A Europa s’han encès totes les alarmes davant de la imminent relleu en la Presidència de la Unió europea que aquest primer semestre del 2010 ha de correspondre a Espanya. Ja se sap que aquest sistema rotatori de presidències de mig any tenen bàsicament la finalitat d’evitar que ningú tingui temps d’aplicar cap tipus d’orientació política, que cap país pugui erigir-se formalment en capdavanter d’Europa (informalment aquest rol ja el tenen ben assumit França i Alemanya, amb les reticències britàniques). En la majoria dels casos, la Presidència de torn de la Unió europea passa del tot desapercebuda, però en segons quines mans pot ser realment perillosa. I Europa tem que l’espanyola pugui passar no tan desapercebuda com les anteriors.
El que preocupa a Europa és l’amenaça llançada pel Govern espanyol de centrar tots els seus esforços en la sortida de la crisi i la lluita contra l’atur. La solvència contrastada del Govern Zapatero en aquest camp és per a esgarrifar qualsevol. En aquests moments en què els principals països europeus estan iniciant de forma més o menys decidida la sortida de la crisi, només faltaria que l’experiència espanyola es volgués exportar a Europa. Probablement és aquest concepte tan espanyol de la solidaritat interterritorial, consistent en frenar les iniciatives capdavanteres per igualar-nos tots a la baixa. Hom podria imaginar un plantejament europeista on cada país hi aportés el millor de sí mateix per tal que el conjunt en sortís beneficiat; igualment, des d’una perspectiva espanyola, hom podria imaginar un govern a Madrid interessat en aprofitar les potencialitats de cada territori. Però la seva idea és la inversa: invertir esforços i recursos per evitar el progrés de cap territori per damunt dels altres, o, millor dit, per damunt de Madrid; evitar que hi hagi cap aeroport que faci ombra a Barajas, que es faci una projecció exterior que no sigui la seva, que s’apliquin models propis en polítiques industrial o de comerç, etc.
Només faltaria ara que Zapatero intentés prendre, durant aquests sis mesos de Presidència europea, cap tipus d’iniciativa per a sortir de la crisi o reduir les taxes d’atur. L’única esperança dels europeus és que sis mesos passen molt aviat, i amb els sistemes de bloqueig existents, com serà que no es pugui frenar i avortar qualsevol temptativa. No sé si Zapatero pot donar a Europa massa lliçons de res, però de lluita contra la crisi, segur que no. El millor que podria fer per al bé de tots plegats és oblidar-se del tema, no tocar-hi absolutament res, i passar de puntetes aquest mig any. Els catalans, però, juguem amb l’avantatge de saber que les seves amenaces són simplement això, perquè el que realment sap fer Zapatero és incomplir les promeses. I aquesta vegada esperem que així sigui.
El que preocupa a Europa és l’amenaça llançada pel Govern espanyol de centrar tots els seus esforços en la sortida de la crisi i la lluita contra l’atur. La solvència contrastada del Govern Zapatero en aquest camp és per a esgarrifar qualsevol. En aquests moments en què els principals països europeus estan iniciant de forma més o menys decidida la sortida de la crisi, només faltaria que l’experiència espanyola es volgués exportar a Europa. Probablement és aquest concepte tan espanyol de la solidaritat interterritorial, consistent en frenar les iniciatives capdavanteres per igualar-nos tots a la baixa. Hom podria imaginar un plantejament europeista on cada país hi aportés el millor de sí mateix per tal que el conjunt en sortís beneficiat; igualment, des d’una perspectiva espanyola, hom podria imaginar un govern a Madrid interessat en aprofitar les potencialitats de cada territori. Però la seva idea és la inversa: invertir esforços i recursos per evitar el progrés de cap territori per damunt dels altres, o, millor dit, per damunt de Madrid; evitar que hi hagi cap aeroport que faci ombra a Barajas, que es faci una projecció exterior que no sigui la seva, que s’apliquin models propis en polítiques industrial o de comerç, etc.
Només faltaria ara que Zapatero intentés prendre, durant aquests sis mesos de Presidència europea, cap tipus d’iniciativa per a sortir de la crisi o reduir les taxes d’atur. L’única esperança dels europeus és que sis mesos passen molt aviat, i amb els sistemes de bloqueig existents, com serà que no es pugui frenar i avortar qualsevol temptativa. No sé si Zapatero pot donar a Europa massa lliçons de res, però de lluita contra la crisi, segur que no. El millor que podria fer per al bé de tots plegats és oblidar-se del tema, no tocar-hi absolutament res, i passar de puntetes aquest mig any. Els catalans, però, juguem amb l’avantatge de saber que les seves amenaces són simplement això, perquè el que realment sap fer Zapatero és incomplir les promeses. I aquesta vegada esperem que així sigui.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada