De cop apareix la notícia, que ningú sap d’on ha sortit, de la possibilitat que a Madrid hagin decidit ajornar el debat sobre el finançament de Catalunya, com a mínim un any més. Tractant-se d’una notícia sense font coneguda, i a més desmentida tant per Pedro Solbes com pel Govern català, podríem pensar que és una falsa alarma i res més. Però és evident que tampoc cap periodista se l’ha tret de la màniga, sinó que és fruit d’una filtració interessada. Per tant, l’amenaça és real.
Al Govern espanyol, comptant amb una certa complicitat per passivitat del Govern català, ha anat ajornant el tema de la discussió sobre el finançament suposem que per raons diverses. Portem ja dos anys de retard. D’una banda, fer-ho abans de les eleccions espanyoles, podia haver estat contraproduent pels seus interessos electorals en la mesura que podia quedar malament amb els socialistes de determinades comunitats autònomes o directament amb els socialistes catalans; de l’altra, quedava per veure si realment guanyava les eleccions, i fins a quin punt necessitaria pactar amb CiU o amb ERC; i un cop aclarir el panorama polític, s’utilitza l’estratègia de sempre de deixar pel darrer moment les negociacions per acabar els últims dies dient que, com que la negociació és difícil i encara no s’ha tancat l’acord, el tema s’ha d’ajornar. Però a ningú se li escapa que, a més, estan esperant la sentència del Tribunal Constitucional sobre el qual tenen prou influència i els pot facilitar la feina. De fet, per ells, aquest Tribunal forma part de la seva estratègia negociadora, de manera que poden incloure en la sentència alguns termes que els posicionin millor de cara a la negociació.
La filtració ha fet, si més no, que el Govern català hagi hagut de sortir-hi al pas. I amb una rotunditat més aviat discreta ha afirmat que mantenen el calendari previst d’acabar la negociació aquest estiu per tal que el nou finançament entri en vigor l’any que ve. D’aquí a poques setmanes veurem noves declaracions dient que, donada la complexitat del tema, és possible que l’acord no estigui enllestit del tot en els terminis previstos per l’Estatut. Un Conseller, no sé si amb sarcasme o amb cinisme, deia que no podia ser d’altra manera perquè el termini del mes d’agost del 2008 és el que preveu l’Estatut, una llei orgànica d’obligat compliment. Ni aquest ni cap Govern, ni molt menys la Justícia, no creuen que les lleis siguin d’obligat compliment si políticament no els convé de complir-les.
Al Govern espanyol, comptant amb una certa complicitat per passivitat del Govern català, ha anat ajornant el tema de la discussió sobre el finançament suposem que per raons diverses. Portem ja dos anys de retard. D’una banda, fer-ho abans de les eleccions espanyoles, podia haver estat contraproduent pels seus interessos electorals en la mesura que podia quedar malament amb els socialistes de determinades comunitats autònomes o directament amb els socialistes catalans; de l’altra, quedava per veure si realment guanyava les eleccions, i fins a quin punt necessitaria pactar amb CiU o amb ERC; i un cop aclarir el panorama polític, s’utilitza l’estratègia de sempre de deixar pel darrer moment les negociacions per acabar els últims dies dient que, com que la negociació és difícil i encara no s’ha tancat l’acord, el tema s’ha d’ajornar. Però a ningú se li escapa que, a més, estan esperant la sentència del Tribunal Constitucional sobre el qual tenen prou influència i els pot facilitar la feina. De fet, per ells, aquest Tribunal forma part de la seva estratègia negociadora, de manera que poden incloure en la sentència alguns termes que els posicionin millor de cara a la negociació.
La filtració ha fet, si més no, que el Govern català hagi hagut de sortir-hi al pas. I amb una rotunditat més aviat discreta ha afirmat que mantenen el calendari previst d’acabar la negociació aquest estiu per tal que el nou finançament entri en vigor l’any que ve. D’aquí a poques setmanes veurem noves declaracions dient que, donada la complexitat del tema, és possible que l’acord no estigui enllestit del tot en els terminis previstos per l’Estatut. Un Conseller, no sé si amb sarcasme o amb cinisme, deia que no podia ser d’altra manera perquè el termini del mes d’agost del 2008 és el que preveu l’Estatut, una llei orgànica d’obligat compliment. Ni aquest ni cap Govern, ni molt menys la Justícia, no creuen que les lleis siguin d’obligat compliment si políticament no els convé de complir-les.
Les lleis són tan fràgils com les promeses: algú se’n recorda de la promesa formal de traspassar el servei de rodalies de Renfe l’1 de gener del 2008?