Algú ho havia de dir: Que ve el llop!

El conte el saben de memòria els nens més petits de l’escola. Es tracta d’aquell sagal bromista que essent a la muntanya amb els ramats, de tant en tant alertava els veïns de la presència del llop; i quan aquests pujaven esverats per a defensar el bestiar s’adonaven que tot plegat no era més que una broma del vailet. Fins que, un dia, el llop arribà de veritat i, per més que el sagal cridava pel perill que corria, ningú sortí a socorre’l perquè tothom donava per fet que era una altra de les seves facècies. El conte, com dic, el saben els nens petits, i el saben els polítics de Madrid; els de casa nostra, es veu que no.

Per enèsima vegada els partits catalans amb representació a les Corts espanyoles, CiU, ERC i IC-V, juntament amb el PNB, IU, BNG i NaBai, han presentat una proposició de reforma del Reglament del Congrés espanyol per tal de possibilitar-hi l’ús normal de les llengües de l’Estat, en pla d’igualtat amb el castellà. Una pretensió absurda perquè el Tribunal Constitucional ja ha deixat sentenciat i establert que els ciutadans que tenen com a llengua pròpia una altra que no sigui la castellana són ciutadans de segona, que no tenen dret a reclamar els mateixos drets que els ciutadans castellanoparlants; equiparar el castellà, una llengua superior segons el TC, amb les altres llengües seria inconstitucional. Si fos la primera vegada que ho intenten, diria que són una colla d’ingenus perquè els espanyols perifèrics, catalans, bascos i gallecs, parteixen d’un principi que a Madrid saben que és absolutament fals: i és l’espanyolitat de les llengües catalana, basca o gallega. Confonen el fet que la conquesta espanyola hagi engolit uns territoris on els indígenes parlaven unes altres llengües, tot i que encara no han aconseguir eradicar-les del tot, amb el fet que aquestes ja formin part de l’Estat.

Però és que no és la primera vegada, i ara el qualificatiu d’ingenus ja no els escau. Es tracta de pura imbecil·litat o d’una sobirana mala fe per a simular, de cara als seus electors locals, que ja estan fent alguna cosa per al reconeixement de les respectives llengües. A Madrid es trenquen de riure quan senten el sagal que, des de la muntanya estant, els adverteix que ve el llop, perquè saben que el llop no existeix. Quan el diputat Joan Tardà amenaça dient que si fracassa aquest darrer intent “només els quedarà la insubmissió lingüística”, ja tenen clar que no deixa de ser un acudit més: “Algú ho havia de dir!”.