L’estratègia del Partit Popular li ha sortit de primera. Assetjat com estava per escàndols de corrupció per totes bandes, necessitava que els mitjans de comunicació giressin els ulls cap a una altra banda i que parlessin del que fos, menys de les seves accions delictives. I se n’ha sortit. Només ha calgut que la senyora Cospedal llancés una acusació a l’aire, que tots els mitjans de comunicació, els afins i els no afins, han centrat la seva atenció en aquest tema que, fins i tot suposant que tingués algun fonament, seria irrellevant al costat de la corrupció generalitzada existent al Partit Popular.
Les tonteries que ha arribat a dir la Secretària General del PP, la darrera de les quals dient que les proves de les seves acusacions es podien trobar en els mitjans de comunicació, no mereixerien evidentment cap titular de premsa, a no ser que sigui per preguntar-se com és possible que una persona tan incompetent estigui al capdavant d’un partit com aquest. En tot cas, es podria deixar per a les pàgines d’humor o per a les de “fets insòlits”, per a palesar el ridícul d’alguns personatges de la vida pública espanyola. Però, no. La Maria Dolores Cospedal no és cap incompetent ni ha fet el ridícul, ben al contrari. Ella soleta, amb un gest ben calculat i un estupidesa majúscula, ha entabanat els mitjans de comunicació, aquests sí molt més incompetents i ridículs, perquè facin bullir l’olla entorn d’un afer absurdament inventat com qualsevol altra serpent d’estiu.
Ara, els temes de portada ja no són les corrupcions que afecten el tresorer del partit, diputats i senadors, alcaldes i tècnics municipals, presidents autonòmics i alts càrrecs populars. Ara, ja no es tracta de veure si podran escapar de l’acció de la justícia com ha sabut fer sempre el Carlos Fabra de Castelló, malgrat totes les imputacions, o el Francisco Camps a qui de moment el seu amic l’ha alliberat del mal tràngol a base de reconèixer que havia mentit solemnement a la ciutadania valenciana; si ens voldran fer creure que tota la trama es feia d’esquenes a la més alta direcció del partit, i que els més de tres-cents imputats en els darrers temps, entre càrrecs públics i tècnics populars, són fruit d’una casualitat concentrada de casos aïllats o si formen part d’una organització mafiosa per a l’enriquiment personal... Ara, discutim l’estupidesa de si els populars han de presentar proves de les seves acusacions, i per tant si els socialistes han comès o no un delicte d’espionatge, si el Govern espanyol ha d’obrir o no una investigació.
Han aconseguit el seu objectiu. Per l’habilitat de gent com la Dolores de Cospedal, però també per la incompetència i l’estultícia d’uns mitjans de comunicació, incapaços de tenir criteri propi i de fer alguna cosa més que reproduir les declaracions creuades dels polítics que els estan entabanant.
Les tonteries que ha arribat a dir la Secretària General del PP, la darrera de les quals dient que les proves de les seves acusacions es podien trobar en els mitjans de comunicació, no mereixerien evidentment cap titular de premsa, a no ser que sigui per preguntar-se com és possible que una persona tan incompetent estigui al capdavant d’un partit com aquest. En tot cas, es podria deixar per a les pàgines d’humor o per a les de “fets insòlits”, per a palesar el ridícul d’alguns personatges de la vida pública espanyola. Però, no. La Maria Dolores Cospedal no és cap incompetent ni ha fet el ridícul, ben al contrari. Ella soleta, amb un gest ben calculat i un estupidesa majúscula, ha entabanat els mitjans de comunicació, aquests sí molt més incompetents i ridículs, perquè facin bullir l’olla entorn d’un afer absurdament inventat com qualsevol altra serpent d’estiu.
Ara, els temes de portada ja no són les corrupcions que afecten el tresorer del partit, diputats i senadors, alcaldes i tècnics municipals, presidents autonòmics i alts càrrecs populars. Ara, ja no es tracta de veure si podran escapar de l’acció de la justícia com ha sabut fer sempre el Carlos Fabra de Castelló, malgrat totes les imputacions, o el Francisco Camps a qui de moment el seu amic l’ha alliberat del mal tràngol a base de reconèixer que havia mentit solemnement a la ciutadania valenciana; si ens voldran fer creure que tota la trama es feia d’esquenes a la més alta direcció del partit, i que els més de tres-cents imputats en els darrers temps, entre càrrecs públics i tècnics populars, són fruit d’una casualitat concentrada de casos aïllats o si formen part d’una organització mafiosa per a l’enriquiment personal... Ara, discutim l’estupidesa de si els populars han de presentar proves de les seves acusacions, i per tant si els socialistes han comès o no un delicte d’espionatge, si el Govern espanyol ha d’obrir o no una investigació.
Han aconseguit el seu objectiu. Per l’habilitat de gent com la Dolores de Cospedal, però també per la incompetència i l’estultícia d’uns mitjans de comunicació, incapaços de tenir criteri propi i de fer alguna cosa més que reproduir les declaracions creuades dels polítics que els estan entabanant.