Que s’aprovi un Pacte Nacional per la Innovació, i sobretot que aquest pacte tingui un ampli consens polític i social, és una bona notícia. Apostar per la innovació i la recerca en el món empresarial sembla l’única sortida no ja de cara a la crisi actual sinó com a projecte de futur de país. Mentre hi hagi països que ofereixin mà d’obra més barata, que no garanteixin cap mena de dret laboral als treballadors, que no obliguin les empreses a respectar el medi ambient, que ofereixen condicions per a què s’hi estableixin noves indústries que aquí serien inassumibles, seguirà el degoteig de les deslocalitzacions. La via de la recerca i la innovació sembla la més adequada com a política industrial de futur.
Aquest i l’anterior Govern ja havia promogut altres Pactes Nacionals de gran volada, com va ser el Pacte Nacional per l’Educació. Més enllà de les mesures concretes que inclouen aquesta mena de pactes, i els compromisos de garantir-ne un bon finançament, la imatge de totes les forces polítiques, Govern i oposició, conjuntament amb sindicats, organitzacions empresarials i universitats té també el seu valor com a element generador d’optimisme. En contra del que sol ser habitual en política, hi ha la possibilitat d’assolir grans acords nacionals per a temes cabdals de país.
Però aquesta mena de Pactes Nacionals, presentats amb tota la pompa i l’esplendor que requereix, pot tenir la seva trampa. Es redacta un Pla estratègic que sobre el paper és inqüestionable, i que difícilment cap força política o social podria rebatre perquè es tracta d’uns propòsits compartits, però després queda per veure la seva concreció. No s’entendria massa que algú el rebutgés amb l’argument que potser després no s’acomplirà el que s’ha pactat; en principi hem de creure que hi ha la voluntat de tirar-lo endavant. A no ser, com argumentava Comissions Obreres que no ha signant aquest Pacte Nacional per la Innovació, que es pugui argumentar que els pactes anteriors s’han quedat en un no res.
És el problema d’haver-se guanyat una manca de credibilitat, que ara costarà recuperar. La majoria ha signat, fent un nou vot de confiança. Tot serà que d’aquí a un temps Comissions Obreres, no solament no hagi de reconèixer que es va equivocar mantenint-se’n al marge, sinó que no pugui gallardejar que ja ho havia advertit.
Aquest i l’anterior Govern ja havia promogut altres Pactes Nacionals de gran volada, com va ser el Pacte Nacional per l’Educació. Més enllà de les mesures concretes que inclouen aquesta mena de pactes, i els compromisos de garantir-ne un bon finançament, la imatge de totes les forces polítiques, Govern i oposició, conjuntament amb sindicats, organitzacions empresarials i universitats té també el seu valor com a element generador d’optimisme. En contra del que sol ser habitual en política, hi ha la possibilitat d’assolir grans acords nacionals per a temes cabdals de país.
Però aquesta mena de Pactes Nacionals, presentats amb tota la pompa i l’esplendor que requereix, pot tenir la seva trampa. Es redacta un Pla estratègic que sobre el paper és inqüestionable, i que difícilment cap força política o social podria rebatre perquè es tracta d’uns propòsits compartits, però després queda per veure la seva concreció. No s’entendria massa que algú el rebutgés amb l’argument que potser després no s’acomplirà el que s’ha pactat; en principi hem de creure que hi ha la voluntat de tirar-lo endavant. A no ser, com argumentava Comissions Obreres que no ha signant aquest Pacte Nacional per la Innovació, que es pugui argumentar que els pactes anteriors s’han quedat en un no res.
És el problema d’haver-se guanyat una manca de credibilitat, que ara costarà recuperar. La majoria ha signat, fent un nou vot de confiança. Tot serà que d’aquí a un temps Comissions Obreres, no solament no hagi de reconèixer que es va equivocar mantenint-se’n al marge, sinó que no pugui gallardejar que ja ho havia advertit.