De tant en tant, apareixen notícies o comentaris sobre l’escassa, o nul·la, atenció que rep el català a Espanya. Ara ha estat el torn de la Asociación Diversidad y Convivencia, creada a Màlaga per José Antonio Sierra, ex director del Instituto Cultural Español de Dublin. Concretament ha demanat, en vistes a les eleccions, que els partits polítics incloguin en els seus programes l’ensenyament del català, del basc i del gallec en les universitats i escoles d’idiomes d’arreu de l’Estat. De fet, fa pocs mesos ja va tenir una resposta negativa per part de la Junta d’Andalusia que considera que no cal incloure aquestes llengües en la xarxa de les Escoles Oficials d’Idiomes.
Els neoliberals (ja siguin del PP o del PSOE) acostumen a utilitzar l’argument que ha de ser el mercat, és a dir la demanda, la que reguli l’ús de les llengües, deixant a la seva sort la supervivència de les llengües minoritzades. A part de la irresponsabilitat de l’argument, pel que té de menyspreu pel patrimoni cultural que representen les llengües, això és absolutament fals. Els espanyols de cap de les maneres no tracten la llengua catalana, la basca o la gallega, com la poden tractar els noruecs, els japonesos o els americans. Per aquests, el català és una llengua més que, com la resta, s’ofereix a les universitats i escoles d’idiomes en la mesura que hi ha un mínim de demanda.
No és el cas espanyol. Estudiar català és molt més fàcil a qualsevol universitat alemanya, el país on hi ha més lectorats de català, als Estats Units, al Japó o al Camerun, que a les universitats espanyoles. La de Granada és l’única universitat andalusa que imparteix cursos de català, encara que només per a alumnes de determinades facultats. I l’Escola Oficial d’Idiomes de Màlaga enguany tenia més sol·licituds per a estudiar català que per a estudiar portuguès, i en canvi no ha ofert cap curs de català i sí que n’ha ofert cinc de portuguès.
I la raó és ben clara. Per ells, el català no és una llengua més. Diguem que aquí, com arreu del món, les administracions poden tenir un tracte especial de favor per a determinades llengües per ser oficials, cooficials o pròpies del país; o bé poden mostrar-se indiferents envers les llengües forànies, que només són tingudes en compte en funció de la demanda; però queda la tercera opció, l’emprada per les administracions espanyoles, basada en l’intervencionisme a la contra, invertint esforços per evitar que s’ensenyi una determinada llengua (en aquest cas el català) encara que sigui en perjudici dels seus conciutadans que ho sol·liciten.
Com ja he dit en alguna altra ocasió, no és que siguem “una Nació sense Estat” (tant de bo!), és que som “Una Nació amb un Estat en contra”.
Els neoliberals (ja siguin del PP o del PSOE) acostumen a utilitzar l’argument que ha de ser el mercat, és a dir la demanda, la que reguli l’ús de les llengües, deixant a la seva sort la supervivència de les llengües minoritzades. A part de la irresponsabilitat de l’argument, pel que té de menyspreu pel patrimoni cultural que representen les llengües, això és absolutament fals. Els espanyols de cap de les maneres no tracten la llengua catalana, la basca o la gallega, com la poden tractar els noruecs, els japonesos o els americans. Per aquests, el català és una llengua més que, com la resta, s’ofereix a les universitats i escoles d’idiomes en la mesura que hi ha un mínim de demanda.
No és el cas espanyol. Estudiar català és molt més fàcil a qualsevol universitat alemanya, el país on hi ha més lectorats de català, als Estats Units, al Japó o al Camerun, que a les universitats espanyoles. La de Granada és l’única universitat andalusa que imparteix cursos de català, encara que només per a alumnes de determinades facultats. I l’Escola Oficial d’Idiomes de Màlaga enguany tenia més sol·licituds per a estudiar català que per a estudiar portuguès, i en canvi no ha ofert cap curs de català i sí que n’ha ofert cinc de portuguès.
I la raó és ben clara. Per ells, el català no és una llengua més. Diguem que aquí, com arreu del món, les administracions poden tenir un tracte especial de favor per a determinades llengües per ser oficials, cooficials o pròpies del país; o bé poden mostrar-se indiferents envers les llengües forànies, que només són tingudes en compte en funció de la demanda; però queda la tercera opció, l’emprada per les administracions espanyoles, basada en l’intervencionisme a la contra, invertint esforços per evitar que s’ensenyi una determinada llengua (en aquest cas el català) encara que sigui en perjudici dels seus conciutadans que ho sol·liciten.
Com ja he dit en alguna altra ocasió, no és que siguem “una Nació sense Estat” (tant de bo!), és que som “Una Nació amb un Estat en contra”.