Tal com era de preveure, tothom intenta interpretar els resultats electorals segons les seves conveniències, cosa que seria normal com a disculpa de cara a la galeria, però que no ho és quan el cofoisme es manté també de portes endins. El sistema parlamentari, tant en l’àmbit espanyol com en el català, es manté relativament estable: l’oscil·lació d’un dos o un tres per cent, que pot fer decantar la balança a favor del PP o a favor del PSOE es ven com un gir espectacular de la societat espanyola cap a la dreta o cap a l’esquerra; igualment a Catalunya els partits del govern sumen ben just el 50% dels vots, amb pèrdua de suport electoral per a cadascun d’ells.
Des d’una perspectiva dels grans partits espanyols o catalans, dels qui tenen com a principal motivació arribar al poder i gaudir-ne tant de temps com sigui possible, encara que sigui per a fer polítiques molt similars a la dels seus adversaris, el sistema ja els funciona. Per lògica democràtica, cada dues o tres legislatures es produeix una alternança en el poder, i els efectes del canvi són molt més simbòlics que reals. Circumstàncies internacionals ens han arrossegat a la crisi, exactament igual com s’hauria esdevingut si hagués governat el Partit Popular; i probablement en sortirem quan la conjuntura internacional sigui favorable, tant si s’escau que hi ha un govern socialista com un de popular. Ells en són conscients. No tenen cap pretensió de capgirar res, sinó simplement d’anar administrant i sortint del pas, amb el cul aferrat a les cadires, això sí; trauran tot el profit que puguin mentre siguin al poder, conscients que un dia o altre els vindrà el relleu, i esperar el torn una nova temporada.
Però aquesta no és, o no hauria de ser, la perspectiva independentista, i concretament d'ERC, que sí que es proposa donar un tomb radical a la situació creant un Estat propi. Només cal repassar els acords i les perspectives sorgides de la darrera Conferència Nacional del 2007 i del darrer Congrés d’Esquerra, en què es parlava de fer un salt definitiu cap a la sobirania, amb data del 2014 inclosa. Això implicava, i així s’especificava en els documents oficials del partit, que havíem d’arribar a ser la força hegemònica de l’esquerra assumint el lideratge del sobiranisme a Catalunya. I des de llavors ençà, a cada resultat electoral rebem una nova clatellada que des de la direcció s’interpreta com un anar resistint, perquè també podria haver anat pitjor. Igual com els grans partits perfectament apoltronats en el poder, o en la seva avantsala esperant el relleu, nosaltres ens hem apoltronat en aquest confortable estatuts de germà petit que pot anar sucant també si sap escollir l’aliat oportú per a ser present a les esferes de poder. Però, dels grans projectes, de les grans perspectives, de les grans ambicions nacionals (de tot allò que diem en els nostres documents interns), res de res. Les frases més sentides entre els dirigents d’Esquerra són: hem resistit força bé, hem mantingut el mig escó que teníem (recordem que l’hem de compartir amb gallecs i bascos), segons com ens ho mirem tampoc hem baixat tant, i, segons com, fins i tot podem parlar d’un lleuger repunt...
Hem salvat els mobles, és cert. Però no crec que sigui això el que els sobiranistes d’aquest país esperen de nosaltres.
Des d’una perspectiva dels grans partits espanyols o catalans, dels qui tenen com a principal motivació arribar al poder i gaudir-ne tant de temps com sigui possible, encara que sigui per a fer polítiques molt similars a la dels seus adversaris, el sistema ja els funciona. Per lògica democràtica, cada dues o tres legislatures es produeix una alternança en el poder, i els efectes del canvi són molt més simbòlics que reals. Circumstàncies internacionals ens han arrossegat a la crisi, exactament igual com s’hauria esdevingut si hagués governat el Partit Popular; i probablement en sortirem quan la conjuntura internacional sigui favorable, tant si s’escau que hi ha un govern socialista com un de popular. Ells en són conscients. No tenen cap pretensió de capgirar res, sinó simplement d’anar administrant i sortint del pas, amb el cul aferrat a les cadires, això sí; trauran tot el profit que puguin mentre siguin al poder, conscients que un dia o altre els vindrà el relleu, i esperar el torn una nova temporada.
Però aquesta no és, o no hauria de ser, la perspectiva independentista, i concretament d'ERC, que sí que es proposa donar un tomb radical a la situació creant un Estat propi. Només cal repassar els acords i les perspectives sorgides de la darrera Conferència Nacional del 2007 i del darrer Congrés d’Esquerra, en què es parlava de fer un salt definitiu cap a la sobirania, amb data del 2014 inclosa. Això implicava, i així s’especificava en els documents oficials del partit, que havíem d’arribar a ser la força hegemònica de l’esquerra assumint el lideratge del sobiranisme a Catalunya. I des de llavors ençà, a cada resultat electoral rebem una nova clatellada que des de la direcció s’interpreta com un anar resistint, perquè també podria haver anat pitjor. Igual com els grans partits perfectament apoltronats en el poder, o en la seva avantsala esperant el relleu, nosaltres ens hem apoltronat en aquest confortable estatuts de germà petit que pot anar sucant també si sap escollir l’aliat oportú per a ser present a les esferes de poder. Però, dels grans projectes, de les grans perspectives, de les grans ambicions nacionals (de tot allò que diem en els nostres documents interns), res de res. Les frases més sentides entre els dirigents d’Esquerra són: hem resistit força bé, hem mantingut el mig escó que teníem (recordem que l’hem de compartir amb gallecs i bascos), segons com ens ho mirem tampoc hem baixat tant, i, segons com, fins i tot podem parlar d’un lleuger repunt...
Hem salvat els mobles, és cert. Però no crec que sigui això el que els sobiranistes d’aquest país esperen de nosaltres.