Pàgines

divendres, 9 de gener de 2009

La cerimònia de la confusió

Seguir el dia a dia del procés cap al nou finançament a través dels mitjans de comunicació és realment un embolic que no fa sinó confondre encara més els ciutadans. Tal com va passar amb tot el procés de gestació i posterior negociació de l’Estatut, és possible que, a part de les mesquineses partidistes d’uns i altres obsessionats més en quedar bé en la foto final que en el resultat mateix de la negociació, els mitjans de comunicació hi tinguin la seva part de culpa. És possible que el ciutadà rebi l’impacte dels titulars més xocants que es reiteren dia sí dia també, a voltes contradictoris, sense disposar d’una visió general de tot el procés. És possible. Però les contradiccions hi són.

En pocs dies hem vist un Puigcercós dient que si el dia 31 no teníem una proposta clara i amb xifres, s’armaria la de Sant Quintín; quan arriba la proposta indefinida de Solbes, Montilla i Puigcercós anuncien que si no hi ha canvis substancials no hi haurà acord; unes dies després apareixen els responsables econòmics del tripartit dient que la proposta és insuficient, però que no és contrària a l’Estatut, que té avenços interessants i que hi faran les seves objeccions; tot seguit reapareix Puigcercós per dir que la seva serà una esmena a la totalitat; Nadal, en nom del Govern, el replica dient que d’esmena a la totalitat res de res, que es tracta de puntualitzar el document de Solbes; i finalment ERC presenta al Conseller Castells la seva proposta alternativa...

Un es pregunta quin és el paper del vicepresident del Govern i dels altres consellers d’Esquerra, amagats sempre darrere del Conseller Castells que en nom del Govern encapçala tot el procés. Que no li traslladen la proposta d’ERC, o és que com a Govern tenim una posició i com a partit en tenim una altra? És possible, com deia abans, que al ciutadà li faltin peces per a entendre i interpretar el trencaclosques, però amb els retalls de premsa a la mà, aquí hi ha coses que no quadren. I a més d’un li vénen els dubtes de si el que s’està negociant a tantes bandes no és la sortida airosa de cadascú, veure qui en sortirà menys enfangat. Perquè de moment, no en traiem pas l’aigua clara.