunicació, almenys alguns, han fet bé la seva feina. Es tracta de les declaracions de Jorge Fernàndez Díaz que, tot i haver votat anteriorment reclamant que el Govern pagués a la Generalitat els diners corresponents als fons de competitivitat, un cop el seu partit guanya les eleccions amb tota la cara dura diu que “ni en broma”. El tema no és només que aquest individu és un farsant pocavergonya, sinó que si la premsa és seriosa hauria de menystenir-lo com a tal. El que pugui dir a partir d’ara, no té cap mena de credibilitat.

Polítics, periodistes i l’ego del Cuní

Divendres, finalment, no hi va haver debat de candidats al Canal 8. Els espectadors es van quedar, doncs, sense poder tornar a veure com s’explicaven els polítics, però qui de veritat es va quedar sense debat va ser Josep Cuní. Estava encès i ferit, i amb més o menys raó va dedicar-se tot el vespre a autoerigir-se en el defensor de la Informació en majúscules i dels drets dels ciutadans a aquesta informació.

No li faltava raó, està clar. Probablement una de les mentides més sonades de la classe política és aquella que no es cansen de repetir en el sentit de voler dignificar la política i de voler acostar-la a la ciutadania. Amb els esforços que arriben a fer per aconseguir que sigui tot el contrari! La claca que es va muntar el Cuní per presentar-lo com l’heroi de la jornada tenia tota la raó quan carregava contra la classe política: la que en trenta anys ha estat incapaç d’aprovar una llei electoral catalana, senzillament perquè cadascú voldria fer-la a la mida dels seus interessos partidistes; la mateixa que es nega en rodó acceptar sistemes de llistes obertes, o com a mínim desbloquejades; la mateixa que vol un control absolut dels mitjans de comunicació durant tot l’any, però d’una manera molt més estricta en els períodes electorals, imposant un minutatge en els informatius; la mateixa que s’autoatorga ingents subvencions públiques per a poder fer costosíssimes campanyes electorals; la mateixa que té por de les consultes populars i les limita tant que esdevenen inviables o inútils; la mateixa que es permet d’incomplir les seves promeses, les electorals i les no electorals, amb la mateixa alegria que les havia fet....

No va quedar tan clar, però, entre els contertulians del Cuní, llevat d’alguna excepció, que els periodistes també hi tenen la seva part de culpa: són els periodistes que habitualment ja renuncien a informar sobre la realitat contrastada i es limiten a reproduir la visió que tenen els polítics d’aquesta realitat; són els periodistes que davant de qualsevol discurs polític n’extreuen i emfatitzen aquelles frases més altisonants, però no pas les més rigoroses i carregades de contingut; i a sobre, són els periodistes que en base a la seva pròpia tria esbiaixada, carreguen contra la classe política de no fer altra cosa que frases altisonants; són els periodistes que en campanya electoral s’avenen a passar les imatges i els talls de veu que els proporcionen els partits, renunciant a l’aplicació de criteris professionals i d’interès real per a la ciutadania, ja que la llei només els obliga a dedicar un temps determinat a cada grup; són els periodistes que normalment sobrevaloren les formacions xenòfobes, perquè els seus esgarips són més mediàtics i rendibles; són els periodistes que sabent de la falsedat d’algunes de les afirmacions dels polítics ni tan sols es molesten a contrastar-les o a documentar-les (tasca feixuga i poc rendible per al gran públic) i en tot cas prefereixen que siguin els adversaris polítics els qui les contradiguin, sabent que probablement també ho faran amb noves mentides...

Però, enmig de la mediocritat de polítics i periodistes, sobresurt l’ego de Josep Cuní.

Presumpció d’innocència, però...

Els espectadors i els lectors de mitjans de comunicació escrita no tenen, o no tenim, massa elements de judici quan se’ns anuncia un possible cas de corrupció. Podem reproduir o fer referència a la font d’informació, però sabent que cada font ens donarà la versió que li interessi. I de la mateixa manera que una gran estafa es pot maquillar amb allò que alguns anomenen enginyeria financera o fiscal, també una lleugera irregularitat formal es pot presentar com un enorme desfalc. I, si al darrere hi ha interessos polítics, a favor o en contra, encara ens hauríem de malfiar més.

Quan tots els mitjans es van fer ressò de la possible implicació d’un tal Iñaki Undangarín en els casos de corrupció del Partit Popular a les Illes Balears, vaig pensar que difícilment haurien llançat la notícia sense una bona fonamentació. És cert que alguns parlaven amb cautela d’una societat que havia estat presidida pel gendre de la monarquia, però d’altres el col·locaven a títol personal al centre de la trama i donaven xifres concretes de l’abast de l’estafa. I tampoc es tractava de mitjans alternatius o molt radicals, sinó dels mitjans més comuns, moderats i reputats, públics i privats. A partir d’aquí, tots els desmentiments, silencis i exculpacions no poden sonar sinó a una extensió més de la conxorxa que arriba (res d’extraordinari, tanmateix) a les esferes judicials. Està clar, en aquest cas, com en tants altres, no tenim pas més elements de judici que els que ens transmeten els mitjans. Però sí que, a part de la credibilitat que ens poden merèixer els mitjans, hi ha uns elements racionals i de sentit comú que ens haurien d’alertar d’entrada.

Segons la premsa, el cas Undargarín aniria relacionat, entre altres temes, amb unes factures milionàries per a l’organització de congressos. Ja es veu que per a l’organització d’un congrés, ni que siguin del Partit Popular o del Govern Balear que controlaven, no es poden remenar aquestes xifres. Quelcom de semblant passa quan la Sindicatura de Comptes diu que troba irregularitats en els ajuts relacionats amb el Memorial Democràtic de l'anterior Govern. Es citen 180.000 euros per a l’empresa que va “col·laborar en l’assessorament de l’elaboració de les bases i les convocatòries”; una cosa que qualsevol funcionari podria fer en un parell d’hores, no pas més.

Qui protegeix la indecència xenòfoba?

No sé si algú en sap l’explicació; però jo no he entès mai per què els grans mitjans de comunicació van donar des de bon començament, i han continuat fins ara, un suport desmesurat a un individu tan mediocre i mesquí com és el dirigent de la Plataforma xenòfoba i ultradretana. Com a bon militant neonazi, a ell ja li va bé que aquests mitjans de comunicació el posin a les portades i en grans titulars, encara que sigui per simular que se l’està criticant. Perquè és evident que els responsables d’aquests mitjans saben perfectament que a aquesta mena d’individus ja els va bé aparèixer com a víctimes del sistema que ells volen combatre.

Tothom li donava un protagonisme molt superior, per suposat, al que es mereixia des del punt de vista ètic; però també molt superior al que li corresponia pel nivell de representació institucional obtingut. En les darreres eleccions, per exemple, se li donava molt més relleu i publicitat que a la CUP que tenia més regidors arreu del país; es feia trampa, doncs, als pincipis ètics i professionals per tal d’afavorir aquest grup violent i racista. L’única explicació era que aquesta mena d’individus i aquesta mena de propostes esdevenen un bon reclam publicitari per a les vendes i per a l’audiència; i per a l’audiència, tot.

Però heus ací que un escàndol familiar, de violència domèstica, ha afectat directament el dirigent vigatà de la Plataforma X Catalunya. Aquesta mena de casos provoquen un rebuig general de la societat. Però una vegada més, sospitosament, s’ha fet una excepció a favor de Josep Anglada. Si això hagués passat a qualsevol altre politic, hi hauria hagut un linxament general, sense contemplacions. Però, no. En aquest cas, la majoria dels mitjans de comunicació han encobert el delicte que hauria suposat un escàndol molt perjudicial per als xenòfobs; i en aquest cas no era ni tan sols per la indecent contrapartida d’obtenir benefici de vendes o d’audiència.

L’atracament més gran de la història

Així ha qualificat més d’un les ajudes que s’ha arribat a concedit, tant als Estats Units com a Europa, a la gran banca. Es xifra en uns 2’3 bilions d’euros els diners esmerçats fins ara per les administracions per tal d’injectar capital (quina expressió més graciosa!) a les entitats financeres; i la que s’anuncia, ara! Diners que evidentment no surten dels aires del cel, sinó de les butxaques dels contribuents; diners que les administracions han estalviat retallant sous i pensions, limitant drets socials i reduint les prestacions bàsiques com la sanitat o l’educacio.

Quan algú com l’entitat cristiana Justícia i Pau revela, escandalitzada, que amb aquesta xifra es podria eradicar 92 vegades la fam al món, els mitjans de comunicació se’n fan un escàs ressò. Això de la fam al món no té cap interès periodístic, més enllà de la típica imatge dels negrets desnodrits per a fer-ne un reportatge de mitja tarda. La lògica de qualsevol periodisme mínimament decent seria comprovar si aquesta dada és certa; les xifres no han estat elaborades des d’un despatx de quatre eixelebrats, sinó que són tretes dels principals organismes oficials internacionals. Potser, s’han extrapolat una mica les dades, de manera que en lloc de poder eradicar la fam del món 92 vegades, només es podria eradicar una seixantena de vegades, o potser només una cinquantena... Amb una, ens podríem donar per satisfets. Però, no. Els mitjans de comunicació continuen presentant-nos les dades i les interpretacions oficials com a irrefutables. Treballadors, aturats i pensionistes hem dilapidat en excés els recursos públics, i per això les administracions han de fer marxa enrere i desmuntar l’estat del benestar. Per als bancs, els diners hi són a carretades; perquè si no tenen l’absoluta garantia de què continuaran amassant grans fortunes, que els seus dirigents continuaran repartint-se escandaloses primes, jubilacions daurades i sobresous, ells mateixos sota l’eufemisme de la “pressió dels mercats” acabaran escanyant l’economia dels Estats, sobretot dels més febles.

¿A qui se li acut pensar que només reduint un 1% l’aportació que estem fent als grans bancs ja podríem eradicar la fam al món? Tant li fa el que diguin les xifres i les dades reals. Des del poder s’ha establert com una necessitat imperiosa que cadascú de nosaltres pagui una altíssima xifra per solventar els errors del sistema financer, els dirigents del qual, en lloc d’anar a la presó i respondre amb els seus béns pel desastre de la crisi on ens han abocat, encara són els qui continuen dictant les normes als Estats perquè se’ls garanteixi tenir sempre les butxaques plenes.

El sistema de la mentida i l’engany per sistema

No deixa de ser una anècdota, però és il·lustrativa d’una història que es repeteix una i mil vegades. L’entrenador del Girona, Raül Agné, en la roda de premsa posterior al partit, a Osca, va respondre en català a un periodista que se li havia adreçat en aquesta llengua. Immediatament, van sortir les veus de la intolerància que se sentien ferits per una llengua que potser comprenien, però que els resultava odiosa. L’entrenador del Girona va aclarir tot seguit que a la resta de periodistes ja els continuaria responent en castellà, com havia fet fins aleshores. Però no es van avenir a raons, i Raül amb un gest de dignitat que l’honora ve decidir que si no tenia llibertat per a expressar-se donava per acabada la roda de premsa.

Crida l’atenció, però, no només la intolerància i l’odi fet palès pels qui van impedir-li contestar una pregunta en la seva llengua, sinó sobretot la capacitat de capgirar l’argument, a base de mentir i tergiversar els fets. Periodistes sense escrúpols, i d’una nul·la professionalitat, han mentit deliberadament explicant que l’entrenador del Girona es negà a parlar-los en castellà. D’aquesta manera, la persona agredida a qui la xenofòbia radical va impedir expressar-se en la seva llengua es convertia, als ulls de la premsa infame, en un intolerant. És la mateix història que passa amb la llei que hauria d’obligar el doblatge de les pel·lícules també en català, que és venuda com una llei que coarta la llibertat quan en realitat defensa la llibertat del consumidor. I encara més exactament és el que passa amb la normativa de la retolació, venuda falsament per la premsa espanyola com una llei que prohibeix el castellà, i obviant que hi ha unes cinc-centes lleis o normatives espanyoles que obliguen també a utilitzar el castellà. El seu raonament és clar: la imposició del castellà forma part de la normalitat més absoluta, perquè és la llengua oficial de l’Estat, però la pretensió que alguna altra llengua, també oficial en un territori, pretengui equiparar-se-li, ja resulta un imposició inadmissible.

Raül Agné, els ho acabà d’exemplificar recordant-los que no haurien dit res si una part de la seva intervenció s’hagués fet en anglès. El rebuig que va generar entre els periodistes aragonesos no era perquè s’expressés en una altra llengua, o en una llengua que ells desconeguessin, sinó únicament perquè aquesta altra llengua era la catalana.