Pàgines

diumenge, 11 de març del 2012

De l’independentisme a la Independència

(Article publicat ahir al Diari Gran del Sobiranisme)

Ho explicava molt bé el professor Ferran Requejo: estem encara en la fase de l’independentisme i en algun moment o altre haurem de passar a fer passes definitives cap a la independència. I no són pas poques les vegades que hem participat o viscut moments que crèiem o voldríem creure com la fase final del moviment independentista. I al capdavall hem topat amb la dura realitat d’una política real que sembla que faci veure no saber res de la realitat creixent de l’independentisme.

No dubto pas que la convocatòria d’avui de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) serà tot un èxit. Discursos abrandats, voleiar incessant de banderes, crits d’independència i eufòria desbordant entre els assistents al Palau Sant Jordi. Fantàstic. Els mitjans de comunicació espanyols minimitzaran tant com puguin l’acte, i no deixaran passar la més mínima oportunitat per a retreure-hi qualsevol fotesa. La festa quedarà restringida als propis mitjans amb consciència de país. El problema estarà en la concreció dels passos següents.

En parlava també el sociòleg Salvador Cardús. Aquesta mena de catarsis poden provocar un desbordament de la racionalitat i incitar a emprendre aventures que porten indefectiblement cap al fracàs. No és pas fàcil saber discernir l’anàlisi i la crítica puntual de l’acció política amb la visió global de país. Des de la no acceptació de la crítica a l’acció de Govern a la desqualificació global sovint hi ha una passa ben minsa. Cardús alertava del perill que el moviment generat a l’entorn d’iniciatives com la de l’ANC pretenguin erigir-se en els capdavanters exclusius del procés cap a la independència.

Podem criticar, i jo ho he fet moltes vegades, les polítiques empreses pel tripartit i pel Govern de l’Artur Mas; tenim tot el dret a fer-ho. Però no podem oblidar que la independència serà impossible sense comptar amb la participació, i el protagonisme, de l’arc parlamentari actual. El moviment independentista ha d’anar creant el caldo de cultiu i la predisposició d’una majoria de la societat catalana per tal que impulsi els partits polítics a fer el pas definitiu. Sempre n’hi ha que tenen la vana pretensió de construir un moviment que superi i marginalitzi els partits tradicionals, i que aquest moviment sigui el que encapçali el procés cap a la independència.

No crec que sigui aquest el guió. L’ANC ha de ser una eina més per a incrementar la majoria social necessària per tal que la política real no tingui altra opció que fer el pas endavant. Potser algú dirà, i no pas sense tenir una bona part de raó, que hi ha polítics i sectors socials que han empès ben poc per avançar en aquesta direcció mentre altres hi deixaven cos i ànima, i que no és just que a darrera hora, quan vegin que el procés és irreversible, no solament s’apuntin al carro sinó que tinguin la pretensió de tenir-hi un paper protagonista.

En el moment en què algú, esperonat per l’èxit de l’ANC, pretengués erigir-se en capdavanter del moviment al marge i menystenint l’estructura de partits actual, malmetria tota la feina feta. A tot estirar podria aspirar a crear una altra capelleta amb un escàs ressò i suport electoral; i hauríem de tornar a començar. L’ANC pot ser una molt bona eina, un bon revulsiu i la força necessària per a impulsar la nostra classe política, però no pot substituir-la.