Pàgines

dijous, 31 de desembre del 2009

Referèndum d’autodeterminació pel 2011

Finalment, sembla que hi ha un acord per a celebrar un referèndum vinculant sobre la independència de cara al 2011. Per donar per vàlid el resultat de la consulta hi haurà d’haver un mínim de participació, que s’ha situat al 58%, i la independència seria reconeguda pel Govern Central si així ho expressen més del 51% dels ciutadans. Es posaria fi, d’aquesta manera, a unes tenses i conflictives relacions entre països de llengua i cultura diferents que, per atzars del destí (atzars relacionats amb el colonialisme i la violència) els havia encabit dins d’un mateix Estat.

Naturalment que hi ha hagut reticències per part dels ultranacionalistes que ara acaparen les estructures de l’Estat, que es negaven a acceptar que hi ha pobles i cultures diferents, i que si no poden viure en concòrdia és millor que cadascú faci el seu camí. És una visió extremadament conservadora pròpia dels nacionalistes més viscerals creure que les fronteres són inamovibles. Si partim de la idea bàsica que l’Estat és només un instrument al servei de la ciutadania, no hauria de fer cap por que un determinat col·lectiu opti democràticament per constituir-se en Estat propi; cadascú sap el que més li convé. I no tenia cap sentit que fos un sector de l’Estat, per majoritari que hi fos, el qui decidís sobre el que més convenia a l’altre. Des d’una perspectiva internacional, lluny de l’apassionament dels qui ho viuen a flor de pell, i per tant lluny de concepcions nacionalistes, sembla absolutament lògic i raonable entendre que és preferible l’existència de dos estats que puguin conviure, o ignorar-se, com a bons veïns, que forçar la seva pertinença a un mateix Estat sabent que això genera conflictes permanents i insatisfacció per ambdues parts.

Ara, només caldrà veure si el 2011 realment l’Estat complirà amb el seu compromís d’acceptar democràticament el resultat del Referèndum. Algú pot pensar que l’exigència d’un mínim del 58% de participació és molt elevada; però és evident que si els ciutadans poden exercir el seu vot lliurement, sabent que tant si opten per una o per altra via serà ben acceptada per totes les parts, les possibilitats de participació són molt més elevades que si l’Estat Central, com havia fet fins ara, s’hi mostrava hostil. Creuem els dits i esperem que s’imposi el seny i l’esperit democràtic. El poble sudanès s'ho mereix.

dimecres, 30 de desembre del 2009

Horroritzat i decebut

Aquests eren els qualificatius que utilitzava el primer ministre britànic Gordon Braun per a expressar el que sentia després de l’execució a la Xina d’un compatriota acusat de narcotràfic. La Xina és eI país capdavanter en l’aplicació de la pena de mort, i no només per delictes de sang especialment greus, sinó també per delictes de caràcter polític; com és també un país capdavanter en la conculcació dels drets humans més elementals. A Gordon Braun no l’ha escandalitzat una execució més, ni tan sols que en aquest cas el condemnat hagi estat un ciutadà britànic, sinó que no li hagin permès fer-se la foto on ell aparegués com el salvador de darrera hora.

És la mateixa hipocresia que ha utilitzat la Unió europea en simular que desaprovava l’execució. Xina és el que és i com és perquè interessa a això que anomenem la “comunitat internacional” i que es concreta en els poders polítics i econòmics dels països més avançats. La defensa dels drets humans per part dels Estats Units i d’Europa no forma part de les seves prioritats, ni a la Xina ni a enlloc del món; però molt menys al gegant asiàtic que és vist com un mercat immens d’enormes possibilitats de negoci. Quan convé, i només quan convé, aquesta comunitat internacional es presenta com a valedora d’uns drets humans i d’uns principis democràtics per a imposar les seves tesis en països petits o que els resulten incòmodes perquè no s’adapten a les seves condicions i als seus interessos de mercat. I ho pot fer amb la mateixa contundència que després defensa règims corruptes, terroristes, dictatorials o que no respecten els drets humans. El tracte preferent que es dóna a la Xina, sabent que no compleix cap dels requisits per a ser considerat un país democràtic, és el que de veritat avala les seves polítiques repressives contra les llibertats individuals i contra les minories ètniques i nacionals. Un sistema repressiu que és vist amb molt bons ulls pels dirigents polítics i empresarials del món civilitzat, perquè els permet operar-hi sense haver de parar compte amb els inconvenients que té l’activitat empresarial a Europa, com els drets dels treballadors, els controls de qualitat o la salvaguarda del medi ambient.

Gordon Braun està horroritzat i decebut perquè li han fet un lleig. Hauria quedat molt bé que, a darrera hora, el govern xinès hagués fet una excepció per tractar-se d’un ciutadà britànic; això li hauria permès guanyar punts electorals davant dels seus conciutadans, que bona falta li fa. Naturalment que hauria continuat donant suport com fins ara, i com la resta de països europeus, a la política repressiva i de negació dels drets humans a la Xina; almenys, mentre en puguin treure un sucós benefici.

dimarts, 29 de desembre del 2009

Ni trens, ni vies, ni estació

Amb dos anys de retard, de retard d’ençà de la darrera promesa de Zapatero, sembla que finalment tindrem traspàs de Rodalies. Naturalment, serà un traspàs a l’espanyola: un sí però no, això per a tu, l’important m’ho quedo jo. Haurà estat la vella estratègia de guanyar per esgotament. No tenint cap mena d’escrúpol ni de vergonya per a incomplir les seves promeses i la paraula donada, o per passar-se pel forro el que pugui dir l’Estatut sobre la qüestió, no els venia d’aquí anar allargant les negociacions fins a l’infinit. De fet, no hi ha hagut ni negociacions: una simple negativa i un ja en parlarem més endavant, fins que s’acceptin els seus platejaments de no traspassar l’essencial.

Tot sembla indicar que el Govern espanyol no s’ha mogut ni un pèl a l’hora de negar-se a traspassar el servei de Rodalies. Madrid continuarà gestionant les infraestructures, vies i estacions, el personal i els trens, amb tot el material tècnic complementari. Algú podria suggerir la pregunta: així què traspassen?. I la resposta més honesta i senzilla seria: res. Però, com que s’ha de simular que finalment tenim traspàs de Rodalies, anuncien com a gran èxit que l’Estat continuarà assumint el dèficit que generi el servei en el futur. Només faltaria que només ens haguessin traspassat el dèficit! Per donar més credibilitat al simulacre de traspàs, ben aviat podrem veure en els fulls d’horaris, i potser també en els bitllets, el segell de la Generalitat, perquè les úniques competències que assumirà el Govern català sembla ser que seran les dels horaris, les freqüències de trens i les tarifes. Dins d’uns límits, lògicament, que ja marcarà el Govern espanyol.

Una presa de pèl com tantes altres que, tenint en compte que es va donar a conèixer ahir dia dels Sants Innocents, igual resulta que tot plegat era una broma; una broma que podria anar al Consell de Ministres de dijous. Al Conseller Nadal, i als seus companys de Govern, se li podria recordar aquell brevíssim conte de Pere Calders:

L’EXPRÉS

Ningú no volia dir-li a quina hora passaria el tren. El veien tan carregat de maletes, que els feia pena explicar-li que allí no hi havia hagut mai ni vies ni estació.

dilluns, 28 de desembre del 2009

Amb les Caixes, ja hem fet tard

Quan des del Ministeri d’Economia i des del Banc d’Espanya es va proposar endegar un procés de fusions de Caixes d’Estalvi, eren ben pocs els qui van objectar-hi res. A Madrid tenien molt clar que no s’havien de polititzar aquestes entitats de crèdit, i per això advertien que la bondat de les fusions estava per damunt de mirades curtes, de caràcter nacionalista. Per ells, barrejar la política amb la gestió de les Caixes era un disbarat, simplement havien de decidir quin dels sectors del Partit Popular havia de controlar la seva particular Caja Madrid. L’objectiu, el teòric objectiu de les fusions, era fer-les més solvents i evitar fallides com la de Caja Castilla la Mancha. I l’esquer, l’oferta d’un bon grapat de milions en forma de crèdit.

Naturalment, el regal era enverinat. Contràriament a les seves pròpies directrius, el Banc d’Espanya animava les entitats de crèdit fusionades a acceptar la seva generosa oferta d'endeutament, amb el benentès que si d’aquí a cinc anys no podien retornar els diners, l’Estat assumiria part del control de les entitats. Sembla una d’aquelles típiques rondalles en què un pobre desventurat ven la seva ànima al diable a canvi de resoldre-li una situació difícil; la rondalla sol acabar amb alguna enginyosa facècia que al final li permetrà lliurar-se de les flames de l’infern. Però, en la història real de les Caixes hi ha dues diferències bàsiques: en primer lloc, les Caixes ara empeses a processos de fusió, llevat d’alguna excepció, no es trobaven en situacions compromeses com el pobre desventurat de la rondalla; i en segon lloc, aquí el diable no serà tan babau com per deixar-se escapar la presa per a la qual ha ordit tota la trama.

Tot i haver proclamat a Catalunya que no podíem ser tan curt de mires a l’hora de buscar socis per a les fusions, amb mentalitat “regionalista”, el cert és que el Partit Popular de Galícia i el de València han estat taxatius i més nacionalistes que ningú a l’hora d’impedir que cap de les seves Caixes entrés en processos de fusió fora de les seves fronteres. Una de les fusions que sí que sobrepassarà els límits territorials serà la que han formalitzat Sa Nostra, de les Illes, amb Caja de Navarra i Cajacanarias, però en unes condicions que salvarà la marca pròpia, l’àmbit territorial i la seva obra social específica. I és que tothom té por del que sembla inevitable: cada fusió suposa sobretot una pèrdua per a cada un dels territoris que deixaran de tenir una Caixa pròpia. I encara que inicialment pactin un cert repartiment de poder entre els seus directius i d’alguna manera tinguin en compte l’origen de cadascuna, tothom sap que d’aquí a ben poc tot això s’haurà diluït de manera que la nova entitat d’estalvi actuarà sense aquella visió local o comarcal que havia motivat la creació de les deferents Caixes. Però, un cop endegat el procés, la història no s’acabarà aquí: les entitats que no hagin estat engolides directament per l’Estat per no haver pogut fer front al deute que han contret amb les fusions, seran empeses a noves fusions fins que no quedi res d’aquella idea d’un poder econòmic descentralitzat que, modestament, pensava amb mentalitat territorial.

Fins avui les condicions i les garanties que ens podien oferir les diferents Caixes no eren tan diferents entre si ni en comparació amb els bancs. En tot cas, la mateixa inèrcia del mercat ja hauria corregit les anomalies que poguessin sorgir. I si no hi havia risc (totes havien presentat balanços positius, malgrat la crisi) per a la supervivència d’aquestes Caixes, hom pot demanar-se quin benefici en traurem els consumidors de tot plegat. Els clients de petites Caixes no ho eren per patriotisme o per localisme, sinó perquè les condicions que els oferien eren molt similars a les que podia oferir “La Caixa” o la majoria dels bancs. Qui serà, doncs, el guanyador de tot aquest procés? Els clients, no; i les diferents comarques o ciutats titulars de les antigues Caixes encara menys, perquè passaran de ser el centre de l’activitat de la seva Caixa particular a ser una comarca o ciutat perifèrica, lluny dels interessos de les grans visions financeres. Hi guanya l’Estat que assumirà un major control de les entitats d’estalvi, hi guanya la banca que elimina la competitivitat que li podia venir pel valor afegit de la proximitat que tenien aquestes Caixes, i hi deuen guanyar els directius que en les negociacions ja s’han procurat un lloc ben remunerat.

Tot just ara hem pogut sentir alguna veu alertant del mal negoci de les fusions (mal negoci per al país, no per als directius); i algunes pot ser que es facin enrere... però ja hem fet tard. Ens han guanyat una nova partida, i amb un Govern de la Generalitat com a simple espectador, com sempre.

diumenge, 27 de desembre del 2009

La inviable tercera via

(article publicat a Bloc Gran del Sobiranisme)

A Catalunya ens agrada emmirallar-nos en altres països amb problemàtiques semblants a les nostres, i sobretot amb països que tenen endegats processos de recuperació de la plena sobirania. Sovint hem posat com a model el Quebec pel fet que allà tenen reconegut, com un exercici democràtic més, el dret a celebrar referèndums sobre la independència, encara que no hagin acabat de reeixir mai; darrerament hem deixat de mirar Flandes, o ho fem amb més cautela, en la mesura que algun del partits nacionalistes flamencs s’acosten a posicions xenòfobes o d’extrema dreta; i tot i que sempre hi ha hagut, malgrat l’element distorsionant de la violència, una enorme atracció per la situació del País Basc, en part perquè tenen enfront el mateix Estat que hi tenim nosaltres, també en aquest cas hem tingut un fort desencís en veure com l’empenta que semblava tenir Ibarretxe amb el seu pla sobiranista se n’anava en orris a la primera, i més que previsible, negativa de les institucions espanyoles. Ens queda com a model estrella el cas escocès.

L’Scottis National Party ha liderat pràcticament en solitari la cursa cap al reconeixement de la sobirania del poble escocès. Amb tot, aquesta legislatura no podrà complir la seva promesa electoral de celebrar un referèndum el 2010 perquè no té al Parlament la majoria suficient per a fer-ho. L’oposició dels laboristes i dels liberals impedirà la convocatòria, tot i que hi havia sectors del partit liberaldemòcrata disposats a donar-hi suport, que s’haurà d’ajornar com a mínim per després de les eleccions del 2011. És possible que, llavors, l’SNP hagi incrementat la seva força al Parlament i s’acosti a la majoria absoluta, però molt probablement encara necessitarà el suport d’altres forces polítiques, com els verds i els liberals. En la propera campanya electoral, doncs, es posarà de nou una data per a la celebració del Referèndum per a la Independència d’Escòcia, l’any 2012. Tret que hi hagi un avenç electoral espectacular del partit d’Alex Salmond, complir amb aquesta nova data no serà gens fàcil. Per això, hores d’ara ja han començat a sorgir algunes propostes, certament perilloses, per a assegurar-se el suport parlamentari de cara a la consulta. Es tracta de la tercera via.

A Escòcia, com a Catalunya, hi ha sectors nacionalistes clarament partidaris de la independència, encara que per a molts escocesos això no hauria de significar forçosament un trencament amb la corona britànica; igualment, hi ha sectors declaradament unionistes, partidaris de mantenir l’estatus actual dins de la Gran Bretanya; però sobretot, com aquí, hi ha amplis sectors socials descontents amb el tracte rebut per part de l’Estat i que oscil·larien entre l’aprofundiment de l’autonomia, el pas cap a un sistema més federal o la mateixa independència. Seria per a captar aquests darrers que hom proposaria una tercera via. Es tractaria de celebrar un Referèndum no pas amb dues opcions, sinó amb tres: deixar les coses com estan, la independència o l’aprofundiment de l’autonomia. Una proposta que, de tirar-se endavant, obtindria un resultat aclaparador a favor d’aquesta tercera via. D’una banda perquè molts dels qui optarien per deixar les coses com estan la preferirien per tal d’evitar la secessió, però de l’altra perquè sectors declaradament independentistes també podrien recolzar-la com a mal menor i com a via més possibilista, i sobretot perquè seria la solució per als indecisos o per als qui no gosaven abanderar-se de les tesis independentistes.

Seria un avenç en l’autogovern que podria satisfer els autonomistes i els federalistes, però sobretot seria una barrera molt difícil de superar després per als partidaris de fer el següent pas cap a la Independència. En el cas català, però, jugaríem amb el desavantatge d’haver de negociar amb un Estat que sempre juga amb les cartes marcades, que incompleix tots els seus compromisos, i que fa de la deslleialtat i del joc brut la seva norma d’actuació. D’aquí que sonin com a amenaça les paraules de Joan Puigcercós, ara fa uns dies, tot valorant els resultats del 13-D: ‘La pròxima legislatura, Catalunya haurà de celebrar una consulta vinculant per decidir entre tres vies: quedar-se igual, intentar reformar la Constitució o crear un Estat lliure i independent.’ No es pot al·legar ignorància ni ingenuïtat a l’hora de proposar com a sortida una tercera via en què s’hagi de negociar res amb l’Estat: ni la reforma de la Constitució, ni l’aprofundiment de l’autonomia actual. Si juguem amb foc, tenim tots els números per a cremar-nos.

dissabte, 26 de desembre del 2009

Innocent, innocent!

Encara que el dia dels Innocents és demà passat, per a alguns es podria dir que és tot l’any. Arnaldo Otegi va trametre una carta a un altre pres. Aquesta carta, lògicament, va ser interceptada i llegida per qui l’havia de llegir abans que el destinatari, i veient que era prou sucosa es va filtrar als mitjans de comunicació. Aquí la paraula filtrar, emprada també quan el Tribunal Constitucional vol sondejar l’estat d’opinió que podrien generar determinades decisions seves, no té el sentit d’una fuga involuntària d’uns papers, sinó només com a sinònim de passar interessadament un determinat document, amb l’únic requisit de simular que no se sap d’on ha vingut. De la mateixa manera que els anomenats “fons reservats” són recursos de l’Estat per a delinquir, i els grups “paramilitars” no són sinó militars fent hores extres.

Entès, doncs, que periodísticament s’empren aquesta mena d’eufemismes per allò de mantenir les formes, sembla inexplicable que Arnaldo Otegi vulgui fer veure que ho ignora i els seus advocats anunciïn que poden emprendre accions legals per un suposat delicte de violació del secret postal. Suposo que algú, més assenyat, el farà desistir de la seva absurda pretensió. Cap jutge no admetria ni a tràmit una denúncia d’aquesta mena sabent que prové d’una persona d’ideologia abertzale. Si la “Justícia” (un altre eufemisme) no té cap mena de pudor per a condemnar a tort i a dret qualsevol acció o iniciativa que pugui tenir una determinada ideologia, sovint sense proves ni argumentacions jurídiques, o amb argumentacions jurídiques que farien avergonyir qualsevol jurista mínimament honest; si la “Justícia” és l’instrument de l’Estat per a institucionalitzar la injustícia, per a discriminar entre bons i dolents no pas en funció dels seus actes sinó estrictament en funció de les seves idees... com volen que ara atengui una insignificant reclamació de violació del secret postal! No hi ha cap jutge que dicti sentència contra ningú ni il·legalitzi cap partit per no condemnar el terrorisme, per exemple, sinó estrictament per no condemnar una determinada violència. La violació del secret postal deixa de ser delicte tan bon punt se sap que la víctima és un abertzale.

Es parla de la corrupció generalitzada en el món de la política, i hi ha un bon punt de raó. No es parla tant, però potser perquè tothom ja ho dóna per suposat, de la corrupció o la violació de les lleis en el món empresarial, perquè és la mateixa Administració la que ja regula uns nivells acceptables d’incompliment de la llei; i no escandalitza ningú. Però és que la putrefacció de la “Justícia” és d’un nivell tan escandalós que faria avergonyir el mateix Millet en persona. Per això, no sé si és una broma d’Arnaldo Otegi pretendre que cap jutge vulgui atendre la seva reclamació perquè li siguin respectats els seus drets (els seus suposats drets). Si no és una broma, només se m’acut dir-li: Innocent, innocent!.

divendres, 25 de desembre del 2009

Hem perdut la vergonya

No tinc massa clar si és o no un bon símptoma, però en els darrers temps sembla que tots plegats ens haguem desacomplexat una mica; alguns, potser una mica massa. Tothom sap que hi ha uns formalismes que s’han de guardar per a no ferir sensibilitats, per a justificar mínimament posicions altrament injustificables, i en definitiva per a poder presentar com a respectables totes les opinions i actituds. Fins ara tothom sabia que una cosa era el discurs oficial i una altra el pensament real que s’hi amagava; però sembla que s’hagi perdut el pudor i la vergonya per a presentar-nos tal com som i tal com pensem.

I en trobaríem exemples recents ben diversos, que no tenen en comú res més que aquest descarament de perdre allò que popularment se’n diu “els modos i la vergonya”. Podríem parlar de les sentències i decisions judicials contra el món abertzale, que criminalitzen qualsevol opció política que s’acosti a l’ideari de Batasuna, sense necessitat de més argumentacions jurídiques ni més proves que telèfons en una agenda. Podríem parlar del cas Millet, en què l’individu en qüestió va aprofitar els mecanismes institucionals que ja indueixen a la falsedat documental, encara que ell es va passar de rosca escombrant cap a casa. Podríem parlar dels casos de corrupció, Gurtel, Palma Arena o Pretòria, en què s’han posat de manifest pràctiques absolutament habituals i generalitzades, fins al punt que ni els mateixos protagonistes eren conscients del delicte; el mateix Francisco Camps donava com a prova de la seva innocència que la descoberta de la seva trama havia estat possible seguint mètodes no del tot homologats. I és que en el món de l’empresa seria molt rar trobar-ne una de sola que complís escrupolosament amb tot el que marca la llei; la mateixa Administració ja la incompleix. Podríem parlar del President de la Patronal espanyola, que en tant que President de la Companyia Air Comet no només deixa penjats milers d’usuaris que havien pagat el seu bitllet, sinó que a més encara se n’enriu públicament dient que ja es veia a venir que la seva empresa faria fallida i que ell no hauria estat tan enze com per a confiar-hi. O podríem parlar de la col·lecta “popular” (jo diria més aviat “socialista”) per a pagar la fiança de l’ex alcalde de Santa Coloma, Bartomeu Muñoz, perquè tothom sap que el seu error no han estat les potineries i els tripijocs, com n’hi ha a tot arreu, sinó l’excés de confiança, la fatxenderia i la manca de discreció; en el fons es mostren solidaris amb ell perquè s’hi senten plenament identificats, i un no sap de qui s’haurà de refiar demà.

No es que hi hagi més joc brut que abans, sinó que tots plegats hem perdut la vergonya. Temps enrere hom havia encunyat l’expressió “enginyeria financera” per a explicar casos de corrupció, d’evasió d’impostos o de blanqueig de capitals, a base de sofisticats moviments i trames molt complexes; ara, ens hem tornat més xapoters, tant els professionals de l’estafa com les institucions o els tribunals que haurien de vetllar per l’aplicació de les lleis.

dijous, 24 de desembre del 2009

Més nacionalista que ningú

En un d’aquests fòrums sobiranistes que hi ha a la xarxa, un comunicant anònim, encès enmig d’un debat sobre la viabilitat d’un Referèndum vinculant i en resposta a la insòlita afirmació de la Rut Carandell de celebrar-lo el 2010, deia: A mi a independentista no hi ha qui em guanyi "ABANS DEL 2010 HI HAURA UN REFERÈNDUM VINCULANT". Naturalment, el comunicant feia broma perquè les declaracions de la vicepresidenta de Reagrupament són d’una gratuïtat absoluta, però no deixen de reflectir una llastimosa realitat que vivim en l’àmbit de l’independentisme: hom mesura el grau d’integritat nacionalista molt més en l’estridència de les paraules que en l’eficàcia dels fets.

Malauradament, la qualitat dels debats independentistes existents a la xarxa, amb honroses excepcions, és baixíssima. Davant d’argumentacions que amb un cert rigor a voltes et presenten persones que no són independentistes o que són senzillament espanyolistes, no hi ha altra solució que admetre que aquests debats no reflecteixen en absolut la realitat del món sobiranista, que hom voldria creure molt més seriós i creïble. Amb una mentalitat gaire bé infantil no solament pretenem establir la línia divisòria entre bons i dolents, entre patriotes i botiflers, sinó que entre nosaltres encara establim una cursa per veure qui situa més enllà aquesta línia divisòria. Algú podria pensar que el panorama polític català es divideix bàsicament en dos fronts, el del catalanisme representat pel tripartit al qual se sumaria una CiU que a voltes des de l'oposició ha de jugar a una certa radicalitat, i el del PP i Ciutadan’s que juguen directament la carta espanyola; altres ampliarien aquest front espanyolista afegint-hi el PSC per la seva dependència del PSOE; un pas més el podríem fer establint la barrera entre els qui donen per morta la via autonomista, que en l’àmbit parlamentari es limitaria a ERC, i la resta de partits que encara juguen a trobar l’encaix impossible al si de l’Estat espanyol; aleshores, surten sectors extraparlamentaris, amb gent que podria estar a Reagrupament, a Catalunya Acció, a les CUP, o a moltes de les plataformes sobiranistes, que sense manies titllen aquesta Esquerra d’espanyolista, de manera que només resta l’esperança d’una nova força emergent que ens ha de salvar del naufragi; però sempre n’hi ha que no en tenen prou amb això, i acaben posant en el mateix sac a Reagrupament, o a qui calgui, perquè sempre hi ha qui és capaç d’afirmar que és més nacionalista que ningú.

És un argument que ja he esgrimit en altres ocasions: si fos certa aquesta visió que sempre cerca la radicalitat més absoluta, que veu espanyolistes i botiflers a tot arreu, seria tan descoratjador que valdria més dir allò de “l’últim que apagui el llum”. Sincerament, prefereixo fer l’anàlisi a la inversa i descobrir, com feia l’enquesta d’El Periódico, independentistes a tot arreu. La independència, tant se val si serà abans o després del 2010, no la farà en solitari una nova força emergent que arraconarà els actuals partits parlamentaris, ni sumant-hi el 97’5% de votants d’Esquerra que segons l’enquesta votarien que sí en un referèndum per la independència, ni el 56’9% dels votants de CiU que es declaren independentistes, ni el 36’4% d’IC-V, ni el 30% del PSC, ni el 9’8% de votants dels PP que també votarien a favor de la independència. La independència l’assolirem, o no, tots plegats.

dimecres, 23 de desembre del 2009

Enquestes sota coacció

Dies enrere, un estudi de la UOC dirigit pel sociolingüista Miquel Strubell indicava que en un Referèndum sobre la Independència a Catalunya guanyaria el Sí per un 50’3%, mentre que ahir mateix una enquesta encarregada per El Periódico donava un resultat negatiu, tot i que molt més igualat del que havia donat en enquestes anteriors. L’independentisme creix, això és obvi, encara que les diferents enquestes discrepin dels percentatges i de si al final la balança es decantaria cap a un o altre cantó. Per la seva banda, l'Institut de Ciències Polítiques i Socials, depenent de la UAB i la Diputació de Barcelona, en el seu Sondeig d’Opinió Catalunya 2009 ha obviat preguntar sobre la independència, perquè per damunt de la professionalitat dels seus responsables hi ha la disciplina de partit. I deuen pensar que, si no t’agraden les respostes, no preguntis.

Tothom sap que en una enquesta els resultats es poden orientar cap a una o altra banda segons el context i la formulació de la pregunta, segons si la resposta és més oberta o tancada, o en funció de si hi ha dues opcions radicalment oposades o si n’hi ha d’intermèdies, etc. En qualsevol cas, el que està en joc, bàsicament, és el respecte democràtic al dret a decidir de la ciutadania; els partidaris de la Independència acceptaríem sempre el resultat, fos quin fos, mentre que molts dels partidaris de la dependència ja avisen que ells no acceptarien el resultat d’una consulta democràtica. El que està en joc, doncs, és la democràcia: per als uns és un valor suprem, per als altres només seria vàlida si donés el resultat que ells volen. I davant de la por que el resultat no els agradi, opten per negar el dret a fer la pregunta.

De tota manera, qualsevol enquesta que es pugui fer ara difícilment reflectirà del tot la voluntat de la ciutadania, arribat el cas. Les consultes del 13-D o aquestes enquestes estan fetes en un marc on les institucions neguen el dret a la ciutadania de decidir lliurement el seu futur, on l’opció independentista no es presenta com una normalitat democràtica sinó que es fa sota l’amenaça i la coacció dels poders públics. Molts dels enquestats o dels possibles votants, declinen l’opció independentista per por a les amenaces, i perquè creuen que els espanyols encara ens complicarien més la vida. Com ha passat en molts altres països que finalment han assolit la llibertat, en el moment en què es vegi que hi ha possibilitats reals d’assolir la independència, que hi hagi la perspectiva de què el resultat democràtic serà respectat amb normalitat, sortiran independentistes de totes les opcions polítiques actuals.

dimarts, 22 de desembre del 2009

Zapatero amenaça Europa

A Europa s’han encès totes les alarmes davant de la imminent relleu en la Presidència de la Unió europea que aquest primer semestre del 2010 ha de correspondre a Espanya. Ja se sap que aquest sistema rotatori de presidències de mig any tenen bàsicament la finalitat d’evitar que ningú tingui temps d’aplicar cap tipus d’orientació política, que cap país pugui erigir-se formalment en capdavanter d’Europa (informalment aquest rol ja el tenen ben assumit França i Alemanya, amb les reticències britàniques). En la majoria dels casos, la Presidència de torn de la Unió europea passa del tot desapercebuda, però en segons quines mans pot ser realment perillosa. I Europa tem que l’espanyola pugui passar no tan desapercebuda com les anteriors.

El que preocupa a Europa és l’amenaça llançada pel Govern espanyol de centrar tots els seus esforços en la sortida de la crisi i la lluita contra l’atur. La solvència contrastada del Govern Zapatero en aquest camp és per a esgarrifar qualsevol. En aquests moments en què els principals països europeus estan iniciant de forma més o menys decidida la sortida de la crisi, només faltaria que l’experiència espanyola es volgués exportar a Europa. Probablement és aquest concepte tan espanyol de la solidaritat interterritorial, consistent en frenar les iniciatives capdavanteres per igualar-nos tots a la baixa. Hom podria imaginar un plantejament europeista on cada país hi aportés el millor de sí mateix per tal que el conjunt en sortís beneficiat; igualment, des d’una perspectiva espanyola, hom podria imaginar un govern a Madrid interessat en aprofitar les potencialitats de cada territori. Però la seva idea és la inversa: invertir esforços i recursos per evitar el progrés de cap territori per damunt dels altres, o, millor dit, per damunt de Madrid; evitar que hi hagi cap aeroport que faci ombra a Barajas, que es faci una projecció exterior que no sigui la seva, que s’apliquin models propis en polítiques industrial o de comerç, etc.

Només faltaria ara que Zapatero intentés prendre, durant aquests sis mesos de Presidència europea, cap tipus d’iniciativa per a sortir de la crisi o reduir les taxes d’atur. L’única esperança dels europeus és que sis mesos passen molt aviat, i amb els sistemes de bloqueig existents, com serà que no es pugui frenar i avortar qualsevol temptativa. No sé si Zapatero pot donar a Europa massa lliçons de res, però de lluita contra la crisi, segur que no. El millor que podria fer per al bé de tots plegats és oblidar-se del tema, no tocar-hi absolutament res, i passar de puntetes aquest mig any. Els catalans, però, juguem amb l’avantatge de saber que les seves amenaces són simplement això, perquè el que realment sap fer Zapatero és incomplir les promeses. I aquesta vegada esperem que així sigui.

dilluns, 21 de desembre del 2009

El lògic fracàs de Copenhaguen

Normalment, els polítics i els seus mitjans de comunicació acostumen a maquillar la realitat per a presentar com a avenços o èxits de la seva gestió el que són simples tapaforats, accions mediocres i fracassos sense pal·liatius. Aquesta vegada, a Copenhaguen, no han gosat fer ni això. Han hagut d’admetre que tot plegat no ha servit per a res, ni un trist manifest conjunt de bones intencions... I és que de bones intencions, cap ni una.

És possible que a algú, com una qüestió personal, li preocupi el tema del canvi climàtic i les greus repercussions que pot acabar tenint per al planeta. Però a les institucions, als Governs, al món financer i empresarial, preocupa molt més com mantenir el lideratge i sobretot com incrementar-lo aprofitant els reajustament que caldrà per adaptar-se a aquesta nova situació que tothom dóna per inevitable. El canvi climàtic, diuen, portarà més pobresa; però al primer món respirem tranquils, perquè això s’esdevindrà bàsicament als països que ara ja ho són. El canvi climàtic propiciarà l’eixamplament de les zones desèrtiques, bàsicament del continent africà, i l’agudització de fenòmens meteorològics adversos a les zones tropicals del sudest asiàtic; relativa tranquil·litat a la vella Europa o als Estats Units. El que es perdrà, pel que fa als recursos naturals, amb l’escalfament del planeta als països tropicals i subtropicals es pot guanyar pel nord, a Rússia i al Canadà, per exemple. A Copenhaguen tothom tenia molt clar que no es tractava de defensar els països més pobres que es veuran més directament afectats pel canvi climàtic. En tot cas, l’única disputa o l’únic debat era veure si els anomenats països emergents, Xina, India o Brasil, podien arrenglerar-se amb els països capdavanters.

Encara que alguns ecologistes presenten un panorama apocalíptic, hom espera que les conseqüències del canvi climàtic siguin suficientment lentes com per a poder-s’hi anar adaptant, i en aquest procés d’adaptació poder treure’n encara un bon rendiment. A Copenhaguen no s’ha volgut repetir el ridícul de Kyoto on es van acordar unes minses mesures que no ha complert ningú, tret de rares i honroses excepcions. S’hi ha acordat només que en continuarem parlant, mentre els països rics continuen competint, perquè aquesta és la lògica del mercat, pel lideratge i el manteniment d’una riquesa cada vegada més negada als qui no formen part del club dels poderosos.

diumenge, 20 de desembre del 2009

L'atomització, símptoma o causa

El procés d’extinció d’una llengua segueix normalment tot un seguit de fases que van de les primeres interferències lingüístiques al trencament de la transmissió generacional, a partir del qual ja s’encara la recta final. I una de les darreres fases és la de l’atomització. Quan en una comunitat lingüística s’han perdut els referents de cohesió i hom ja no se sent identificat amb una forma estàndard ni amb un concepte global de país, fàcilment es pot caure en la temptació de concebre la seva parla com una singularitat local. I, suposo que com a mecanisme d’autodefensa o d’autojustificació, és possible que hom ho valori com una recerca d’allò més genuí i més autèntic, menystenint el que pot considerar com a formes alienes, adulterades o, en tot cas, poc escaients per a la seva particularitat. És el que li ha passat a l’occità o al reto romanx, i el que s’havia esdevingut també amb el basc. I en aquest darrer cas, justament per a invertir el procés, una de les primeres comeses dels governs nacionalistes va ser la consolidació d’una forma estàndard que fos assumida per tota la comunitat lingüística.

En molts casos, doncs, són els mateixos parlants els qui inconscientment aboquen la seva llengua a la desaparició a base d’aprofundir en els localismes, fins al punt que cadascun d’ells resulta inviable com a llengua de comunicació. Però aquest procés és sobradament conegut també pels qui en altres temps haurien procedit a la persecució directa i sense embuts de la llengua. I, no podent-ho fer ara, almenys no pas amb la mateixa intensitat, s’han de limitat a posar pals a les rodes de la normalització i sobretot a restar amatents perquè aquesta normalització no es faci en detriment de la llengua que ells volen acabar imposant. I una de les maneres més eficaces de combatre una llengua per tal de portar-la fins a la seva desaparició és forçar aquest procés d’atomització. És el que han fet al País Valencià, on el retrocés de la llengua no és només que sigui alarmant sinó que en alguns indrets sembla ja irreversible, i és el mateix que han intentat a les Illes. La voluntat de genocidi cultural hi és clara, i l’arma més poderosa és aquest segregacionisme, que en aquest cas no té res d’inconscient.

Però això mateix s’esdevé en l’àmbit de la política. Els corsos, sempre immersos en lluites intestines, ho han posat molt fàcil a l’Estat francès; ben al contrari del camí seguit pels escocesos tot i tenir un nivell de consciència identitària força inferior, sovint sentint-se vinculats a la corona britànica encara que no se sentin anglesos. No gosaria dir que els catalans optem per la via corsa, però sí que som lluny de la via escocesa. És evident que tenim una classe dirigent poruga, que es perd en estratègies de curt abast i de més minsa volada, amb actituds i posicionaments que sovint ens treuen de polleguera; però també és cert que no hi ha capacitat ni per a bastir una alternativa seriosa ni per a orientar les diferents forces polítiques cap a un procés unitari. Fàcilment desertem dels grups majoritaris perquè creiem que són incapaços de satisfer les nostres expectatives, però després tampoc tenim la valentia, la generositat o la destresa suficient per a crear un moviment que sí que sigui capaç de satisfer-les. Acusem els uns d’aferrar-se als beneficis del poder, però després ambicions personals del mateix caire ens porten a l’atomització fins a l’infinit. A cada nou esdeveniment, apareix un nou grup, remarcant, això sí, que la seva voluntat és la d’aglutinar l’indepedentisme; però, d’entrada, ho han fent creant una nova capelleta. Si tothom té la voluntat de liderar un procés unitari, el resultat és l’atomització, símptoma o causa d’un procés que pot esdevenir irreversible

dissabte, 19 de desembre del 2009

Un problema identitari. Oi tant!

En el debat al Parlament de Catalunya on s’havia de decidir si es bloquejava la Iniciaitiva Legislativa Popular per a prohibir les curses de braus, tant Josep Rull de CiU com Joan Puigcercós d’Esquerra van voler deixar clar que aquest no era un debat identitari. La tradició del braus no és aliena a Catalunya, sobretot a les comarques tarragonines, i en alguns casos pren formes ben genuïnament catalanes. Una vegada més, però, el debat polític barrejava els dos eixos tradicionals de la política de casa nostra, el més ideològic dreta-esquerra i el més identitari nacionalisme espanyol versus nacionalisme català.

És des d’una visió progressista que el promotors, amb un fort aval de la ciutadania, van presentar la ILP, per tal d’acabar amb el denigrant espectacle de gaudir amb el patiment i la tortura dels animals. I és des d’aquesta visió que partits com Iniciativa i Esquerra tenien clar que calia oposar-se als qui pretenien que el tema no arribés ni a debatre’s; no és pas per casualitat que les tres esmenes a la totalitat defensant que la qüestió dels braus no s’havia de discutir en comissió parlamentària provenien dels mateixos partits que defensaven que el tema del futur de Catalunya i la independència tampoc s’havien de consultar a la ciutadania. Hi ha tabús del nacionalisme espanyol que són intocables. És més que probable que al si dels partits d’esquerres hi hagi gent que sigui partidària de permetre les curses de braus i que prioritzi el valor tradicional de les festes amb els animals per sobre d’altres consideracions; no hi hauria unanimitat ni al si d’Iniciativa ni al si d’Esquerra, almenys a les comarques tarragonines. Però aquests partits han pres una decisió des de la perspectiva progressista o d’esquerres.

I és el mateix que deu haver passat al si dels partits de la dreta, on de ben segur que hi ha gent a qui li repugna la brutalitat de l’espectacle taurí. Però aquests partits, especialment el PP i Ciutadan’s, i en bona mesura també el PSC, han prioritzat i han fet bandera del caràcter identitari de les curses de braus. La seva concepció de la política, on tot gira entorn de l’eix identitari espanyol ha prevalgut per damunt de qualsevol altra consideració.

divendres, 18 de desembre del 2009

Diferents fases d’una mateixa estratègia

Finalment, Aragó ha aprovat l’anomenada Llei de llengües. No calia esperar-ne gran cosa; els socialistes s’han passat moltes legislatures incomplint el seu compromís per acabar fent una Llei que no fa sinó ratificar la discriminació dels seus ciutadans segons la seva llengua. Seguint el model constitucional, inconstitucional en sí mateix en la mesura que no considera la igualtat de drets entre les diferents comunitats lingüístiques, la nova llei aragonesa ratifica que només hi ha una llengua oficial, i per tant només els parlants d’aquesta llengua es podran beneficiar dels privilegis d’aquest reconeixement d’oficialitat.

Està clar que, com a mínim, ara es reconeix l’existència del català i de l’aragonès, fins ara obviada i fins i tot negada pels nacionalistes espanyols més radicals. El PP i el PAR s’han oposat a la llei perquè consideren excessiu que s’admeti l'existència de gent que tenen com a pròpia altres llengües diferents del castellà; i molt més que això els doni cap mena de dret. El Partit Popular és un partit que fa de l’odi contra els qui no parlen la llengua de l’imperi un dels seus puntals ideològics. I ho fa de la manera més deshonesta i perversa possible. A Catalunya, on es troba en minoria i no ha pogut evitar una certa, encara que incompleta, normalització del català, clama a favor de la paritat, d’un bilingüisme simètric i sobretot d’un reconeixement d’un suposat dret dels castellanoparlants a no haver de sentir com a pròpia la llengua del país, i per tant a poder tenir un sistema educatiu paral·lel. Uns plantejaments que nega en rodó quan la situació és a la inversa. Quan han governat a les Illes, on podrien aplicar aquestes tesis de bilingüisme simètric, es negaven a fer-ho per afavorir només la llengua castellana i anar marginant i minoritzant la llengua catalana. Al País Valencià, fan un pas més i ja es dediquen obertament a perseguir la llengua pròpia, a la qual neguen fins i tot el nom i la identitat. Però, ni les tesis dels populars valencians no les volen aplicar a Aragó, perquè aquí consideren que la supremacia del castellà és tan gran que ja els permet fer el darrer pas de negar-ne definitivament l’existència.

Encara que el que diu el Partit Popular a Aragó sigui diametralment oposat al que diu el mateix partit a Catalunya, no vol dir que no formi part d’una mateixa estratègia. El seu objectiu, de caràcter netament racista i xenòfob, és l’eliminació de les diferents llengües de l’Estat espanyol per imposar-hi la uniformitat castellana. Les diferents polítiques seguides a Catalunya, a les Illes, al País Valencià o a l’Aragó, per contradictòries que semblin, no corresponen sinó a diferents fases d’aquesta mateixa estratègia.

dijous, 17 de desembre del 2009

Simulacre de llibertat

Demà, el Parlament de Catalunya ha d’admetre a tràmit o rebutjar de ple la Iniciativa Legislativa Popular que proposa la prohibició de les curses de braus. Com ja s’ha demostrat en anteriors ocasions, el mecanisme previst per a les ILP no funciona; una darrere l’altra són rebutjades abans d’iniciar-se la seva discussió parlamentària perquè els grups polítics hi presenten esmenes a la totalitat. Primer es fa un simulacre de voluntat democràtica, acceptant que s’iniciï el costós procés de recollida de signatures, per després rebutjar-la de ple sense ni debatre-la en comissió. No té cap sentit posar unes exigències tan altes als promotors de les iniciatives populars, si després les han de menystenir a la primera. I és possible que avui es repeteixi l’escena.

És evident que en el tema de les curses de braus no hi ha unanimitat al sí de les formacions polítiques; tot i que els antitaurins serien més majoritaris en els partits més d’esquerres i menys espanyolistes, el cert és que arreu hi ha divisió d’opinions. Potser per això, inusualment, la votació d’avui serà secreta, i per tant el resultat és més incert. Tant CiU com el PSC donaran llibertat de vot als seus diputats, diuen, per respecte a l’opció personal de cadascú. Curiós argument, perquè aquesta llibertat dels diputats no és per a debatre si cal prohibir totalment, només en part o fer-ne algun tipus de regulació, sinó per a decidir si s’ha de respectar o no la voluntat dels milers de ciutadans que en demanen una prohibició a través de la ILP. Els diputats tindran la llibertat per a menystenir o no la iniciativa ciutadana, sense entrar en la seva discussió ni cercar-ne, en tot cas, una proposta alternativa. També és curiós que l’endemà de fer-se retrets al Parlament per les discrepàncies internes en el Tripartit, com si això fos una drama, o com si no en tinguessin també els convergents, els dos principals partits hagin decidit donar llibertat de vot als seus diputats.

Aquesta llibertat de vot dels diputats, que probablement seria molt saludable si es generalitzés en moltes altres situacions on hi ha igualment discrepàncies internes, no té tant la voluntat de respectar el lliure criteri de cadascun dels parlamentaris que normalment no és respectat, sinó l’objectiu de reservar-se una coartada davant d’un possible resultat que els sigui difícil de justificar davant dels seus. Els socialistes catalans quedarien disculpats davant dels seus superiors de Madrid, en cas que la prohibició de la cursa de braus prosperés, i els convergents també quedarien disculpats davant d’un electorat majoritàriament contrari a les curses, si aquesta ILP és rebutjada. Un interessat simulacre de llibertat de vot, per a un simulat mecanisme de participació democràtica de la ciutadania.

dimecres, 16 de desembre del 2009

El pitjor del exemples

És un recurs habitual, en qualsevol text argumentatiu, fer ús de la comparació o de l’exemplificació. Està clar que, si no s’és molt acurat, es corre el risc de produir un efecte contrari al desitjat, perquè és evident que cada situació i cada realitat té unes singularitats pròpies i no equiparables a cap altra. I si el qui intenta jugar amb les comparacions és tan inhàbil com poc destre, pot arribar a fer-s’hi mal. Això és el que li ha passat al President de Cantàbria, en el seu afany d’argumentar que l’exercici de la democràcia a través dels referèndums només es pot permetre si voten tots els espanyols.

El seu exemple per a desqualificar les Consultes populars sobre la Independència ha estat aquest: “Suposem que a El Ejido hi ha una majoria de població marroquí i surt un alcalde del Marroc. Un bon dia, l’Alcalde decideix fer una consulta popular per considerar que El Ejido és marroquí. La resta d’espanyols quedaríem sorpresos”. Genial. Els que quedarien veritablement sorpresos serien els habitants d’El Ejido. És justament l’argument que els nacionalistes espanyols que viuen a Catalunya no voldrien sentir mai, i que els nacionalistes catalans tampoc fan servir. Els Populars catalans o els de Ciutadans posarien el crit al cel, i no dubtarien a titllar de racisme pur, si des de qualsevol opció sobiranista hom defensés que només els originaris del lloc tenen dret a decidir el futur del poble. L’exemple del President de Cantàbria traslladat a la realitat catalana equivaldria a dir que els qui han vingut d’altres contrades no tenen dret a decidir sobre el futur del país. Ben al contrari, la primera vegada en què s’ha reconegut a la població immigrada el dret a participar en les urnes, tot i sabent que la seva inclusió probablement incrementaria el percentatge de l’abstenció, ha estat en aquestes consultes sobiranistes.

L’exemple del President de Cantàbria és d’un radicalisme xenòfob propi d’un ultranacionalista que no té cap parangó, afortunadament, a Catalunya. Mentre aquí en el món sobiranista es posa especial èmfasi en la construcció d’una societat catalana integradora i es reconeix el dret de vot a la població immigrada, no sembla que hagi escandalitzat ningú que el President de Cantàbria, Miguel Àngel Revilla reivindiqui el dret al pedigrí d’una comunitat per a decidir-ne el seu futur.

dimarts, 15 de desembre del 2009

La irreflexió més ineficaç

Quan a la primavera passada es va promoure una Iniciativa Legislativa Popular per tal que el Parlament de Catalunya elaborés una llei per a celebrar un Referèndum sobre la Independència, vaig demanar reiteradament que se’m digués quin era l’objectiu de la proposta. Una pregunta que, per ser aparentment òbvia, semblava fins i tot molestar alguns dels seus impulsors. La resposta sempre era tan simplista com irreal: celebrar un Referèndum per la Independència.

De fet, no era pas la primera vegada, ni en va ser la darrera, que el fet de voler precisar posicions, de demanar aclariments, de posar dubtes, o simplement de reclamar una anàlisi més seriosa és vist com una actitud derrotista, entorpidora o fins i tot qualificada de poc patriotisme. Al si del moviment sobiranista, diguem-ne radical, sembla que hi hagi una cursa permanent per veure qui és capaç de fer la proposta més agosarada, qui la diu més grossa, o qui pot atribuir-se la patent del patriotisme més genuí i autèntic. L’anàlisi serena i l’avaluació dels riscos de qualsevol acció política hi són exclosos amb tanta facilitat com infantilisme. Ben mirat, jo deia que la presentació d’una ILP per a una Referèndum sobre la Independència podia tenir sentit tant si es feia perquè es considerava que era el moment oportú perquè el Parlament la tirés endavant, com si es feia simplement com a acció testimonial per a posar el tema damunt la taula dels partits polítics, com si senzillament es volia emplaçar les forces polítiques que s’autoqualifiquen de sobiranistes; però el que no tenia sentit era presentar-la sense saber què en volíem treure, i quin objectiu tenia. Fins i tot es va començar a mobilitzar gent com si realment s’hagués de tirar endavant el procés de recollida de signatures, quan era evident que tal com es presentava no ho assumiria ni Esquerra. El resultat va ser l'únic que es podia esperar: desànim i frustració.

L’endemà de les Consultes populars, sense haver-ne fet amb calma la suficient anàlisi conjunta, sense tenir en compte els municipis que tenen previst de fer noves consultes el febrer o el mes d’abril, i sense comptar amb la realitat del Parlament de Catalunya, s’ha presentat una nova ILP per demanar un Referèndum vinculant pel proper 25 d’abril. Aquesta vegada, l’acció ha estat tan irreflexiva que ni tan sols s’ha tingut en compte que no hi ha temps material per a tirar-la endavant, encara que tots els partits hi estiguessin d’acord. Aleshores, és lícit demanar-se quin és l’objectiu real d’aquesta proposta.

dilluns, 14 de desembre del 2009

13-D, resposta vinculant

Ho deia en l’article d’ahir abans de saber-se, lògicament, els resultats de les Consultes populars: la mobilització de la ciutadania ja ha tingut els seus èxits: el debat sobre la viabilitat de la independència s’ha obert amb normalitat en tots els àmbits, en la ciutadania, al si dels partits i també en l’àmbit internacional. El concepte de “no vinculant” que inicialment es volia remarcar per part dels nacionalistes espanyols, s’ha capgirat. Que els resultats del 13-D no tenen efectes jurídics, això ja ho sabíem; però el que no es podrà negar és el caràcter vinculant de la voluntat expressada per una part important de la societat catalana.

Un 30% de la població acudint a les urnes per expressar una opció de futur per al país, tenint en compte les dificultats amb què s’havien d’enfrontar unes consultes fetes sense suport institucional i sense recursos, només pot ser menystingut pels qui no creuen en la democràcia ni en l’acció política com una representació dels anhels de la ciutadania. Sense anar més lluny, el President Montilla no va pas tenir tant suport en les darreres eleccions al Parlament de Catalunya (poc més d’un 26%, sobre un 57% de participació). L’Estat espanyol sap que en una situació de normalitat democràtica, en què es plantegés des de les institucions un referèndum sobre la Independència, guanyaria el SÍ; però sobretot sap que aquesta majoria seria molt més aclaparadora si la consulta es fes per a reconèixer legalment el dret a decidir dels catalans.

Sense ànim de voler tirar gerres d’aigua freda, no podem oblidar tampoc que tenim una classe política avesada a sentir-se desvinculada de la ciutadania i a recrear-s’hi fomentant deliberadament això que s’ha anomenat “desafecció”. Per això caldrà estar amatents a la resposta que hi puguin donar els partits catalans. Estem a un any vista de les eleccions al Parlament de Catalunya, i aquest tema estarà sens dubte en l’agenda política. Aquests dies hem pogut veure treballant plegats per un mateix objectiu, l’objectiu bàsic per a qualsevol que estima el país, gent que van de les Juventuts d’Unió a la CUP. I aquí no hi valen les equidistàncies. Joan Puigcercós, a cop calent, ja ha fet una primera declaració afirmant que exigirà com a requisit per a formar un nou Govern el compromís de celebrar en la propera legislatura un Referèndum “vinculant”. En qualsevol cas, el que marcarà la diferència en la propera cita a les urnes no serà la continuïtat de les obres de la línia 9 del metro de Barcelona, que per això tant se val el Govern que hi hagi, sinó el fet de sentir-se més o menys vinculat amb la voluntat popular que va començar a expressar-se ahir.

diumenge, 13 de desembre del 2009

13-D, primers resultats

(Article publicat ahir al Bloc Gran del Sobiranisme)

A ningú se li escapa que la importància dels resultats de les consultes populars de demà no radica en el percentatge de vots afirmatius sinó en el percentatge de participació. I fora d’un resultat extraordinari, arrisquem molt més nosaltres si la participació és escassa que no pas ells, els de la Falange al PSOE passant pel PP, si la afluència a les urnes és raonablement satisfactòria. Si els números no ens són favorables, els qui no creuen que els catalans tinguem dret a decidir el nostre futur donaran a aquests números tota la validesa com a argument per a menystenir les reivindicacions independentistes; mentre que si ens són favorables els mateixos negaran que aquests les xifres tinguin cap validesa donat que les consultes no eren oficials. Ja sabem que els espanyols sempre juguen amb les cartes marcades.

De tota manera, podem dir que ja disposem d’uns primers resultats. Tot el procés de convocatòria de les consultes, al marge del nombre de ciutadans que finalment acudeixin a les urnes, ja ha obligat les diferents forces polítiques a posicionar-se. En principi, les mocions presentades als ajuntaments i el recolzament a les consultes no hauria d’haver implicat un posicionament a favor o en contra de la Independència, sinó simplement un posicionament favorable a què els ciutadans puguin exercir el dret democràtic a decidir sobre el seu futur. Podríem dir, doncs, que s’ha obert un primer front entre demòcrates i antidemòcrates. Als dos extrems, els qui creuen en la llibertat i en el dret irrenunciable dels catalans a decidir sobre el seu futur i els qui consideren que el dret a l’autodeterminació dels pobles reconegut per les Nacions Unides no és aplicable als catalans perquè no tenim suficient personalitat ni som subjectes de dret, de manera que no se’ns pot concedir la llibertat de manifestar-nos en un o altre sentit. Però el panorama no és tan simple ni tan primari. Tots sabem que a la majoria de forces polítiques catalanes, a part de les que tenen clara l’opció independentista o l’opció nacionalista espanyola, hi ha sectors i dirigents que o bé s’arrenglerarien amb els partidaris de la llibertat, però que no gosen fer-ho obertament per por de perdre el seu confortable modus vivendi de la política, o bé s’arrenglerarien amb els qui volen mantenir Catalunya dins d’Espanya encara que els faci una certa basarda haver de compartir projecte amb la Falange i amb els qui neguen un principi democràtic tan elemental com el de les urnes. Un bon resultat en aquestes consultes populars podria fer decantar el pes dels sobiranistes al si d’aquests partits o com a mínim el pes dels qui, malgrat no ser partidaris de la independència, creuen que no s’hauria de negar l’exercici democràtic de deixar que sigui el poble qui digui la darrera paraula Els independentistes, bé que assumim el risc que les urnes no ens siguin favorables.

S’han creat moltes expectatives sobre els percentatges de participació que podríem considerar raonablement positius. I potser, càndidament, hem estat excessivament optimistes. Si comparem les despeses i els recursos que s’esmercen en qualsevol campanya electoral o convocatòria de referèndums per a arribar a obtenir percentatges de participació que van del 41’77% per a la Constitució europea el 2005, al 48’85 en el referèndum de l’Estatut el 2006, o al 56’77% de les Eleccions al Parlament del 2006, podem concloure que en aquestes consultes que s’hi dediquen cent vegades menys de recursos seria normal que el percentatge també fos sensiblement inferior. En qualsevol cas, un percentatge de participació que estigués entre el 40 i el 50%, tenint en compte que majoritàriament els qui aniran a votar seran els favorables al SÍ, i deixant de banda els abstencionistes habituals, voldria dir que els partidaris de NO, no haurien representat gaire més del 10 o del 15%. Perquè, tramposos com són, ja s’han començat a sentir versions interessades per a tergiversar possibles resultats. Segons algunes versions espanyoles, un 90% de vots afirmatius sobre un 40% de participació (xifres que podrien ser molt més altes) voldria dir que només un 36% serien partidaris de la independència. Un càlcul absolutament falsari i deshonest. Primera, perquè si féssim aquest mateix càlcul hauríem de dir que tenim un President de la Generalitat que va obtenir un 26’8% de vots sobre un 56’77%, cosa que representa un 15’21% de suport dels catalans, i el càlcul aplicat als dos referèndums recents serien semblants. Però, segona, perquè aquest mateix càlcul també el podríem fer per als partidaris del NO a la independència; i aleshores sí que el resultat seria irrellevant.

Amb tot, com deia abans, l’argument bàsic dels espanyols serà que aquestes i les que vindran són consultes irrellevants, sense cap validesa jurídica. No les han pogut prohibir perquè no incomplien cap llei en concert, però tampoc tenen per què tenir-les en compte. I aquí hi ha el que crec que pot haver estat un error de plantejament per part nostra. Fins i tot l’alcalde d’Arenys, en el seu moment, va posar un especial èmfasi en remarcar que les consultes eren perfectament legals. I aquí està la trampa: si nosaltres mateixos assumim com a positiu que podem fer aquestes consultes perquè s’emmarquen dins de la legalitat espanyola, amb quin argument farem el pas següent. Perquè és evident que, en algun moment o altre, si volen avançar realment cap a la plena sobirania, haurem de trencar el principi de la legalitat per basar-nos en la legitimitat.

dissabte, 12 de desembre del 2009

Por a la llibertat, por a la informació

Aquests dies començaven a sentir-se veus exclamant-se pel boicot informatiu que molts mitjans de comunicació, i especialment els de titularitat pública, estaven fent de les Consultes populars de demà. No sé si ha estat aquesta pressió o si és que la mateixa evidència dels fets feia insostenible, professionalment, mantenir al marge de l’actualitat un esdeveniment de la importància del 13-D. El cert és que ahir es van començar a destapar, i TV3 va fer una cobertura del fet més d’acord amb criteris periodístics que no havia fet fins ara. I això ja ha fet saltar les alarmes als nacionalistes radicals del PP i del PSC-PSOE.

Si algú analitza la reacció d’aquests nacionalistes espanyols d’ençà de la primera consulta d’Arenys, podria trobar-hi una gran similitud amb el procés reactiu de la persona a qui se li anuncia una malaltia terminal. Encara que potser no sigui sempre en el mateix ordre, en aquests casos hi ha una primera reacció basada en la negació dels fets: “No pot ser, això no és possible. Però si jo estava la mar de bé”. Tot seguit ve la reacció més agressiva: “De cap de les maneres, això s’ha d’evitar com sigui; hi ha d’haver alguna manera de tallar-ho”. Quan un s’adona que, malgrat el seu enuig, el procés (de la malaltia o de les consultes) segueix igual, s’entra en una fase d’auto engany: “Segur que s’equivoquen, i al final no passarà res; no n’hi ha per tant”, i intenten minimitzar-ne tant les conseqüències com els símptomes que ja comencen a fer-se visibles. El pas següent (potser el que estem ara) és el de no voler-ne parlar, com si el silenci resolgués la dolença: “No m’atabaleu, no vull saber-ne res. Que no se’n parli més del tema”. A partir d’aquí, davant la impossibilitat d’amagar el que es fa cada vegada més evident, hi ha dues o tres possibilitats: o la desesperació que transforma el subjecte en extremadament agressiu, o el victimisme que cerca ser complagut pel seu mal, o ja la rendició i el decaïment final del qui se sent vençut i sense forces per a afrontar la malaltia. La resignació i l'acceptació serena de la situació adversa que ens aboca a un final inevitable sol ser rara, en aquests casos.

Els mateixos que s’han negat i es neguen a acceptar un principi tan elemental en democràcia com el dret a decidir, el dret a ser consultar, el dret a expressar-se; els mateixos que es neguen a acceptar que la ciutadania es pugui pronunciar ni a favor ni en contra de com ha de ser el futur de Catalunya, perquè no pronunciant-nos ja quedem obligats a un futur imposat; els mateixos que, en definitiva, tenen por de la llibertat, ara també tenen por de què s’informi d’aquest desig de llibertat.

divendres, 11 de desembre del 2009

A por ellos!

Un dita molt falangista deia: ¡A por ellos, que son pocos y cobardes!. Era una expressió que sempre m’havia fet molta gràcia perquè deia ben poc de la valentia dels qui la llançaven. Alçaven el crit de guerra per atacar precisament perquè sabien, o es pensaven, que era poquets i a més no massa valents. En la seva versió més reduïda, ha quedat també com a crit de guerra de la selecció espanyola, aquella que havia d’exhibir una “furia” imparable. Fidel als seus principis, la Falange, després d’haver anunciat que es manifestaria el mateix 13-D o el dia abans amb l’ànim provocador d’intimidar i i coaccionar la població, s’ha fet enrere. Millor.

És possible que hagin tingut pressions dels partits espanyols “seriosos”, perquè saben que els beneficia ben poc la presència de la Falange entre els opositors a les consultes populars. Tenen l’experiència d’Arenys de Munt on les amenaces de la Falange combinades amb l’estultícia de l’advocacia de l’Estat i les marranades dels nacionalistes espanyols, encara van esperonar més els arenyencs a participar-hi. Aquesta vegada han optat, doncs, per la discreció. Si no poden apagar les flames, es dediquen a posar tallafocs als mitjans de comunicació per tal de silenciar-les al màxim. Deuen pensar que si no es veu no fa tan mal. Els professionals d’alguns mitjans, i especialment dels mitjans públics pagats per tots els catalans, però dirigits des d’un Govern de la Generalitat hostil a les consultes, ja han rebut les consignes de parlar-ne el mínim; que s’oblidin del seu carnet de periodista i que facin de comissaris polítics per a tallar l’embranzida que ha pres la iniciativa popular d’exercir el dret a decidir. És possible que l’eslògan falangista que no dóna resultats per a intimidar la població, si que els funcioni per a intimidar els professionals de la informació.

El dia 13 hem de demostrar que no som pocs, i que tampoc som covards. I tampoc cal gallardejar de ser exageradament valents, perquè només ens cal dipositar lliure i pacíficament el nostre vot; una acció ben simple que, per això mateix, a ells els aterroritza. El crit de “A por ellos, que son pocos y cobardes” probablement era eficaç quan l’adreçaven a la classe política catalana que, poruga i dividida es presentava a Madrid a pidolar, o que en el millor dels casos marcava fites a llarg termini per no haver-se de mullar. Els que creiem fermament en el dret a decidir no ens diu massa res aquest “A por ellos”; no és el crit de la nostra selecció.

dijous, 10 de desembre del 2009

Esquerra: la d’ahir i la d’avui

Afirmar que l’Esquerra d’avui no és la d’ahir pot semblar un gir lingüístic per il·lustrar el canvi que s’ha produït en els darrers temps al partit republicà. Tot en aquesta vida té la seva evolució i és normal que hom s’hagi d’anar adaptant a les circumstàncies del moment. Una cosa era l’ERC opositora a un govern convergent poruc i mancat d’idees de futur per al país, i una altra la que va assumir responsabilitats de Govern i va caure en les mateixes pors i les mateixes mancances. I una cosa era l’Esquerra del primer tripartit, amb un Conseller Primer que, tot i les limitacions, exercia com a tal, i una altra aquesta Esquerra amb un vicepresident simbòlic, tant al si del Govern com del Partit. Però, aquí els termes ahir i avui no tenen aquest valor figuratiu d’un passat i un present, sinó que s’acosten molt més a la literalitat.

Era el mes de juny que Esquerra, conjuntament amb la resta de grups del Parlament de Catalunya, s’oposava, no ja a l’aprovació, sinó ni tan sols a la tramitació d’una ILP a favor d’un referèndum sobre la Independència; ara, desbordada pels fets, està fent mans i mànigues per ser al capdavant de les consultes del 13-D, al costat de la CUP i de CiU. Però, acostem les dates. Deu fer cosa d’un mes que Esquerra deixava ben clar que no es podia comptar ells per a l’aprovació dels Pressupostos generals de l’Estat; abans d’ahir mateix retirava el veto que hauria impedit la seva aprovació al Senat. En quest cas, la raó és clara: el veto del Senat no hauria impedit l’aprovació dels pressupostos perquè, un cop retornats al Congrés, Zapatero els hauria aprovat igualment. I a canvi d’evitar-los aquest anar i venir, Esquerra, com havia fet abans IC-V, ha arrencat uns compromisos del PSOE que sumen una vintena de milions; no arriben per a tapar el forat del Palau, però Déu n’hi do. És la política del peix al cove.

Filem més prim, i anem a la literalitat de l’ahir i l’avui. El dimarts Joan Ridao afirmava: “Esquerra no subscriurà cap resolució comuna entorn el "cas Haidar" que no reconegui el dret a l’autodeterminació del Sàhara”. Ahir, dimecres, Esquerra donava suport al Parlament una resolució conjunta a favor de l’activista sahrauí Aminatou Haidar, on no es fa constar el reconeixement del dret a l’autodeterminació del Sahara. I és que d’ahir a avui poden passar tantes coses...

dimecres, 9 de desembre del 2009

D’esquerres? Potser no n’hi ha per tant

Al sí del nacionalisme, i molt especialment al sí d’ERC, sovint es planteja el dilema de fer un front comú amb l’esquerra, encara que sigui empassant-se alguns gripaus en temes de país, o de fer front comú amb el nacionalisme català, enfront del nacionalisme espanyol, i encara que sigui empassant-se alguns gripaus en temes socials. Sobre el paper, ERC seria la síntesi perfecta; però resulta que les pròpies limitacions i l’aritmètica parlamentària, si es vol ser i condicionar el poder, ens obliga a prendre partit. Qualsevol de les dues opcions deixa insatisfeta una part de la militància i dels votants; però el pitjor que pot passar és que ens arrenglerem amb la dreta per acabar fent polítiques nacionalment porugues, o que els arrenglerem amb l’esquerra per fer polítiques socialment reprovables.

Un exemple el tenim en la política internacional d’aquesta suposada esquerra que diuen representar els socialistes. Hi ha un cas claríssim de vulneració dels drets humans al Marroc, on no hi ha llibertat d’expressió, on les llibertats polítiques són limitades, i sobretot on es persegueix l’existència de pobles i cultures diferents de l’oficial, com els berebers i els sahrauís. El cas de l'activista Aminetu Haidar, en vaga de fam a Tenerife, perquè el Marroc li nega el dret a retornar al seu país, posa en una situació incòmoda els socialistes. L’actuació del Govern espanyol en relació al Marroc, tant del PP com del PSOE, ha estat sempre vergonyant: sense assumir mai les seves responsabilitats envers l’antiga colònia, que el nacionalisme espanyol es va vendre quan va veure que ja no en podia treure més rendiment, han preferit sempre donar suport als qui practiquen la violència i vulneren sistemàticament els drets humans. És el mateix que han fet a Guinea Equatorial i a tants altres països governats per dictadors. La possibilitat de treure un rendiment econòmic, més per a determinades empreses que per al país en general, ha fet que els governs espanyols col·laborin sense escrúpols ni vergonya amb el terrorisme institucionalitzat i amb règims dictatorials (aquí el Garzón es fa el distret), oblidant-se de la defensa dels drets humans i dels principis democràtics.

Des d'Esquerra, no n’hi ha prou amb queixar-se a Madrid d’una política que no té res d’esquerres, que fins i tot fa vergonya al PP, tot i que ells haurien fet exactament el mateix. Madrid pot donar suport a règims dictatorials perquè els socis catalans el recolzen, encara que després hipòcritament facin veure que col·laboren en caravanes solidàries. Són plenament solidaris amb els governs opressors, i després donen engrunes als oprimits per amagar la seva col·laboració amb el terrorisme i el crim institucionalitzat. És amb aquesta esquerra que volem anar de bracet?

dimarts, 8 de desembre del 2009

Editorial conjunt i deshonestedat majúscula

Encara ressona l’impacte mediàtic que va tenir l’editorial conjunt de 12 diaris catalans en defensa de l’Estatut de Catalunya aprovat en referèndum pels ciutadans de forma àmpliament majoritària. La importància d’aquell editorial no radicava en el fet de posicionar-se a favor del text de l’Estatut, com pretenen blasmar-lo en ambients independentistes, sinó en el fet de considerar que no es pot coartar ni menystenir des de fora la llibertat i la voluntat expressada en referèndum pel poble de Catalunya. Tant se val que aquesta voluntat sigui la d’acceptar un text estatutari que molts considerem esquifit i insuficient, com si es tracta de pronunciar-se a favor de la independència de Catalunya.

Les raons esgrimides pels espanyols, i molt especialment per la premsa carronyera, eren tots uns altres. D’una banda, consideraven improcedent la pressió que s’exercia segons ells sobre un Tribunal Constitucional corromput políticament per ells mateixos, però de l’altra consideraven insòlit que 12 diaris es posessin d’acord per a publicar un mateix editorial. A la premsa ultra madrilenya, de l’ABC al Mundo, van carregar contra el que segons ells era inacceptable des del punt de vista periodístic: que diaris tan diferents es posessin d’acord per a pronunciar-se sobre una qüestió cabdal per a Catalunya. El diari El País, en canvi, es va mostrar més moderat, no pas perquè sigui menys nacionalista que els altres, sinó perquè ja sabia que el fet no tenia res d’insòlit, i que s’estava preparant una altra acció semblant en l’àmbit de la premsa internacional, i que ells subscriurien.

56 diaris de 45 països d’arreu del món, entre ells el diari El País, han repetit la iniciativa d’un editorial conjunt, aquesta vegada per a reclamar que a Copenhaguen es prenguin mesures reals i serioses contra el canvi climàtic. En aquest cas, aquella mateixa premsa carronyera que considerava un despropòsit periodístic l’elaboració d’un editorial conjunt, no solament no repeteix les acusacions, sinó que tornen a parlar d’un fet sense precedents. Ni coherència amb les acusacions anteriors, ni rectificació o reconeixement de la seva espifiada. La seva dignitat i professionalitat periodística no dóna per tant.

dilluns, 7 de desembre del 2009

Gestió o monopoli cultural

Dins de la grisor generalitzada de l’actual Govern de la Generalitat, la personalitat de Joan Manuel Tresserras de reconeguda solvència intel·lectual, semblava que podia donar-hi un toc de rigor i de qualitat. Però, pel que sembla, l’atonia s’encomana. És cert que, com a mínim, ha tingut la intel·ligència de no sortir amb atzagaiades ni sortides de to, com molts d’altres dels seus companys de Govern, i que a títol personal serien poques les ficades de pota que se li podrien retreure. Però també ho és que, quan estem encarant la darrera etapa de la legislatura, la seva feina callada i discreta no ha obtingut els èxits que calia esperar. L’afer de l’arxiu d’Agustí Centelles n’ha estat la darrera mostra que se suma a una ja llarga llista de temes inacabats o mal resolts: no s’ha pogut resoldre el tema de TV3 al País Valencià ni és satisfactori l’acord arribat a les Illes; el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts ha nascut coix i amb polèmica; la Llei del cinema sembla que es vagi retardant per tal que no pugui aprovar-se abans de les eleccions; el retorn dels documents privats requisats a l’Arxiu de Salamanca no s’ha pogut completar; el tema del Museu diocesà de Lleida continua penjant d’un fil, i sense resoldre’s...

En cada cas, hi deu haver raons de força major, manca de recursos, de poder polític, de capacitat d’incidència i nul·la complicitat dels socis de Govern, però també hi deu haver al darrere un estil generalitzat en les administracions actuals de prepotència absoluta. Només cal donar un tomb pels despatxos oficials per adonar-se del paternalisme amb què es tracta les nombrosos entitats i associacions que treballen en el món de la cultura, i fins a quin punt l’Administració ha adoptat l’actitud de creure’s l’únic element generador de cultura. L’Ajuntament de Barcelona, per exemple, fins i tot ho explicita en la seva convocatòria de subvencions, on deixa clar que se subvencionaran aquelles activitats “que complementin l’acció municipal”. Qualsevol iniciativa sorgida de la societat civil o és captada i monopolitzada per l’Administració o és menystinguda sense més ni més. Puc imaginar com devien sentir-se els hereus d’Agustí Centelles davant d’una Administració que juga amb l’arrogància de tractar les iniciatives privades com un simple apèndix de la “Cultura” en majúscules que es fa des del poder, i que com a molt deixen clar que donaran una subvenció o que assumiran el projecte, més com a favor paternal que per compartir la importància del que es té entre mans. I amb això no vull justificar la venda de l’arxiu de l’Agustí Centelles al Ministeri de Cultura, que lògicament ha actuat, com sempre, en contra dels interessos de Catalunya.

A títol personal, com a gestor cultural que vaig exercir durant uns anys, podria explicar moltes anècdotes, algunes d’inversemblants, que exemplificarien aquesta actitud prepotent de l’Administració: des d’un tracte vexatori, tractant de “clients” les entitats culturals que reben subvencions públiques, o comparant l’interès que podia tenir recórrer al Consell d’Europa pels reiterats incompliments per part del Govern espanyol de la Carta europea de llengües regional o minoritàries amb l’interès d’una calçotada; a menystenir l’oferiment d’una sala d’actes d’una entitat privada per a ser utilitzada com a equipament públic, com si n’anéssim tan sobrats, o senzillament retirar el suport públic a l’Observatori de la llengua catalana fins a fer-lo desaparèixer.

diumenge, 6 de desembre del 2009

Patriotes o Traïdors?

(Article publicat ahir a El Bloc Gran del Catalanisme)

Temps enrere, en una reunió d’entitat cíviques i culturals de caràcter nacionalista, algú va proposar fer una mini campanya sobre el sentiment d’identitat a Catalunya. Es tractava d’editar un material, bàsicament uns adhesius, en el qual s’interpel·lava els ciutadans amb un pregunta que més o menys venia a dir “I tu com vius a Catalunya?”; i tot seguit s’exposaven diverses possibilitats “Com a estranger”, “Com a ocupant”, “Com a botifler”, o “Com a patriota”. Ignoro si l’adhesiu es va acabar editant, i en tot cas celebraria que no hagués tingut cap mena de difusió ni repercussió. Un plantejament tan barroer no tenia cap mena d’interès des del punt de vista nacional, més enllà acontentar l’ego dels qui no només volen presumir de patriotisme sinó que s’entesten en fer-ne un club exclusiu i el més restringit possible.

Sempre m’ha semblat molt perillós aquest exercici de pretendre traçar línies divisòries entre bons i dolents, entre patriotes i traïdors o botiflers. Primera, perquè no té cap utilitat; i en tot cas només serveix per a convertir la línia divisòria en murs que impedeixen engruixir la massa social favorable a la sobirania nacional. I segona, perquè un cop posats a traçar línies sempre hi ha qui la posa una passa més enrere, encara que només sigui per a fer ostentació d’un patriotisme de pedra picada molt superior al de la resta. Quan ens lamentem que, contràriament al que passa en el nacionalisme espanyol que es presenta sempre sòlid, compacte i sense fissures, el món del sobiranisme català està immers permanentment en lluites caïnites, en enfrontaments interns que dificulten la creació d’un gran bloc nacional capaç de portar el país cap a la independència, penso que aquest tipus d’actituds hi tenen molt a veure. Només cal seguir alguns dels comentaris que es poden llegir en diferents fòrums de debats, i aquest del BGS no n’és pas una excepció, en què les posicions viscerals fomenten molt més l’enfrontament intern que l’entesa.

Podem criticar la visió sectària dels partits polítics actuals que sovint confonen l’interès nacional amb l’interès partidista, electoral o d’ocupació d’àrees de poder; però després resulta que un sectarisme semblant, encara que aquí no hi ha més pastís a repartir que el de poder ostentar el major dels radicalismes, s’observa al si del moviment sobiranista. Sempre hi ha qui és capaç de trobar en els altres, no ja errors d’apreciació, estratègics o d’accions concretes, sinó motius suficients per a traçar-los la línia divisòria de la perversitat a partir de la qual tots són traïdors i botiflers. És evident que des dels sectors sobiranistes de CiU a les CUP, passant per ERC, Reagrupament i la multitud de plataformes, associacions i moviments independentistes, hi ha diferències estratègiques i d’anàlisi importants. I, lògicament, el fet que un participi d’una o diverses d’aquestes organitzacions, però discrepi d’unes altres és perquè no hi deu haver coincidència de plantejaments. Ara bé, d’obrir el debat sobre aquests diferents possibles enfocaments, amb una visió tan crítica com vulgueu, a la desqualificació total de les persones o grups titllant-los de traïdors o botiflers hi va un bon tros. Aquesta mena d’exabruptes impedeixen fer una anàlisi seriosa, i sobretot reconèixer les aportacions en positiu que poden haver fet i han de continuar fent aquestes diverses opcions polítiques; de manera que les desqualificacions fonamentalistes no tenen altre objecte que el d’aprimar l’abast d’un possible front nacionalista, limitant-ne cada vegada més tota possibilitat d’èxit.

Hauríem de partir del convenciment que la fita de la independència només serà possible amb la confluència d’amplis sectors de la societat catalana, avui per avui representats per forces polítiques que, totes, tenen en el seu haver un munt d‘errors estratègics, de pactes incomprensibles i fulls de ruta aparentment equivocats. Benvinguda sigui qualsevol nova aportació sobiranista en el panorama polític actual; però pretendre fer foc nou i prescindir del bagatge i del pes que han representat aquestes forces polítiques, a les quals podem criticar tan com vulgueu, em sembla una quimera i un suïcidi. No serveix de res desqualificar CiU pels vint-i-cinc anys de govern poruc i de peix al cove, amb pactes amb el PP inclosos; ni prescindir d’ERC per la deriva en què ha navegat en els darrers anys, amb la irrisòria pluja fina com a excusa per a pactar amb els socialistes; ni menystenir Reagrupament pel fet que Carretero combregués amb l’estratègia d’Esquerra fins que el van defenestrar… Altrament, si prescindim de tot això, si marquem la línia divisòria entre botiflers i patriotes més ençà, què ens queda?

dissabte, 5 de desembre del 2009

13-D, assaig general (V)

Aquests dies s’han publicat els resultats d’una enquesta realitzada des de la UOC sobre l’actitud dels ciutadans en cas de convocar-se un referèndum per la independència. Segons aquesta enquesta, s’arribaria just al 50% de vots afirmatius, enfront d’un 17’8 de vots negatius, un 24’6 d’abstencionisme i més d’un 7% d’indecisos. D’enquestes d’aquesta mena se’n fan sovint, encara que aquesta sembla tenir més rigor acadèmic que la majoria de les que encarreguen els mitjans de comunicació, i són utilitzades per a reforçar les tesis dels nacionalistes espanyols o dels nacionalistes catalans en funció dels resultats. I la de la UOC ens seria clarament favorable.

L’Artur Mas deia ara fa uns dies que ell, encara que donat el cas també votaria que sí, no era partidari d’impulsar un referèndum nacional sobre la independència perquè era molt probable que es perdés. I, naturalment, ara algú li ha tirat en cara; tot i que l’enquesta de la UOC marca una tendència, tampoc s’ha de considerar com a infalible. De fet, és el mateix argument que esgrimeixen alguns sobiranistes per aconsellar no convocar Consultes com la del 13 de desembre en poblacions excessivament grans, o en determinades poblacions on és gaire bé segur que hi guanyarien els partidaris del No. Potser ens hauríem d’explicar millor. No podem dir que organitzem les consultes quan i allà on sabem que en podem treure un resultat positiu, sinó que les convoquem perquè tenim tot el dret a decidir el nostre futur; tant si aquest és romandre dins de l’Estat espanyol, com si és sortir-ne. Si bé a Arenys el nivell de participació va ser prou acceptable i l’escrutini va donar una majoria aclaparadora de partidaris de la independència, en aquesta convocatòria del dia 13 de desembre hi pot haver major participació en algunes poblacions, però també podria ser inferior en algunes altres; i si algú, com ja s’està anunciant, preveiés de realitzar-ne a ciutats més importants de l’àrea metropolitana, a Barcelona mateix, i ja no diguem els que promouen iniciatives semblants a les Illes, els resultats ja no serien tan positius ni en participació ni en nombre de vots afirmatius.

Però no ens oblidem de l’objectiu de la convocatòria del 13-D, i de les que han de seguir l’any que ve. El que hi reivindiquem és el dret a decidir, a poder gaudir de les llibertats democràtiques suficients com per a prendre la decisió de separar-nos d’Espanya, sempre que hi hagi la majoria suficient que ho recolzi. El que hi reivindiquem és que els nostres polítics tinguin la valentia de defensar el principi democràtic de l’autodeterminació dels pobles, amb totes les seves conseqüències. L’ús que en faci després la ciutadania, prenent una o altra posició, ja entrarà dins de la normalitat democràtica.

divendres, 4 de desembre del 2009

13-D, assaig general (IV)

Tot sembla indicar que aquesta vegada, conscients que la seva actitud encara va beneficiar la participació en la consulta d’Arenys, ni el Govern espanyol ni la seva Justícia no posaran tant d’èmfasi a impedir o entorpir les consultes del dia 13. Fins i tot podríem veure com la Justícia aplica un criteri diferent a l’hora de revocar o no la prohibició feta per la Conselleria d’Interior a les manifestacions convocades per la Falange el mateix dia. Han canviat d’estratègia, i ara prefereixen abocar els esforços en deixar clar que es tracta d’una consulta, mai d’un Referèndum com recordava la Consellera Montserrat Tura, organitzada per entitats i associacions al marge de les institucions i per tant sense cap validesa jurídica, com si es tractés d’un sondeig o d’una enquesta. Ells n’han après ràpidament; nosaltres, potser no tant.

Aquest seu argument, que té l’objectiu de desdibuixar les Consultes i convertir-les en simples anècdotes, indirectament sembla compartit o reforçat per sectors obertament favorables a l’exercici del dret a decidir. Amb alguna rara excepció, tothom s’esforça en remarcar que les Consultes es poden fer legalment perquè hi ha una escletxa en la legislació espanyola que, com a mínim, no ho impedeix, en lloc de posar l’èmfasi en el trencament de la mateixa legalitat espanyola. I aquesta escletxa es basa en el fet que no són les institucions ni els partits polítics els qui convoquen les Consultes, sinó l’anomenada societat civil; això possibilita, per exemple, que els sectors més demòcrates dels socialistes catalans qualifiquin les consultes com a exercici saludable de la participació democràtica, però sempre reservant-li un paper simbòlic que no ha de repercutir en la política real. Aparentment, pot semblar una plantejament innovador i molt engrescador el fet que sigui la mateixa societat civil la que s’organitzi, es mobilitzi i hi digui la seva; però em sembla un error presentar-ho com un èxit precisament perquè no s’ha precisat d’institucions ni de lideratges polítics per a tirar endavant les Consultes.

D’alguna manera, estem lluitant en contra de bona part de les experiències històriques més properes. La reivindicació d’unificar les dues alemanyes va aflorar de cop perquè un lideratge polític concret va creure oportú de llançar el país cap a la reunificació, sense ni tan sols haver-ne valorat suficientment els costos econòmics. I la població, naturalment, va seguir. El mateix va succeir a Txèquia i a Eslovàquia, a les Repúbliques bàltiques o a les balcàniques, i el mateix s’insinuava amb l’Ibarretxe si no s’hagués fet enrere i sembla que pot passar a Escòcia. La mobilització popular és importantíssima per a esperonar els polítics i donar força al lideratge que ha de portar a terme la concreció final. Pero no es pot desvincular la pressió social de la ciutadania de la necessària acció política de partits i persones, que en algun moment o altre hauran de recollir-ne els fruits i plasmar-ho en propostes concretes d’emancipació nacional a les nostres institucions.

dijous, 3 de desembre del 2009

13-D, assaig general (III)

Tothom és conscient que la cita a les urnes que tenim el proper dia 13 és més un acte de reafirmació i de dignitat nacional que un Referèndum pròpiament. Per això, no ens ha d’estranyar que quedi molt difusa la barrera entre l’organització de la consulta invitant a la participació, en el benentès que exercir el dret a decidir pot fer-se igualment des de l’opció del Sí que des de l’opció del No, i la invitació a votar afirmativament a favor de la independència. En les presentacions de la consulta el jurista Alfons López Tena s’escarrassa en voler presentar l’organització com a neutral per tal d’incentivar el vot, tant dels uns com dels altres. Però és evident que aquest tipus de missatge és poc creïble.

No ens enganyem. Avui per avui, el debat no està en veure quants votaran a favor de la independència de Catalunya i quants ho faran en contra, sinó en comprovar fins on arriba la reivindicació de tenir una via normal i democràtica per a exercir el dret a decidir. Em sembla fantàstic l’argument d’organitzar la consulta amb el màxim de rigor i, en la mesura que sigui possible, utilitzant metodologies i garanties de transparència homologables en qualsevol sistema democràtic. Però tampoc cal que vulguem ser més papistes que el Papa. L’objecció fonamental que es posarà a la consulta serà, en primer lloc, que es tracta d’una consulta feta al marge de les institucions i per tant sense cap validesa jurídica; i, en segon lloc, si la participació no és suficientment alta, se’ns retraurà que és molt poc significativa. Entenc, doncs, que hem d’anar en compte a l’hora de voler presentar les consultes del 13-D al nivell de qualsevol altra cita a les urnes, perquè no hi ha les condicions de normalitat democràtica que serien exigibles.

La Consellera de Justícia, Montserrat Tura, ja advertia que “la sensació que hi ha és que qui les organitza és qui té una determinada posició”; i ho deia en el sentit de restar-li valor. I té bona part de raó si ho volem presentar com una consulta més; però cal aclarir-li que els qui s’oposen a la seva celebració, des de la Falange al PSOE passant lògicament pel PP, també tenen una determinada posició, amb l’agreujant que aquests el que no tenen és el suficient esperit democràtic com per deixar que la ciutadania decideixi lliurement quina de les dues prefereix.

dimecres, 2 de desembre del 2009

13-D, assaig general (II)

Un element important, probablement el més important, a l’hora de valorar el resultat de les consultes del 13 de desembre serà el nivell de participació. De la mateixa manera que, ja ara, els qui estan en contra de preservar el text de l’Estatut votat majoritàriament pel poble de Catalunya, argumenten que ben mirat el percentatge de votants a favor del nou Estatut no arribava al 37% de la població catalana, ja podem imaginar com valoraran el resultat de les Consultes si la participació no és prou reeixida.

Està clar que, mancats d’honestedat, no utilitzen el mateix argument quan és hora de valorar el resultat d’altres processos electorals. I sobretot no fan servir l’argument a l’inversa. És cert que amb una participació del 50%, el 74% de vots favorables representa només un 37% del total de la població que s’hi va mostrar favorable; però també és cert que el 21% de vots negatius representen poc més del 10% de la població contrari a l’Estatut, dels quals com a mínim la meitat hi van ser contraris per considerar-lo esquifit. Qualsevol Govern sorgit d’unes eleccions on hagi tret un 50% dels vots, cosa que normalment sol ser una xifra inferior, amb una participació del 70 o del 75%, ja representa que a aquest Govern, a qui ningú discuteix la seva legitimitat per a governar, només l’ha votat un 37% de la població, com a màxim.

En el cas de les consultes del 13 de desembre caldrà anar molt en compte. L’eufòria sobiranista marcant fites excessivament altes ens podria portar a una sensació de fracàs o de desànim que ja s’encarregarien prou de magnificar els enemics de la democràcia. En qualsevol consulta oficial, des de totes les administracions, partits polítics i mitjans de comunicació s’hi aboquen enormes quantitats de recursos en propaganda, que no tenen res a veure amb les modestes campanyes que poden fer les associacions convocants del 13-D. Si algú establís la proporció de participants en la consulta en relació als recursos emprats en publicitar-la, qualsevol resultat de participació seria extraordinàriament alt. I més tenint en compte que a part de la manca de recursos amb què s’ha de fer la campanya d’aquest 13-D, i contràriament al que succeeix en les altres cites a les urnes, aquí hi ha des d’administracions a partits polítics i poders fàctics que criden a la no participació. El diferencial entre aquell 50% de participació en el Referèndum de l’Estatut i el nivell de participació que s’assoleixi en aquesta convocatòria del dia 13, podria ser l’indicatiu dels que han fet cas de les propostes abstencionistes dels grans partits espanyols, de les administracions públiques i dels grans mitjans de comunicació. I això sense tenir en compte el paper intimidador que, amb el suport institucional, intentaran exercir els grups violents com la Falange.

dimarts, 1 de desembre del 2009

13-D, assaig general (1)

S’ha posat en marxa el dispositiu paraoficial per a poder celebrar la consulta popular del dia 13 de desembre. Tothom és conscient que no anem a una consulta per decidir si exercim el dret a l’autodeterminació, sinó que estem fent un acte simbòlic per a facilitar-ne l’accés en una acció posterior. Un acte simbòlic que alguns voldrien que es reduís al simbolisme més testimonial, mentre que altres li donaríem el sentit d’assaig general. Tothom remarca que es tracta d’una consulta feta al marge de la política oficial i institucionalitzada, encara que uns ho interpreten en el sentit que això li resta qualsevol mena de validesa, i d’altres hi veuen justament un pols a aquesta política oficial. Però, de fet, un dels primers objectius de la consulta ja s’ha acomplert.

Si del que es tractava era de veure fins a quin punt els partits i els dirigents polítics eren capaços de continuar negligint la voluntat popular, ja n’hem tingut una primera mostra. Els qui ja tenen presa la determinació d’obviar el que digui la ciutadania, a qui en el millor dels casos només li deixen l’opció d’escollir en les eleccions el mal menor, és lògic que no tinguin cap interès en saber què pensa aquesta ciutadania; no fos cas que aquest pensament, com deia el poeta, “posés en perill la fràgil immobilitat de l’aire”. I si la determinació de no voler saber res de la voluntat popular va acompanyada d’una mentalitat totalitària i antidemocràtica, aleshores s’expliquen les reaccions aïrades, amenaçadores i coercitives que estem veient en els partits espanyols i els seus satèl·lits. Una primera part de la consulta, diguem-ne la més institucional que en principi no estava prevista per al dia 13, ja s’ha portat a terme. Encara no tocava decidir si s’estava a favor o en contra de la Independència de Catalunya, sinó posicionar-se sobre la conveniència i el dret de la ciutadania a expressar-s’hi. I els partits polítics, així com els mitjans de comunicació, ja han emès el seu vot. Uns partits, ERC, CUP i Reagrupament, de forma inequívoca a favor de recolzar l’exercici del dret a decidir; altres, CiU i IC-V, amb més matisos i sobretot amb més pors, també favorables a l’exercici d’aquest dret, encara que ells, almenys de moment, no ho haurien posat en l’agenda política; el PSC, sense llibertat per a ell mateix per a prendre decisions, ha de posicionar-s’hi en contra tot i que en diversos municipis han procurar no ser-hi excessivament bel·ligerants i en algun cas també hi han donat suport; queden, està clar, el qui tenen por o pànic a la llibertat, el PP, Ciutadans o la Falange, que es posicionen sense fissures en contra de què els ciutadans puguin exercir el seu dret a decidir sobre el seu futur.

El primer pols, el de la política institucional o de partits, ha estat entre demòcrates i antidemòcrates. A cap Ajuntament s’han presentat mocions perquès es declaressin a favor de la independència, sinó simplement a favor de què el poble pugui decidir. I el resultat és clar: el PSC decanta, de moment, la balança a favor dels qui neguen a la ciutadania una majoria d’edat per a prendre decisions. Segons ells, la decisió ja es pren en les cites electorals. Caldrà veure, doncs, si en les properes eleccions aquesta ciutadania a qui ara se li nega el dret a decidir continuarà donant-los suport; i, sobretot, veure si els partits que en principi es proclamen favorables a la llibertat continuaran recolzant-los perquè siguin al capdavant de les nostres institucions.