Pàgines

dilluns, 31 de gener de 2011

Pujol: Independentista post mortem

Irònicament, des de Solidaritat, s’invitava Jordi Pujol a deixar CiU i afiliar-se a la nova formació independentista. Les seves darreres declaracions, validant l’opció independentista, han aixecat força polseguera, probablement traient-les una mica fora de context o intentant interpretar-les en un sentit que potser no coincideix del tot amb la pròpia intencionalitat. Algú, fins i tot, ha parlat de gir espectacular d’aquell qui va ser nomenat l’”Español del año”. Ni llavors devia merèixer el qualificatiu d’”Español del año”, concedit més aviat per a premiar el catalanisme conservador, ni ara l’hauríem de qualificar d’independentista.

De tota manera, resulta curiós que els polítics es destapin de veritat i facin les propostes més decidides o agosarades, que tant vam trobar a faltar mentre governaven, justament quan ja no estan en disposició d’aplicar-les. Ho hem vist reiteradament amb polítics de tots els colors, des del popular Herrero de Miñón a Jordi Pujol, passant pel mateix Maragall. Montilla deu ser una excepció: un home de partit que no s’havia sortit mai del guió que li marcaven des del carrer de Ferraz, un cop va assumir la Presidència de la Generalitat en va deixar anar algunes que, essent molt lluny de les tesis independentistes, tampoc tenien res a veure amb les del militant submís del PSOE que era abans i que torna a ser ara. En general, però, el model sol ser el de Jordi Pujol; mentre era el Govern es va passar vint-i-cinc anys dient que volia un encaix dins d’Espanya, i amenaçant que si l’encaix no era possible aleshores potser sí que caldria buscar altres camins. Però mai va trobar el moment ni les raons suficients, per bastonades que rebés. Per això el discurs de l’Artur Mas sona a disc ratllat, a déjà vu. No serà fins que deixi el poder, sense haver aconseguit ni cap mena de reconeixement ni la resolució del sistema de finançament i havent reiterat mil vegades que si a Espanya no ens hi volen ens haurem de buscar la vida, que l’Artur descobrirà que l’única sortida viable per a Catalunya és la independència.

Els més ingenus poden pensar que Jordi Pujol ha arribat a aquesta conclusió com a resultat de la seva experiència política i a la vista de la intransigència del nacionalisme espanyol. Em sembla d’una ingenuïtat excessiva. Jordi Pujol té ara les mateixes evidència que quinze anys enrere de la inviabilitat d’una Catalunya mínimament respectada dins d’Espanya; l’únic que ha canviat és que ara no ha de passar el cangueli que li hauria provocat una declaració institucional en els mateixos termes que ha fet des del despatxet de retirat del Passeig de Gràcia.

diumenge, 30 de gener de 2011

I ara, com ho expliquem això?

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)
Sovint, al si del partit però també a fora, reclamo un major rigor en les anàlisis si no volem cometre errors monumentals, com els que ha comès la direcció d’Esquerra en els darrers anys. I una forma de ser rigorosos és donar continuïtat als propis arguments; de manera que si a partir d’una anàlisi formulem una hipòtesi de futur, però llavors resulta que la realitat ens desmenteix, el que no podem fer és fer veure que no ha passat res i llançar noves hipòtesis en base a noves anàlisis. Com a mínim hi hauria d’haver una reflexió retrospectiva per a trobar el punt erroni que ens va desviar del camí adequat, i reprendre el discurs, llavors sí, amb la lliçó apresa. N’hi ha però que, sentint els seus discursos, sembla que vagin sempre de victòria en victòria, però per no arribar mai enlloc.

Van ser molts els qui van valorar que els errors d’Esquerra havien estat tan greus que calia cercar una altra via. D’acord, res a dir. Carretero va ser presentat, aleshores, com el gran salvador de la pàtria, l’home que havia de capgirar el panorama polític català perquè la seva veu inequívoca, clara i honesta havia de sintonitzar molt millor amb una gran majoria dels independentistes catalans decebuts d’Esquerra. Altres van confiar per a aquesta mateixa comesa amb Joan Laporta. Fins aquí també tot normal, i personalment vaig saludar (i oferir-m’hi per a col·laborar) les dues noves formacions perquè també creia que podien ser, si més no, un revulsiu.

Però ara resulta que Joan Carretero proposa integrar-se a les candidatures d’Esquerra de cara a les municipals, entre altres coses perquè tampoc es veuen amb cor de fer-ho en solitari. El més lògic, vist des de la distància, hauria estat un acostament cap a Solidaritat, amb qui va rivalitzar precisament per a cobrir el mateix espai que aparentment deixava Esquerra. Totes dues opcions feien les mateixes crítiques al partit de Puicercós i presentaven la mateixa estratègia política. Però, no. Carretero fa un retorn al partit majoritari de l’independentisme, que malgrat tot continua essent Esquerra, acceptant que aquest en sigui el pal de paller. A la pràctica, tothom sap que això representa una forma més o menys digna de retornar al partit que havia deixat (o que l’havia foragitat). I també em sembla molt bé.

A partir d’aquí, dues consideracions. D’una banda, com explicaran ara no només el nou gir de Reagrupament, sinó totes les crítiques i desqualificacions desmesurades que presentaven Esquerra com un partit acabat, venut i que calia superar. I penso en persones que em mereixen tot el respecte, però que crec que es van passar de llarg en les seves valoracions, com ara el Víctor Alexandre. Com justificarem les coses que es van arribar a dir en contra dels uns i en benefici dels altres, si ara resulta que, sota la forma que sigui, tornen a aplegar-se? Reitero que jo vaig respectar la marxa de Carretero i saludo ara el seu retorn; no vull censurar res més que les actituds excessivament crispades (no pas les crítiques que jo també compartia) que alguns van voler crear entre Esquerra i els qui van fer l’opció de Reagrupament, com si es tractés de posicionaments radicalment oposats i irreconciliables.

I d’altra banda, com a segona consideració, donar un punt de vista que justificaria el gir de Carretero. Reagrupament ha fracassat, almenys de moment, com a opció política que volia fer-se un lloc en el panorama polític català. Però, potser no ha fracassat tant el seu plantejament. Reagrupament va destapar la caixa dels trons per alertar de la deriva que havia pres Esquerra. D’aquest mateix sentiment de decepció per les polítiques seguides pels republicans escolanets dels socialistes, en va sorgir Solidaritat que sí que ha aconseguit, també de moment, fer-se un forat al Parlament. Però, sobretot, i entre tots plegats, s’ha aconseguit crear el revulsiu necessari perquè Esquerra rectifiqui, encara que a la tardor ho hauria d’acabar de ratificar. Amb el discurs actual d’Esquerra (i ja sé que algú pot dir que el fa perquè ja no és al govern; el mateix que es podria dir dels qui no hi han sigut mai), ni Carretero ni l’Uriel Bertran no haurien deixat ERC.

dissabte, 29 de gener de 2011

I, tanmateix, sempre queda l’esperança

És evident que tothom passa per diferents estats d’ànim: una mateixa situació pot ser viscuda de maneres ben diferents, encara que no sempre prou ben justificades. És ben cert que els grans poders polítics i econòmics controlen el món sencer, els Governs sovint no són sinó titelles a les seves mans, la crisi ens aboca a una situació d’amenaça permanent que ens fa molt vulnerables, les grans potències han donat i continuen donant tot el seu suport a règims dictatorials i criminals, la justícia interpreta amb mil·limetrada precisió que el terrorisme deixa de ser-ho quan el practiquen els poderosos i produeix sucosos beneficis, les societats semblen abocades a la impotència més absoluta... I, tanmateix, sempre queda l’esperança.

O, com a mínim, de tant en tant volem veure en aquesta tètrica realitat algun senyal positiu que ens indiqui que la llibertat i la justícia encara són possibles. Les revoltes de Tunísia i d’Egipte en poden ser un exemple. Potser no tant pel que poden acabar aconseguint com per la constatació que encara és possible que als qui ostenten el poder se’ls escapi alguna cosa de les mans. Aquests règims dictatorials han estats sempre ben protegits per Europa i pels Estats Units, perquè els permet l’espoli impune d’aquests països; no hi ha cap mena d’escrúpol a vendre’ls tot l’armament necessari, i a donar-los tot el suport, per a fer front als “desaprensius” que voldrien reclamar democràcia o llibertat. Però, de cop i volta, sense haver-ho pogut preveure, i per tant sense haver-ho pogut evitar, s’han trobat amb la revolta; probablement, van menystenir-ne els primers incidents considerant que ells ja havien ensinistrat suficientment els règims terroristes com a fer front a rebel·lions populars. I no han estat a temps de salvar el seu amic tunisià, i veurem si poden salvar l’amic egipci. Els crims comesos enmig del silenci de les dictadures que ells sostenien passaven molt desapercebuts, i en tot cas eren justificats amb la més absoluta indecència. Ara, amb la revolta encesa, ja se’ls fa més difícil de sostenir-ho, i no tenen altre remei que acceptar un procés de democratització, que procuraran, però, que tingui el mínim abast.

Les diplomàcies occidentals i els serveis secrets estan treballant a marxes forçades per a restablir l’ordre, evitar perdre’n el control i col·locar-hi nous peons que tornin les coses al seu lloc, encara que sigui acceptant a desgrat una aparença més democràtica. No crec que la revolta pugui anar gaire més enllà. Però no deixa de ser un bri d’esperança creure que és possible, tot d’una, que la gent surti el carrer i es revolti, contra tanta violència i tanta injustícia imposada des del poder. Veure caure un dictador, un règim corrupte o un còmplice de la injustícia institucionalitzada del sistema, encara que ja n’estiguin preparant el recanvi, és sempre gratificant. Si més no, permet creure que, tanmateix, encara ens queda l’esperança.

divendres, 28 de gener de 2011

Professionalitat periodística sota mínims

Els catalans, i segurament que no només els catalans, tenim una estranya obsessió per mantenir uns tòpics, que no ens els traiem del damunt per més que la realitat ens els desmenteixi. És el tòpic dels grans mitjans de comunicació internacionals, per exemple. Sembla com si anomenar unes determinades capçaleres fos sinònim de parlar de l’excel·lència, d’un nivell professional i periodístic al qual no poden arribar els nostres modestos mitjans. Qui gosaria comparar el diari AVUI, l’ARA, o el Periódico, amb el Le Monde, New York Times, o The Guardian?.

I tanmateix, d’una forma constant i reiterada, podem constatar que també aquests mitjans a vegades diuen veritables ximpleries, que normalment tampoc es molesten en rectificar. El col·lectiu Emma es dedica precisament a anar donant resposta a les informacions tergiversades sobre la realitat catalana que sovint apareixen en molts mitjans de comunicació internacionals. En la majoria dels casos no es tracta d’opinions que es puguin més o menys compartir, o que ens ofenen, sinó senzillament d’informacions falses o mal interpretades, que moltes vegades s’expliquen perquè els corresponsals d’aquests grans mitjans de comunicació internacionals tenen la seva delegació espanyola a Madrid, i no es molesten a acostar-se a la realitat catalana per a fer-ne la crònica. Amb un refregit del que llegeixen al Mundo o a la Razón ja en tenen prou per escriure el seu reportatge. I la direcció del diari accepta publicar un escrit que saben que falta a les més elementals normes de l’ètica professional del periodisme com la de contrastar la informació, i que per tant és d’una qualitat ben escassa.

La darrera bajanada l’hem poguda llegir aquesta setmana a la revista Times, i en aquesta ocasió no pas perquè no informi correctament sobre Catalunya ni perquè l’exclogui d’una llista de països o nacions que segons ells tenen més possibilitats d’esdevenir nous estats, sinó precisament per la mateixa llista. No sé a quina mena de periodista (digueu-li de tot, menys periodista) se li pot ocórrer afirmar que al món les deu principals nacions amb opcions d’esdevenir nous estats són: Escòcia, País Basc, Tibet, Ossètia del Sud, Kurdistan, Quebec, Sahara, Cascàdia, Padània i Vermont. Sense tenir en compte les dificultat objectives, insalvables com a mínim a curt termini, que hi ha per al cas del Tibet o del Kurdistan, no és gens seriós presentar la Padània (i ja no parlem de Cascàdia o de Vermont) com a països amb més possibilitats secessionistes que Flandes o Catalunya. Si això ho hagués afirmat un d’aquests diaris de casa nostra hauria estat la riota i ningú dubtaria en qualificar-los de poc seriosos, de manca de rigor i d’escassa qualitat professional; doncs, per al Times, exactament el mateix.

dijous, 27 de gener de 2011

Hipocresia permanent, o indecència política

El descrèdit de la política no ve per l’atzar ni dels aires del cel; se’l guanyen a pols els mateixos polítics dia a dia, amb una tenacitat encomiable. Amb el suport dels mitjans de comunicació, que ja els va bé la demagògia dels polítics que ofereix sucosos titulars de premsa, els líders politics no tenen cap mena d’escrúpol a l’hora de fer bandera del que en una altra situació ells mateixos combatrien. O de combatre allò que havien defensat aferrissadament.

No hi ha cap partit ni cap dirigent polític que cregui que en unes eleccions ha de governar la llista més votada. Però, en canvi, tots els que en veuen la possibilitat han fet en algun moment aquesta afirmació, al·legant hipòcritament principis democràtics. És el que fa el dirigent feixista i xenòfob de Badalona García Albiol perquè deu preveure la possibilitat que el PP sigui la llista més votada, tot i que podria formar-se perfectament una coalició demòcrata de caire sociovergent o de centreesquerra que el tornaria a deixar a l’oposició. Però el curiós és que sigui el candidat convergent Ferran Falcó el qui acusi el dirigent popular de fer demagògia amb la seva proposta, que és justament calcada a la que havia fet moltes altres vegades CiU quan veia que una coalició d’esquerres podia sumar la majoria parlamentària suficient com per a governar. I si en la darrera campanya electoral no es va utilitzar aquest argument va ser simplement perquè Artur Mas ja preveia que guanyaria amb prou comoditat.

A mi em sembla molt bé que CiU anunciï que farà els pactes que calgui per excloure el PP del Govern municipal de Badalona. Però que no digui que ho fa perquè ara no creuen que hagi de governar la llista més votada, com defensaven abans. El que seria incomprensible, i de fet és incomprensible, és que hi hagi partits demòcrates que vulguin establir cap mena de pacte amb el Partit Popular; i més incomprensible encara si aquests partits tenen una mínima voluntat catalanista. Amb els qui per tota raó de ser tenen l’odi contra Catalunya, contra els catalans, contra la seva llengua i contra la seva cultura, cap persona decent hauria de tenir-hi tractes. Diguem les coses pel seu nom. Altrament la gent ja sap que aquests discursos contradictoris són sempre falsejats en benefici propi.

dimecres, 26 de gener de 2011

Ara, Adéu a les Caixes?

Insòlita la portada de la majoria dels diaris catalans d’ahir: “Adéu a les Caixes”, “Estocada a les Caixes”... On era, ahir, la novetat? Que la Ministra d’Economia anunciava el següent pas del procés iniciat fa molts mesos? El pla per a eliminar el model de Caixes català estava dissenyat i s’aplicava des de feia un cert temps. No solament era una crònica anunciada, sinó que quan es van donar els primers passos va ser amb l’aquiescència del Govern català i de CiU, i la complicitat imprescindible dels mateixos directius de les entitats d’estalvi.

No era cap secret que ni el Banc d’Espanya ni el Govern de l’Estat, moguts des del darrere per la gran banca espanyola, tenien cap intenció per a sanejar les Caixes d’estalvi en una situació suposadament crítica. La primera edició del FROB només servia per a forçar unes fusions entre caixes amb l’objectiu de despersonalitzar-les i que perdessin un dels seus actius principals, la identitat i implantació en un determinat territori. Els diners abocats per l’Estat, sostrets dels sous dels funcionaris, dels pensionistes i de les prestacions socials, només havien de servir per a pagar les despeses pròpies de les fusions, però en cap cas per a recapitalitzar-les. D’altra banda, si hi havia hagut una mala gestió, la primera i elemental mesura hauria estat la destitució dels seus directius enlloc de permetre que es repartissin els càrrecs de les noves entitats fusionades. I ja fa dies que havien anunciat la segona fase de l’operació que consistia en posar un llistó molt alt per a declarar solvent una entitat d’estalvi, de manera que aquestes es veiessin obligades ara sí a recapitalitzar-se, però a un cost molt alt: la seva desaparició. Però la cosa encara pot anar pitjor: de nou l’Estat que retallada pressupostos socials per totes bandes, tornarà a injectar diners dels ciutadans per quedar-se aquestes entitats que consideri insolvents amb la finalitat de regalar-les després als qui de veritat han mogut tots els fils des del darrere. Ja es freguen les mans assaborint el seu botí.

Des de posicionaments nacionalistes algú ingènuament parlava de “construir Estat” des del Govern de la Generalitat, quan en realitat no es feia pràcticament res. O sí. Des del Govern de la Generalitat es va donar el vist-i-plau a l’operació que pot suposar una clatellada molt seriosa a l’estructura econòmica del país, que esdevindrà molt més depenent de l’Estat. No s’hi val ara a esquinçar-se les vestidures. Tothom era conscient (i els que no, eren uns inconscients) del que s’estava tramant. Des de la Generalitat s’ha actuat amb absoluta negligència nacional, i no hi ha hagut reacció ni des de l’oposició ni des dels sectors econòmics i socials del país, ni massa veus crítiques als mitjans de comunicació que alertessin del perill. Ara, ja haurem fet tard.

dimarts, 25 de gener de 2011

El PP malbarata els recursos en plena crisi

És evident que hi pot haver molta subjectivitat a l’hora de considerar què és un malbaratament de recursos. A l’inici de la crisi econòmica tots els economistes mínimament progressistes afirmaven que era lògic que les administracions s’endeutessin en aquestes circumstàncies, cosa que de cop es va capgirat per la dèria irrefrenable d’estalviar i reduir el dèficit. I a l’hora de fer-ho, en funció dels interessos de cadascú, tothom pot considerar que hi ha unes despeses intocables mentre que d’altres serien perfectament prescindibles, encara que en molts casos aquestes despeses seran diametralment oposades segons qui proposi retallar-les.

Els nacionalistes espanyols, per exemple, poden dir que per estalviar hem d’aprimar les administracions autonòmiques, no invertir en delegacions catalanes a l’exterior, o no permetre que es parli català al Senat per no haver de pagar traductors. Per la seva banda, els nacionalistes catalans poden proposar aprimar o eliminar definitivament l’administració de l’Estat, i amb aquesta sola mesura ja tindríem molt de guanyat: si el dèficit fiscal és de 21.000 milions anuals, i el deute acumulat del sector públic català és de 40.607 milions, voldria dir que en dos anys ho tindríem tot eixugat, sense necessitat d’haver de fer gaire més restriccions ni estalvis. Ja sabem que els números no són tan fàcils, però tampoc haurien de ser tan difícils. I, en qualsevol cas, el que no té cap sentit és que amb l’excusa de reduir un dèficit tan important, que a nivell espanyol ho és encara molt més, es vulguin tocar temes menors quantitativament però significatius, sensibles o emblemàtics. Posats a retallar, es podria passar la tisora a la Casa Reial o a la despesa militar espanyola que puja als 17.000 milions.

Però, no. La crisi els ve com anell al dit per poder combatre aspectes tan irrellevants des del punt de vista econòmic, com la traducció simultània al Senat que possibilita que cadascú s’hi pugui expressar en la seva llengua. Però quan el Partit Popular utilitza aquesta demagògia com a forma de mantenir la seva croada en contra de la llengua catalana, és capaç de no guardar ni les formes i proposar aleshores que s’ampliï la traducció tant oral com escrita a la variant valenciana. En aquest cas, l’argument de la crisi i de la necessitat d’estalvi ja no compta; tant li fa, que hi hagi dues traduccions idèntiques, amb un petit accent diferenciat entre el català de Barcelona i el de València, el que preval és la seva absoluta manca d’honestedat.

dilluns, 24 de gener de 2011

Ni tan sols una revolta

Mai no es podrà agrair prou a les empreses nord americanes, tipus Lehman Brothers, que amb els seus crèdits escombraries o subprime van ser el desencadenant de la crisi que estem patint. Bé, també podríem dir que mai maleirem prou aquestes empreses que van desencadenar la crisi que alguns estan gaudint. I és que no seria d’estranyar que als dissenyadors de les subprime i en general als qui amb el seu afany desmesurat de lucre ens han abocat a la crisi acabin rebent un Nobel d’Economia. Si ens atenem als beneficis que han estat capaços de reportar a tot el sistema capitalista, se’l mereixen més que ningú.

Tant de temps lluitant els poders econòmics per a contenir els drets laborals i procurant posar totes les traves al desenvolupament de l’Estat del benestar, i ara tot de cop se’ls ha obert el cel. Les tesis que refermaven economistes i suposats entesos en el món de les finances s’han capgirat completament, i s’enceta un nou ordre mundial que té l’avantatge de poder fer tot allò que havia somniat i intentat el capitalisme més salvatge, amb el qual ningú es volia identificar, però ara amb un consens polític gairebé general. Gràcies a la crisi, s’ha obert la veda i tot és possible. Els Governs, convertits en titelles en mans dels poders econòmics, poden aplicar impunement les mesures més irracionals en favor dels qui de veritat ostenten el poder. Des de les direccions de les grans empreses i grups bancaris es pot decidir el xantatge a un país sencer, l’anul·lació de totes les conquestes socials que havien costat anys i decennis d’aconseguir, o el desmantellament de l’Estat del benestar. I ara, amb la coartada o el xantatge de la crisi, sense que la ciutadania pugui reaccionar democràticament negant la confiança als polítics que s’avenen a aquest joc, perquè ara s’hi avenen tots.

Cinc anys enrere, només, hauria estat impensable que es retallessin sous de funcionaris, que es congelessin les pensions, que es limitessin els subsidis d’atur o prestacions socials bàsiques per a poder fer un traspàs de fons a les grans empreses i als grups financers. Qualsevol Govern que hagués gosat prendre mesures en contra de l’Estat del benestar s’hauria abocat a la derrota electoral; ara, l’alternativa és sempre gairebé igual o pitjor. Aquí i a qualsevol altre lloc d’Europa. Ara, el xantatge és permanent: la Nissan, com ja han fet altres empreses, pot amenaçar els treballadors que si no accepten la congelació o reducció salarial, incrementant la productivitat però reduint els drets laborals, seran acomiadats sense més. I els Governs han entrat en una voràgine de legislar en contra dels ciutadans, com si fos cert que no hi ha altra solució.

L’únic que sembla inexplicable és que no hi hagi una revolta amb tots els ets i uts contra tanta desmesura i tant desvergonyiment!

diumenge, 23 de gener de 2011

Partits de Govern i d'oposició

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)
Hores d’ara, tots els partits catalans representats al Parlament, excepte la nova SI, han passat per la doble experiència d’arribar al poder i de tornar a l’oposició. Una experiència que hauria de servir força més que per deixar anar el tòpic de la bondat de l’alternança política, que al capdavall tothom voldria evitar quan ha arribat al govern. Des de l’oposició, i sobretot des de posicions minoritàries, i encara més si són extraparlamentàries, es pot carregar fàcilment a qui es troba en el Govern, si s’obvien la complexa realitat i les dificultats objectives que té tota administració per a resoldre els problemes d’un país.

Quan hi ha un discurs d’investidura, un debat de política general o de pressupostos, des de l’oposició ja es poden tenir els discursos preparats per a rebatre el Govern, com a màxim preveient dues versions: o és un discurs vague, molt general, que no ha entrat a fons en els problemes reals del país, o és un discurs avorrit farcit de xifres i bones intencions però sense rumb ni filosofia de fons. Igualment, des de posicions minoritàries resulta relativament fàcil elaborar i llançar propostes amb una certa alegria, sabent que no hi haurà l’oportunitat de portar-les a la pràctica.

Per això, aquesta doble experiència hauria de servir, també a uns i altres, per a ser una mica més coherents, conseqüents i realistes. D’una banda, s’hauria de dir que no es poden reclamar impossibles ni exigir als altres el que no s’ha estat capaç de fer quan se’n va tenir l’oportunitat; però de l’altra, també s’hauria de recordar que ni es pot donar permanentment la culpa als altres ni excusar-se en el fet que els altres també ho feien.

Per exemple, ara Joan Ridao reclama al President Mas que faci un nou replantejament del model de finançament i que aposti pel Concert econòmic. Una resposta fàcil seria la de dir per què no hi apostaven ells pel Concert econòmic quan formaven part del Govern i van presentar-nos com un gran èxit el darrer model de finançament pactat amb Zapatero. Tan fàcil i demagògic com l’excusa que donaven des del tripartit adduint que tots els mals venien del pacte CiU-PSOE sobre l’Estatut. I així, els partits polítics poden passar-se la pilota responsabilitzant-se mútuament de tots els mals del país.

La demagògia és fàcil, tant per al qui està al Govern com per a qui està a l’oposició. I el problema és que ambdues demagògies es reforcen entre sí, els uns per a carregar les tintes més del compte al Govern i els altres per a eludir la seva responsabilitat de Govern. I aquí és on els mitjans de comunicació juguen un tristíssim paper a favor sempre de les posicions més demagògiques, perquè acostumen a ser les que donen grans titulars de premsa.

És evident que no es pot responsabilitzar el nou Govern de CiU de les finances que s’han trobat a la Generalitat; però no seria acceptable que fessin com el tripartit que, fins al darrer moment, set anys després, encara s’excusava dient tot era responsabilitat dels anteriors Governs de CiU. Els ciutadans han de començar a veure canvis significatius en la política nacional, en el tema del finançament, i en la resta de temes cabdals per al futur del país. Quedar-nos amb l’anècdota dels 80km/h seria constatar que l’alternativa al tripartit era purament nominal.

dissabte, 22 de gener de 2011

Partit de Govern? No, gràcies

Esquerra ja ha advertit que no donarà suport als nous pressupostos de la Generalitat si hi ha retallades en salut, en educació i en serveis socials. Per a ser més exactes haurien de dir que no hi donaran suport si es produeixen encara més retallades de les que ja havia fet el Govern anterior. Però, està clar, Esquerra fa aquest advertiment quan sap que no hi ha més remei que continuar amb la política de retallades, potser més dràstiques que abans, perquè l’endeutament de la Generalitat és excessiu i el Govern espanyol pot trobar-hi l’excusa per a intervenir-ne les finances.

De tota manera, algú o altre haurà de fer el gest des de l’oposició per tal de permetre l’aprovació dels pressupostos del 2011, de la mateixa manera que durant el debat d’investidura els socialistes van haver de fer el gest d’abstenir-se, per a no bloquejar les institucions catalanes. A qui li toqui fer aquest paper argumentarà que és un acte de responsabilitat, alhora que intentarà treure’n algun profit en la negociació amb CiU. Però és que l’electorat tampoc entendria que els partits que tenen més representació parlamentària n’obstaculitzessin el normal desenvolupament i aboquessin el país a noves eleccions. En canvi, els partits minoritaris poden permetre’s el luxe de mantenir actituds teòricament més conseqüents; i dic teòricament perquè és evident que saben que si estiguessin en la posició de Govern no podrien mantenir les seves exigències, com no les van mantenir quan hi eren.

Ser al Govern vol dir prendre consciència que la realitat mateixa impedirà portar a terme una part important del programa polític. I ser-hi en coalició vol dir forçosament haver de fer encara més renúncies. I això no hauria de ser cap problema si s’explica bé als militants i electors, però sí que ho és si se’ls ven la moto que nosaltres capgirarem el món o que portarem els socis majoritaris al nostre molí. I vista la mala experiència, de ben segur que molts se senten més còmodes amb un partit petit, gairebé testimonial, sense compromisos ni necessitat de fonamentar prou bé les propostes i reivindicacions, sabent que igualment tampoc seran tingudes en compte. A alguns els ve massa gran això de ser un partit de Govern; almenys així, no tenen necessitat de justificar-se ni tan sols com a acte de responsabilitat.

divendres, 21 de gener de 2011

El bufó de la Cort no sap representar res més

Avui l’Albert Boadella estrena obra, a Madrid, naturalment. Res de nou. No vull dir que no sigui novetat l’estrena d’una obra teatral, sinó que no és novetat l’obra que estrena. El seu nou muntatge no deixa de ser una reposició de les fòbies que persegueixen el personatge des que se li va acabar la imaginació: l’odi a Catalunya i a tot allò que soni a català, que per això ha de deixar clar a cada moment que ell no se’n sent en absolut. I, aquesta vegada, ho fa posant el seu discurs en boca del músic Amadeu Vives.

L’Albert Boadella intenta a través d’aquesta obra equiparar-se al músic català pel fet que aquest va decidir traslladar-se a Madrid on les seves obres líriques, bàsicament les sarsueles, podien tenir una millor acollida que a la convulsa Barcelona de finals del segle XIX. En la decisió d’anar a viure a Madrid i en la ideologia netament conservadora potser són les úniques coses en què es poden assemblar els dos personatges. No pas en el talent ni tan sols en la fidelitat al país. No sé si en l’obra l’Albert Boadella hi fa sortir la seva faceta com a compositor de cançons tan populars com l’Emigrant o la Balanguera, ni si hi figura la seva etapa com a impulsor de l’Orfeó Català; segurament preferirà entretenir-se en l’etapa d’Amadeu Vives en què la fama que li donaren les sarsueles a Madrid el porten a allunyar-se de la vida cultural catalana i a distanciar-se del nacionalisme. Segurament, com ja ha sortit a alguns mitjans de comunicació, aprofitarà frases seves de menysteniment del nacionalisme, però potser callant que al final de la seva vida ell retornà a Barcelona per presentar-les a les eleccions catalanes per Acció Catalana primer, i per la Lliga regionalista després.

És la trista història del bufó de la Cort, que quan se li acabà la inspiració i la capacitat creativa intenta mantenir l’interès del públic a base de ridiculitzar l’església, amb la complicitat d’aquesta que donava gran notorietat a les seves obres per la falsa polèmica que es creava. Tot seguit, va dirigir la seves ires contra la simbologia catalana, ja fos la “Moreneta” o les mateixes institucions nacionals. Quan el públic, coincidint ideològicament o no amb les seves bufonades, va cansar-se del disc ratllat de les seves representacions, va fer el pas definitiu renegant de la seva catalanitat, del país i de tot el que fos català, i es va deixar portar pels sectors ultres i nacionalistes espanyols més radicals de Madrid. Allà li van obrir les portes, com qui mostra un trofeu de guerra: era la mostra viva de la perversitat del catalanisme. El seu teatre importava ben poc, i interessava encara menys. S’ha passat uns anys vivint del “cuento”, i ara hi torna amb la mateixa cançó. Entre altres coses perquè sap que el dia que se li acudeixi fer una obra seriosa, a Madrid, se’l trauran del damunt i li retrauran que, en el fons, no deixa de ser català.

dijous, 20 de gener de 2011

La metodologia del Banc d'Espanya

El Banc d’Espanya sembla que està disposat a obrir una nova tanda dels FROB (Fons de Reestructuració Ordenada Bancària), per a poder apuntalar, diuen, el sistema financer. I a la vegada, ja es torna a parlar d’una nova fase de fusions de Caixes, quan encara no s’han acabat de canviar el cartells de la primera fusió. Si algú s’entreté a repassar i comparar les declaracions, anàlisis, vaticinis i receptes que donaven tant des del Banc d’Espanya com des d’altres esferes del poder econòmic, amb les que continuen fent ara, hauríem de concloure que la qualitat professional dels seus dirigents i analistes és més aviat escassa. A no ser que la seva intenció fos una altra, està clar.

Tot i que aparentment totes les Caixes, almenys les catalanes, van tancar l’exercici del 2009 amb guanys (menors que altres anys, però guanys), els suposats economistes auguraven un futur negre per a les Caixes si no encetaven un procés de fusions i si no s’acollien als diners del FROB. Era la recepta màgica i ineludible per a donar estabilitat al sistema. Els ajuts del FROB, però, eren un regal enverinat que de cap de les maneres no tenien la intenció de sanejar res, sinó de posar en una situació encara més delicada les Caixes d’Estalvi¹. Els ajuts, que només servien per a cobrir les despeses de les fusions, eren a un interès altíssim; i tot i que algunes caixes s’hi resistien només les més fortes, com la Caixa, van poder refusar-ho. No solament aquells diners no van resoldre res, sinó que ha empitjorat l’endeutament de moltes entitats. I ara, suposo que imaginant que la gent no té memòria ni acostuma a repassar les hemeroteques, tornen a plantejar la mateixa qüestió, però endurint les condicions: si ja havien aconseguit començar a enfangar-les, ara només és qüestió de culminar el procés d’eliminació; en realitat, l’objectiu final i únic de tot aquest procés.

Prou que algunes entitats, com ja van fer llavors, intenten estalviar-se aquest “ajut”, d’altres demanen que en tot cas sigui en forma de línia de crèdit, només per si es necessita; però el Banc d’Espanya no s’està d’històries. És ell, i els polítics que en mouen els fils, el qui determina la quantia i la forma amb què les Caixes han d’acceptar la segona edició del FROB. Si no ho accepten se’ls amenaça de ser intervingudes o de tallar-los tota via d’accés al crèdit.

A altres llocs s’opera diferent. Per exemple, hi ha grups mafiosos que es presenten també a cara descoberta a una empresa i els diuen que necessiten ser protegits; i ells, naturalment, els ofereixen la protecció que necessiten a un preu ben onerós. Si l’empresari s’hi nega, no passa res i s’acomiaden donant-se la mà cavallerosament; però al cap d’uns dies l’empresa pot patir atacs vandàlics, incendis sospitosament poc fortuïts, o la trucada de clients que deixen de ser-ho per consell de ves a saber qui. Aleshores torna a aparèixer l’oferidor de “protecció”; i ara sí la contracten formalment i a un preu un xic més elevat, per la demora.

¹Caixa Manresa, per exemple, va tancar el 2009 en solitari, amb uns números brillants dels millors de tot l’Estat. Ara, fusionada amb Caixa Catalunya i Caixa de Tarragona, és de les primeres candidates a ser absorbida, fusionada per força, comprada o transformada en banc.

dimecres, 19 de gener de 2011

En un país normal no passaria

Ahir deia que estava d’acord amb l’ex president espanyol José Maria Aznar, quan afirmava que “no ens ho podem permetre”, referint-se a la disbauxa d’administracions; als catalans ens sobra, és una despesa excessiva i inútil, la de l’Estat espanyol. Avui haig de dir que també estic d’acord amb Mariano Rajoy quan afirma que aquestes coses, que es parli altres llengües que la castellana a les Corts espanyoles, “en un país normal no passarien”.

Està clar que per ell un país normal és aquell que té una sola llengua i una sola identitat. I si la realitat del seu Estat resulta anormal és perquè considera que encara no han aconseguir l’eliminació de les altres llengües i les altres identitats. Però, a una persona normal, demòcrata per entendre’ns, això li faria concloure que tenim una estructura d’Estat que no està adequada a la realitat lingüística, cultural i d’identitat dels seus ciutadans; i, per tant, o es modifica l’estructura de l’Estat o es deixa que cada comunitat diferenciada disposi d’un Estat propi. Ell, en canvi, si la realitat no s’adequa a la seva mentalitat el que pretén és canviar aquesta realitat, uniformitzant-la i negant l’existència dels altres. Quan Rajoy parla d’un “país normal” se suposa que es refereix a països que tenen una llengua gairebé única, o com a mínim predominant, i que no reconeixen les altres llengües que es puguin parlar en el seu territori. Si a França tots saben francès, quina necessitat hi ha que es vulgui parlar català, basc, bretó o cors a les institucions franceses?. Però no se li acut pensar que hi pot haver països també normals, com Suïssa, que respecten força més la pluralitat lingüística.

I com que els catalans també volem ser un “país normal” podríem coincidir amb ell que a Espanya es parli espanyol, de la mateixa manera que a Catalunya es parli català. Que els mateixos drets i deures lingüístics que els catalans tenen a Madrid, tinguin també els espanyols a Barcelona. O és que llavors el concepte de normalitat s’hauria d’entendre d’una altra manera?

dimarts, 18 de gener de 2011

Aznar té raó: no ens ho podem permetre

Per una vegada, i que no serveixi de precedent, estic d’acord amb l’ex president espanyol José Maria Aznar quan diu que “no ens ho podem permetre”. De fet, ara potser té més raó de dir-ho perquè estem en època de crisi, però les mesures de racionalització de la despesa haurien de ser vàlides sempre. I, com diu l’encara dirigent popular, encara que sigui dirigent a l’ombra, no és sostenible que els ciutadans haguem de pagar aquesta disbauxa d’administracions.

Cal un replantejament seriós de tot plegat, ser molt més prudents i no llançar-nos a aventures que o no sabem com acabaran o ja sabem que acabaran malament. Quan es tracta de qüestió de diners, quan ens estem jugant el futur i el benestar de les generacions futures, no hi valen els sentimentalismes rancis i hem de trepitjar sobre segur. Hi ha utopies que poden estar molt bé a nivell teòric però que, essent irrealitzables, esdevenen un llast i un destorb per al país. És possible que hi hagi ideals ben dignes de respecte, però que resulten inabastable pel seu elevadíssim cost. I ara en temps de crisi, ara més que mai, hem de tocar de peus a terra, reconèixer que tenim unes limitacions i sobretot no deixar-se portar una rauxa irresponsable. Hem de ser molt més pragmàtics i conservadors, apostar pel que és segur i no obstinar-nos en cabòries que estan fora del nostre abast. Aznar té tota la raó: no ens ho podem permetre.

No ens podem permetre la disbauxa econòmica que representa quedar-nos a Espanya: 22.000 milions anuals, és a dir 3.000 euros per cap. No ens podem permetre pagar la nostra administració i a més haver de pagar la dels altres: suprimim d’una tallada l’administració de l’Estat i les Diputacions. No ens podem permetre el luxe de pretendre aixecar el país econòmicament, havent de lluitar contra un Estat que ens és hostil, només pel romanticisme d’alguns que encara somien en una Espanya plural que no existeix sinó en la seva imaginació: així és impossible sobreviure. No podem renunciar constantment a tenir unes millors escoles, una millor sanitat, unes millors infraestructures, només pel sentimentalisme dels qui diuen sentir-se espanyols. Hem de ser realistes i tocar de peus a terra, posar fi a tanta disbauxa i a tantes aventures irresponsables de resultat incert dins d’Espanya o de resultat previsible d’acabar diluïts i empobrits: no tenim gaire alternatives si de veritat volem una Catalunya més pròspera. La dependència no ens la podem permetre, és un luxe excessiu que ni l’economia de les nostres empreses ni de les famílies catalanes poden suportar: Independència és l’única sortida sensata, possible i raonable.

dilluns, 17 de gener de 2011

Tunísia: Europa ha perdut un amic

La Ministra d’Afers Exteriors del Govern espanyol, Trinidad Jiménez, afirmava amb tota naturalitat que esperava que Tunísia recuperés la normalitat democràtica. Alguns mitjans ja hi van fer broma qualificant de relliscada les declaracions de la Ministra perquè ella hauria de saber que, a Tuníssia de “normalitat democràtica”, no n’hi ha hagut mai. I evidentment hom podria pensar que es tracta d’una indocumentada o lleugera de boca que no mesura prou bé les seves paraules. Jo m’inclinaria a pensar que la Ministra ni porta els papers molls ni improvisa en les seves declaracions.

Europa, especialment França però també Espanya i la resta d’Estats, han perdut amb la revolta tunisiana un bon amic i un millor aliat. Bé, de fet encara no l’han perdut del tot, i hores d’ara ja deuen estar treballant per donar continuïtat el règim, la “normalitat” de què parlava la Ministra espanyola. Probablement ni els Estats europeus ni el mateix president derrocat Ben Alí no van calcular prou bé l’abast de la revolta, i aquesta se’ls ha escapat de les mans. Per això ara faran mans i mànigues per allargar la sensació de desordre i de caos per tal de justificar l’ascens d’un altre “home fort”. Les dictadures, com la tunisiana o la marroquina, sempre han tingut un suport incondicional dels estats europeus, i els han facilitat tot l’armament i l’assessorament necessari per a fer front a possibles turbulències populars. La permanència de dictadors titelles en mans de les potències econòmiques es considera una inversió altament rendible, en la mesura que essent governs sense recolzament popular o sense legitimitat democràtica són molt més vulnerables a les pressions dels interessos europeus, o americans o xinesos...

Un país democràtic, en què els ciutadans poguessin escollir lliurement els seus representants polítics, probablement no acceptaria cedir tan fàcilment els seus recursos naturals a les potències estrangeres, ni oferiria tan bones condicions per a les empreses foranes. Surt molt més a compte, doncs, omplir les butxaques i el compte corrent particular del dictador de torn, a canvi que aquest obri les portes a l’espoliació del seu país! Europa ha perdut un amic a Tunísia; però espera trobar-ne un altre de semblant, i farà tots els possibles per entronitzar el nou dictador.

diumenge, 16 de gener de 2011

Pobra Catalunya si Laporta o Carretero fossin Presidents!

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)
Amb aquesta expressió, el nacionalista espanyol Joan Ferran pretenia il·lustrar els mals que podrien caure sobre Catalunya si aconseguíssim la Independència. Ell donava per descomptada la poca capacitat de gestió tant del qui ha estat el President del Barça més exitós de la història com del qui havia estat Conseller de Governació en el primer Govern tripartit. És força cert que tant l’un com l’altre han malmès la seva imatge, com a mínim si ho comparem amb la que tenien ara fa un any. Hi ha hagut errors i relliscades que han fet que aquells que semblava que havien de revolucionar el panorama polític català hagin esdevingut l’un el cap d’un partit minoritari al Parlament que no arriba a formar Grup parlamentari propi, i l’altre descol·locat fora del Parlament. Però no és menys cert que, per malament que ho fessin, no els costaria gaire millorar qualsevol dels governs tripartits.

El que passa és que, de cap de les maneres, el problema de Catalunya no és ni serà la figura del seu President; el problema és no tenir un President, el que sigui, d’un Estat propi. L’argument del nacionalista espanyol es basa en la ridiculització del fet, moltes vegades insinuat, que una eventual independència ens resoldria tots els problemes. Se suposa que la gent no és tan il·lusa com per a creure que el sol fet de ser independents ja ens abocaria a la sortida de la crisi, ja milloraria automàticament el nostre nivell de vida, i ja viuríem en un paradís. Moralment, al menys per als nacionalistes, sentir-nos lliures sí que podria ser equiparable a viure en un paradís. Però, quan se situa Catalunya estadísticament en un rànquing de països europeus, no és tant per dir que automàticament ja seriem un país capdavanter com per dir no només que la independència és perfectament viable, sinó que és la dependència la que ens situa a la cua.

Ja s’ha explicat, però potser encara no suficientment entre la majoria de la població, el cost que hem de pagar els catalans pel fet de ser espanyols en forma de dèficit fiscal, de manca d’inversions, de peatges específics... Fins i tot hi ha qui ha fet números per veure què podríem arribar a fer amb el que paguem de més a l’Estat, uns 3.000 euros anuals per persona; i la veritat és que produeix vertigen imaginar la quantitat d’infraestructures, de millores dels serveis, d’increment de les prestacions... S’ha de ser una nacionalista molt radical per dir que es prefereix tenir pitjors vies de comunicació, un deficient sistema sanitari, un ensenyament públic precari, impossibilitat de fer polítiques reals de foment de l’ocupació i de l’activitat industrial, manca de recursos fins i tot per a complir amb lleis com la de la dependència, i tot per a poder continuar essent espanyol.

Està clar que tampoc seria del tot cert el càlcul matemàtic d’aplicar els diners que ens estalviaríem amb la independència, pel fet d’eliminar la sagnia del dèficit fiscal, directament a accions de Govern, perquè també les estructures d’Estat s’haurien d’engruixir. Però és que, quan nacionalistes espanyols com Joan Ferran clamen per mantenir-nos dins d’Espanya, no només renuncien a recuperar els diners del dèficit fiscal i donen per bo l’espoli, sinó que renuncien a molt més que això. De manera que, si bé el mimetisme d’aplicar els diners de l’espoli fiscal directament a inversions i prestacions per a la societat catalana pot resultat un xic exagerat, es queda força curt si tenim en compte les altres renúncies implícites en la manca d’un Estat propi.

Les dificultats de l’aeroport del Prat no provenen només de la manca d’inversions, sinó de la política d’Estat, d’estat espanyol, que és nociva per a Catalunya, per al sector dels serveis, per al turisme i per a les indústries. Les reticències del Govern espanyol a donar suport al corredor del Mediterrani, també perjudiquen la nostra economia, la de Catalunya, la del País Valencià, però també la d’Andalusia i del conjunt de l’Estat; els espanyols prefereixen perjudicar-se ells mateixos per tal d’evitar el que podria ser molt beneficiós per als Països Catalans. Quan a Europa es negocia, posem pel cas, el suport que s’ha de donar a determinats conreus casualment sempre en surten malparats els que tenen més pes a Catalunya, senzillament perquè no tenim cap Govern que defensi els nostres interessos. I encara que pugui semblar més anecdòtic, quan a Hollywood ens neguen la possibilitat de presentar-hi pel·lícules candidates als Òscars o quan no ens permeten participar en competicions esportives internacionals, amb l’únic argument que només hi admeten Estats, estan limitant possibilitats de projecció exterior que també tenen les seves repercussions econòmiques. I és que a Catalunya estem perdent constantment oportunitats per la simple raó de no tenir Estat propi; fins al punt que al marge de consideracions de tipus de sentiment nacional (per mi igualment importants), i fins i tot al marge del dèficit fiscal i del tracte discriminatori que rebem de l’Estat, ens convindria assolir la independència.

Quan nacionalistes espanyols com Joan Ferran escarneixen els independentistes és perquè prioritzen el seu odi contra el país i contra el benestar de la gent (de tota la gent, se senti o no catalana, catalanista o nacionalista). Amb l’únic cosa que coincidiria en relació a la frase de Joan Ferran és que la independència no serà una cosa personal de ningú; ni de Laporta, ni de Carretero, ni de Mas... Amb una Catalunya independent, els beneficis per al conjunt del país seria moltíssims, fos qui fos el president. Si m’ho apuren, fins i tot encara que el president tornés a ser un home tan gris com José Montilla.

dissabte, 15 de gener de 2011

És una simple qüestió d'odi

La història s’ha repetit moltes vegades i ja no hi donem més importància. Hem arribat a assimilar com a normal la vexació, l’escarni i l’insult, de manera que fins i tot som capaços de demanar perdó per existir o per no acceptar submisament el menyspreu amb què se’ns tracta.
Sempre se’ns diu que són anècdotes quan les víctimes som nosaltres, mentre que es mobilitzen totes les estructures i forces vives de l’Estat quan algú se sent discriminat per nosaltres. I l’aparell judicial, corromput fins al moll de l’os, sempre pren partit a favor dels uns i en contra dels altres.
Aquests dies ha sortit als mitjans de comunicació, només en lletra petita i encara només en els que podríem anomenar com a mitjans amb consciència de país, el cas de la “defensora de l’espectador” de Televisió Espanyola. Un espectador de Barcelona li va trametre una carta per fer una petició concreta sobre la programació d’esports, i la carta li va ser retornada amb una simple nota dient que havia d’emprar el castellà per a poder tramitar-la. Sabent això, uns dies després una altra espectadora li va trametre una altra petició en anglès, i aquesta no solament va ser admesa sinó que va merèixer una resposta també en anglès.

Naturalment aquestes actituds d’odi envers el català i envers els catalans tenen sempre el suport dels polítics i dels organismes competents; altrament la “defensora del espectador” hauria estat fulminantment cessada. Però casos semblants han passat en diversos organismes de l’Estat, i sempre amb la mateixa resposta. I sempre amb el suport o el silenci dels nacionalistes espanyols com els Joan Ferran del PSC, els del PP o els de Ciutadans, que hipòcrita i cínicament s’esquinçarien les vestidures si fos a l’inrevés.

divendres, 14 de gener de 2011

El lideratge de l’independentisme i la seva alternativa

Continua el desconcert en l’àmbit de l’independentisme. Si la direcció d’ERC no hagués comès tants errors, no s’hauria produït ni l’escissió de Reagrupament ni hauria sorgit Solidaritat. Esquerra era indiscutiblement la força que liderava l’independentisme català, a banda de grups més alternatius com les CUP. Un cop una part important de la militància i de l’electorat va percebre la deriva republicana, era difícil que recuperés la confiança només amb unes promeses electorals. I aquesta mateixa gent desencisada amb Esquerra hauria preferit que els personalisme no haguessin impedit la presentació conjunta de SI i de Rcat. Però, això tampoc va ser possible.

Amb els darrers resultats electorals és evident que ERC continua essent la força central de l’independentisme, tot i que molt disminuïda i que hagi de comptar amb la competència de Solidaritat que, aprofitant la presència mediàtica que li dóna ser al Parlament, pot acabar consolidant-se. L’ideal seria pensar en una ERC que recuperés la credibilitat independentista, i que aquesta força aglutinés els diversos sectors que van deixar de confiar-hi en un determinat moment. Però si els personalismes i l’orgull d’alguns líders va impedir que s’aliessin en un moment d’un cert engrescament, molt més difícil seria ara que algú hagués de reconèixer que es va equivocar. Però en tot cas, és evident que les converses precipitades per a presentar una candidatura unitària a les municipals no són el millor moment. Dóna la impressió d'una acció desesperada per evitar que la desfeta del Parlament es reprodueixi a les municipals, especialment a Barcelona.Tant per a Esquerra com per a Solidaritat resultaria inexplicable que no lideressin ells la proposta: Esquerra perquè és la força majoritària de l’independentisme, i Solidaritat perquè el seu origen la seva raó de ser és la manca de credibilitat d’Esquerra. Després de com s’han desacreditat mútuament, la coalició difícilment sumaria res; segur que hi hauria gent per ambdues bandes que ho trobaria injustificable, i deixaria de votar-los.

Una aliança d’aquesta mena només pot interessar a Reagrupament, com a pas previ a reintegrar-se de nou a Esquerra, ja que l’alternativa és l’ostracisme fins a la desaparició definitiva. I per Reagrupament el seu principal adversari ara mateix és més Solidaritat que la mateixa Esquerra que en va motivar la creació. I no pas perquè sigui un adversari ideològic, sinó simplement perquè li ha pres l’electorat. Per tant, quan Carretero afirma que “ERC ha de ser el pal de paller de l’independentisme” no diu pas res de nou, perquè això és tan cert ara com ara fa un any. Simplement, és un reconeixement del seu fracàs: Va crear Reagrupament com a alternativa a Esquerra; però quan els ciutadans han considerat que no era ell qui liderava aquesta alternativa, ha deixat de tenir sentit per a Carretero.

dijous, 13 de gener de 2011

Les pors i riscos de les auditories

El nou Govern de la Generalitat ha decidit tirar endavant una auditoria financera per a conèixer l’estat real de les finances de la Generalitat. El mateix portaveu de CiU s’afanyava a dir que no era cap auditoria contra ningú, que no volia dir que pressuposessin cap irregularitat i que només era una mesura per a conèixer l’abast real de la precarietat que hauran d’afrontar. Naturalment, cadascú hi podrà donar el sentit i el valor que vulgui: és cert que una auditoria pot ser una elemental mesura de prudència, per tal de tenir un coneixement més precís de la situació, com també ho és que pot ser utilitzada i manipulada de moltes maneres.

D’entrada, cal dir que resulta curiosa la queixa del PSC i d’ERC argumentant que l’auditoria hauria d’haver-se encarregat a personal propi de l’administració. La feina dels auditors és justament aquesta: examinar des de fora una determinada situació financera. Podia no fer-se l’auditoria, evidentment; però, si es volia fer, lògicament havia de ser externa. Una altra cosa serà veure si s’actuarà amb honestedat o si passarà com en el cas del Barça en què s’encarregà expressament una forma més conservadora de valorar l’estat financer, tant per a poder desmentir i desacreditar els anteriors gestors com per a fer veure que es parteix d’una situació molt més desastrosa que permeti en un posterior balanç presentar uns resultats espectaculars. No és cap secret que hi pot haver criteris i metodologies molt dispars a l’hora d’elaborar un Estat de comptes, de manera que sense que hi hagi engany ni falsedat per cap banda, es poden donar resultats molt diferents.

Tothom sap, a més, que en qualsevol auditoria sempre s’hi troben deficiències procedimentals, petits errors administratius o alguna que altra partida mal justificada. Només cal veure els informes del Síndic de Comptes que troba irregularitats en tots els informes de totes les administracions, normalment menors, amb tanta assiduïtat que els grups parlamentaris que hauria d’analitzar-los no en fan ni cabal; així els passà per alt des de les irregularitats del Palau de la Música als de l’Ajuntament de Santa Coloma. Caldria esperar que el Govern d’Artur Mas utilitzi aquesta auditoria exclusivament per a poder actuar amb un major coneixement de causa, i que no caigui en la temptació d’utilitzar-la per a justificar determinades decisions ni per a carregar més del compte la gestió dels seus antecessors. Però, això potser és esperar massa.

dimecres, 12 de gener de 2011

Qualsevol cosa serà insuficient

La setmana passada ja advertia que davant de l’aleshores imminent declaració d’ETA, la reacció del Govern i de les estructures de l’Estat seria de rebuig frontal a l’oferta de pau. Tant li fa el que digui el comunicat d’ETA, perquè per al Govern sempre serà insuficient, sempre trobarà una raó per a no acceptar la possibilitat d’assolir la pau. Senzillament, perquè l’Estat de cap de les maneres no vol la pau, sinó la victòria; i no pas una victòria policial contra la banda armada sinó una victòria política contra l’independentisme.

El que de veritat els terroritza és que ETA deixi les armes, de fet ja estaven molt anguniosos perquè fa molt de temps que no les fa servir, perquè saben que si es donés aquesta circumstància no tindrien excusa per a impedir que una part important de l’electorat basc acudís a les urnes. I si no fos per la mal anomenada Llei de partits, que en realitat és una Llei contra l’esquerra abertzale, en nom de la qual no s’il·legalitzen els grups que no condemnen la violència, sinó aquells que no condemnen exclusivament una determinada violència, el PSOE no governaria a Euskadi. De fet, quan en les darreres declaracions de l’esquerra abertzale, aquesta es pronuncia contra tota violència, el Govern i els tribunals queden escandalitzats perquè consideren que això és inadmissible, ja que algú podria interpretar que també es condemna la violència actual o passada de les mateixes estructures de l’Estat o de grups violents de l’extrema dreta.

Però, és que ja han anat més enllà i ja han anunciat que si es formalitza una altra opció política que compleixi fil per randa els requisits de la Llei de partits i per tant condemni explícitament en els seus Estatuts la violència, aquesta serà igualment il·legalitzada si es considera que representa l’esquerra independentista basca. Els jutges, com en tants altres casos, no necessitaran proves ni arguments jurídics: n’hi ha prou amb la por del PSOE i del PP de perdre el Govern d’Euskadi, i que amb un nou govern nacionalista es pugui generar un procés democràtic cap a la independència.

dimarts, 11 de gener de 2011

On és Wikileaks?

Dies enrere es va fer a Barcelona una concentració en suport de Julian Assange, creador i màxim responsable de Wikileaks. S’ha de dir que la convocatòria va ser un fracàs, potser perquè moltes de les revelacions fetes per aquesta pàgina web resignadament es donaven ja per fetes, potser perquè pot semblar que tot plegat ens queda lluny, potser perquè llevat de les primeres onades informatives, la majoria dels mitjans han optat pel silenci o divulgar només les anècdotes, o potser simplement perquè hi ha gent que confia excessivament en el poder de convocatòria de les xarxes d’Internet.

En qualsevol cas, és evident que ens trobem davant d’un cas flagrant d’una persecució no només contra la llibertat d’expressió sinó contra el descobriment de tota mena de crims i d’il·legalitats que els Governs consideren tenir-ne l’exclusiva. I els aparells judicials, d’aquí, dels Estats Units o de Suècia, fàcilment subornables, en lloc de perseguir els crims i les irregularitats que s’hi denuncien opten per cobrar de sota mà i perseguir, encara que sigui amb proves falses, el qui posa al descobert els fets delictius. Els grans crims contra la humanitat s’han fet sempre des del poder i a l’empara d’un sistema judicial que els ha donat cobertura; només en comptades ocasions quan alguns d’aquests criminals han perdut el poder, aleshores corren el risc d’haver de rendir comptes pels seus crims.

Wikileaks, si més no, ha posat al descobert la immensa podridura del poder. De fet, ja ho sabíem d’abans, però ara ens ho han confirmat: els grans criminals, els grans delinqüents, els grans terroristes, no s’amaguen a les muntanyes, ni oculten el seu rostre darrere d’un passamuntanyes. I sabem sobretot que la mentida i l’engany és la norma permanent del poder. Qualsevol notícia donada oficialment cal posar-la en quarantena, perquè si bé en molts casos no tenir arguments per a contrarestar la veritat oficial, en molts d’altres es pot afirmar que la veritat no té res a veure amb el que ens difonen des dels mitjans convencionals. I aquest era i és el gran mèrit de Wikileaks.

A vegades, la mort d’un animal pot arribar a donar la volta al món, com la d’aquella mena de pelicà empastifat de petroli. Aquests dies, en canvi, milers d’ocells han caigut morts del cel com per art d’encantament, i els mitjans ho han presentat com una simple curiositat. Però després sabem que tot prové de la població de Beebe, a Arkansas; que la mort d’ocells va anar acompanyada d’una matança de 100.000 peixos a l’entorn de la mateixa població; que es parla d’un assaig militar que podria ser amb fogsè, un gas altament verinós, del qual recentment se’n van transportar 63 mil tones mètriques de l’Iraq als Estats Units; que tres dies abans de l’aparició dels ocells i dels peixos morts, l’ex assessor de diversos presidents nord-americans i expert en armes químiques John P. Wheeler, va ser assassinat després d’haver anunciat que denunciaria fumigacions irregulars al cel d’Arkansas... I no n’hi ha proves, és clar. El mutisme és total.

On és Wikileaks? Necessitem Wikileaks i molts Julian Assange per a poder disposar d’informació veraç i fidedigna. Ja sabem que no servirà per a portar els criminals davant la Justícia, però com a mínim que serveixi per a tenir la certesa de qui són els veritables criminals.

dilluns, 10 de gener de 2011

Els ultres amenacen de nou

Els nacionalistes espanyols no pararan en la seva croada contra el català, sabent ara que tenen al seu favor una Justícia que s’ha deixat de romanços jurídics per fer-los la feina política que no podien aconseguir democràticament. Per això, quan Artur Mas, igual com havia fet l’anterior Govern, afirma que no variarà la política d’immersió lingüística apareixen els sectors ultres amenaçant de portar tot el Govern als seus Tribunals. I aquí la paraula “seus” té tot el sentit de fidelitat i complicitat ideològica.

És ben cert que tenim una Constitució i una legislació espanyola hostil a la diversitat lingüística i cultural de l’Estat, i que nega la igualtat de tots els seus ciutadans. Com ho és que tenim una Justícia corrupta que, si fins ara mantenia les formes i havia d’admetre que era el model català el que donava els millors resultats pel que fa no només a la convivència sinó al compliment de la pròpia legislació que estableix que els alumnes han d’acabar l’etapa d’Educació obligatòria amb un ple coneixement de les dues llengües, ara ja no té manies a l’hora d’aplicar discriminatòriament criteris diferents en funció exclusivament d’interessos partidistes. Però també és cert que sembla que entre tots plegats, també els nacionalistes catalans, vulguem fer-ne la lectura més negativa. La immersió lingüística com a sistema general no ha estat revocada ni per l’espanyolíssim Tribunal Constitucional; la paraula clau que segons ells s’havia de treure era la de l’”ús preferent”, però no la de l’”ús normal”. Per tant, constitucionalment s’ha d’interpretar que la immersió lingüística no és una qüestió de preferència sinó de normalitat. Igualment la sentència del TS tampoc invalida la immersió lingüística, cosa que seria un disbarat jurídic i una absoluta contradicció democràtica, en la mesura que l’obligació dels tribunals és assegurar que es compleixen les lleis i sancionar-ne els incomplidors. El TS s’ha limitat a dir que en el marc d’aquesta legislació vigent s’han de tenir el compte els suposats drets (drets que mai s’acceptarien per exemple per als milers de nens valencians que no poden rebre l’ensenyament en valencià tal com marca el seu Estatut) de tres pares, cosa que d’altra banda ja preveu, com a excepció, l’actual legislació catalana.

Ja sabem que la Justícia espanyola mai sancionarà els que incompleixin les lleis que políticament no els agraden: hi hauria molts mestres, sobretot de secundària, que estan incomplint les lleis i les normatives legals pel que fa a l’ús del català als centres educatius, com al País Valencià s’hauria de condemnar constantment el Govern valencià que es passa pel forro el seu Estatut d’Autonomia. Però, des dels mitjans de comunicació sembla que es vulgui magnificar l’abast d’aquestes sentències, que evidentment van dirigides a combatre un model que arreu d’Europa s’ha valorat molt positivament i que dóna molt bons resultats i sobretot que ha garantit una convivència i cohesió social (per això volen combatre’l), però que tampoc diuen tot el que sovint donen a entendre els mitjans de comunicació.

diumenge, 9 de gener de 2011

De la desunió a la unió forçada

(Article publica al Bloc Gran del Sobiranisme)
Aquesta setmana l’Enric Canela ens brindava un molt bon article on apel·lava a saber veure amb rigor què ens ha passat els darrers mesos, i veure on hem errat el tret. Fer-ho amb rigor implica ser capaç de posar-se a una certa distància, per no caure en la justificació permanent dels “nostres”, els que siguin, i carregar sempre la culpa als “altres”, els que siguin, i per no deixar-se portar per les visceralitats i els ressentiments. Assumir els errors, compartir les responsabilitats, no furgar més en les ferides i procurar bastir de nou ponts de diàleg entre totes les sensibilitats de l’independentisme, sembla una recepta de la més pura lògica.

Però, malauradament, encara n’hi ha molts que es mantenen en la seva particular batalleta, aquella que ens va portar a la derrota global. Perquè no oblidem que la patacada ens l’hem clavada tots plegats: uns perquè s’han vist obligats a fer un Govern on hi ha espanyolistes del morro fort, altres perquè han perdut la meitat dels seus vots i del seu pes a la cambra catalana, uns altres perquè han entrat pels pèls i sense poder formar grup propi, molt per sota de les seves expectatives, i encara uns altres perquè s’han quedat al carrer. La independència no serà, doncs, cosa d’aquesta primavera; anirà per llarg. Que lluny que queda aquell optimisme, quatre mesos enrere, de la Carme Laura Gil quan es preguntava: 'I si Mas fos nomenat President i el seu discurs d'investidura fos l'anunci del camí de la independència?'. Ara semblaria una broma.

Si l’independentisme s’hagués mantingut com a tercera força política al Parlament, tant se val que fos amb el nom d’ERC, de Solidaritat, de Reagrupament o amb la suma de tot plegat, probablement el Govern de l’Artur Mas no seria exactament el mateix. Esquerra ho tenia difícil, perquè havia perdut la confiança de molta de la seva gent; i al màxim que podia esperar, i que ni això no va aconseguir, era parar el cop i que la davallada no fos tan escandalosa. Però la gent sí que esperava que alguna cosa més de les forces polítiques que podien recollir l’embranzida de les consultes populars, del 10-J, i dels mateixos errors Esquerra.

Haurem après la lliçó? Sembla que hi ha hagut prou moviments per intentar refer la trencadissa que ens ha portat fins on som ara. Però correm el risc de no seguir el consell de l’Enric Canela, és a dir de no fer l’anàlisi prou acurada i que tornem a ensopegar, tant si és amb la mateixa pedra com si és amb l’oposada.

En un Parlament, hi ha d’haver representades les diferents opcions existents al si de la societat. Quan n’hi ha més d’una que representa el mateix sector ideològic, i en general la mateixa estratègia política, es neutralitzen entre elles perquè desorienten l’electorat i hi acaben veient una simple qüestió d’ambicions personals. Igualment, tampoc les aliances forçades d’opcions que tenen un perfil propi acostumen a ser bones; els qui deixen de ser fidels a la seva opció política per estar en desacord amb l’aliança pot ser superior als que poden engrescar-se per la suma.

Alguns partits ja han anunciat que en molts casos poden renunciar a presentar-se a les municipals amb les pròpies sigles, ja sigui perquè creuen que la marca del partit ara mateix no ven, com diuen molts dirigents d’Esquerra, ja sigui perquè no volen arriscar-se a rebre una nova patacada. Però compte amb l’obsessió per fer aliances electorals! Primera perquè podem tornar caure en l’error de repetir el serial negociador que acaba amb resultats frustrants, i segons perquè segons quines aliances poden restar més que sumar.

dissabte, 8 de gener de 2011

De Ferran Mascarell a Rosa Clavell

Sota l’excusa del “govern dels millors”, per sobre de la gent de partit, l’Artur Mas està emprant la mateixa tàctica que Sarkozy quan va formar el seu primer Govern: anar a buscar alguns elements de l’equip rival. D’una banda, pot presumir de tenir amplitud de mires i de no fer un Govern estrictament de partit; i això després d’un tripartit basat en un repartiment de quotes de partit pot tenir un valor afegit. I de l’altra, reforça la idea de voler complir amb la promesa de fer un Govern dels millors, al marge de la seva militància política; que tampoc és ben bé això, perquè el gruix del Govern sí que correspon a les quotes de poder de cadascun dels socis de la coalició.

Però hi ha un altre aspecte important: el desconcert que crea en les files dels adversaris. Ferran Mascarell va ser el responsable de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, i durant un curt període de temps també Conseller de Cultura de la Generalitat en l’època de Maragall. Era la cara visible de la política cultural dels Partit dels Socialistes, i podia haver estat un bon candidat a l’Alcaldia de Barcelona. En ser nomenat, ell reivindicava la seva ideologia socialista i va admetre que havien estat els seus companys de partit els qui l’havien forçat a donar-se’n de baixa, quan, pel que sembla, no havia estat una exigència de l’Artur Mas per nomenar-lo Conseller. El que pugui fer ara, des del Departament de Cultura, serà molt més difícilment criticable per part dels fins ara companys de partit: és el mateix Conseller que haurien pogut nomenar ells si haguessin guanyat les eleccions.

Un cas semblant pot ser el de la Rosa Clavell, fins ara viceconsellera d’Exteriors i mà dreta de Carod Rovira, que passarà a ser Secretària d’afers Exteriors sota les ordres del Secretari de Govern Germà Gordó; de perfil netament independentista, val a dir-ho. Ho tindran difícil també a l’hora de criticar la política exterior del nou Govern si està portada per la mateixa persona amb qui els anteriors havien dipositat tota la seva confiança. En tot cas, els grups que ni abans ni ara no han participat de l’acció de Govern sí que tindran arguments per parlant d’una política continuista.

divendres, 7 de gener de 2011

La violència encara és possible

Tothom és conscient, i no pas d’ara sinó de fa ja una pila d’anys, que ETA està intentant trobar la manera de deixar les armes. Són conscients que avui la independència del País Basc és més viable (jo diria que només és possible) si desapareix l’organització armada. Està clar que alguns no estan tan interessats en veure derrotada l’organització armada, que de fet ja ho està, sinó en deixar clar que el que es derrota és l’opció independentista. Els importa ben poc, per no dir gens, que hi pugui haver o que ja hi hagi hagut víctimes que ens podríem haver estalviat; l’important és presumir de victòria.

I és lògic pensar que aquells activistes que hi han deixat una part molt important de la seva vida, a part de perdre-hi amics i parents, podrien estar disposats a deixar les armes sempre que ho poguessin fer amb un mínim de dignitat. Per ells, seria vàlid poder argumentar que les condicions del país han canviat i que ara ja no és viable ni té justificació el que podia haver-ho estat en altres temps; seria reconèixer els errors i esperar que se’ls pugui aplicar el que ja preveu la legislació sobre col·laboració amb la Justícia, penediment, etc. Per als altres, però, és prioritari que quedi clar que han de deixar les armes reconeixent els seus crims, renunciant a la seva ideologia independentista i entrant a les presons sense esperar res de res; i si no es així, prefereixen que hi continuï havent més morts. De fet, els etarres podrien tenir una altra justificació: i és que ETA, al marge de la manca de justificació que té tota violència igual que la franquista, la dels Gal o la de les tortures de les forces de seguretat de l’Estat, va servir en el seu moment perquè el País Basc tingués un tracte diferenciat, i privilegiat, en relació a la resta d’autonomies de l’Estat; però, ara ja no.

Sigui com sigui, tot sembla indicar que estem arribant al final. Si ja fa molt de temps una de les reivindicacions d’ETA, i que l’Estat considerava inacceptable, era el compliment de la legislació vigent sobre l’acostament dels presos, ara ni tan sols posarien aquest tema com a condició indispensable. Ara la pau és possible. I és justament això el que terroritza al Govern i als poders de l’Estat, molt més que les morts i els atemptats violents. És en aquest sentit que cal interpretar la decisió de la fiscalia de l’Audiència Nacional de demanar deu anys més de presó per a Arnaldo Otegi, un dels impulsors del procés de pau i dels més ferms valedors de la fi d’ETA. No és que a la fiscalia li importi un rave que Otegi reiteri la seva opció per la via pacífica, és precisament per aquesta opció a favor de la pau que fa Otegi, que el volen condemnar. És el seu darrer intent d’evitar que ETA deixi les armes, perquè creuen que la violència, políticament rendible, encara és possible.

dijous, 6 de gener de 2011

L’Estat del Govern contra el Govern de l’Estat

Sembla que no hi ha manera que la gent es prengui seriosament això de la política. I no em refereixo a la gent del carrer, als ciutadans anònims a qui els polítics donen raons més que sobrades per a no prendre-s’ho amb serietat ni amb interès, sinó que em refereixo precisament a aquests politics de casa nostra. L’altre dia era Joan Tardà qui advertia que si a Madrid no ens escolten haurien d’optar per no sé quina mesura de pressió: exactament el mateix que va fer Jordi Pujol durant vint-i-cinc anys, advertint que si els catalans no se sentien ben tractats dins d’Espanya, potser haurien de buscar-se una altra sortida. I com sempre, com a resposta, a Madrid es cargolaven de riure i tornaven a clavar una altra cossa allà on fa més mal.

Ara ha estat el nou conseller de Territori i Sostenibilitat, Lluís Recoder, qui n’ha deixat anar una d’aquelles que si no fos perquè fan pena farien riure. Diu Lluís Recoder que estaria disposat a portar el Govern espanyol al Tribunal Constitucional, si els pressupostos espanyols no recullen fidelment el que diu la disposició addicional tercera de l’Estatut pel que fa a les inversions de l’Estat a Catalunya. Però, a quin món vivim! Ignasi Llorente, portaveu Nacional d’Esquerra, ja s’ha afanyat a recordar-li que la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, ja deia precisament que aquesta disposició addicional, sense que quedés anul·lada, tampoc s’havia d’entendre com a vinculant. Cosa insòlita, perquè si un article legislatiu no és vinculant deixa de tenir tota mena de sentit. Però, està clar, ja s’ha dit moltes vegades que els membres del Tribunal Constitucional, com a titelles dels partits que els van nomenar, van prescindir absolutament de principis i raonaments jurídics per fer una retallada estrictament política i de partit.

Però és que tampoc hi faria res que aquesta disposició addicional tercera de l’Estatut no hagués estat cínicament avortada dient que no era vinculant. Cap Jutge ni Tribunal, i el Constitucional encara menys, acceptaria a tràmit una denúncia per incompliment d’un paper mullat com és l’Estatut, a no ser que políticament interessés per a atacar la llengua, la cultura o l’autogovern de Catalunya. A un destacat polític espanyol se li va escapar, com a resposta a l’acudit de Recoder, que no tenia cap sentit denunciar l’Estat al mateix Estat; i té tota la raó. Un demòcrata diria que no es pot ser jutge i part a la vegada; els espanyols, en canvi, diuen que es absurd denunciar l’Estat si aquest mateix ha de dictar sentència.

dimecres, 5 de gener de 2011

Rambles avall

Hi ha espais urbans que tenen un encant especial. No són només els edificis ni el traçat dels carrers, sinó també aquells elements que la petja humana els ha fet singulars. A més d’un li va sorprendre, suposo que com a mínim a l’equip de govern barceloní, que els ciutadans rebutgessin amb tanta rotunditat la reforma proposada per a la Diagonal. Teòricament, la reforma pretenia humanitzar aquesta gran avinguda que travessa de cap a cap la ciutat de Barcelona. No sé si algú s’ha parat a pensar si el rebuig dels barcelonins va ser a la reforma en si o a la manera de fer-ho.

Es va argumentar que, trobant-nos en època de crisi, potser aquesta no era una inversió preferent. Però jo dubto que els ciutadans valoressin aquesta qüestió vista només des del punt de vista de les prioritats en la gestió municipal. Més aviat m’inclinaria a pensar que el rebuig era al plantejament general d’aquesta gestió. Amb tant anys de govern socialista, la ciutat està plena d’espais de disseny, magnífics per a la fotografia inaugural però molts d’ells d’escassa funcionalitat. S’han fet reformes de barris sencers pensant més en la imatge d’una modernitat “demodé”, que en l’interès i la vida real dels seus habitants. Barris humils ubicats en zones en el seu moment poc valorades, alguns al Carmel o al Guinardó, al Bon Pastor o al Pobre Nou, van ser reformats completament quan el creixement de la ciutat els va revalorar; reformes fetes, a vegades amb encert i a vegades amb no tant, però sense tenir en compte la voluntat dels veïns. Es van fer expropiacions en nom del progrés, que deixaven al carrer famílies que fins aleshores tenien la seva caseta i que amb la indemnització no els donava ni per pagar un pis.

Ara li ha tocat el torn a les Rambles. La via urbana amb més personalitat i carisma, que ha inspirat escriptors i artistes d’arreu, plena de color i de vida, sembla que no encaixa en els paràmetres mentals dels dissenyadors municipals. En nom d’unes condicions higièniques, i potser també de la defensa dels animals, com si a les botigues els animals no estiguessin també engabiats, es va obligar els ocellaires a deixar aquest espai o a substituir les típiques parades per una mena de quioscs de disseny, que no han acabat d’agradar ni als mateixos que els van imposar. Bunyol rere bunyol, ara sembla que l’equip municipal vol unes Rambles “netes”, un espai desert on res no molesti els vianants, sense considerar que potser a aquests vianants els atrau justament l’encant que li donava les Rambles de les Flors i la dels Ocellaires.

dimarts, 4 de gener de 2011

Sense full de ruta: sense full i sense ruta

Ho va dir Duran i Lleida en una entrevista al diari ABC: el full de ruta de la Federació nacionalista passa per esperar les eleccions espanyoles del 2012, i esperar una carambola. El resultat d’aquelles eleccions, si no hi ha un daltabaix ara mateix impensable, està més que decidit, amb l’única incògnita de saber l’abast de la victòria del Partit Popular. Potser seria més exacte parlar de l’abast de l’ensorrada del PSOE, guanyada a pols per cert. La carambola, doncs, consistiria en què el Partit Popular necessités els vots de CiU per a governar, i que no fossin suficients els que li pogués oferir, ni sols ni combinats, el PNB, Coalició Canària o alguna altra petita formació.

Dos anys, doncs, en què CiU es limitarà a mantenir el mateix estat de coses, gestionar la migrada autonomia, sense més ambició ni gaire perspectives de canvis. De moment, les grans novetats que ens anuncien, el que diferenciaria el Govern Tripartit del Govern Convergent, seria flexibilitzar la limitació dels 80 km/h a l’àrea metropolitana, acontentar el cos de Mossos d’Esquadra amb alguna que altra concessió, eliminar la setmana blanca de les escoles, i poca cosa més. I tot a l’espera del que pugui passar aquell 2012. En el millor dels caos, el full de ruta de Duran i Lleida és aconseguir colar algun Ministre català a Madrid, com si no n’haguéssim tingut prou amb la Chacon o el Corbacho exercint estrictament d’espanyols. I com que ja es devia veure a venir la broma, Duran i Lleida puntualitzava tot seguit que no pensessin en ell per al càrrec de Ministre. Posats a fer, hi podrien posar la nova Consellera de Justícia Pilar Fernández Bozal, que no desentonaria gens en un Govern popular dedicat a combatre la llengua i la cultura catalanes, les competències i la sobirania nacional.

I el pacte fiscal? I el Concert econòmic? I la transició nacional de Catalunya? Per a Duran i Lleida, i s’entén que no deu pas ser en total disconformitat amb la resta de CiU, l’objectiu fonamental continua essent contribuir a la Governabilitat d’Espanya, perquè tal com diu “Crec que seria bo que un dia els catalanistes formessin part del govern espanyol. Seria bo per a Catalunya i també per a la resta d'Espanya”. Tenim mala peça al teler. Si algú confiava en algun canvi significatiu amb el nou Govern ja s’ho pot començar a treure del cap. Haurem passat del desori d’un tripartit al desori d’un bipartit: desori i manca de rumb, al cap i a la fi.

dilluns, 3 de gener de 2011

Algú ho havia de dir: Que ve el llop!

El conte el saben de memòria els nens més petits de l’escola. Es tracta d’aquell sagal bromista que essent a la muntanya amb els ramats, de tant en tant alertava els veïns de la presència del llop; i quan aquests pujaven esverats per a defensar el bestiar s’adonaven que tot plegat no era més que una broma del vailet. Fins que, un dia, el llop arribà de veritat i, per més que el sagal cridava pel perill que corria, ningú sortí a socorre’l perquè tothom donava per fet que era una altra de les seves facècies. El conte, com dic, el saben els nens petits, i el saben els polítics de Madrid; els de casa nostra, es veu que no.

Per enèsima vegada els partits catalans amb representació a les Corts espanyoles, CiU, ERC i IC-V, juntament amb el PNB, IU, BNG i NaBai, han presentat una proposició de reforma del Reglament del Congrés espanyol per tal de possibilitar-hi l’ús normal de les llengües de l’Estat, en pla d’igualtat amb el castellà. Una pretensió absurda perquè el Tribunal Constitucional ja ha deixat sentenciat i establert que els ciutadans que tenen com a llengua pròpia una altra que no sigui la castellana són ciutadans de segona, que no tenen dret a reclamar els mateixos drets que els ciutadans castellanoparlants; equiparar el castellà, una llengua superior segons el TC, amb les altres llengües seria inconstitucional. Si fos la primera vegada que ho intenten, diria que són una colla d’ingenus perquè els espanyols perifèrics, catalans, bascos i gallecs, parteixen d’un principi que a Madrid saben que és absolutament fals: i és l’espanyolitat de les llengües catalana, basca o gallega. Confonen el fet que la conquesta espanyola hagi engolit uns territoris on els indígenes parlaven unes altres llengües, tot i que encara no han aconseguir eradicar-les del tot, amb el fet que aquestes ja formin part de l’Estat.

Però és que no és la primera vegada, i ara el qualificatiu d’ingenus ja no els escau. Es tracta de pura imbecil·litat o d’una sobirana mala fe per a simular, de cara als seus electors locals, que ja estan fent alguna cosa per al reconeixement de les respectives llengües. A Madrid es trenquen de riure quan senten el sagal que, des de la muntanya estant, els adverteix que ve el llop, perquè saben que el llop no existeix. Quan el diputat Joan Tardà amenaça dient que si fracassa aquest darrer intent “només els quedarà la insubmissió lingüística”, ja tenen clar que no deixa de ser un acudit més: “Algú ho havia de dir!”.

diumenge, 2 de gener de 2011

El cas Mascarell, com a exemple

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)
No hi ha dubte que la gran sorpresa del nou Govern de la Generalitat ha estat la incorporació del socialista Ferran Mascarell. D’interpretacions se’n poden fer moltes, i les més pernicioses poden estar perfectament justificades, vist el comportament que acostumen a tenir els polítics professionals. Alguns socialistes, emprenyats pel que poden considerar una OPA hostil, ja s’han afanyat a blasmar Ferran Mascarell acusant-lo de voler un càrrec al preu que fos i per damunt de tot; en tot cas, seria el mateix Ferran Mascarell que fins ara havia merescut tota la seva confiança, com a responsable de cultura de l’Ajuntament de Barcelona o com a Conseller de la Generalitat en l’època de Pasqual Maragall.

També hi ha qui apunta a una estratègia convergent per guanyar l’alcaldia de Barcelona. Amb un Hereu més que gastat i desprestigiat, Mascarell semblava ben situat de cara a ser el possible recanvi que hauria fet més difícil la victòria de Xavier Trias. De passada, Artur Mas s’estalviava haver de decantar-se per un dels dos candidats a encapçalar el Departament de Cultura, un de Convergència i un d’Unió.

Les versions interessades a veure-hi un primer esglaó de la sociovergència semblen més aviat això: les ganes de trobar alguna raó per a demonitzar el nou Govern d’Artur Mas. Perquè és evident que aquesta suposada “sociovergència”, amb la incorporació de Mascarell com a Conseller de Cultura, el que pot haver provocat és, en tot cas, un major enfrontament entre ambdós partits. En tot cas, la sociovergència real no vindrà donada per cap pacte explícit en aquest sentit, sinó perquè les afinitat programàtiques de CiU i de PSC són moltes més que les discrepàncies, tant pel que fa a les polítiques socials com a les polítiques nacionals. Per entendre’ns, el PSC està molt més a prop de CiU que d’ERC en tots els sentits.

Sense deixar de donar per vàlids, doncs, alguns dels retrets que s’han fet aquests dies arran de l’afer Mascarell, voldria remarcar-ne un altre aspecte que em sembla que hauria de ser la normalitat més absoluta. Llevat dels qui consideren els partits polítics com unes sectes religioses fonamentalistes, no hauria d’estranyar a ningú que una persona que té el carnet d’un partit polític en un moment determinat pugui donar suport a un altre o pugui participar o col·laborar-hi en alguna tasca concreta, i més si es tracta d’una tasca de Govern que se suposa que es fa al servei del país.

Se suposa, almenys seria la teoria dels polítics que volen aparentar una certa honestedat, que la gent es fica en política, aspira a ser elegit o accepta càrrecs de responsabilitat, com un acte de servei al país. Per als qui la política no és res més que això, un acte de servei, els partits no són més que possibles instruments a través dels quals poden desenvolupar aquesta tasca, encara que també és possible fer-la al marge dels partits. Militar o no en un partit, doncs, no s’ha d’entendre com una professió de fe o un jurament de fidelitat al líder, amb connotacions netament religioses o sectàries, sinó com una forma de donar suport a l’opció amb la qual en línies generals un pot sentir-se més identificat. Però això no vol dir, ni molt menys, haver de compartir totes les opinions i accions portades a terme pel partit i pels seus dirigents, ni que hom no tingui l’absoluta llibertat per a col·laborar en totes aquelles accions que cregui positives per al país, al marge de si coincideixen o no amb les directrius marcades pel propi partit.

Entenc, doncs, que Mascarell no tindria per què deixar de ser socialista, amb carnet del PSC, per a formar part d’un Govern de CiU. És possible que, dins del Govern, Mascarell es trobi amb certes contradiccions ideològiques, però de ben segur que no seran tan greus com les que es poden trobar el nou Conseller d’Interior o la Consellera d’Ensenyament, netament independentistes, en relació amb la Vicepresidenta o la Consellera de Justícia, per exemple. Pel que fa a les polítiques socials, el PSC era partidari d’emprendre moltes de les accions que ara emprendrà CiU, com ara el quart cinturó, que no podia tirar endavant per l’oposició d’ERC i d’IC-V; per tant probablement Mascarell tindrà en aquest sentit menys contradiccions que les que tenien els Conseller socialistes que no podien aplicar les seves polítiques amb el tripartit.

Molt sovint ens queixem de la política i dels polítics, però després resulta que és la mateixa opinió pública, amb el suport dels mitjans de comunicació, la que voldria perpetuar el sectarisme polític, com si la societat estigués dividida en funció de l’adscripció polític a un o altre partit.

No sé si Ferran Mascarell serà un bon Conseller de Cultura, ni si exercirà el càrrec al gust dels qui com jo ens sentim independentistes. En tot cas, no crec que ho hagi de fer pitjor que el Joan Manuel Tressserras o que qualsevol altre aspirant convergent, com podia ser Vicenç Villatoro. En tot cas li recriminaré la política que pugui fer, però no el fet que essent d’un partit participi d’un Govern dirigit per una altra opció política.

Personalment, sense deixar de militar a ERC, i participant de l’activitat interna del partit i col·laborant en tasques concretes, mai he tingut cap inconvenient ni en criticar el que no m’ha semblat bé dels dirigents del partit ni en col·laborar amb altres grups quan he cregut que la meva participació podia ser més eficaç i positiva per al país. I si algú creu que els partits són unes sectes a l’estil d’aquell que pregonava allò tan dràstic de “o esteu amb mi o contra mi” és el seu problema. Per mi, no són més que eines al servei del país, i en moments i circumstàncies diverses pot ser més útil emprar una eina o una altra, tant se val.

dissabte, 1 de gener de 2011

Que ens augmentaran el sou, potser?

No cal dir que respecto absolutament els qui prenen la decisió de no anar a votar o els qui, desenganyats o escèptics, es desinteressen de la política. Tenen la seva part de raó, en la mesura que els països funcionen o no, entren en crisi o en surten, malgrat els polítics de torn. Crec que sí que tenen la possibilitat d’incidir-hi per a afavorir tendències, esmorteir les patacades i compensar els desequilibris, però els destins del país i del planeta es mouen en unes altres esferes.

Com ja passa en altres temes, a vegades em molesten més les raons que s’hi volen donar que el posicionament en sí, sempre respectable. Comentant el nou govern, en una tertúlia de cafè, mentre uns i altres donàvem el nostre parer sobre els canvis reals que hi pot haver a partir d’ara en la política catalana, un desmenjat d’aquells que estan sempre de tornada de tot ens etzibà: “Ja pots comptar, que potser us augmentaran el sou, aquests?”. Naturalment, ell tampoc havia anat a votar per la mateixa raó: ni amb un govern socialista ni amb un de convergent, no li apugen el sou; i per tant, per ell ja no val la pena anar a votar. Més o menys explicitat així, és un argument que se sent sovint com a justificació de passar de la política. I em sembla d’una mesquinesa considerable. Està clar que els polítics no ens apujaran el sou; als funcionaris ens l’han abaixat. Però s’ha de tenir una concepció molt roïna de la política per esperar-ne un profit tan directe i personal; és la mateixa baixesa moral dels corruptes que es fiquen a la política per aprofitar-se'n personalment.
També és cert que els condicionants econòmics internacionals tampoc permeten esperar miracles, ni revolucions, ni terceres vies que fugin dels cànons marcats. De manera que quan parlem de polítiques de dretes o d’esquerres no estem parlant de capitalisme i de socialisme, sinó d’una major o menor sensibilitat envers les persones que poden tenir algunes dificultats per a tirar endavant, i més en temps de crisi. Ja sabem que si el Govern espanyol no té cap capacitat per a marcar les grans línies econòmiques del seu Govern, ja que tot li ve imposat des de fora, molta menys en té el Govern de la Generalitat, sense recursos ni competències.
Però és evident que amb un o altre Govern es pot donar un major suport a l’escola pública o a al sanitat, es pot decidir si el cementiri nuclear s’instal·la a Ascó o a un altre indret, si s’obliga a soterrar la MAT o si es malmet el paisatge per a no perjudicar els interessos de les elèctriques, si es vetlla per la convivència i la cohesió social o si s’afavoreixen les actituds discriminatòries o xenòfobes,... Està clar que n’hi ha que creuen que, governin els uns o governin els altres, les diferències seran mínimes; i per això opten per passar de la política. Res a dir. Però també n’hi ha que els importa un rave l’ensenyament si no tenen fills en edat escolar, la sanitat si no tenen problemes de salut o se la poden pagar privada, el cementiri nuclear o la MAT si no els afecta directament, com n’hi ha que no tenen cap inconvenient en trepitjar els drets més elementals dels veïns si creuen que així ells van millor. I alguns encara tenen la barra d’argumentar el seu passotisme amb un “igualment tampoc m’apujaran el sou”!.