Pàgines

dimecres, 22 d’abril de 2009

De la discrepància a la deserció (III)

Totes les enquestes, i se n’han arribat a fer moltes, indiquen que amb diversos graus de convenciment hi ha independentistes o sobiranistes pràcticament a tots els partits polítics catalans, i fins i tot al Partit Popular se’n pot trobar algun. És cert que molts, donat que la fita sembla inabastable i en tot cas fora del marc legal, ja hi renuncien d’entrada i opten per a no posar-ho en el seu ideari polític; altres, com deia dies enrere el López Tena, tenen la independència com a ideal però, per la mateixa raó, tampoc se la proposen com a projecte polític; hi ha, naturalment, qui en fa bandera a l’hora dels discursos però que tampoc gosa plantejar cap pas endavant, sobretot quan té cotes de poder que s’arrisca a perdre; i hi ha qui no té res a perdre, ni responsabilitat polítiques davant la societat, i li és molt fàcil des de la marginalitat proposar per a demà mateix la proclamació de la independència.

Tothom sap que la independència és impossible assolir-la des de la legalitat; en algun moment o altre, si volem decidir sobre el nostre futur, haurem d’enfrontar-nos a aquesta “legalitat constitucional” tot apel·lant a la legitimitat. I això implica no només valentia política sinó sobretot tenir un ampli suport popular, i per tant també parlamentari, que com s’ha demostrat al País Basc no és suficient amb una simple majoria. I és aquí on sorgeixen les diferències estratègiques entre uns i altres partits. Jordi Pujol havia optat per aparcar el tema amb l’argument de “peix al cove” i anar avançant mentre hi hagués camí per recórrer dins del marc legal vigent. És exactament el mateix que ha fet Esquerra en els darrers anys dins del tripartit, encara que sota la disfressa dialèctica de bastir estructures d’Estat, com hem vist en la proposta de llei de consultes populars amb la qual mai serà possible consultar sobre el dret a decidir dels catalans. La diferència està en què l’ambigüïtat amb què es movia CiU no generava en els seus seguidors el desconcert i la decepció que ha generat en l’entorn independentista el tacticisme emprat per Esquerra.

El ventall polític és exactament el mateix i cobreix a bastament totes les opcions ideològiques i totes les sensibilitats nacionalistes. El descontentament d’alguns republicans pot engruixir momentàniament el vot de CiU o el vot més radical plasmat en les CUP o en grups com RC, però pensar en una nova formació política és tota una quimera. En tot cas, pot ser l’opció personal d’algú que vulgui crear una plataforma per poder-se integrar després amb més força al sí d’una de les formacions existents, com va fer en el seu dia Acció Catalana, el PI o el grup de Pere Esteve. Joan Carretero, com tants altres veus crítiques al sí d’ERC, té molta raó en el seu plantejament de reclamar una acció més decidida a l’actual direcció del partit, que en el més pur estil convergent s’ha acomodat a la situació de poder amb totes les renúncies que això representa (*). Però s’equivocaria de mig a mig si s’embranqués en una aventura, que podria ser molt més coherent ideològicament en la mesura que fos un grup marginal i allunyat del poder, però que forçosament hauria de confluir amb alguna de les opcions ja existents.

Necessitem una ERC que sigui capaç de mantenir un equilibri entre la voluntat de ser un partit de govern i la voluntat d’avançar decididament cap a la sobirania nacional, que sigui capaç d’arriscar el protagonisme personal i les prebendes del poder en benefici del país. Amb aquesta o amb una altra direcció, però necessitem ERC.

(*) Carretero, però, només s’adona de la deriva de l’actual direcció d’Esquerra, a partir del moment que deixa de ser Conseller de la Generalitat. Això que ell denuncia ara, altres ja ho denunciaven quan ell compartia i gaudia dels beneficis del poder.