Durant una temporada vaig exercir de mestre en una escola d’un barri, aleshores estigmatitzat per la marginalitat. Jo, a més, tenia un classe amb els alumnes considerats difícils, per dificultats d’aprenentatge, desestructuració familiar, problemes psicològics, etc. I recordo que n’hi havia un, d’especialment problemàtic, d’una família amb un historial delictiu remarcable, que en parlava amb un estrany orgull. Tenia idealitzat un parent seu, aleshores a la presó, perquè segons ell s’havia burlat de la llei i de tothom. En parlava com si ell els tingués a tots tancats a fora de la presó.
M’he recordat d’aquella època quan llegia que Sèrbia congelarà les relacions bilaterals amb qui reconegui Kosovo.
Imagino que és l’actitud d’impotència, la rabieta institucional, de qui se sap vençut. Però sobretot és una manera de fer el ridícul, simulant una força que ja no es té; sobretot la força de la raó que a ulls de tothom està en mans dels qui han fet valdre el dret a decidir d’un poble. A ulls d’Espanya, és cert, potser sí que encara té predicament argumentar que no és democràtic que un govern faci una consulta popular, com el que es pretén fer al País Basc. Però, a nivell internacional, l’argument no s’aguanta per enlloc.
Bé, si Sèrbia compleix les seves amenaces, les principals potències mundials, els països amb més tradició democràtica i també els més desenvolupats econòmicament es veuran sancionats en bloc i es quedaran sense poder tenir relacions bilaterals amb les darrers despulles del naufragi iugoslau. Sembla la imatge d’aquell general Franco del Polònia que assegut dalt del cavall es compromet, condescendent, a no envair els Estats Units.
Jo crec que Espanya s’hauria de solidaritzar amb Sèrbia i seguir el mateix camí de trencar relacions amb els països que reconeguin Kosovo. Llàstima que en aquest cas no podria trencar relacions amb Catalunya perquè el seu Govern (el nostre) tampoc ha reconegut, com a tal, el nou Estat de Kosovo.
M’he recordat d’aquella època quan llegia que Sèrbia congelarà les relacions bilaterals amb qui reconegui Kosovo.
Imagino que és l’actitud d’impotència, la rabieta institucional, de qui se sap vençut. Però sobretot és una manera de fer el ridícul, simulant una força que ja no es té; sobretot la força de la raó que a ulls de tothom està en mans dels qui han fet valdre el dret a decidir d’un poble. A ulls d’Espanya, és cert, potser sí que encara té predicament argumentar que no és democràtic que un govern faci una consulta popular, com el que es pretén fer al País Basc. Però, a nivell internacional, l’argument no s’aguanta per enlloc.
Bé, si Sèrbia compleix les seves amenaces, les principals potències mundials, els països amb més tradició democràtica i també els més desenvolupats econòmicament es veuran sancionats en bloc i es quedaran sense poder tenir relacions bilaterals amb les darrers despulles del naufragi iugoslau. Sembla la imatge d’aquell general Franco del Polònia que assegut dalt del cavall es compromet, condescendent, a no envair els Estats Units.
Jo crec que Espanya s’hauria de solidaritzar amb Sèrbia i seguir el mateix camí de trencar relacions amb els països que reconeguin Kosovo. Llàstima que en aquest cas no podria trencar relacions amb Catalunya perquè el seu Govern (el nostre) tampoc ha reconegut, com a tal, el nou Estat de Kosovo.