Pàgines

dijous, 5 de març de 2009

No digueu mentides, que us cauran les dents!

Ja ho havia intentat el Govern de CiU, i no se’n va sortir. I ara la Generalitat ho torna a provar. La nova llei del cinema podria preveure l’obligatorietat de doblar o subtitular les pel·lícules, de manera que en qualsevol cas hi hagi el mateix número de còpies en català que en castellà. Un podria pensar que aquesta vegada la Generalitat està disposada a seguir les indicacions o exigències de grups minoritaris a Catalunya, com ara el PP o Ciutadans, que tantes vegades parlen del bilingüisme simètric o reclamen que els ciutadans tinguin la possibilitat d’escollir la llengua. Però, no. Ara resulta que els criteris que ells defensaven, en aquest cas no s’han d’aplicar.

En una primera reacció, un representant del Partit Popular, en un exercici d’absoluta i cínica deshonestedat, deia que hi estava en contra perquè aquesta seria una mesura intervencionista. Com si no ho fossin les 500 lleis i disposicions espanyoles que obliguen l’ús del castellà, el sistema de quotes establert per la Unió europea per a defensar el cinema europeu o, en definitiva, qualsevol de les normatives establertes per les administracions en tots els àmbits. Amb el mateix cinisme, però intentant girar l’argument de la Generalitat en contra del català, un representant de Ciutadans apuntava que si es vol que hi hagi aquesta paritat d’oferta en les dues llengües per tal que els ciutadans puguin escollir, aquest mateix criteri s’hauria d’aplicar a l’ensenyament.

I el tema de fons és que, uns i altres, no confessen els seus veritables objectius. No hi ha ningú, i per suposat tampoc el Partit Popular, que cregui que l’Estat a través de les seves institucions no ha d’intervenir per a regular el mercat i protegir determinats valors i béns comuns. Com no hi ha ningú que cregui, i Ciutadans tampoc, que aquesta regulació ha de consistir en l’establiment d’una paritat generalitzada entre les dues llengües. A Catalunya, a Espanya i a Europa, tothom creu que només cal regular allò que per la pròpia inèrcia, per les lleis del lliure mercat, no funcionaria. De manera que darrere de cada llei o normativa hi ha un valor o un interès a protegir: sigui la cohesió social, un sector més vulnerable, un patrimoni natural o una llengua.

Les diferències reals entre la majoria del Parlament de Catalunya, de CiU a IC-V, favorables a un determinat model lingüístic, i els grups del PP i C’s no són en el criteri de si cal intervenir o no, o de si cal aplicar percentatges o no. Sinó en creure que la llengua és un patrimoni a protegir o si cal continuar la secular tasca d’eliminació de les llengües altres que el castellà. Aquesta és la diferència clau: volem que pervisqui el català o creiem que no val la pena, i que ja ens va bé que el català vagi retrocedint com ho està fent ara, malgrat la legislació existent. Si el català tingués la seva supervivència i el seu desenvolupament assegurat, no hi hauria necessitat de fer cap regulació, com no caldria fer cap regulació per a protegir el cinema europeu, ni per a protegir cap element del patrimoni natural i cultural de cap país; i tampoc caldria establir cap normativa sobre quina ha de ser la llengua de l’ensenyament, ni aquí ni a Madrid ni a París, si no hi hagués el risc de trencament d’un model de cohesió social com el que ha escollit la gran majoria dels ciutadans de Catalunya.

No digueu mentides, que us cauran les dents, o us creixerà el nas com al Pinotxo. El Partit Popular i C’s només clamen a favor del bilingüisme en aquells àmbits en què la situació és favorable al català, però mai en aquells altres en què ho és al castellà. Apel·len al compliment de la legislació quan afavoreix el castellà, però criden a la desobediència i la transgressió de la llei quan aquesta és favorable al català. Recorren al dret dels ciutadans a poder escollir, únicament en aquells casos en què el sistema aprovat per àmplia majoria del Parlament de Catalunya pretén defensar la cohesió social i el patrimoni cultural que representa la llengua pròpia del país. El dilema no és l’existència de diversos criteris sobre com s’ha de regular una societat, sinó l’existència d’uns objectius contraposats: estem a favor o en contra de la llengua catalana.