L'atomització, símptoma o causa

(publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)

El procés d’extinció d’una llengua segueix normalment tot un seguit de fases que van de les primeres interferències lingüístiques al trencament de la transmissió generacional, a partir del qual ja s’encara la recta final. I una de les darreres fases és la de l’atomització. Quan en una comunitat lingüística s’han perdut els referents de cohesió i hom ja no se sent identificat amb una forma estàndard ni amb un concepte global de país, fàcilment es pot caure en la temptació de concebre la seva parla com una singularitat local. I, suposo que com a mecanisme d’autodefensa o d’autojustificació, és possible que hom ho valori com una recerca d’allò més genuí i més autèntic, menystenint el que pot considerar com a formes alienes, adulterades o, en tot cas, poc escaients per a la seva particularitat. És el que li ha passat a l’occità o al reto romanx, i el que s’havia esdevingut també amb el basc. I en aquest darrer cas, justament per a invertir el procés, una de les primeres comeses dels governs nacionalistes va ser la consolidació d’una forma estàndard que fos assumida per tota la comunitat lingüística.

En molts casos, doncs, són els mateixos parlants els qui inconscientment aboquen la seva llengua a la desaparició a base d’aprofundir en els localismes, fins al punt que cadascun d’ells resulta inviable com a llengua de comunicació. Però aquest procés és sobradament conegut també pels qui en altres temps haurien procedit a la persecució directa i sense embuts de la llengua. I, no podent-ho fer ara, almenys no pas amb la mateixa intensitat, s’han de limitat a posar pals a les rodes de la normalització i sobretot a restar amatents perquè aquesta normalització no es faci en detriment de la llengua que ells volen acabar imposant. I una de les maneres més eficaces de combatre una llengua per tal de portar-la fins a la seva desaparició és forçar aquest procés d’atomització. És el que han fet al País Valencià, on el retrocés de la llengua no és només que sigui alarmant sinó que en alguns indrets sembla ja irreversible, i és el mateix que han intentat a les Illes. La voluntat de genocidi cultural hi és clara, i l’arma més poderosa és aquest segregacionisme, que en aquest cas no té res d’inconscient.

Però això mateix s’esdevé en l’àmbit de la política. Els corsos, sempre immersos en lluites intestines, ho han posat molt fàcil a l’Estat francès; ben al contrari del camí seguit pels escocesos tot i tenir un nivell de consciència identitària força inferior, sovint sentint-se vinculats a la corona britànica encara que no se sentin anglesos. No gosaria dir que els catalans optem per la via corsa, però sí que som lluny de la via escocesa. És evident que tenim una classe dirigent poruga, que es perd en estratègies de curt abast i de més minsa volada, amb actituds i posicionaments que sovint ens treuen de polleguera; però també és cert que no hi ha capacitat ni per a bastir una alternativa seriosa ni per a orientar les diferents forces polítiques cap a un procés unitari. Fàcilment desertem dels grups majoritaris perquè creiem que són incapaços de satisfer les nostres expectatives, però després tampoc tenim la valentia, la generositat o la destresa suficient per a crear un moviment que sí que sigui capaç de satisfer-les. Acusem els uns d’aferrar-se als beneficis del poder, però després ambicions personals del mateix caire ens porten a l’atomització fins a l’infinit. A cada nou esdeveniment, apareix un nou grup, remarcant, això sí, que la seva voluntat és la d’aglutinar l’indepedentisme; però, d’entrada, ho han fent creant una nova capelleta. Si tothom té la voluntat de liderar un procés unitari, el resultat és l’atomització, símptoma o causa d’un procés que pot esdevenir irreversible