El President de la Corporació de RTVE va fer unes galdoses declaracions al diari La Voz de Galicia que van merèixer una repulsa per part de molts polítics catalans i ara també del mateix Consell de RTVE a Catalunya. De fet, les declaracions de l’ex ministre de Defensa espanyol podrien ser signades perfectament per l’actual Ministra de Defensa, així com per la majoria de polítics espanyols, siguin populars o socialistes: s’escandalitzava per l’excés de català que es parla a Catalunya (una manera de dir que troba excessivament lenta la seva davallada); considerava més perillós el nacionalisme català que el basc, perquè per a ells ja els va bé que hi hagi violència; i que no s’havia de subestimar el nacionalisme català perquè “és capaç de posar democràticament l'Estat espanyol contra la paret”.
Res de nou. El franquisme va fracassar en el seu intent d’aniquilar-nos, i ara ho intenten amb una arma de doble fil que és la democràcia. Amb una Constitució que consagra la discriminació per raó de llengua o nacionalitat, i un Tribunal Constitucional que l’interpreta seguint els dictats dels partits nacionalistes espanyols, pretenen donar cobertura democràtica a la nostra assimilació. I s’ha de reconèixer que, de moment, la nova estratègia els està anant molt millor; se n’han sortit clarament al País Valencià i aquí, encara que més lentament, anem pel mateix camí. Ja devien comptar amb unes certes reticències de sectors de la societat catalana, que són les que alenteixen el procés, però potser no amb la possibilitat d’un revolta democràtica. I amb això l’Oliart té raó: el nacionalisme català “és capaç de posar democràticament l'Estat espanyol contra la paret”.
Potser la frase, però, hauria estat més encertada posada en condicional: tindríem la possibilitat de posar democràticament l’Estat espanyol contra les cordes. Per suposat que la possibilitat només existeix si es fa democràticament, però per això hi hauria d’haver a més una voluntat dels líders catalans, avui per avui inexistent. Ni tan sols els qui, amb una pretesa voluntat de trencar amb els esquemes dels partits tradicionals, i amb una pretesa voluntat de posar per davant els interessos de Catalunya, no han estat capaços de renunciar al protagonisme personal per concórrer plegats a les properes eleccions. Però l’amenaça de la qual alertava l’Oliart, ni que sigui en condicional, hi és. I és el “els bojos també fan bitlles”.
Res de nou. El franquisme va fracassar en el seu intent d’aniquilar-nos, i ara ho intenten amb una arma de doble fil que és la democràcia. Amb una Constitució que consagra la discriminació per raó de llengua o nacionalitat, i un Tribunal Constitucional que l’interpreta seguint els dictats dels partits nacionalistes espanyols, pretenen donar cobertura democràtica a la nostra assimilació. I s’ha de reconèixer que, de moment, la nova estratègia els està anant molt millor; se n’han sortit clarament al País Valencià i aquí, encara que més lentament, anem pel mateix camí. Ja devien comptar amb unes certes reticències de sectors de la societat catalana, que són les que alenteixen el procés, però potser no amb la possibilitat d’un revolta democràtica. I amb això l’Oliart té raó: el nacionalisme català “és capaç de posar democràticament l'Estat espanyol contra la paret”.
Potser la frase, però, hauria estat més encertada posada en condicional: tindríem la possibilitat de posar democràticament l’Estat espanyol contra les cordes. Per suposat que la possibilitat només existeix si es fa democràticament, però per això hi hauria d’haver a més una voluntat dels líders catalans, avui per avui inexistent. Ni tan sols els qui, amb una pretesa voluntat de trencar amb els esquemes dels partits tradicionals, i amb una pretesa voluntat de posar per davant els interessos de Catalunya, no han estat capaços de renunciar al protagonisme personal per concórrer plegats a les properes eleccions. Però l’amenaça de la qual alertava l’Oliart, ni que sigui en condicional, hi és. I és el “els bojos també fan bitlles”.