Pàgines

dilluns, 28 de febrer de 2011

La Justícia no és lenta; és injusta

Va començar un jutjat de Navarra, i a poc a poc han anat apareixen algunes sentències discordants amb la doctrina existent fins ara pel que fa als impagaments de les hipoteques. La legislació està feta expressament per a protegir els interessos dels bancs en contra dels ciutadans. De la mateixa manera que se’ls permetia qualsevol mena d’operació especulativa, per imprudent que fos, a l’hora dels problemes tota la responsabilitat i tots els perjudicis es carreguen sobre els consumidors. Enganyats primer, amb un pèssim assessorament, i estafats després amb una legislació feta a mida.

Quan es van formalitzar les hipoteques donaven per fet que la mateixa hipoteca era la garantia dels diners prestats. Ara, però, quan els bancs han de fer ús d’aquesta garantia hipotecària en no poder el client fer front als pagaments de la hipoteca, es troben que l’immoble que ells mateixos havien valorat ja no té el mateix valor, o en tot cas és més difícilment recuperable. Aleshores, tot i que el client pot haver-ne pagat ja una part, és el mateix banc o caixa el qui valora el pis hipotecat a la meitat del preu real, de manera que el banc acaba cobrant del client com a mínim la meitat del que val l’immoble, i se’l torna a quedar. Si la recuperació econòmica es produeix en un termini relativament curt i es reactiva el mercat immobiliari, els bancs i caixes hauran fet el negoci del segle. Potser per això, els bancs, amb la complicitat del Govern i del Banc d’Espanya tenen interès en liquidar les caixes, que ara poden tenir problemes passatgers de liquiditat però no de rendibilitat.

Per sort, comença a sortir algun jutge mínimament decent que no veu clara aquesta farsa que s’han muntat els bancs i els legisladors. I ja hi ha alguna sentència amb un una mica més de sentit comú, que nega que la família que no pot continuar pagant la hipoteca hagi de perdre el pis i continuar amb l’obligació de pagar les quotes pendents. Si les ha d’acabar pagant, per quina raó se li ha de prendre el pis? I si se li pren el pis que era la garantia dels diners prestats, per quina raó ha de continuar pagant? És una simple qüestió de justícia, absolutament incomprensible per a la majoria dels administradors de justícia, que estan al servei d’uns interessos molt concrets.

Però, de moment, els qui dicten sentències mínimament raonables i justes són casos aïllats, excepcionals. I és que el problema de la Justícia no és que sigui lenta, sinó que és injusta.

diumenge, 27 de febrer de 2011

Retallades estratègiques

Les retallades del nou Govern de la Generalitat semblen no tenir aturador. Ja ningú recorda les promeses electorals, en què tothom parlava de la prioritat de determinats serveis com la sanitat i l’educació. I aquests han estat els primers de rebre. Una obsessió que s’està fent encomanadissa, perquè a qualsevol lloc on anem i en l’activitat que sigui sempre hi plana la necessitat d'estrènyer el cinturó.

Tothom s’ha d’adaptar a la nova situació. Es canvien normatives, hàbits i costums, fins i tot protocols hospitalaris, però al marge de l’interès del departament en concret sinó de les exigències econòmiques. Ja no serveixen per a res aquells grans objectius de reduir el fracàs escolar, o les llistes d’espera, senzillament perquè les prioritats les marquen des del Departament d’Economia. No solament no avancem sinó que anem enrere com els crancs i estem desmuntant a marxes forçades els petits avenços que havien costat molts anys d’aconseguir. Resulta del tot inexplicable que, de cop i volta, amb el canvi de Govern s’hagi fet un gir tan espectacular en la contenció de la despesa. Les hipòtesis poden ser diverses: els convergents potser diran que ells han hagut d’assumir amb realisme la precària situació de les finances de les Generalitat, davant la irresponsabilitat del Govern tripartit; més malèvolament, encara s’hi podria afegir que el Govern Montilla, conscient que no continuaria després de les eleccions va tirar la casa per la finestra deixant que el seu successor entomés el mort; per contra, també es podria dir que potser Mas n’està fent un gra massa i que no serien necessàries tantes retallades en el pressupost; o també més malèvolament, es podria pensar que CiU exagera la situació per tal de posar en evidència el Govern tripartit i, en els propers anys poder presentar un balanç progressiu molt favorable, una mica com el que va fer Sandro Rossel en assumir la Presidència del Barça.

Quedaria encara una darrera opció, molt més inversemblant però tanmateix plausible, que seria que tot plegat fos una estratagema de l’Artur Mas per tal de posar en evidència la necessitat d’un nou pacte fiscal per a Catalunya o, qui sap si anant més enllà, per a fer el pas cap a la independència. Perquè per gota que hom posi en un costat de la balança els problemes de tresoreria de la Generalitat, xifrats per aquest any en uns 11 mil milions, amb les catastròfiques conseqüències de tantes retallades, i en l’altre l’espoli fiscal que patim xifrat en 22 mil milions anuals que ens estalviaríem amb la independència i que permetrien grans millores en tots els camps, la conclusió és tan clara i irrefutable que sembla que s’ha de ser molt ximple i molt irresponsable com per no optar per l’estat propi.

dissabte, 26 de febrer de 2011

Guerra i postguerra de Successió, també és memòria històrica

Presentava l’altre dia el darrer llibre de l’historiador Vicenç Pascual, “Guerra i postguerra de Successió, la vida de Sebastià Casanovas, pagès del segle XVIII”, editat per les Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Un llibre que narra la Guerra, però sobretot la postguerra, de Successió a través d’un manuscrit o llibre de família d’un pagès de Palau-Saverdera que ho va viure i patir en primera persona.

El llibre és interessant perquè dóna un enfocament una mica diferent al que estem habituats, quan es tracta de la Guerra de Successió, perquè fa una especial incidència en la duríssima repressió que en va seguir, i perquè és una visió gens barcelonina del que realment passava al país. L’autor ja adverteix d’entrada que el llibre té una voluntat de contribuir a aquesta idea tan en boga de recuperar la memòria històrica. El que passa és que, quan parlem d’aquest tema, el primer que se’ns acut és pensar en la guerra civil espanyola i en la repressió franquista, i ens pot semblar que la Guerra de Successió és excessivament llunyana. Doncs, bé, el llibre ens posa en evidència que hi ha uns determinats comportaments, tant dels catalans com dels nostres enemics, que es repeteixen una i altra vegada i que sembla que oblidem amb massa facilitat.

Sovint tenim la impressió, en la nostra pugna contra Espanya, que “Europa” ens traurà les castanyes del foc, que entendrà els nostres drets, i que farà costat a les nostres reivindicacions pel sol fet de ser justes i de recolzar-se en uns principis democràtics; i oblidem que les potències europees poden haver estat al nostre costat quan els ha convingut, però també poden deixar-nos a l’estacada tan bon punt deixen de tenir-hi un interès concret. I la Guerra de Successió n’és un clar exemple. Si l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra nosaltres devem ser els més animals de tots perquè hi ensopeguem tantes vegades com se’n presenta l’ocasió: els maulets, a València, per exemple, van fer costat a l’arxiduc Carles però aquest no hi va voler saber res, i quan va pactar la retirada no va tenir cap inconvenient per deixar-los en mans dels borbons que s’hi acarnissaren; i el mateix li va passar al Carrasclet, pocs anys després d’acabada la guerra, quan empès pels francesos va encetar un moviment de revolta del qual se’n van desentendre a la primera.

En qualsevol conflicte bèl·lic, es pot arribar a un acord de pau i, tant si hi ha un clar vencedor com no, es respecta un mínim codi ètic d’honorabilitat per als combatents. Els austriacistes i els borbons podien pactar una retirada militar, per exemple, i al final signar un acord de Pau, a partir del qual es poden reprendre les relacions diplomàtiques i econòmiques entre països fins aleshores enemics; en el cas dels catalans, no. Els catalans no són vistos com una força contendent, sinó com una simple banda de facinerosos i bandolers; no existim ni com a força militar enemiga. Quan es retiren les tropes aliades, partidàries de l’arxiduc Carles, els borbons no es limiten a ocupar i subjugar el territori, sinó que han de fer ostentació de la seva força amb unes mesures de repressió terribles: una repressió que abasta el conjunt de la població, al marge del seu grau d’implicació en el conflicte.

El vencedor ha de deixar clar quin és el seu poder. I no és tant l’obsessió per a treure profit de la conquesta, que també, com de fer sentit explotat el vençut. Més enllà dels càstigs personals, tant als col·laboradors de la causa austriacista com als seus familiars, s’infligeix al conjunt de la població, especialment a la pagesia, un càstig econòmic en forma d’impostos abusius del tot insostenible. Però l’objectiu no era tant la recaptació, bona part de la qual anava a parar a mans de botiflers locals, com l’empobriment de la pagesia catalana. I per a efectuar la repressió més sagnant, s’utilitzava antics austriacistes que volien fer-se perdonar.

Tota una història que no ens sona tan llunyana, que s’ha repetit i es repeteix al llarg del temps. El llibre, doncs, pot ser una contribució més a la recuperació de la memòria històrica, la memòria com a poble que ens hauria de portar a creure que de borbons espanyols i de botiflers no en volem saber res.

divendres, 25 de febrer de 2011

Líbia: Lamentem, rebutgen, condemnem...

Sona a aquella cançó de l’enfadós que hem sentit tantes vegades en contra del món abertzale: es rebutja però no es condemna, o es condemna però no amb prou convicció... La comunitat internacional que estava encantada amb l’actual règim de Líbia, no gosa dir que està en contra del terrorisme ni dels terroristes. Hi estava quan el coronel Gaddafi anava per lliure, encapçalant una posició antiamericana i antioccidental. Però tan bon punt es va avenir a obrir les seves portes i els seus pous de petroli a aquest món occidental, Gaddafi es va convertir en un règim amic. Anglaterra fins i tot va muntar la farsa de fer veure que un dels autors de l’atemptat de Lockerville estava malalt per alliberar-lo; els jutges sabien amb tota certesa que era una operació comercial, i res més.

Però el règim libi, tan bon punt ha esclatat la revolta ha mostrat la seva cara real, la que tots li coneixien però que li perdonaven a canvi de l’explotació dels seus recursos naturals. Com tots els dictadors Gaddafi és un home que sent un profund menyspreu envers el seu poble; es capaç de bombardejar-lo abans que pensar que pugui tenir raó en les seves reivindicacions. Com va passar també a Tunísia o a Egipte, el món occidental ja sabia dels seus crims i no tenia cap inconvenient en col·laborar-hi, si així en treia uns bons rendiments econòmics. L’única diferència és que aquests règims són incapaços fins i tot d’adonar-se quan la situació se’ls escapa de les mans, i pensen que ho poden controlar incrementant la intensitat de la violència. Pensen també que si les seves accions terroristes han comptat sempre amb el suport del món occidental, també el continuaran tenint en els moments difícils. I no tenen en compte que una de les poques diferències morals entre els règims terroristes i els governants occidentals és que aquests tenen necessitat de guardar les formes. Mentre podien amagar o fins i tot col·laborar amb els seus crims, discretament, no hi havia cap inconvenient per part dels governs occidentals; el problema ve quan es dóna aquesta terrible imatge d’home sanguinari i sense escrúpols.

La comunitat internacional primer es va veure obligada a lamentar els fets violents, després els va haver de rebutjar, i finalment no té altra sortida que condemnar-los. No pas perquè els repugni la violència ni el terrorisme, que fins ara han recolzat, sinó perquè aquestes situacions tan extremes, si no es poden controlar mediàticament, perjudiquen la seva imatge; i al capdavall també poden perjudicar els seus interessos empresarials a Líbia.

dijous, 24 de febrer de 2011

Res a amagar d’aquell 23-F?

Aquests dies, els mitjans de comunicació s’han dedicar a rememorar aquell 23 de febrer de 1981, quan un escamot de Guàrdies civils van segrestar el Parlament espanyol. Amb cares tan somrients com hipòcrites les màximes autoritats de l’Estat commemoraven aquest trentè aniversari que ells anomenaven d’”intent fallit”. Fins i tot van tenir el desvergonyiment de dir que ja no hi havia res a amagar sobre el que va passar aquell dia. I jo diria que “de la missa no en sabem ni la meitat”.

A mitja tarda es produí la irrupció de l’escamot liderat pel coronel Tejero, i fins molt entrada la nit no es van pronunciar la majoria dels estaments i institucions clau de l’Estat. És absolutament impensable que un coronel emprengués aquella acció pel seu compte sense saber que tenia el suport de la cúpula militar; una gent que es caracteritza pel seu rigorós sentit de l’obediència estricta no hauria fet mai una acció d’aquesta envergadura sense que tingués indicacions expresses dels seus superiors. Bona prova és que els capitans generals i la cúpula militar o bé van saber de seguida que havien de sortir amb els tancs al carrer per a secundar la iniciativa, com va passar a València, o bé van romandre passius negligint obertament la seva obligació de sortir en defensa de la legalitat vigent i en contra d’una sublevació que era clarament un acte de sedició. Com a mínim, els espanyols haurien de concloure que tenien un exèrcit que no preveia que haguessin d’intervenir en cas d’una acció terrorista que pretenia capgirar tot l’ordenament jurídic. Ja és impensable, també, que es pogués fer tota aquella acció sense que en sabessin res ni els serveis secrets ni els d’informació interna dels cossos de seguretat; la seva inoperància i incapacitat seria excessiva. Però, és que el Rei no va sortir fins a la matinada, després d’haver consultat amb les diferents capitanies generals, quan la seva obligació hauria estat sortir immediatament no només per a dir quina era la seva posició, sinó per a, com a Capità general dels exèrcits, desautoritzar immediatament els sublevats i cridar el conjunt de l’exèrcit a prendre posicions al costat de la legalitat vigent. Res d’això no va fer, sinó que va anar negociant i temptejant la situació, no fos cas que es posicionés del bàndol perdedor, fins que va veure que li convenia més, encara que fos a misses dites, desmarcar-se dels sediciosos. Tret de Jordi Pujol, poques van ser les institucions i els polítics de primera fila que van sortir amb una posició inequívoca; la majoria van guardar la roba i no es van mullar fins que van veure de quin cantó es decantava la balança. Molt de compte també amb Europa, que hauria mirat com a simple espectador una acció terrorista d’aquesta magnitud, com hem vist que ha fet també en la majoria de conflictes internacionals on es respecta i s’apuntala el dictador fins que veuen que té perduda la batalla.

Si fos cert que no hi havia implicació més o menys directa de la cúpula militar, dels cossos i forces de seguretat de l’Estat, dels serveis secrets, de la monarquia i de bona part de les institucions de l’Estat, hauríem de concloure que la seva actuació va ser absolutament negligent, covarda i d’una inutilitat total, ja que no van posicionar-se obertament en defensa de la democràcia i de la legalitat vigent fins que, entre passadissos, van tenir clar que l’operació no seria reeixida. És a dir, que van especular amb la possibilitat de mantenir les seves posicions en cas que el cop triomfés. I ja no parlem dels pactes vergonyants que en van seguir després, amb unes condemnes irrisòries i molt restringides, per la magnitud del delicte, i amb l’aplicació posterior de criteris polítics que havien inspirat el cop.

dimecres, 23 de febrer de 2011

El dia que aquest país vulgui...

Ho deia felip Puig: “El dia que aquest país vulgui posar-se en marxa, el TC no ens aturarà”. I té tota la raó. El dia que el país vulgui no ens aturarà ni el Constitucional ni ningú. El problema és que el Constitucional, i amb ell el conjunt dels poders de l’estat, aturen que el país vulgui posar-se en marxa. Costa de creure que malgrat les garrotades que rebem, en tots els sentits, no trobem mai el moment de dir prou, i de posar-nos en marxa.

I d’això se’n valen els espanyols. Saben que som una colla de cagadubtes, capaços de passar-nos 25 anys dient que si no ens respecten a Espanya potser haurem de fer un pensament, però per més que ens apallissin aquest pensament no arriba mai. En el millor dels casos, els responsables d’haver endormiscat la població des del poder, impedint que es posés en marxa, quan es jubilen recuperen la lucidesa que no van tenir en tota la seva etapa de Govern. Però llavors la seva opinió ja no compta; potser precisament per això ara gosen donar la seva opinió. Rebem bufetades econòmiques a tort i a dret: ens espolien de mala manera, i encara hem de demanar permís per poder-nos endeutar per culpa del que ens han pres; incompleixen l’Estatut i els compromisos contrets, sovint sense ni executar els pressupostos aprovats; ens liquiden el sistema de caixes per tal d’afavorir els bancs, i aquí no tenim esma ni per a piular. Poden permetre’s el luxe d’atemptar contra la llibertat d’expressió, com en el cas de TV3 al País Valencià, saltant-se fins i tot les seves lleis, ja que la Generalitat valenciana no té potestat sancionadora en matèria de telecomunicacions; però és igual, ells saben que poden comprar els jutges perquè dicten a favor seu en el més pur estil Berlusconi, i aquí ajupim el cap i demanem perdó. Poden insultar-nos permanentment, per raó de la llengua, i encara hi ha tribunals que els donen la raó en el seu intent de trencar la convivència i crear situacions de segregació lingüística.

Tenen no només el poder polític i econòmic a les mans, sinó el poder d’impedir als nostres governants de posar-se al capdavant del país en defensa de la seva dignitat. “El dia que aquest país vulgui...”, doncs, ja seria hora senyors de CiU de no posar-hi més pals a la roda, i deixar que aquest poble es posi en marxa. Jo estic convençut que el TC no seria capaç d’aturar-nos, però de moment qui ens atura és el propi govern de la Generalitat.

dimarts, 22 de febrer de 2011

Rumasa no enganya ningú amb dos dits de seny

S’atribueix la Santiago Rusiñol la frase: “El joc és altament moral. Serveix per arruïnar els idiotes”. Suposo que la frase del pintor i escriptor català podríem fer-la extensiva també al joc de la borsa i de les inversions. Jo tenia un amic, director d’una sucursal bancària, que un dia que em van oferir una inversió aparentment fantàstica em van dir: “si te l’han ofert a tu és que no és tan fantàstica”. Però, com en l’estafa de l’estampeta, el truc està en crear una situació en què la víctima creu haver descobert la gallina dels ous d’or o, pitjor encara, si pensa que serà ell qui enredarà els altres.

La història de la vella i de la nova Rumasa no hauria de sorprendre ningú. Teòricament al “pobre” Ruiz Mateos li van expropiar totes les seves empreses perquè el holding que havia muntat estava en fallida, en un muntatge increïble de crèdits i avals que giraven entorn de les mateixes empreses. I, tot d’una, després d’haver-li expropiat tot, reapareix amb un nou entramat d’empreses com una au Fènix que reneix de les cendres; ell mateix es presentava com l’home emprenedor per excel·lència. L’any passat, justament en plena crisi i desafiant totes les tendències econòmiques i empresarials del moment, va fer una intensíssima campanya per a captar inversors privats, petits o aficionats, fent valer aquesta imatge de l’home “compromès” amb la creació de llocs de traball i amb el futur. L’oferta era atractiva, impressionant, si no fos perquè la llançava el mateix Ruiz Mateos sota el nom de “Nueva Rumasa”. Vaig pensar en una pel·lícula, crec que era de dibuixos animats, en què un desconegut es presenta amb aires de magnat a un poble més aviat abandonat; l’home compra terrenys gaire bé erms per molt poc preu, i al cap de poc simula que ha començat una explotació d’or en les seves terres. El poble, indignat perquè creia que l’home ja sabia abans de comprar els terrenys que aquests amagaven una fortuna, es va revoltar en contra seva, fins que ell, benvolent, compungit i generós al capdavall, els tornà a vendre els seus terrenys a un preu molt més elevat però tanmateix atractiu si en podien extreure l’or. Feta la revenda, l’home desaparegué amb els diners, i els pobres vilatans van poder comprovar que les seves terres eren tan ermes i improductives com sempre.

La campanya de Rumasa devia captar uns quants milions que s’hauran volatitzat en el fangar de les seves empreses, mentre ell podia retirar-ne part del capital que ara es trobaria en paradisos fiscal. D’aquesta manera, quan s’anuncia la situació de fallida, en bona part recaurà sobre les espatlles dels incauts inversors que havien tingut la pretensió de creure haver descobert les gallines d’ous d’or. I és que la sopa d’all ja fa temps que està inventada, i el Ruix Mateos amb la vella o la nova Rumasa no podia enganyar ningú amb dos dits de seny.

dilluns, 21 de febrer de 2011

Primàries: exercici democràtic?

Els socialistes han fet les seves eleccions primàries per a escollir el candidat a l’alcaldia de Barcelona. Els raonaments socialistes, així com les versions donades des de l’oposició, sonen a disc ratllat. Cadascú, quan s’hi troba, procura donar-hi tot el valor positiu possible, alhora que es blasma la mateixa situació quan es tracta de l’adversari. Ni és un model de democràcia interna, per tant desitjable sempre, ni té per què ser sinònim de desgavell. O, en tot cas, ho seria sempre: quan s’hi troben els uns i quan s’hi troben els altres.

Els socialistes barcelonins s’han esforçat en presentar aquestes eleccions primàries com un procés que entra dins de la més absoluta normalitat, afegint-hi Jordi Hereu que “enfortirà el projecte del PSC”. Siguem seriosos: no hi ha cap partit que vulgui celebrar eleccions primàries, com no n’hi ha cap que vulgui celebrar eleccions internes per decidir qui n’ha de portar la direcció. Tothom prefereix que els candidats surtin per aclamació, perquè indica que el seu lideratge és indiscutible. Rara vegada, jo no en conec cap cas, es disputen dues opcions sense que al darrere no hi hagi una certa tensió per diferències ideològiques o d’estratègia, sense que les opcions enfrontades no representin corrents interns en pugna pel control del partit, o sense que siguin el resultat d’ambicions personals que es prioritzen a l’interès general. Naturalment que, donat el cas, la predisposició a celebrar unes eleccions internes és un indicador que al si del partit es mantenen encara unes certes formes democràtiques; a diferència d’aquelles formacions en què des de la cúpula ja es nomenen a dit els candidats o els càrrecs directius.

No és cap drama, doncs, que els socialistes hagin hagut d’optar per aquesta via, com no ho va ser que Esquerra, ara fa dos anys, hagués d’obrir un procés electoral intern. Però sí que és revelador d’un malestar intern que, passades les eleccions si es compleixen tots els pronòstics, tothom admetrà que ha estat un factor determinant de la derrota. Al capdavall, hom pot fer-ne la lectura que els socialistes ens presentaran un candidat que ni tan sols és vist com a idoni per un sector important del PSC. A Esquerra, per exemple, no es va voler admetre el desastre que va representar anar a aquell congrés amb quatre corrents interns enfrontats, fins que va caure el cataclisme electoral; fins aleshores, com han fet ara els socialistes, també se’n penjaven medalles elogiant el procés com a modèlic i exemple democràtic.

diumenge, 20 de febrer de 2011

Malbaratadors de somnis

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)
Fa més de tres anys que el Col·lectiu Joan Creixell va publicar una crida a ERC per tal que, amb les disputes internes que estava vivint, no malbaratessin el somni de molta gent. I el van malbaratar. L’estiu passat, alguns van fer una nova crida, en el mateix sentit, perquè les pugnes entre Solidaritat i Reagrupament no malbaratessin el somni dels qui havien sortit desencantats del partit republicà. I el van malbaratar. Sense deixar de banda una Esquerra que algun moment o altre esperem que recuperi el rumb que no havia d’haver deixat mai, Solidaritat és el somni i la punta de llança per a molts. Fins quan?

Recordo que en el procés de formació i en el període de pre campanya electoral, quan algú advertia del risc de certs personalismes i de certs tarannàs a la cúpula de SI, molts deien: “tant li fa, ara el que necessitem és un lideratge que ens porti decididament cap a la llibertat”. Com al nou Govern de la Generalitat, podríem donar-los els cent dies de gràcia, i els que calgui. Però hi ha molta gent que té moltes esperances posades en aquesta nova formació i comença a tremolar només de pensar que es puguin reproduir els mateixos tics, els mateixos errors i el mateix malbaratament de somnis.

El resultat electoral de SI va ser molt justet, molt inferior a l’esperat i al desitjat. I és que venien d’una altra lluita fratricida. Havent-se quedat a les portes de formar grup parlamentari propi, tothom està molt a l’aguait del que pugui fer el partit de Joan Laporta: els uns per les esperances qui hi tenen dipositades, i els altres per tirar-se’ls al damunt a la més petita relliscada. Es miraran amb lupa qualsevol pas o qualsevol mal pas, i no n’hi perdonaran ni una; tant els espanyols que podrien veure-hi el germen d’una amenaça certa, com els qui des de posicions similars poden estar ressentits per l’espai que els han cobert. N’han de ser conscients els dirigents de Solidaritat.

Els primers passos a la cambra catalana, val a dir-ho, semblen prou positius. D’acord amb les seves promeses, i malgrat saber que no tenen la força suficient per a tirar-les endavant, han fet les primeres propostes formals: la proposició de llei per la independència, la de les consultes per via no referendària... La imatge que estan donant pel que fa a l’activitat parlamentària, de moment, és molt satisfactòria.

Però comencen a aparèixer les primeres ombres de dubte, les primeres tensions. Sembla molt poc coherent que un López Tena amenaci d’anar al Tribunal Constitucional espanyol si considera que a la Cambra catalana no es respecten els seus drets, per més raó que tingui. Estem caient en el mateix parany de crear falses expectatives pel que fa a la formació de coalicions electorals, que si no culminen amb èxit tindran un regust de derrota. Jo crec que en aquests moments una coalició entre ERC i SI, almenys a l’Ajuntament de Barcelona, no aporta gaire res, perquè el que té de suma també té de resta del valor afegit que representava SI. Però pitjor que fer la candidatura conjunta o anar les dues formacions per separat, és presentar l’espectacle d’un estira i arronsa tan personalitzat si després ha d’acabar en fracàs.

Més preocupants són encara les ombres que es perfilen a l’interior de la mateixa formació. Es pot estar més o menys a favor d’una rigidesa pel que fa a la incompatibilitat de càrrecs polítics. Ara bé, si els estatuts de Solidaritat preveuen que els diputats no puguin ser alhora candidats o regidors, el que és inadmissible és que es vulgui fer la trampeta de dir que Laporta podria presentar-se no com a candidat de Si sinó del seu teòric partit Democràcia Catalana. Estaríem caient en el mateix joc barroer, que tant hem criticat en els altres partits, de fer-se el vestit a mida de les ambicions personals. On quedaria la credibilitat?

I ja no cal dir que seria preocupant si en el primer Congrés de Solidaritat apareixen les primeres tensions, jocs bruts i travetes per tal de situar-se en els llocs clau de control de la formació. Aquella imatge que es volia vendre d’una actitud absolutament transparent i assembleària, en què qualsevol podia presentar-se com a candidat, s’esfondraria si es reproduïssin les mateixes males arts de sempre, on es prioritza l’interès personal al del col·lectiu.

dissabte, 19 de febrer de 2011

La democràcia no està en perill; no existeix

La fòbia d’un indesitjable com Francisco Camps contra els valencians no té límits. I dic contra els valencians perquè sembla com si el tancament de les emissions de TV3 al País Valencià fos un atac a Catalunya i als catalans. A nosaltres ens perjudica només en la part que ens correspon de solidaritat amb el poble valencià, per la repugnància que ens provoquen les actituds feixistoides dels qui tenen por a la llibertat d’expressió. És als valencians a qui afecta de ple, i contra ells van les mesures farcides d’odi del Partit Popular.

Està clar que el partit Popular té la complicitat del PSOE, inclòs el PSC, en aquesta tasca. Quan Montilla era Ministre d’Indústria tenia a la seves mans poder resoldre el tema i es va negar a fer-ho. Els diferents Governs espanyols han mantingut la mateixa actitud d’hostilitat i de menyspreu envers la llengua i la cultura catalana, la de Catalunya, la de les Illes i la del País Valencià. És el preu de formar part d'Espanya. Tant li fa que hi hagi aprovades resolucions parlamentàries, o que s’hagin presentat més de mig milió de signatures en favor de les emissions transfrontereres entre comunitats autònomes; ells, populars i socialistes, s’hi han negat en rodó. Enric Marín, president de la CCMA, deia que la reciprocitat de les emissions de les televisions públiques entre Catalunya i el País Valencià beneficiaria ambdues parts: disposar d’un espai de difusió més ampli implica una revalorització de la publicitat, i faria molt més viable projectes ara costosos com els doblatges de pel·lícules, les retransmissions, etc. Però està clar, Marín ho deia com a argument que hauria de fer veure que seria en benefici de tots que les emissions de TV3 arribessin al País Valencià, i les del Canal 9 a Catalunya; però és que aquesta és precisament la raó fonamental per la qual el Partit Popular no ho vol de cap de les maneres, perquè podria fer viable una televisió valenciana.

La Carta europea de llengües regionals i minoritàries, ratificada per Espanya, i per tant formant part de l’ordenament jurídic espanyol, estableix que no es poden posar traves administratives ni de cap tipus a les emissions radiofòniques i televisives entre comunitats veïnes que tenen una mateixa llengua o similar (els autors de la Carta ja van preveure l’estultícia dels qui volen negar la realitat). Però és igual, a l’Estat espanyol les lleis que no afavoreixen unes determinades opcions polítiques no cal complir-les; i per tant, per més que ACPV digui que té un pla B per a recuperar les emissions, cap jutge els donaria la raó només perquè ho avali la legislació vigent. Com ja ha passat en altres casos, com en el tancament de diaris bascos, els polítics i els jutges que dicten en contra de la llibertat d’expressió i en contra de la mateixa legislació, ja saben que, si els afectats ho recorren a instàncies superiors europees, molt probablement trobaran jutges no corruptes que els donaran la raó; però, per ells, l’objectiu era provocar un mal irreparable, com van fer amb els diaris Egin i Egunkaria, o ara amb les emissions de TV3.

És el règim que tenim. Res a envejar amb el que hi havia a Egipte, el que hi ha a Líbia o a Bahrain, on també celebren curses de Fórmula 1. Només que aquí no tenim ni esma per a rebel·lar-nos.

divendres, 18 de febrer de 2011

L’hostilitat del PSOE envers el PSC

Val a dir que la relació que mantenen els socialistes catalans amb els espanyols és ben peculiar. Hi ha un sector que seria partidari d’una major autonomia, i fins tot de diferenciar-se amb un grup parlamentari propi, però que a l’hora de la veritat acaba acceptant la disciplina de partit, la que prové dels seus superior a Madrid. I n’hi ha un altre que fins i tot se sent cofoi de pertànyer al PSOE, essent per a ells molt més important aquesta pertinença de partit que la de la defensa dels interessos dels ciutadans de Catalunya. Ja amb el President Montilla, aquests no s’estaven de votar negativament les propostes que presentava el seu propi President. Bé, de fet, des del seu punt de vista, el “seu” President no era Montilla sinó Zapatero.

Però dic que és peculiar perquè situacions semblants en altres grups o en altres àmbits, la “Casa mare” procuraria si més no aparentar que s’escolta i afavoreix els interessos de la seva delegació. En aquest cas, no. Cada vegada que els socialistes catalans branden una proposta, o defensen una posició, i hi posen com a garant el seu germà gran de Madrid, aquest els respon amb una atzagaiada que sembla feta expressa per a ridiculitzar-los. L’episodi es va repetir diverses vegades en els Governs tripartits i ara continuen amb la mateixa tònica. Només falta que un dirigent del PSC acusi els convergents d’exagerar i crear alarmisme amb les dades econòmiques de la Generalitat, perquè surtin des de Madrid per posicionar-se al costat de l’Artur Mas tot deixant-los en ridícul. Quan els socialistes catalans feien gala del seu ascendent envers els socialistes espanyols, per exemple, per convèncer-los que acceptin un paper determinant a l’aeroport del Prat per a les institucions catalanes, surt l’inefable José Blanco per posar les coses al seu lloc i deixar clar que la Generalitat només hi tindrà un paper minoritari. I el mateix es pot dir del Corredor del Mediterrani que semblava ser defensat per tothom, inclosos els socialistes espanyols convençuts pels seus companys catalans o valencians, fins que apareix el Secretari d’Organització del PSOE, natural de la Franja, per a deixar ben clar que la seva prioritat és una altra.
Certament és molt difícil ser militant convençut del PSC sense que se’t regiri l’estómac. Saben que a Catalunya tenen un adversari que ara sembla que els torna a guanyar la partida, però encara són més conscients que el seu veritable enemic és a Madrid. S’ha de reconeixen que tenen la virtut d’anar sempre amb la veritat per endavant, per més que això els perjudiqui greument a Catalunya. Els socialistes ho tenen això: no admeten que hi pugui haver dubtes sobre l’hostilitat contra Catalunya.

dijous, 17 de febrer de 2011

Els espanyols es neguen a parlar anglès?

Vés per on. Ara resulta que el Govern espanyol demana als diputats catalans que els ajudin a defensar el castellà al Parlament europeu. Resulta que en la normativa per al registre de patents a Europa es vol fer que sigui obligatori presentar-ho en francès, en anglès o en alemany. Les persones honestes que argumentaven que no es podien malbaratar recursos en traduccions, de ben segur que estaran d’acord amb aquesta normativa, o és possible que demanin reduir-ho tot a l’anglès, al capdavall una llengua de domini generalitzat en el món de la política i de l’economia. Les llengües, diuen, són simples eines de comunicació; i en aquests àmbits poden entendre’s perfectament en anglès.

Però, no. Quan a les Corts espanyoles algú s’exclamava dient que era innecessari el servei de traducció per tal que tothom pogués expressar-se en la seva llengua, o quan afirmaven altres que amb el castellà com a llengua oficial a les institucions europees ja n’hi ha prou, en realitat estaven mentint de la manera més mesquina. Els polítics del PP i els del PSOE sí que creuen que és important poder-se expressar en la llengua pròpia, i no estan d’acord en què les llengües només siguin eines de comunicació. El que passa és que senten un odi profund contra els qui consideren els seus subordinats sobre els quals exerceixen el dret de conquesta; tenen un sentiment racista prou arrelat com per considerar que el que per ells és un dret per als altres és una gosadia imperdonable; són d’una deshonestedat prou manifesta i mesquina com per a boicotejar les reivindicacions dels altres, essent idèntiques a les seves en unes altres circumstàncies; i tenen a més el cinisme, potser conscients del caràcter mesell i mancat de coratge de molts catalans, de demanar el suport per a la seva causa a aquells la causa dels quals ells han combatut amb ferotgia.

Ja ens podem imaginar quina pot ser la resposta de molts eurodiputats catalans. Alguns es posaran al costat dels qui reclamen per al castellà el mateix que neguen per al català, altres faran el mateix encara que tímidament es lamentaran de la deslleialtat dels espanyols, i m’agradarà veure quants seran capaços de denunciar obertament tanta hipocresia i tanta deshonestedat, i es negaran a donar suport al castellà mentre mantinguin la seva actitud hostil envers la llengua catalana. En el benentès que una cosa seria la lògica declaració d’oficialitat de totes les llengües pròpies de la Unió europea, com a reconeixement i respecte envers els seus parlants, i una altra que en determinades qüestions tècniques se’n limitessin les llengües de treball.

dimecres, 16 de febrer de 2011

Les frivolitats de Montilla i companyia

Una de les grans virtuts de la proposició de llei per la independència, presentada per Solidaritat, és la de posar en evidència que el plantejament, des d’un punt de vista democràtic, és molt simple: Una proposta presentada per qualsevol grup de la cambra que hauria de rebre el suport de la majoria dels parlamentaris. Si no té aquest suport, passarà com en qualsevol altra proposta, que no tira endavant però que d’alguna manera ha forçat que se’n parlés i que cadascú es posicionés. Amb la diferència que ara tothom s’ha pogut posar les mans al cap i fer una exclamació, que per uns pot ser de pànic, per altres de decepció i encara per uns altres d’esperança.

Només hauria faltat que l’Artur Mas fes el cop de cap i votés afirmativament. Amb una declaració d’aquest tipus feta pel Parlament de Catalunya s’obriria un conflicte de legitimitats: els espanyols argumentarien que s’ha vulnerat la seva legalitat, mentre que des d’aquí podríem dir que democràticament hem emprès el camí de crear la pròpia legalitat en el marc d’una legalitat internacional reconeguda. Amb la consecució de la independència els recursos econòmics de Catalunya farien un salt vertiginós; les picabaralles actuals entre CiU i PSC per dilucidar si les necessitats de tresoreria per aquest any són d’11.000 milions o de 9.000 milions, quedarien en una simple anècdota si tenim en compte que només pel cantó del dèficit fiscal Catalunya deixaria de perdre 22.000 milions anuals.

Montilla ha qualificat la proposició de llei per la independència com una “frivolitat”. El que és realment una frivolitat és l’actitud irresponsable dels socialistes catalans, còmplices de l’espoli que pateix Catalunya, l’espoli que ens ha portat a l’actual endeutament. És una frivolitat discutir si les necessitats de tresoreria per aquests any són 8, de 9 o d’11, quan el fet de mantenir-nos dins d’Espanya ens representa un perjudici que suma el doble. És una tremenda frivolitat, compartida en aquest cas per CiU, pretendre resoldre els problemes econòmics del país sense aturar la via per on s’escolen els nostres recursos.

dimarts, 15 de febrer de 2011

El sistema de la mentida i l’engany per sistema

No deixa de ser una anècdota, però és il·lustrativa d’una història que es repeteix una i mil vegades. L’entrenador del Girona, Raül Agné, en la roda de premsa posterior al partit, a Osca, va respondre en català a un periodista que se li havia adreçat en aquesta llengua. Immediatament, van sortir les veus de la intolerància que se sentien ferits per una llengua que potser comprenien, però que els resultava odiosa. L’entrenador del Girona va aclarir tot seguit que a la resta de periodistes ja els continuaria responent en castellà, com havia fet fins aleshores. Però no es van avenir a raons, i Raül amb un gest de dignitat que l’honora ve decidir que si no tenia llibertat per a expressar-se donava per acabada la roda de premsa.

Crida l’atenció, però, no només la intolerància i l’odi fet palès pels qui van impedir-li contestar una pregunta en la seva llengua, sinó sobretot la capacitat de capgirar l’argument, a base de mentir i tergiversar els fets. Periodistes sense escrúpols, i d’una nul·la professionalitat, han mentit deliberadament explicant que l’entrenador del Girona es negà a parlar-los en castellà. D’aquesta manera, la persona agredida a qui la xenofòbia radical va impedir expressar-se en la seva llengua es convertia, als ulls de la premsa infame, en un intolerant. És la mateix història que passa amb la llei que hauria d’obligar el doblatge de les pel·lícules també en català, que és venuda com una llei que coarta la llibertat quan en realitat defensa la llibertat del consumidor. I encara més exactament és el que passa amb la normativa de la retolació, venuda falsament per la premsa espanyola com una llei que prohibeix el castellà, i obviant que hi ha unes cinc-centes lleis o normatives espanyoles que obliguen també a utilitzar el castellà. El seu raonament és clar: la imposició del castellà forma part de la normalitat més absoluta, perquè és la llengua oficial de l’Estat, però la pretensió que alguna altra llengua, també oficial en un territori, pretengui equiparar-se-li, ja resulta un imposició inadmissible.

Raül Agné, els ho acabà d’exemplificar recordant-los que no haurien dit res si una part de la seva intervenció s’hagués fet en anglès. El rebuig que va generar entre els periodistes aragonesos no era perquè s’expressés en una altra llengua, o en una llengua que ells desconeguessin, sinó únicament perquè aquesta altra llengua era la catalana.

dilluns, 14 de febrer de 2011

Bandarres: terrorisme per interès nacional!

Finalment s’ha imposat el seny, a Egipte. De res han servit els darrers gestos desafiants del dictador, ni els suports rebuts per les principals potències internacionals. De la mateixa manera que els serveis d’intel·ligència dels Estats Units i dels països europeus van ser incapaços de preveure els moviments de revolta, tampoc han estat a temps de reaccionar. Afortunadament, el tema se’ls ha escapat de les mans, tot i que potser ara podran controlar mínimament la situació a través dels militars egipcis.

Però tot d’una, els mateixos bandarres que reverenciaven els dictadors, el d’Egipte, el de Tunísia, el d’Algèria, el de Guinea i tants altres, ara tenen la barra de sortir a felicitar el poble egipci. Els dictadors, amb tots els seus crims, les seves corrupcions i la seva repressió, gaudien del favor de les potències occidentals que els facilitaven (i faciliten als que encara es mantenen) tots els mitjans per a reprimir els respectius pobles. No han tingut el mínim escrúpol ni la mínima decència a l’hora de donar suport al terrorisme, al·legant d’una banda l’”interès nacional” i de l’altra la no ingerència en els afers interns dels altres països. Dues excuses absolutament falses: l’interès per a mantenir aquests règims terroristes no és en cap cas “nacional” ni “estatal” sinó de determinades empreses que, amb règims que precisen del suport extern i que s’avenen fàcilment a vendre els recursos naturals en benefici propi. poden obtenir unes condicions immillorables. I no és certa tampoc l’excusa de la no ingerència, perquè fins ara sí que han practicat la ingerència en aquests països, encara que a favor de la violència dels dictadors i en contra dels respectius pobles.

D’altra banda, la justificació de l’”interès nacional”, com la que feia la ministra espanyola d’afers exteriors Trinidad Jiménez en relació al darrer viatge a Guinea Equatorial, tot recolzant el règim terrorista, és absolutament menyspreable. ¿Com poden tenir la barra de posar en dubte noves formacions polítiques basques, per més que condemnin el terrorisme, per si tenen alguna connexió o condescendència amb els etarres, quan ells estan donant suport obertament al terrorisme?. I no pas per uns ideals com podrien fer els de l’entorn d’ETA, sinó per interessos estrictament econòmics. Bandarres!

diumenge, 13 de febrer de 2011

Reflexió política o claca incondicional

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)
Carod Rovira ho deia en una entrevista abans-d’ahir: El que farem aquest divendres [abans-d'ahir] és una cosa absolutament insòlita, reunir gent d'un partit polític per reflexionar sobre política. Entenc que això és notícia i que és lògic que cridi l'atenció. Ja sé que se li hauria de dir, i jo li vaig dir públicament en el darrer congrés, que quan ell presidia el partit a Esquerra es feia el mateix que s’acostuma a fer a tot arreu, limitar-se a la justificació permanent més que a la reflexió. Però sí que té raó quan diu que és insòlit que la gent d’un partit es reuneixi, tant se val que sigui físicament o a través dels mitjans, per reflexionar sobre política.

Les estructures dels partits estan muntades per tal que els militants facin el paper de claca dels seus líders. I qui no segueix la norma no surt a la foto. Per això, per als partits resulten incòmodes aquells militants que pretenen mantenir una certa independència de criteri i que, per tant, no s’estan de criticar o censurar allò que no veuen bé. En alguns casos, com va fer el tàndem Puigcercós-Ridao en els darrers anys, prefereixen expulsar-los o forçar-ne la seva sortida, seguint l’adagi popular de “val més pocs i ben avinguts”.

Curiosament, però, quan algú es mostra crític al si del seu partit es pot veure ràpidament elogiat pels militants i dirigents d’altres formacions polítiques que esperarien que ho fes saltar tot pels aires. I no entenen que la mateixa independència de criteri que l’ha portat a ser crític amb els seus també serveixi per a reconèixer-ne els encerts. O no entenguin que, amb la mateixa independència, es pugui criticar després els qui abans es beneficiaven de les seves crítiques.

D’exemples en tenim aquí mateix. Des del nacionalisme, tothom es veia amb cor de carregar contra el tripartit i hi feien pinya en aquest sentit, des de CiU a SI o Rcat. I no els faltava raó per a fer-ho. Però bé, ara és CiU qui té la responsabilitat de governar; i aquella monstruositat comesa pels republicans fent d’escolanets del PSC, incapaços de plantejar avenços seriosos de caire nacional, no veiem que sigui superada pel Govern convergent submís als dictats de Madrid. Però, els qui abans s’esquinçaven les vestidures per la manca de valentia d’Esquerra, ara no entenen que s’apliqui el mateix criteri i la mateixa exigència al Govern de CiU.

A mi mateix, sovint m’és més fàcil parlar críticament amb dirigents i membres de l’actual Govern, que en part i en privat ja accepten les seves limitacions, que en debats a la xarxa on molts dels seus seguidors voldrien veure-ho tot o blanc o negre. O ets d’Esquerra o ets contrari a Esquerra; o ets de Solidaritat o n’ets enemic; o ets convergent o hi ets hostil... Doncs, no. Puc entendre les dificultats que pot tenir ara el Govern de l’Artur Mas, com podia entendre les que tenia el Carod en el seu moment; però censuro igualment la seva manca de valentia si, quan tenen el poder per a fer-ho, no són capaços de liderar la voluntat del poble de Catalunya d’avançar decididament cap a la seva llibertat. I elogiaré o donaré suport, com feia llavors, a totes aquelles iniciatives que em sembli que van en la bona direcció.

En aquest sentit, celebro que CiU hagi tingut la valentia d’admetre a tràmit, si més no, la proposició de Llei per la independència presentada per SI, com celebro que també hagi estat aplaudida per Esquerra. No cal dir que lamento i censuro, però, que després de fer el gest simplement democràtic d’admetre-la a tràmit no siguin capaços de donar-hi suport.

La reflexió política no pot consistir com voldrien alguns en una crítica unidireccional en funció dels interessos d’un o altre partit, encara que sigui el meu. Vol dir entendre què és el que objectivament ens fa avançar com a poble i aplegar-nos-hi tots, al marge de les militàncies de cadascú.

dissabte, 12 de febrer de 2011

Ridao, successor de si mateix

Després del desastre electoral, van aparèixer veus crítiques al si d’Esquerra, algunes que ja ho veníem sent des d’uns quants anys enrere i d’altres que s’hi afegien ara potser per salvar-se de la crema. Però tot seguit els qui ens havien guiat fins al fracàs més estrepitós, cridaven a l’ordre a tots els dirigents, la majoria dels quals els deu el seu càrrec o la seva posició al si del partit. L’excusa era clara: tenint unes eleccions municipals a pocs mesos vista no podíem arrossegar el partit a una discussió interna pel liderat, que podria provocar que l’hecatombe del Parlament es repetís als ajuntaments. I, per tant, imposaven que s’aparqués la qüestió i que aboquéssim tots els esforços en les eleccions municipals, que podien representar un punt d'inflexió en la imparable davallada electoral dels darrers anys.

Probablement, més que pensar en no destorbar el procés electoral del mes de maig, hi havia la intenció d’intentar aprofitar-se de la feina feta als municipis; perquè si es treu un resultat acceptable, ells també se’n puguin apuntar una part del mèrit. I de passada, fer-nos oblidar d’on ens havien portar amb la seva erràtica gestió. Amb tot, molts vam aparcar el tema del lideratge del partit, tot i considerar que era inadmissible que continuessin els qui ens havien portat fins aquí. Això havia de ser a la tardor, quan es celebraria el Congrés. Però heus aquí que ja hi ha qui no perd el temps: Joan Ridao, un dels qui amb més contundència havia advertit que ara no era el moment de passar comptes, es postula ell mateix per a succeir-se; potser passant de Secretari General a President. Com si ell baixés de l’hort i no hagués estat un dels principals causants de la pèrdua de confiança de l’electorat independentista que ha patit Esquerra. I tot seguit s’anuncia la presentació del document o full de ruta per al partit elaborat per Joan Manuel Tresserras, per encàrrec de Joan Puigcercós. I tot plegat, ara, a tres mesos de les eleccions i contravenint les indicacions que ells mateixos havien donat, per no despertar un debat intern que s’havia d’ajornar fins a la tardor.

Com deia abans-d’ahir Josep Lluís Carod Rovira, és “una cosa absolutament insòlita, que gent d'un partit polític es reuneixi per a reflexionar sobre política”. I a Esquerra continuem amanint-nos les receptes i elaborant unes anàlisis fetes a mida perquè el resultat sigui el que ja s’havia decidit prèviament. I si la realitat va per un altre cantó, és la realitat la que s’equivoca i no pas els nostres dirigents. No és que Ridao faci una reflexió sobre els errors comesos i les responsabilitats de cadascú, ni que cregui que calgui fer aquesta reflexió globalment al si del partit, sinó que és qüestió d’amanir-s’ho entre ells: 'Si ell (Puigcercós) pensa que sóc la persona idònia, per responsabilitat no me n'apartaré'.

divendres, 11 de febrer de 2011

300 morts? No res, eren musulmans

Tot i el desafiament de darrera hora, quan tothom esperava l'anunci de la seva retirada, el dictador Mubarak pot estar vivint els darrers com a President d'Egipte. Les diplomàcies europea i nord americana, incapaces de detectar els moviments de revolta, tant de Tunísia com d’Egipte, també han estat incapaces de salvar els seus fidels aliats. Vint dies enrere, encara deien que el règim de Mubarak era prou estable; després van haver d’admetre que Mubarak hauria de fer reformes si no volia que se li escapés el poder de les mans; uns dies després ja havien de donar per fet que Mubarak no podria continuar al poder, però defensaven la tesi que calia que continués fins al setembre per a preparar una “transició ordenada”; però finalment, és més que probable que ni això poguin aconseguir.

Europa, i especialment França, haurà perdut dos socis, amics i aliats. Des d’aquí, els governs no tenien cap mena d’escrúpol a l’hora de donar suport al terrorisme, de facilitar-li les armes, l’equipament i l’ensinistrament necessari per a reprimir els qui pretenien reclamar un mínim de llibertat, de democràcia i de respecte pels drets humans. I és que Europa i els Estats Units han estat sempre la gran font i puntal imprescindible per a sostenir els règims terroristes d’arreu del món. I han imposat una curiosa tesi, que les diferents administracions de Justícia s’han fet seva, segons la qual un grup terrorista deixa de ser-ho quan reporta sucosos beneficis; els qui mantenen l’etiqueta oficial de terroristes no són els qui més maten ni més terroritzen sinó els qui utilitzant les mateixes males arts ho fan fora del seu control, i sense que el món occidental se’n pugui beneficiar.

L’escàndol dels ministres francesos que es beneficiaven fins i tot personalment d’aquests règims que tenien tot el suport oficial de França no són sinó l’anècdota i la mostra de la impudícia amb què han actuat aquests governants. La gravetat dels fets, doncs, no rau en què un Mubarak agraït pel fet que les potències europees li permetessin enriquir-se a costa del seu propi poble fes un favor personal al ministre, sinó en què cínicament aquests governants hagin pogut donar suport al terrorisme, sense que cap jutge apliqui el mateix criteri que s’aplica contra terroristes menors. Total, pensen, els 300 morts d’aquests dies a Egipte són tots egipcis, àrabs i segurament musulmans.

dijous, 10 de febrer de 2011

Justícia putrefacta

El Tribunal Suprem va anul·lar el judici contra l’ex dirigent de Batasuna Arnaldo Otegi, en què va ser condemnat a dos anys de presó, per considerar que la jutgessa va exterioritzar prejudicis sobre la culpabilitat de l’acusat. Una resolució insòlita, aquesta del Tribunal Suprem, perquè aquesta actitud manifesta dels jutges en contra de la ideologia abertzale és la norma. Hi ha moltes sentències en què es considera càrrec d’acusació el fet de defensar l’opció independentista, per exemple. De tota manera, en aquest cas, el Tribunal Suprem, si considera que hi va haver prejudicis de la jutgessa, hauria de sancionar o obrir un expedient sancionador o penal contra ella, per prevaricació.

Però això ja seria demanar massa. La jutgessa, acostumada a què es faci norma de l’actitud manifestament hostil contra determinada ideologia a partir de la qual es poden imposar penes que en cap cas s’imposarien per les mateixes accions fetes per persones d’altres ideologies, va tenir el desvergonyiment de dir-li a la cara que no calia que respongués perquè ella ja sabia què pensava Otegi. És la mateixa Justícia que no persegueix en absolut l’apologia al terrorisme, les amenaces ni la incitació a la violència, quan provenen de grups de l’extrema dreta. La prevaricació és norma de la casa. En molts casos, com va passar amb el tancament dels diaris Egin o Egunkaria, ja sabien que la seva era una sentència injusta i contrària a la llei, i que per tant perdrien el recurs que els afectats van presentar al Tribunal d’Estrasburg; però per ells era igual, perquè l’objectiu era tancar dos mitjans de comunicació escrits en euskera i d’una ideologia molt diferent a la seva. I, com pot passar ara amb l’Otegi, quan finalment a Europa van donar la raó als diaris bascos, el mal ja estava fet i era irreparable.

Ara ens podem tornar a trobar amb un fet semblant. Des del PP al PSOE, passant per les sentències dels mateixos tribunals, s’havia afirmat sempre que si s’il·legalitzaven determinades formacions polítiques era perquè no condemnaven explícitament la violència d’ETA (s’entén que les altres violències no solament no s’han de condemnar sinó que es poden elogiar o donar-hi suport). Quan apareix una nova formació política, ningú li demana que condemni explícitament la violència, ni cap fiscal inicia investigacions per veure si hi troba indicis de tenir alguna vinculació sospitosa, a no ser que sigui una nova formació política abertzale. I ja hi ha qui ha amenaçat de promoure la no legalització del nou partit de l’esquerra basca, SORTU, per més que compleixi tots els requisits legals. Les lleis poden dir el que vulguin, però si no volen que una determinada ideologia torni a dominar la política basca, hauran de buscar algun jutge corrupte que per un bon preu es burli de la pròpia llei, i apliqui el que políticament convé als de la seva corda.

dimecres, 9 de febrer de 2011

Ni el dret a decidir si poden decidir parlar-ne?

Els partits demòcrates han acceptat la tramitació de la proposta de Llei per la Independència presentada per Solidaritat. Aquesta primera votació a la cambra catalana no pressuposa res més que acceptar que es pugui parlar i debatre lliurement d’un tema, tant si després si ha de donar el vist-i-plau com no. La Mesa del Parlament no entra, no és la seva funció, en el contingut de la proposta, sinó que es limita a constatar que compleixi els aspectes formals de tota proposició de llei.

Els nacionalistes espanyols, està clar, s’han escandalitzat perquè no conceben la democràcia com un marc de convivència on les persones, lliures, puguin expressar les seves opinions i presentar les seves propostes. I acostumats com estan a fer frases aberrants, ja han manifestat que plantejar una qüestió com aquesta, pretendre que els diputats puguin parlar d’un tema fonamental per al futur i el benestar dels ciutadans de Catalunya, i encara més que pugui posar-se a votació, és inacceptable “democràticament”. Una mica de lògica si que la té el seu raonament: si acceptem que els nostres recursos seguin gestionats a Madrid, i que se’n quedin una bona part, per què ara hem de pretendre decidir sobre nosaltres mateixos! Si els catalans no som ningú per a decidir quins dels nostres diners són per a nosaltres i quins se’ls han de repartir ells, tampoc devem ser ningú per a decidir quin futur volem. L’extrema dreta ha anat més enllà i ha titllat de colpista la votació de la Mesa. Difícilment una persona amb les facultats mentals no pertorbades pot arribar a dir tantes ximpleries.

Ja sabem que finalment CiU hi votarà en contra, però com a mínim ha tingut la decència d’acceptar democràticament el debat; perquè el debat és al carrer. Els mateixos que prohibeixin a una part de la població basca expressar-se a les urnes, perquè saben que és l’única forma de guanyar-hi les eleccions, són els qui aquí també voldrien que els qui tenen unes propostes polítiques que no s’ajusten a les seves, tampoc puguin expressar-se.

dimarts, 8 de febrer de 2011

Que s’expliquin millor

Ahir s’havia d’iniciar el procés d’eliminació de la limitació de velocitat als 80 km/h, a les entrades de Barcelona. Era una promesa electoral i CiU estava disposat a complir-la. Ja és curiós, i significatiu, que CiU hagi posat èmfasi en aquest punt del seu programa que, al costat de les grans decisions econòmiques i de les decisions polítiques que caldria prendre per a fer front a les envestides del nacionalisme espanyol, no deixa de ser una menudalla anecdòtica. Probablement, el més sensat hauria estat un procés de flexibilització més gradual i discret, en lloc de presentar-ho a bombo a plateret amb tot el risc que comporta; només caldria imaginar que als pocs dies d`haver retirat el senyal de màxim a 80 km/h es produís un fatal accident causat per un excés de velocitat.

Amb tot, la notícia de l’ajornament per causes climatològiques ha resultat d’allò més confusa i ratllant el ridícul. I no sé si en bona mesura ha estat degut a la precipitació per part del Govern o en part també a què no s’ha explicat adequadament el tema. L’afirmació que hem vist com a capçalera en molts mitjans de comunicació dient que “s’ajornava la flexibilització” és o bé una veritable bestiesa si és certa, o bé una imprecisió periodística difícil d’explicar. La proposta de CiU, i no entraré ara en si era o no encertada, consistia en eliminar la rigidesa de la limitació de la velocitat a 80 km/h per substituir-ho per una limitació variable, flexible, en funció del trànsit o de la contaminació. Per tant, entenc que aquesta proposta preveu que hi haurà moments en què, al marge dels indicadors fixes que marcaran un límit de 120 o de 100 km/h segons la via, a través de senyals lluminosos s’establirà la velocitat màxima permesa en cada moment que pot anar dels 120 o dels 100 als 80 o 60. I just el dia d’iniciar-se la flexibilització resulta que, segons les necessitats del moment, la velocitat màxima permesa continua essent els 80 km/h que ja hi havia fins ara; i, per tant, tan bon punt millorin les condicions climatològiques en aplicació del sistema de flexibilització que ja s’hauria posat en marxa, es permetrà circular a velocitats més elevades. Si es tracta d’això, és evident que són molts els mitjans d’informació que haurien desinformat i creat una sensació de confusió. Ara bé, si el que vol dir és que CiU ajorna la implantació del nou sistema perquè justament ara hi ha uns índexs molt elevats de contaminació, representaria una irresponsabilitat greu per part del Govern, perquè és evident que una situació com la d’aquests dies, si no s’hagués produït justament aquesta setmana s’hauria pogut produir la que ve o el mes següent.

Amb tot, té raó IC-V quan recrimina a CiU haver negat la validesa de reduir la velocitat per tal d’alleugerir la contaminació, quan ara estan donant justament aquesta raó per a mantenir temporalment la velocitat màxima als 80 km/h. Penso que, tot plegat, resulta força irrellevant, però és un exemple de com es pot manipular qualsevol informació, on el que importa menys és donar una explicació clara i precisa de la realitat, si es pot emmascarar amb mitges veritats o mitges mentides.

dilluns, 7 de febrer de 2011

Fins quan ajupirem el cap i mostrarem les vergonyes?

El Govern de la Generalitat ja ha enviat el seu pla d’austeritat a Madrid, i avui Artur Mas haurà de passar per l’adreçador del qui de veritat remena els diners dels catalans. Com a amo que sap que ha d’imposar la seva llei, no li posarà fàcil; fins i tot sabent que no pot dir que no, es farà pregar el sí. I, per suposat, la benedicció anirà acompanyada d’un munt de “compromisos concrets i estrictes”, un munt de condicions no pas tant de caire econòmic com de caire polític. Serà la revenja d’un Zapatero que també s’ha vist obligat a humiliar-se i a cedir a les exigències dels seus superiors.

Sense entrar en el fons de la qüestió, de la imperiosa necessitat sobrevinguda de reduir el dèficit, és evident que el Govern de la Generalitat està fent un acte de submissió envers el Govern espanyol. Si es qüestiona l’endeutament de les comunitats autònomes, quan és molt més important el que té el Govern espanyol, és estrictament per raons polítiques; de la mateixa manera que és per raons polítiques que totes les administracions proposen plans d’austeritat per a segons quines despeses socials i no en proposen per a d’altres com la mateixa Casa Reial, l’Exèrcit o segons quins Ministeris que haurien de desaparèixer ja que tenen totes les competències traspassades.

Però és que sembla que el Govern de la Generalitat hagi oblidat una de les seves promeses electorals més importants, la del pacte fiscal que hauria de reduir l’enorme dèficit que arrosseguem amb l’Estat. Artur Mas haurà de suplicar que el Govern espanyol li permeti una emissió de deute que podria arribar fins als 11.000 milions; i Zapatero li farà pagar cara la seva benedicció. L’espoli que pateix Catalunya en forma de dèficit fiscal, xifrat en 20.000 milions anuals pel cap baix, seria suficient no solament per a què Catalunya no s’hagués d’endeutar encara més, sinó per a reduir considerablement el dèficit acumulat d’anys enrere. Els qui ens prenen els diners i ens obliguen a endeutar-nos són els qui cínicament han d’autoritzar aquest endeutament tot posant-hi condicions.

diumenge, 6 de febrer de 2011

Ni cent dies de gràcia

Hi ha el tòpic de donar cent dies de gràcia als qui assoleixen la responsabilitat de governar. Tampoc ve d’aquí si han de ser cent o cent cinquanta. Se suposa que en els inicis de tota gestió tot són bones intencions, promeses fàcils, i un cert engrescament per a treballar col·lectivament per al país. Tres mesos després hom espera veure uns primers resultats, un canvi en les formes i en els objectius que justifiquin l’alternança en el Govern. Però em sembla que amb aquest nou Govern no podrem esperar ni els cent dies de gràcia. Si el tripartit va començar amb petites ondulacions per acabar convertit en un vertiginós Dragon Khan, el de CiU promet emocions fortes; i tot just som a les beceroles.

Des del primer moment s’ha posat en evidència que no tenim un Govern, sinó dos: el de Convergència i el d’Unió. Cadascú ha nomenat els seus Consellers, i en algun cas obertament hostils al nacionalisme que diuen defensar els companys de gabinet. Duran va calibrar que li convenia més continuar exercint de cap de llista, i de grup, a Espanya, que de segon a la plaça de Sant Jaume. Podem imaginar com aniran les negociacions amb el Govern espanyol de la mà del democristià!

Però, un cop tothom situat al seu lloc s’ha iniciat l’estira i arronsa que promet ser la tònica de tota la legislatura. L’independentisme del portaveu del Govern i mà dreta de Mas, en Francesc Homs, toparà constantment amb la tebior autonomista de la vicepresidenta Joana Ortega. Costarà Déu i ajuda convèncer la parròquia que la consellera de Justícia no és aquella mateixa advocada de l’Estat que blasmava les consultes democràtiques. I un detall tan simbòlic com el de cessió de les urnes per a celebrar la consulta de Barcelona, ja va portar una nova tensió interna: l’hostilitat inicial dels unionistes negant-se a cedir-les va haver de claudicar davant del sector més catalanista del Govern que veia perillar la seva imatge i la seva credibilitat. Mentre uns convergents afirmen sense embuts que ells sí que aniran a votar el 10 d’abril, altres ja tenen decidit que estan al bàndol del PP o del PSC, i algun que altre molt Honorable s’ho està pensant.

Probablement els serà més fàcil tombar la proposta de SI sobre la independència, ja que en aquest cas podran al·legar defectes de forma, manca de competències o inoportunitat de la proposta. Però, de ben segur que els sorgirà el dubte de si s’han d’abstenir, al·legant les mateixes raons, i deixar que siguin el PP i el PSC els qui hi votin en contra, o si han de destapar-se també amb un vot negatiu. Un dubte que també pot tenir Esquerra, encara que en aquest cas seria entre votar-hi a favor o abstenir-se.

Només falta que des del grup parlamentari, de la mà d’un Oriol Pujol desitjós de mantenir el seu protagonisme dins del partit, es llancin missatge discordants del que voldria el Govern, com va passar aquest dia amb el tema de les finances de la Generalitat.

El Conseller d’Economia que justifica i demana retallades per tot arreu, fins a tot a risc de fer el ridícul amb estupideses com que el President viatgi en classe turista, ho tindrà difícil per a justificar després que s’elimini l’impost de successions per a les grans fortunes. De moment, la gran novetat del nou Govern no passa de la polèmica flexibilització de la velocitat a les entrades de Barcelona; no passa, doncs, de l’anècdota. I, en tot cas, sempre anar ajupint el cap davant les pressions del Govern espanyol, les seves exigències i les seves accions encaminades a eliminar el model caixes de Catalunya.

El primer mes de Govern efectiu no promet gaire. En l’àmbit social ja sabíem que era un gir cap a la dreta, encara més a la dreta que el tripartit; i en l’àmbit nacional, de moment, ni tan sols un gest. No sé si podrem esperar a donar-li els cent dies de gràcia.

dissabte, 5 de febrer de 2011

Instal•lats en la crisi: un paradís de somni

Si ara mateix algú fos capaç de fer-nos sortir de la crisi d’un sol cop, com per art d’encantament, la seva vida correria un greu perill. No serien pocs els interessos per a liquidar una amenaça d’aitals dimensions; es pot ben dir que la seva eliminació seria una qüestió d’interès d’Estat, i qualsevol acció estaria justificada. Ja ningú es recorda d’aquells primers moments de la crisi, en esclatar el cataclisme financer i la bombolla immobiliària, quan tothom parlava de com sortir-ne el més aviat millor i es posaven dates per a l’inici de la recuperació. Amb tres anys escassos de “crisi” els grans poders econòmics i financers han aconseguit més reformes en benefici seu, i en contra de la població treballadora en general, que en tot un segle.

Els bancs comencen a presentar els seus balanços corresponents al 2010 i els beneficis són en molts casos equivalents al dèficit d’administracions de països sencers. Però aquest no és l’èxit més important assolit. El que realment compta, com a inversió i actiu de futur, és tenir la capacitat de condicionar de forma absoluta les polítiques dels Governs, que ara es veuen obligades a mantenir una veritable cursa per a desmantellar l’Estat del benestar, liquidar els drets laborals, i establir una legislació feta a mida dels seus beneficis empresarials. I, a més, amb l’excusa de la crisi, aconsegueixen fer-ho amb un aparent consens i uns sindicats venuts rubricant l’espoli. Cada passa feta contra els treballadors és aplaudida pels “mercats”, nom que es donen a si mateixos els dirigents de les grans corporacions que poden amenaçar la solvència dels Estats, i imposen tot seguit una nova fita. Tot just havien claudicat els dirigents sindicals signant la reforma de les pensions, que ja els presentaven la nova estocada: ara és el torn de les revisions salarials.

Si s’incrementen els sous, diuen, encara que sigui mínimament i encara que els sous siguin només una part dels costos empresarials, queda justificat l’increment de preus que els invalida. Però si s’abaixen els sous, com ha passat en aquest darrer any, igualment els preus es poden incrementar ara amb l’excusa del petroli o de la manca de productivitat. En els períodes de bonança ningú reclama que els sous i els drets laborals s’ajustin a la productivitat, ningú recorda que en els darrers decennis la productivitat s’ha multiplicat sense que això hagi repercutit significativament en els salaris. I, tanmateix, emparats en la manca de memòria, era ens reclamen desvincular de la inflació els increments de sou, que diuen que haurien d’anar lligats a la productivitat. I tot seguit ja ens diuen que per a ser competitius, hem de treballar més i cobrar menys... En aquest idíl·lic paradís per als grans interessos econòmics, qui serà el desventurat que voldrà sortir d’una crisi econòmica tan productiva?

divendres, 4 de febrer de 2011

Un President en majúscules, més enllà del gest.

Atrapats tots plegats en la paranoia de l’estalvi, de la reducció del dèficit i de les retallades pressupostàries, els polítics saben que els gestos són ben vistos per la població. Són només gestos, però poden acontentar una ciutadania que no entén per què se li retallen els drets, les prestacions i, per a molts, també els sous o les pensions. I, a la vegada, poden amagar altres realitats segurament molt més profundes i transcendents.

El President de la Generalitat va anar a Madrid, a entrevistar-se amb el Rei, i ho va fer en classe turista en lloc de pagar el suplement que representa la classe Business. Tot un gest per part seva, per a exemplificar la voluntat d’estalvi i de contenció de la despesa del Govern. I no són pas pocs els qui li han aplaudit el detall. Jo, no. No reiteraré ara la idea de l’ensarronada que representa tot el sarau de la crisi, com una excusa que els ha anat com anell al dit per a fer pagar els errors de gestió dels poderosos i els resultats de les polítiques especulatives, precisament a les seves víctimes. Fins i tot donant per inevitable la retallada pressupostària, no són aquesta mena de gestos els que necessita el país; segur que hi ha moltes mesures a prendre, tant per a millorar la recaptació com per reduir la despesa, però hi ha quelcom que no s’hauria de banalitzar: el prestigi de les nostres institucions, començant per la figura del seu President.

Ningú posa en dubte la forma de presentar-se de qualsevol President de qualsevol país mínimament normal. I quan en veiem un de descamisat, o un que és capaç de donar puntades de peu en un partit de futbol, com un aficionat més, no associem aquesta imatge a la d’un president proper a la ciutadania, sinó simplement a un personatge que no està a l’alçada de les circumstàncies, ni del seu càrrec. Un gest populista de cara a la galeria pot ser ben vist per alguns, probablement pels mateixos que, en parlar de qualsevol altre President que viatgi amb tota la pompa i que sigui rebut amb honors de cap d’Estat, pensen que en aquest cas és diferent perquè es tracta d’un President en majúscules. Doncs, això.

dijous, 3 de febrer de 2011

Espanya: l’obsessió nacionalista

En compliment de la seva promesa electoral Solidaritat presenta la seva proposta al Parlament de Catalunya de declaració unilateral d’independència. Tothom sap que amb la composició actual de la Cambra catalana no hi ha possibilitats que sigui aprovada, com ben poques són les possibilitats que s’aprovin la immensa majoria de propostes de caire polític de la resta de grups de l’oposició. Però això no vol dir que sigui inútil o que no calgui presentar-la, tant pel compromís adquirit com per l’efecte didàctic i de conscienciació que representa.

Els ciutadans han de saber que és tan fàcil com això: presentar formalment una proposta i que els grups polítics estiguin disposats a votar-la; si hi hagués llibertat de vot per als diputats, probablement molts, i de diversos grups, la recolzarien. I només faltaria que el cap de files convergent arribés a la conclusió a què fa 30 anys que diuen que arribaran si a Madrid no ens respecten, i que Pujol sembla haver-hi arribat amb retard. El camí no seria fàcil, està clar; però ja s’hauria encetar el conflicte de legitimitats i això ens permetria emparar-nos en la legislació i en les institucions internacionals. I mentre es resol el conflicte, la Generalitat estaria legitimada per a convocar un Referèndum oficial sobre la independència, cosa que no podria fer en el marc de la Constitució i de la legalitat espanyola. Està clar que això només és una hipòtesi, però en tot cas molt més realista i viable que la il·lusòria pretensió de transformar Espanya en un país on hi siguin respectades les diferents nacionalitats.

I està clar que sortirà el mateix discurs espanyolista de sempre, argumentant que els temes identitaris no són els que preocupen a la gent. S’obvia però que, justament per a resoldre els problemes que preocupen a la gent, la reactivació de l’economia, la creació de llocs de treball, la millora dels serveis bàsics com la salut o l’educació, etc. aquesta és una de les poques opcions realistes i sensates; enfront de la irresponsable i temerària actitud dels qui creuen que ens n’hem de sortir pagant anualment 20.000 milions d’euros de més l’Estat, renunciant a potenciar el corredor del mediterrani i el nostre aeroport, i en definitiva mantenint unes estructures estatals obsoletes que a més a més ens són hostils. Algú ha titllat la proposta de Si d’”obsessió nacionalista”; el que de veritat és pura “obsessió nacionalista” és aferrar-se a aquesta Espanya que ens espolia i que és el principal impediment per a sortir de la crisi i per a convertir-nos en un país capdavanter d’Europa.

dimecres, 2 de febrer de 2011

Un sí rotund a la llibertat: Adéu i sort

Els sudanesos del sud han dit un sí rotund a la independència. És cert que la por i la manca d’autoestima i de confiança en si mateix pot portar un poble a no gosar fer-se la pregunta; però un cop feta, és molt difícil resistir-se a la temptació de la llibertat. Ja sigui per una qüestió de dignitat nacional, de sentiment col·lectiu, o per una simple qüestió de justícia. En el cas del Sudan hi ha, més que un sentiment d’identitat col·lectiva (el sud també està compost d’una amalgama de llengües i de cultures), una evidència de no tenir res a veure amb el nord; només l’herència colonial els va aplegar en un sol estat. Però hi havia també el fet de sentir-se discriminats: la unitat del Sudan, el nord tampoc se la creia.

Però, el resultat del referèndum no és pas la notícia més transcendent, almenys des del nostre punt de vista. Jo no sé si prèviament s’havien fet sondejos i enquestes per a copsar l’opinió dels sudanesos del sud, ni en quines condicions s’havien fet. Però és molt probable que els resultats no fossin, ni de tros, tan aclaparadors com ho han estat en el referèndum. Ja sé que les notícies de segons quins països ens arriben en comptagotes, només esporàdicament quan s’hi esdevé una catàstrofe, però tot sembla indicar que les possibilitats reals d’assolir la independència no han aflorat fins al darrer moment, fa relativament pocs anys. Es parlava sovint de la guerra civil del Sudan, i s’explicava com un cert caos de grups tribals, d'ètnies i de cultures difícils d’aglutinar, com se’n parla també en el cas de Nigèria o de Costa d’Ivori, però sense que es prevegi la divisió del país en dues meitats.

I és que el que és transcendent de la notícia és la forma com s’ha realitzat el Referèndum, i com el Govern del Nord n’ha acceptat el resultat. Quan aquí parlem de resultats incerts en cas de celebrar un referèndum per la independència, en parlem sempre en base a unes enquestes obtingudes sota l’amenaça permanent tant de grups de casa nostra, com de l’Estat. Amenaces en primer lloc de crear tensions internes, de desacatament de la voluntat popular (en cas que no guanyés la seva opció), i de provocar el trencament de la cohesió social, com ja estan fent alguns grups amb el tema de l’educació; i en segon lloc les amenaces de les estructures i aparells de l’Estat, cossos armats inclosos, per a impedir-ho. El resultat de les enquestes o d’un Referèndum oficial per la independència no tindria res a veure si, com ha passat al Sudan, es comptés amb el ple suport de les institucionals nacionals, i els espanyols es comprometessin a respectar-ne democràticament el resultat. Algú s’imagina un president del Govern espanyol dient-nos cordialment “adéu” i “desitjant-nos sort”, com ha fet el President del Sudan, en cas que el poble català digués sí a la Independència?

dimarts, 1 de febrer de 2011

Del somni al delirium tremens

En política, s’acostuma a anar a batzegades. Tan aviat ens pot agafar un rampell de rauxa que ho revolucionaria tot com un d’hiperrealisme narcotitzant que ens fa veure com inviable qualsevol canvi. D’aquí que, a vegades, ens poden sorprendre les declaracions dels polítics per raons totalment contraposades, per excés o per defecte. Podrien ser les declaracions de caire independentista de Jordi Pujol, de seguida matisades amb un “però ara no toca”, o les més divertides de Josep Huguet, l’ex Conseller d’Innovació, Universitats i Empresa.

Durant la campanya electoral, tant Solidaritat com Reagrupament proclamaven que proposarien al Parlament una declaració unilateral d’Independència, tot i saber que en el millor dels casos la seva força seria molt minoritària i que no tindrien el suport de la majoria de la cambra. Això, va servir a alguns dirigents d’Esquerra per a ridiculitzar-los parlant de la “independència exprés” o, com deia el mateix Huguet, titllant-ho d’un “somni d’una nit d’estiu”. De fet, és cert que hauria estat il·lusori pensar que un grup minoritari de la cambra podria fer aprovar una proposta tan transcendent com aquesta, però tan il·lusori com imaginar que un altre grup minoritari, com Esquerra, podria fer aprovar la convocatòria d’un Referèndum sobre la independència. Les possibilitats d’èxit d’ambdues propostes eren molt similars.

Ara bé, si a algú encara li sonava com a “somni d’una nit d’estiu” la proposta independentista de SI, la darrera del Conseller Huguet és per emmarcar-la: “Millor ser un condomini francès que una província espanyola castigada i menyspreada”. Imaginar que Catalunya pogués fer un traspàs de dependència d’Espanya cap a França és molt imaginar. Sort que ningú s’ho ha pres seriosament, tot i que l’article es publicava a les pàgines d’opinió del diari AVUI i no pas a les d’humor, perquè seríem la riota. Això ja no és un “somni d’una nit d’estiu” sinó un “delírium tremens” provocat per a vés a saber què.