Pàgines

dimarts, 10 de juny de 2008

Banderes i canons que apunten el meu poble...

Ara que han començat a desmuntar les peces d’artilleria del castell de Montjuïc, recordo una de les primerenques cançons de Lluís Llach que parlava de “...les banderes i canons que apunten el meu poble...”. Ja era hora que aquest símbol de la ciutat de Barcelona deixés de ser una plaça militar, i que posat en mans de l’Ajuntament es reconverteixi en espai lúdic, turístic, cultural o d’estudi. Qualsevol finalitat que se li vulgui donar serà millor que la d’acollir qualsevulla instal·lació de caràcter bèl·lic. Però no ens enganyem, l’exèrcit espanyol es retira de Montjuïc perquè sap que el domini sobre la ciutat i sobre el país el pot exercir igualment, sense necessitat del Castell.

Arreu del país, hi ha restes, alguns més ben conservades que altres, de petits castells que ens recorden un període de la història en què els pobles havien de defensar-se emparats pel gruix i l’alçada d’unes muralles. En molts casos, a l’època medieval, els castells eren el lloc de refugi dels vilatans que vivien pels entorns, i que a la llarga, igual que les esglésies, van esdevenir el nucli a partir del qual es va formar el poble. Però aquesta mena de castells van caure en desús ja fa unes quantes centúries, i en el millor dels casos han estat adaptats pels seus propietaris com a cases nobles, a vegades obertes al públic. No és el cas del Castell de Montjuïc.

Espero que retirin del Castell de Montjuïc totes les peces d’artilleria, i sobretot els seus artillers. Però, que deixin els canons que arran de muralla apunten cap a la ciutat de Barcelona. Més d’un turista despistat deu haver pensat que es tractava d’una mala reconstrucció el fet de tenir disposats els canons apuntant cap a la ciutat en lloc de fer-ho cap enfora, per a defensar-la. Caldria deixar aquests canons al seu lloc, on són ara, com a memòria històrica per a recordar que Catalunya no tenia, des de fa tres-cents anys, ni exèrcit ni canons. Catalunya no tenia ni té sinó exèrcits i canons enemics, que apunten cap a la seva capital, “... que apunten al meu poble” .