Entrem en la setmana decisiva de la vaga general. Estic convençut que l’estira i arronsa entre sindicats i Govern espanyol, més que pretendre establir uns serveis mínims determinats, tenia l’objectiu publicitari de crear l’ambient propici per a la vaga. Aquesta mena d’accions són sempre un cop de força, i hi havia el risc que la vaga general resultés un fracàs estrepitós. Ara ja, els mitjans de comunicació plantegen la convocatòria no tant com una decisió que podrà prendre cadascun dels treballadors sinó com una decisió generalitzada enfront de la qual només cal establir els serveis mínims per no deixar desatesa la població.
És evident que molts treballadors no tindran l’oportunitat de decidir si fan vaga o van a treballar. En alguns casos, sobretot en empreses petites, la por a perdre la feina o la precarietat econòmica familiar els obligarà a treballar encara que estiguin d’acord amb les reivindicacions plantejades. En d’altres, serà la por als piquets, tant si és una por justificada com si no, la que forçarà molts treballadors de grans empreses a secundar la vaga. I en d’altres, sobretot en empreses del sector públic, ja es dóna per descomptat que tothom va a la vaga i s’estableixen els serveis mínims abans de saber el nombre de treballadors que tenen pensat no anar a treballar, i donant per fet que aquests serveis mínims ja seran els màxims. Raons per anar a la vaga n’hi ha, i de sobres: per la reforma laboral, per la política general del Govern espanyol amb el suport del Govern català, per la darrera broma de fer un simulacre d’increment d’impostos a les rendes més altes, per la pujada abusiva de la factura elèctrica, i des d’un punt de vista català, per la permanent discriminació que patim els ciutadans d’aquest país. De raons, les que vulgueu. Altra cosa serà l’eficàcia de la vaga.
Els sindicats repten el Govern espanyol, advertint-lo públicament que haurà de rectificar. Un desafiament que sembla fet exprés per obligar Zapatero a mantenir el tipus després de la vaga i no rectificar. Les advertències dels líders sindicals que sentim aquests dies sonen com aquella mena de befa infantil “a que no ets capaç de...”, encaminada a provocar la reacció contrària. Passarà el dia de la vaga, l’endemà els uns en magnificaran la resposta i els altres la minimitzaran, però la setmana que ve tot continuarà exactament igual. Amb una sola diferència: si a Zapatero se li acudís, després de les advertències dels líders sindicals, de fer una rectificació, el seu ridícul i descrèdit seria espantós. Tenint només una oposició a la dreta, encara que ja no gaire més a la dreta, Zapatero ara no podria fer-se enrere; en el millor dels casos, pot arribar a la conclusió de compensar d’alguna manera els sindicats. I aquesta història ja sabem com acaba.
És evident que molts treballadors no tindran l’oportunitat de decidir si fan vaga o van a treballar. En alguns casos, sobretot en empreses petites, la por a perdre la feina o la precarietat econòmica familiar els obligarà a treballar encara que estiguin d’acord amb les reivindicacions plantejades. En d’altres, serà la por als piquets, tant si és una por justificada com si no, la que forçarà molts treballadors de grans empreses a secundar la vaga. I en d’altres, sobretot en empreses del sector públic, ja es dóna per descomptat que tothom va a la vaga i s’estableixen els serveis mínims abans de saber el nombre de treballadors que tenen pensat no anar a treballar, i donant per fet que aquests serveis mínims ja seran els màxims. Raons per anar a la vaga n’hi ha, i de sobres: per la reforma laboral, per la política general del Govern espanyol amb el suport del Govern català, per la darrera broma de fer un simulacre d’increment d’impostos a les rendes més altes, per la pujada abusiva de la factura elèctrica, i des d’un punt de vista català, per la permanent discriminació que patim els ciutadans d’aquest país. De raons, les que vulgueu. Altra cosa serà l’eficàcia de la vaga.
Els sindicats repten el Govern espanyol, advertint-lo públicament que haurà de rectificar. Un desafiament que sembla fet exprés per obligar Zapatero a mantenir el tipus després de la vaga i no rectificar. Les advertències dels líders sindicals que sentim aquests dies sonen com aquella mena de befa infantil “a que no ets capaç de...”, encaminada a provocar la reacció contrària. Passarà el dia de la vaga, l’endemà els uns en magnificaran la resposta i els altres la minimitzaran, però la setmana que ve tot continuarà exactament igual. Amb una sola diferència: si a Zapatero se li acudís, després de les advertències dels líders sindicals, de fer una rectificació, el seu ridícul i descrèdit seria espantós. Tenint només una oposició a la dreta, encara que ja no gaire més a la dreta, Zapatero ara no podria fer-se enrere; en el millor dels casos, pot arribar a la conclusió de compensar d’alguna manera els sindicats. I aquesta història ja sabem com acaba.