Finalment la Generalitat ha aprovat el projecte de Llei d’Educació, just abans de les vacances. Insòlitament l’ha aprovada amb el posicionament contrari d’un dels socis de Govern, i més tenint en compte que ara el projecte de llei s’esperarà fins a la tardor per entrar el Parlament per al seu debat i aprovació definitiva. Sembla que el més lògic hauria estat donar-se una mica més de temps per a poder presentar una proposta com a mínim amb el consens dels membres del tripartit. O hi ha gat amagat o ja han arribat a la conclusió que l’acord és impossible.
Algú podria haver pensat que la urgència de la tramitació d’aquesta llei venia motivada per la necessitat de contrarestar el decret espanyol de la tercera hora de castellà. Però això no hi té res a veure, perquè el curs s’iniciarà molt abans que la llei entri en vigor. D’altra banda, la llei traspassa totes les línies vermelles apuntades per Esquerra quan consagra el dret dels pares a escollir la llengua en què volen que s’atengui els seus fills, almenys en el primer curs d’escolarització: el PP i Ciutadans s’han sortit amb la seva, encara que lògicament no parlaran d’aquest tema fins que puguin exigir-ne la seva aplicació, per tal de continuar pressionant i apuntar-se nous èxits.
IC es queixa de les concessions fetes a l’escola privada o concertada, eliminant en alguns paràgrafs de la llei el concepte de “pública”. No sé de què s’estranyen, quan la política del tripartit ha estat molt més favorable a l’escola concertada que la que ho havien estat els governs convergents. El primer esborrany de la llei, que va escandalitzar més els professionals de l’ensenyament que els polítics d’IC, fins i tot obria la porta a privatitzacions de la gestió dels centres públics. Esquerra, en canvi, tampoc hi veu inconvenients en aquest sentit en el projecte de llei aprovat ahir pel Govern de la Generalitat.
La urgència de la llei no resol el problema de la tercera hora (que moltes escoles ja fan!), però pot complicar l’estabilitat del Govern i crear un altre focus de tensió en la societat catalana. Paga la pena?.
Algú podria haver pensat que la urgència de la tramitació d’aquesta llei venia motivada per la necessitat de contrarestar el decret espanyol de la tercera hora de castellà. Però això no hi té res a veure, perquè el curs s’iniciarà molt abans que la llei entri en vigor. D’altra banda, la llei traspassa totes les línies vermelles apuntades per Esquerra quan consagra el dret dels pares a escollir la llengua en què volen que s’atengui els seus fills, almenys en el primer curs d’escolarització: el PP i Ciutadans s’han sortit amb la seva, encara que lògicament no parlaran d’aquest tema fins que puguin exigir-ne la seva aplicació, per tal de continuar pressionant i apuntar-se nous èxits.
IC es queixa de les concessions fetes a l’escola privada o concertada, eliminant en alguns paràgrafs de la llei el concepte de “pública”. No sé de què s’estranyen, quan la política del tripartit ha estat molt més favorable a l’escola concertada que la que ho havien estat els governs convergents. El primer esborrany de la llei, que va escandalitzar més els professionals de l’ensenyament que els polítics d’IC, fins i tot obria la porta a privatitzacions de la gestió dels centres públics. Esquerra, en canvi, tampoc hi veu inconvenients en aquest sentit en el projecte de llei aprovat ahir pel Govern de la Generalitat.
La urgència de la llei no resol el problema de la tercera hora (que moltes escoles ja fan!), però pot complicar l’estabilitat del Govern i crear un altre focus de tensió en la societat catalana. Paga la pena?.