Normalment, els polítics i els seus mitjans de comunicació acostumen a maquillar la realitat per a presentar com a avenços o èxits de la seva gestió el que són simples tapaforats, accions mediocres i fracassos sense pal·liatius. Aquesta vegada, a Copenhaguen, no han gosat fer ni això. Han hagut d’admetre que tot plegat no ha servit per a res, ni un trist manifest conjunt de bones intencions... I és que de bones intencions, cap ni una.
És possible que a algú, com una qüestió personal, li preocupi el tema del canvi climàtic i les greus repercussions que pot acabar tenint per al planeta. Però a les institucions, als Governs, al món financer i empresarial, preocupa molt més com mantenir el lideratge i sobretot com incrementar-lo aprofitant els reajustament que caldrà per adaptar-se a aquesta nova situació que tothom dóna per inevitable. El canvi climàtic, diuen, portarà més pobresa; però al primer món respirem tranquils, perquè això s’esdevindrà bàsicament als països que ara ja ho són. El canvi climàtic propiciarà l’eixamplament de les zones desèrtiques, bàsicament del continent africà, i l’agudització de fenòmens meteorològics adversos a les zones tropicals del sudest asiàtic; relativa tranquil·litat a la vella Europa o als Estats Units. El que es perdrà, pel que fa als recursos naturals, amb l’escalfament del planeta als països tropicals i subtropicals es pot guanyar pel nord, a Rússia i al Canadà, per exemple. A Copenhaguen tothom tenia molt clar que no es tractava de defensar els països més pobres que es veuran més directament afectats pel canvi climàtic. En tot cas, l’única disputa o l’únic debat era veure si els anomenats països emergents, Xina, India o Brasil, podien arrenglerar-se amb els països capdavanters.
Encara que alguns ecologistes presenten un panorama apocalíptic, hom espera que les conseqüències del canvi climàtic siguin suficientment lentes com per a poder-s’hi anar adaptant, i en aquest procés d’adaptació poder treure’n encara un bon rendiment. A Copenhaguen no s’ha volgut repetir el ridícul de Kyoto on es van acordar unes minses mesures que no ha complert ningú, tret de rares i honroses excepcions. S’hi ha acordat només que en continuarem parlant, mentre els països rics continuen competint, perquè aquesta és la lògica del mercat, pel lideratge i el manteniment d’una riquesa cada vegada més negada als qui no formen part del club dels poderosos.
És possible que a algú, com una qüestió personal, li preocupi el tema del canvi climàtic i les greus repercussions que pot acabar tenint per al planeta. Però a les institucions, als Governs, al món financer i empresarial, preocupa molt més com mantenir el lideratge i sobretot com incrementar-lo aprofitant els reajustament que caldrà per adaptar-se a aquesta nova situació que tothom dóna per inevitable. El canvi climàtic, diuen, portarà més pobresa; però al primer món respirem tranquils, perquè això s’esdevindrà bàsicament als països que ara ja ho són. El canvi climàtic propiciarà l’eixamplament de les zones desèrtiques, bàsicament del continent africà, i l’agudització de fenòmens meteorològics adversos a les zones tropicals del sudest asiàtic; relativa tranquil·litat a la vella Europa o als Estats Units. El que es perdrà, pel que fa als recursos naturals, amb l’escalfament del planeta als països tropicals i subtropicals es pot guanyar pel nord, a Rússia i al Canadà, per exemple. A Copenhaguen tothom tenia molt clar que no es tractava de defensar els països més pobres que es veuran més directament afectats pel canvi climàtic. En tot cas, l’única disputa o l’únic debat era veure si els anomenats països emergents, Xina, India o Brasil, podien arrenglerar-se amb els països capdavanters.
Encara que alguns ecologistes presenten un panorama apocalíptic, hom espera que les conseqüències del canvi climàtic siguin suficientment lentes com per a poder-s’hi anar adaptant, i en aquest procés d’adaptació poder treure’n encara un bon rendiment. A Copenhaguen no s’ha volgut repetir el ridícul de Kyoto on es van acordar unes minses mesures que no ha complert ningú, tret de rares i honroses excepcions. S’hi ha acordat només que en continuarem parlant, mentre els països rics continuen competint, perquè aquesta és la lògica del mercat, pel lideratge i el manteniment d’una riquesa cada vegada més negada als qui no formen part del club dels poderosos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada