Les situacions de crisi poden ser passatgeres o cícliques, però sempre acaben engolint algunes víctimes, les més febles, que no hauran pogut aguantar la sotragada. En l’economia domèstica, són les famílies que s’havien hipotecat al límit comptant amb una situació de bonança i de treball estable. El sistema, amb els diners de tots els contribuents inclosos els qui es poden veure desnonats per no poder fer front a la hipoteca, ha recolzat el sistema financer responsable de la crisi, però no les seves víctimes. En l’àmbit internacional, quelcom de semblant li està passant a Grècia.
Grècia, amb la connivència de la Unió europea, havia assolit un endeutament excessiu que s’ha desbordat amb la crisi, i que s’agreuja a cada dia que passa. En un sistema liberal com el nostre, les víctimes s’abandonen a la cuneta; a no ser que la seva imatge pugui ser perjudicial per a la resta. La Unió europea no és una institució benèfica disposada a ajudar els qui ho necessitin, sinó una unió d’Estats que volen sentir-se més forts en un món globalitzat. Si s’ajuda a Grècia no és per cap interès envers els grecs; al capdavall, les condicions que s’imposaran per a concedir els “ajuts” són que la factura l’acabi pagant els ciutadans grecs: els treballadors, els pensionistes, els aturats... L’únic interès de la Unió és evitar la caiguda de la moneda europea, que per això ja es parla de fer sortir Grècia de la zona euro, i que no hi arrossegui algun altre país.
Però, compte amb les “ajudes”. Els diners prestats pels Estats europeus i pel FMI són només això, un crèdit. I donat que la solvència grega és ara mateix més aviat escassa, els interessos a pagar són molt superiors als que paga qualsevol altre Estat; i, naturalment, ha de ser amb totes les garanties, per tal d’assegurar-se que el suposat rescat de Grècia resulti altament rendible. Com es fa amb els països del tercer món, els crèdits tenen la virtut de permetre a qui els concedeix la possibilitat d’imposar condicions que seran més beneficioses per als Estats emissors, i per a les seves empreses, en detriment de la població del país afectat. És una molt ben calculada soga al coll que es posa al país endeutat perquè no oblidi, a l’hora de prendre decisions, qui té el poder de treure-li el tamboret de sota els peus.
Grècia, amb la connivència de la Unió europea, havia assolit un endeutament excessiu que s’ha desbordat amb la crisi, i que s’agreuja a cada dia que passa. En un sistema liberal com el nostre, les víctimes s’abandonen a la cuneta; a no ser que la seva imatge pugui ser perjudicial per a la resta. La Unió europea no és una institució benèfica disposada a ajudar els qui ho necessitin, sinó una unió d’Estats que volen sentir-se més forts en un món globalitzat. Si s’ajuda a Grècia no és per cap interès envers els grecs; al capdavall, les condicions que s’imposaran per a concedir els “ajuts” són que la factura l’acabi pagant els ciutadans grecs: els treballadors, els pensionistes, els aturats... L’únic interès de la Unió és evitar la caiguda de la moneda europea, que per això ja es parla de fer sortir Grècia de la zona euro, i que no hi arrossegui algun altre país.
Però, compte amb les “ajudes”. Els diners prestats pels Estats europeus i pel FMI són només això, un crèdit. I donat que la solvència grega és ara mateix més aviat escassa, els interessos a pagar són molt superiors als que paga qualsevol altre Estat; i, naturalment, ha de ser amb totes les garanties, per tal d’assegurar-se que el suposat rescat de Grècia resulti altament rendible. Com es fa amb els països del tercer món, els crèdits tenen la virtut de permetre a qui els concedeix la possibilitat d’imposar condicions que seran més beneficioses per als Estats emissors, i per a les seves empreses, en detriment de la població del país afectat. És una molt ben calculada soga al coll que es posa al país endeutat perquè no oblidi, a l’hora de prendre decisions, qui té el poder de treure-li el tamboret de sota els peus.