El temps és un concepte molt precís a l’hora de mesurar-lo, però molt abstracte a l’hora de concebre’l. Podem establir amb tota precisió les diferències de temps entre dos atletes, sigui quina sigui la percepció dels espectadors, mentre que un mateix espai de temps ens pot passar sense ni adonar-nos-en o se’ns pot fer etern. Expressions com “cada cosa al seu temps”, “donar temps al temps” o “el temps ho cura tot” donen una idea de l’ús i de la subjectivitat amb què es pot prendre un espai de temps.
En política, per exemple, el temps pot ser un recurs important a tenir en compte. Quan es dóna un termini per arribar a una fita, no és per a planificar-ne les etapes sinó per jugar amb la necessitat que poden tenir uns o altres d’assolir-la. Amb els diners a la mà, o a la caixa, el Govern espanyol no va voler complir amb els terminis que marcava la llei per tenir un nou model de finançament, com a estratègia deliberada de negociació, sabent que això posaria nerviosa la part contrària.
Quan en un país, Zimbabwe posem pel cas, ens diuen que els resultats electorals no se sabran fins al cap d’una setmana o de quinze dies, no és per l’estultícia dels seus funcionaris, sinó perquè necessiten aquest temps tant per a preparar la tupinada com per a desactivar-ne la reacció.
I el mateix podem dir en casos com el de l’accident de Barajas, quan ens diuen que tardaran mig any a concloure el resultat de la investigació sobre les causes que el van originar. No és que ja sàpiguen les dificultats que trobaran en la investigació, ni que calgui fer proves que precisin tant de temps, sinó que calculen que és l’espai de temps que necessiten per a poder donar uns resultats sense la pressió mediàtica, sense el xoc emocional de les parts implicades, i sobretot per a poder presentar-ho quan i com els convingui, amb maquillatges inclosos.
Una actitud ben oposada, encara que amb la mateixa finalitat, de la que tenen les asseguradores en aquest cas. Normalment, quan es tracta d’un accident amb un mínim de complicació, les asseguradores es van fent el ronsa, allarguen el procés tant com poden amb la finalitat d’esgotar la paciència dels afectats per tal que al final acceptin una indemnització a la baixa. Però, en aquest cas, la tàctica és a la inversa: accelerar el màxim el procés per tal que els familiars, encara vivint de ple el xoc traumàtic de l’accident, i sense ànims per a afrontar una negociació, també acceptin qualsevol proposta d’indemnització.
El temps, doncs, no és una realitat objectiva, sinó una cínica arma que tothom intenta aprofitar en benefici propi. Tornant a la fraseologia popular podríem dir allò de “Cada cosa al seu temps, i, a l'estiu, cigales” o en una altra versió igualment irònica, “Cada cosa al seu temps i per Pasqua formatge”
En política, per exemple, el temps pot ser un recurs important a tenir en compte. Quan es dóna un termini per arribar a una fita, no és per a planificar-ne les etapes sinó per jugar amb la necessitat que poden tenir uns o altres d’assolir-la. Amb els diners a la mà, o a la caixa, el Govern espanyol no va voler complir amb els terminis que marcava la llei per tenir un nou model de finançament, com a estratègia deliberada de negociació, sabent que això posaria nerviosa la part contrària.
Quan en un país, Zimbabwe posem pel cas, ens diuen que els resultats electorals no se sabran fins al cap d’una setmana o de quinze dies, no és per l’estultícia dels seus funcionaris, sinó perquè necessiten aquest temps tant per a preparar la tupinada com per a desactivar-ne la reacció.
I el mateix podem dir en casos com el de l’accident de Barajas, quan ens diuen que tardaran mig any a concloure el resultat de la investigació sobre les causes que el van originar. No és que ja sàpiguen les dificultats que trobaran en la investigació, ni que calgui fer proves que precisin tant de temps, sinó que calculen que és l’espai de temps que necessiten per a poder donar uns resultats sense la pressió mediàtica, sense el xoc emocional de les parts implicades, i sobretot per a poder presentar-ho quan i com els convingui, amb maquillatges inclosos.
Una actitud ben oposada, encara que amb la mateixa finalitat, de la que tenen les asseguradores en aquest cas. Normalment, quan es tracta d’un accident amb un mínim de complicació, les asseguradores es van fent el ronsa, allarguen el procés tant com poden amb la finalitat d’esgotar la paciència dels afectats per tal que al final acceptin una indemnització a la baixa. Però, en aquest cas, la tàctica és a la inversa: accelerar el màxim el procés per tal que els familiars, encara vivint de ple el xoc traumàtic de l’accident, i sense ànims per a afrontar una negociació, també acceptin qualsevol proposta d’indemnització.
El temps, doncs, no és una realitat objectiva, sinó una cínica arma que tothom intenta aprofitar en benefici propi. Tornant a la fraseologia popular podríem dir allò de “Cada cosa al seu temps, i, a l'estiu, cigales” o en una altra versió igualment irònica, “Cada cosa al seu temps i per Pasqua formatge”