Pàgines

dimecres, 16 de gener del 2013

Els números sempre quadren

En física es diu que l’energia no es crea ni es destrueix, simplement es transforma. Quelcom de semblant deu passar amb l’economia: els diners que es perden no són perduts per a tothom. Les estadístiques corresponents a l’any 2012 ens diuen allò que ja sabíem, que les economies familiars han perdut poder adquisitiu. En general, s’han abaixat els sous i s’han apujat el preus. No tothom hi perd de la mateixa manera.

Abans de la crisi, els empresaris s’exclamaven de les reivindicacions sindicals, i deien que eren els increments dels salaris el que els obligava a apujar els preus, i els feia perdre competitivitat. A part que en molts casos la mà d’obra no representa la part més important del cost de producció, ara s’ha demostrat la fal·làcia d'aquella argumentació quan les rebaixes en els sous no es tradueixen, en aquella mateixa lògica empresarial, en rebaixes de preus que els facin guanyar aquella suposada competitivitat perduda. El que passa és que en temps de crisi, la classe dominant té molt clar que farà valdre la seva posició de privilegi per a què en paguin els altres les conseqüències. Algú podria dir que hi ha empreses que travessen moments difícils gràcies a les polítiques d’austeritat que forcen la ciutadania a reduir el consum, però n’hi ha d’altres que no es troben en aquesta situació i aprofiten igualment l’ocasió per a retallar també les despeses de personal. Potser es tracta d’evitar el que podria ser una discriminació de treballadors d’empreses amb grans beneficis més ben pagats que els de les empreses amb dificultats.  

Els diners, com l’energia, no es perden mai del tot. Les polítiques actuals van orientades a garantir l’enriquiment d’una minoria a base d’empobrir la majoria. I si aquest mateix empobriment suposa una disminució dels ingressos en forma d’impostos a les arques públiques, la solució continua essent la mateixa: es torna a carregar contra la majoria de treballadors i pensionistes a base de retallar-los prestacions i serveis. Els diners hi són per a continuar amb una disbauxa forassenyada de l’Estat, i naturalment per a pagar els errors i la mala gestió de la banca. Hi havia un joc en què sovint es deia “la banca paga”. Aquí, quan les coses van bé la banca guanya; i quan van malament la banca no perd. I sempre continuem pagant els mateixos.