Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme
Suposo que és difícil demanar objectivitat a la classe política i en general als analistes més interessats en afavorir determinades opcions que en fer una valoració precisa de la realitat. Com en qualsevol espot publicitari, cadascú explica i interpreta l’actualitat segons els seus interessos: la pròpia formació apareix com l’única que respon a les veritables necessitats del país, enfront de la perniciositat o de l’errònia actuació dels altres. Una manca d’objectivitat que, naturalment, es fa més acusada quan s’acosten períodes electorals.
Però també com en els espots publicitaris els resultats de l’engany resulten limitats perquè hom ja sap que totes les afirmacions i argumentacions que s’hi exposen s’han de posar, com a mínim, en quarantena. Els ciutadans, per sort, no responen tan fàcilment a les proclames dels partits que els prometen el paradís enfront de l’infern que representen els altres, i acaben guiant-se per una certa intuïció o com a mínim havent passat pel sedàs del sentit comú i, també, d’un cert conservadorisme. Al capdavall, ningú se sent enganyat del tot perquè s’acaba confiant no tant en la millor de les propostes com en la menys dolenta.
El problema, doncs, no està en el fet que els partits polítics acostumin a justificar-se a prosteriori, donant per suposada la bondat de les seves propostes i de la seva estratègia, perquè això podria entrar dins de la normalitat publicitària. Sinó que el problema ve quan els qui de veritat s’acaben empassant la farsa són els mateixos que l’han propagada. I això esdevé especialment greu en els grups minoritaris, com ens pot passar en l’àmbit independentista. Un error d’anàlisi ens pot portar a la major de les frustracions.
Com ja he dit en altres ocasions, una mena de purisme intransigent ens fa veure fantasmes a tot arreu, i comencem a descartar opcions per traïdores a la causa, per botifleres o venudes a l`enemic, per desviacionistes i erràtiques... Col·loquem els socialistes al mateix calaix que el PP, però tot seguit hi afegim CiU pels seus pactes amb els populars o per les seves pors, i al darrere hi vénen els d’Iniciativa i els d’Esquerra pel seu vergonyant pacte de Govern amb els socialistes... i quan ja no ens queda més que Reagrupament o Laporta, també hi ha qui els acaba menystenint pel seu desmesurat personalisme, o per qualsevol altra raó. Al final ens quedem en res. Però això sí, continuem parlant de la voluntat del poble de Catalunya, atribuint-nos una mena de representativitat que a l’hora de la veritat no es tradueix en res.
Tenim el país que tenim, i una majoria de la població continua donant suport a alguna d’aquestes forces polítiques que, amb excessiva frivolitat, hom pot titllar d’enemigues de Catalunya. Poden no haver-nos agradat moltes de les actuacions dels partits catalans, però ens caldria una mica més d’objectivitat si no volem estavellar-nos en un fracàs que, a part de ser estrepitós, pot resultar incomprensible per als qui creien messiànicament que res del que hi havia fins ara ja no era útil per al país. ¿Com ens explicarem que després de tantes desercions per part dels partits tradicionals, sovint esquitxats, a més, per casos de corrupció, i havent-hi un suposat creixement de l’independentisme entre la població catalana, la nova opció veritablement independentista acabi traient uns resultats tan minsos?.
És cert que a molts no ens ha agradat el pacte de Govern tripartit, i que les seves actuacions sovint ens han semblant claudicants. Però potser hauríem de començar reconeixent que aquests set anys de Govern tripartit, dirigit pels socialistes, tampoc han representat cap daltabaix. I, naturalment, Esquerra hi ha tingut el seu paper. No s’ha avançat com molts hauríem volgut, és cert; però tampoc s’han fet passes significatives enrere. I CiU, si guanya les eleccions, es trobarà amb una situació relativament semblant a la que va deixar, on tot està per fer però on tot és possible. Ja sé que a alguns els agrada sentir que el món s’ensorra perquè tothom ha desertat, que caldrà començar de bell nou, i que ara vindrà la força salvadora que ens guiarà cap a la independència. Ho sento, però sóc dels qui pensen que tothom hi haurà d’aportar la seva part, i que la d’alguns no serà sinó un granet de sorra, tanmateix important.
Però també com en els espots publicitaris els resultats de l’engany resulten limitats perquè hom ja sap que totes les afirmacions i argumentacions que s’hi exposen s’han de posar, com a mínim, en quarantena. Els ciutadans, per sort, no responen tan fàcilment a les proclames dels partits que els prometen el paradís enfront de l’infern que representen els altres, i acaben guiant-se per una certa intuïció o com a mínim havent passat pel sedàs del sentit comú i, també, d’un cert conservadorisme. Al capdavall, ningú se sent enganyat del tot perquè s’acaba confiant no tant en la millor de les propostes com en la menys dolenta.
El problema, doncs, no està en el fet que els partits polítics acostumin a justificar-se a prosteriori, donant per suposada la bondat de les seves propostes i de la seva estratègia, perquè això podria entrar dins de la normalitat publicitària. Sinó que el problema ve quan els qui de veritat s’acaben empassant la farsa són els mateixos que l’han propagada. I això esdevé especialment greu en els grups minoritaris, com ens pot passar en l’àmbit independentista. Un error d’anàlisi ens pot portar a la major de les frustracions.
Com ja he dit en altres ocasions, una mena de purisme intransigent ens fa veure fantasmes a tot arreu, i comencem a descartar opcions per traïdores a la causa, per botifleres o venudes a l`enemic, per desviacionistes i erràtiques... Col·loquem els socialistes al mateix calaix que el PP, però tot seguit hi afegim CiU pels seus pactes amb els populars o per les seves pors, i al darrere hi vénen els d’Iniciativa i els d’Esquerra pel seu vergonyant pacte de Govern amb els socialistes... i quan ja no ens queda més que Reagrupament o Laporta, també hi ha qui els acaba menystenint pel seu desmesurat personalisme, o per qualsevol altra raó. Al final ens quedem en res. Però això sí, continuem parlant de la voluntat del poble de Catalunya, atribuint-nos una mena de representativitat que a l’hora de la veritat no es tradueix en res.
Tenim el país que tenim, i una majoria de la població continua donant suport a alguna d’aquestes forces polítiques que, amb excessiva frivolitat, hom pot titllar d’enemigues de Catalunya. Poden no haver-nos agradat moltes de les actuacions dels partits catalans, però ens caldria una mica més d’objectivitat si no volem estavellar-nos en un fracàs que, a part de ser estrepitós, pot resultar incomprensible per als qui creien messiànicament que res del que hi havia fins ara ja no era útil per al país. ¿Com ens explicarem que després de tantes desercions per part dels partits tradicionals, sovint esquitxats, a més, per casos de corrupció, i havent-hi un suposat creixement de l’independentisme entre la població catalana, la nova opció veritablement independentista acabi traient uns resultats tan minsos?.
És cert que a molts no ens ha agradat el pacte de Govern tripartit, i que les seves actuacions sovint ens han semblant claudicants. Però potser hauríem de començar reconeixent que aquests set anys de Govern tripartit, dirigit pels socialistes, tampoc han representat cap daltabaix. I, naturalment, Esquerra hi ha tingut el seu paper. No s’ha avançat com molts hauríem volgut, és cert; però tampoc s’han fet passes significatives enrere. I CiU, si guanya les eleccions, es trobarà amb una situació relativament semblant a la que va deixar, on tot està per fer però on tot és possible. Ja sé que a alguns els agrada sentir que el món s’ensorra perquè tothom ha desertat, que caldrà començar de bell nou, i que ara vindrà la força salvadora que ens guiarà cap a la independència. Ho sento, però sóc dels qui pensen que tothom hi haurà d’aportar la seva part, i que la d’alguns no serà sinó un granet de sorra, tanmateix important.