Pàgines

dilluns, 29 de juny del 2009

On són els ecologistes i els independentistes a Catalunya?

La història es repeteix l’endemà. Manifestació a Barcelona per a defensar la Iniciativa Legislativa Popular que pretenia regular o prohibir la producció de transgènics a Catalunya. La resposta social va ser ben escassa, i els partits que teòricament hi donen suport, especialment IC-V, van ser escridassats pels assistents. Aleshores, de la mateixa manera que quan els assistents a la concentració de dissabte escridassaven els diputats d’ERC, podíem demanar-nos qui defensa la independència en aquest país, també en aquest cas podem demanar-nos qui defensa la regulació dels transgènics a Catalunya.

Es pot estar més o menys d‘acord amb la política seguida pels dirigents d’Esquerra i d’Iniciativa, i jo personalment hi sóc molt crític. Però d’aquí a desqualificar-los o d’alguna manera invalidar-los, i sobretot a desqualificar el que representen aquests partits, em sembla una temeritat. Quan veig com a l’entorn de Reagrupament hi ha gent que afirma amb una total lleugeresa que el sobiranisme s’ha quedat sense referent al Parlament de Catalunya, la pregunta que ens pot venir al cap és: i aleshores on són els sobiranistes a Catalunya? I el mateix podríem dir en el cas d’Iniciativa; si aquests tampoc representen l’ecologisme, aleshores on són els ecologistes a Catalunya?.

Des de la marginalitat, hi ha una perniciosa tendència a desqualificar tothom que no es consideri radicalment pur i no segueixi els seus esquemes tan precisos com simplistes. En una voràgine infernal, es va desqualificant tots els qui segueixen altres estratègies i altres formes d’avançar cap als mateixos objectius, fins arribar a la solitud de grupuscles que al seu torn s’acaben escindint tan bon punt creixen mínimament. Si fos cert, com diuen alguns, que ERC ja no és independentista o que IC-V ja no és ecologista, hauríem de concloure que aquestes idees han fracassat estrepitosament a Catalunya; perquè les alternatives, malauradament, tenen ben poc ressò i un seguiment escàs entre la ciutadania.

Malgrat totes les crítiques que es puguin fer als seus dirigents, prefereixo creure que l’independentisme és ben viu a casa nostra, i no només a les plataformes sobiranistes, a les CUP o a Reagrupament, sinó també ERC, a CiU i a IC-V, i fins i tot en trobaríem al sí del Partit dels socialistes. Altrament, hauríem d’admetre que hem perdut la batalla.