Joan Puigcercós, com a President d’Esquerra, ha endegat una campanya per explicar arreu del país l’acció del partit al Govern de la Generalitat. Realment, cal que ens expliquem millor del que ho hem fet fins ara, perquè la impressió general en sectors nacionalistes no és per tirar-hi coets. Hem d’explicar quin ha estat i quin és el nostre paper al si del Govern, si volem recuperar el temps i l’electorat perdut. És possible que molts ciutadans, com jo mateix, basant-nos en la informació que ens arriba a través dels mitjans de comunicació, inclosos els propis del partit, estiguem molt decebuts amb els nostres dirigents justament per manca d’informació; com també és molt possible que aquests mateixos dirigents, absorts en les seves batalletes de palau, no s’hagin adonat que la seva actuació, per més que tingui aspectes positius, globalment no és satisfactòria per a molts sectors nacionalistes.
Joan Puigcercós, en la tònica maniquea a la qual ja estem acostumats, dibuixava aquest cap de setmana un panorama a tres bandes: garrotada a tort i a dret, a dreta i a esquerra, a socialistes i a convergents, per posar-nos (posar-se) al pedestal. Entre altres coses, deia: “Hi ha gent que ens diu que són la Catalunya optimista, és el conte d’Alicia en el País de las maravillas (sic). Hi ha la Catalunya emprenyada, són la gent resignada, són la gent vençuda, amb gent que deserta com a ciutadans per lluitar per un nou hotitzó. Molta d’aquesta gent són els sobiranistes de saló, que parlen molt i treballen poc ... i hi ha també La Catalunya ambiciosa, la Catalunya valenta, la Catalunya que arrisca. Aquesta és la nostra Catalunya., de la gent valenta, de la gent amb empempta (sic) que no es resigna ni es cansa”.
Fantàstic! La Catalunya ambiciosa, la Catalunya valenta, la Catalunya que arrisca... on és aquesta Catalunya? Està clar que aquest és el discurs que molts esperen i molts voldríem sentir; i no dubto que la militància més implicada amb l’aparell del partit va aplaudir entusiasta, sense qüestionar en absolut la coherència d’aquestes paraules amb l’acció real de Govern, i del partit. Ja no tinc tan clar, però, que amplis sectors independentistes comparteixin aquesta visió tan simplista i cofoia del dirigent d’Esquerra. Per a molts, és una anàlisi tan optimista que s’assembla massa al conte de l’Alícia al País de les Meravelles, i això fa que hi hagi com a mínim dues Catalunyes emprenyades, que no vol dir ni resignades ni vençudes.
Joan Puigcercós, en la tònica maniquea a la qual ja estem acostumats, dibuixava aquest cap de setmana un panorama a tres bandes: garrotada a tort i a dret, a dreta i a esquerra, a socialistes i a convergents, per posar-nos (posar-se) al pedestal. Entre altres coses, deia: “Hi ha gent que ens diu que són la Catalunya optimista, és el conte d’Alicia en el País de las maravillas (sic). Hi ha la Catalunya emprenyada, són la gent resignada, són la gent vençuda, amb gent que deserta com a ciutadans per lluitar per un nou hotitzó. Molta d’aquesta gent són els sobiranistes de saló, que parlen molt i treballen poc ... i hi ha també La Catalunya ambiciosa, la Catalunya valenta, la Catalunya que arrisca. Aquesta és la nostra Catalunya., de la gent valenta, de la gent amb empempta (sic) que no es resigna ni es cansa”.
Fantàstic! La Catalunya ambiciosa, la Catalunya valenta, la Catalunya que arrisca... on és aquesta Catalunya? Està clar que aquest és el discurs que molts esperen i molts voldríem sentir; i no dubto que la militància més implicada amb l’aparell del partit va aplaudir entusiasta, sense qüestionar en absolut la coherència d’aquestes paraules amb l’acció real de Govern, i del partit. Ja no tinc tan clar, però, que amplis sectors independentistes comparteixin aquesta visió tan simplista i cofoia del dirigent d’Esquerra. Per a molts, és una anàlisi tan optimista que s’assembla massa al conte de l’Alícia al País de les Meravelles, i això fa que hi hagi com a mínim dues Catalunyes emprenyades, que no vol dir ni resignades ni vençudes.