Va començar un jutjat de Navarra, i a poc a poc han anat apareixen algunes sentències discordants amb la doctrina existent fins ara pel que fa als impagaments de les hipoteques. La legislació està feta expressament per a protegir els interessos dels bancs en contra dels ciutadans. De la mateixa manera que se’ls permetia qualsevol mena d’operació especulativa, per imprudent que fos, a l’hora dels problemes tota la responsabilitat i tots els perjudicis es carreguen sobre els consumidors. Enganyats primer, amb un pèssim assessorament, i estafats després amb una legislació feta a mida.
Quan es van formalitzar les hipoteques donaven per fet que la mateixa hipoteca era la garantia dels diners prestats. Ara, però, quan els bancs han de fer ús d’aquesta garantia hipotecària en no poder el client fer front als pagaments de la hipoteca, es troben que l’immoble que ells mateixos havien valorat ja no té el mateix valor, o en tot cas és més difícilment recuperable. Aleshores, tot i que el client pot haver-ne pagat ja una part, és el mateix banc o caixa el qui valora el pis hipotecat a la meitat del preu real, de manera que el banc acaba cobrant del client com a mínim la meitat del que val l’immoble, i se’l torna a quedar. Si la recuperació econòmica es produeix en un termini relativament curt i es reactiva el mercat immobiliari, els bancs i caixes hauran fet el negoci del segle. Potser per això, els bancs, amb la complicitat del Govern i del Banc d’Espanya tenen interès en liquidar les caixes, que ara poden tenir problemes passatgers de liquiditat però no de rendibilitat.
Per sort, comença a sortir algun jutge mínimament decent que no veu clara aquesta farsa que s’han muntat els bancs i els legisladors. I ja hi ha alguna sentència amb un una mica més de sentit comú, que nega que la família que no pot continuar pagant la hipoteca hagi de perdre el pis i continuar amb l’obligació de pagar les quotes pendents. Si les ha d’acabar pagant, per quina raó se li ha de prendre el pis? I si se li pren el pis que era la garantia dels diners prestats, per quina raó ha de continuar pagant? És una simple qüestió de justícia, absolutament incomprensible per a la majoria dels administradors de justícia, que estan al servei d’uns interessos molt concrets.
Però, de moment, els qui dicten sentències mínimament raonables i justes són casos aïllats, excepcionals. I és que el problema de la Justícia no és que sigui lenta, sinó que és injusta.
Quan es van formalitzar les hipoteques donaven per fet que la mateixa hipoteca era la garantia dels diners prestats. Ara, però, quan els bancs han de fer ús d’aquesta garantia hipotecària en no poder el client fer front als pagaments de la hipoteca, es troben que l’immoble que ells mateixos havien valorat ja no té el mateix valor, o en tot cas és més difícilment recuperable. Aleshores, tot i que el client pot haver-ne pagat ja una part, és el mateix banc o caixa el qui valora el pis hipotecat a la meitat del preu real, de manera que el banc acaba cobrant del client com a mínim la meitat del que val l’immoble, i se’l torna a quedar. Si la recuperació econòmica es produeix en un termini relativament curt i es reactiva el mercat immobiliari, els bancs i caixes hauran fet el negoci del segle. Potser per això, els bancs, amb la complicitat del Govern i del Banc d’Espanya tenen interès en liquidar les caixes, que ara poden tenir problemes passatgers de liquiditat però no de rendibilitat.
Per sort, comença a sortir algun jutge mínimament decent que no veu clara aquesta farsa que s’han muntat els bancs i els legisladors. I ja hi ha alguna sentència amb un una mica més de sentit comú, que nega que la família que no pot continuar pagant la hipoteca hagi de perdre el pis i continuar amb l’obligació de pagar les quotes pendents. Si les ha d’acabar pagant, per quina raó se li ha de prendre el pis? I si se li pren el pis que era la garantia dels diners prestats, per quina raó ha de continuar pagant? És una simple qüestió de justícia, absolutament incomprensible per a la majoria dels administradors de justícia, que estan al servei d’uns interessos molt concrets.
Però, de moment, els qui dicten sentències mínimament raonables i justes són casos aïllats, excepcionals. I és que el problema de la Justícia no és que sigui lenta, sinó que és injusta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada