Durant la mal anomenada transició democràtica es van cometre molts errors, el principal dels quals era creure que realment es tractava d’una transició democràtica. I si sovint diem que la memòria històrica hauria de servir per evitar ensopegar amb les mateixes pedres, no hi és sobrera la revisió d’alguns d’aquests errors. Per exemple, es partia de la idea que encetàvem una nova etapa, i que per tant calia encarar-la sense retrets ni afanys de venjança; i no va ser fins molt més tard que algú es va començar a plantejar si calia deixar impunes els crims i els delictes comesos.
Per si de cas quedava algú a qui encara es poguessin demanar responsabilitats pels crims del franquisme, la Justícia ja es va cuidar de tallar en sec qualsevol intent de fer justícia (quina paradoxa!). I el jutge Garzón en va ser la víctima. I és que el de la Justícia va ser, segurament, un dels errors clau d’aquella transició. Fins i tot arribant a admetre una mena d’amnistia generalitzada per tal que no es portessin davant dels tribunals els qui van formar part, o hi van col·laborar, del principal grup terrorista del segle XX a l’Estat espanyol, com va ser el franquisme, el que no s’havia d’haver permès és que continuessin exercint com si res. Hi havia tot un estament judicial, amb totes les excepcions que vulgueu, disposat a la prevaricació permanent, a emetre sentències sabent que eren del tot injustes, només per acontentar i satisfer els interessos dels qui s’havien apoderat del poder per la força de les armes. No podia ser que tots aquells jutges que havien sentenciat en contra de la democràcia i dels qui lluitaven per restablir-la, continuessin després exercint com a tals. Perquè aquest pervers sistema judicial és el que s’ha anat reproduint més enllà de la transició, i fins avui, reiterant de forma constant la seva adhesió als principis del règim franquista i dels qui en són ara els seus hereus.
És evident que aquells jutges que es van posar al servei de la causa franquista, amb un clar menysteniment del dret i del sentit de la justícia havien de ser inhabilitats per a continuar exercint en un sistema democràtic. Però, compte, que no estem parlant només de fets històrics que ja comencen a quedar lluny en el temps. Perquè, ara i aquí hi continua havent jutges que emeten sentències en contra de la llengua catalana, en contra de l’autogovern de Catalunya i en contra dels qui lluiten per la llibertat, amb l’objectiu d’afavorir els interessos partidistes del nacionalisme espanyol; i, apresa la lliçó, aquests haurien de ser com a mínim inhabilitats per a exercir en una Catalunya lliure i democràtica.