Durant la campanya electoral, cadascú des de la seva posició, es tendeix a magnificar les conseqüències d’un o altre resultat, com si poguéssim passar (com diu l’anunci) del cim de la glòria al més dur dels inferns. La realitat és molt més dura: també com diu un altre anunci, tot està prou lligat com perquè passi el que passi no passi gaire res. Primera perquè els catalans no hi tenim massa res a guanyar, i potser sí a perdre, en aquestes eleccions; i, segona, perquè els dirigents polítics hores d’ara ja deuen estar preparant els discursos de justificació dels seus resultats, per tal que quedi clar que si n’han sortit victoriosos ha estat per l’encert de la seva proposta, i, si el resultat ha estat advers, és per causes alienes a la seva responsabilitat.
Deu ser un dels vicis capitals dels professionals de la política. Fer les anàlisis no pas per valorar si s’està anant en la bona direcció, sinó per a justificar la direcció presa. Hores d’ara, s’hauria de poder tenir a punt una doble argumentació, de manera que tot el mèrit que hom pugui atribuir-se en cas de victòria sigui desmèrit en cas de derrota. I si algú pretén disculpar-se amb causes alienes a la seva gestió que atribueixi igualment els seus èxits a aquestes causes.
I això ho dic també per l’espai nacionalista, per suposat. Hi ha un sector de l’independentisme català que està descontent amb ERC i ha fet altres opcions, com l’abstenció, el vot en blanc o el Partit Republicà Català. La ciutadania pot donar un toc d’atenció a uns o altres, com el pot donar també a CiU, i els dirigent haurien d’actuar en conseqüència.
Però molt em temo que, fins i tot en això, poca cosa canviarà a partir d’aquest vespre. Tothom s’amanirà els resultats per a poder demostrar que la seva era l’única opció correcta “tal com” o “malgrat el que” diuen els resultats.