Arran de tot l’enrenou pel tema dels transvasament del Segre, és evident que hi ha un cert nerviosisme al Govern. D’una banda han de fer pinya perquè un nou trencament del tripartit seria un cop dur per a tots plegats, però de l’altra també hi ha veus discrepants pel que fa a l’actuació del Conseller Francesc Baltasar, sobretot després de saber-se que ell mateix va pactar amb el Govern espanyol no parlar del tema fins després de les eleccions. En mig d’aquestes turbulències, ERC (encara que seria millor dir algunes de les faccions del partit) té més necessitat que ningú de mostrar un perfil propi. Això explica que només l’endemà que Josep Lluís Carod Rovira declarés que qualsevol mena de transvasament hauria de comptar amb l’acord del Parlament, es votés en contra d’una moció que proposava justament això. Casualment, només casualment, en aquella votació no hi era present el Conseller de la Vicepresidència.
Per a qualsevol ciutadà que es limita a llegir els titulars de premsa o a veure els telediaris pot resultar incomprensible. Incomprensible, incongruent, contradictori... el que vulgueu. Està clar que, intencionadament, la moció presentada per CiU contenia alguna frase força explícita com perquè sonés a reprovació del Conseller de Medi Ambient; de manera que no es pot dir que l’única intenció dels convergents fos establir el principi que qualsevol transvasament precisi de l’acord del Parlament. I per tant, hi podia haver arguments per part del Govern per rebutjar la moció; però també podien haver aprovat una moció alternativa que deixés assentat aquest mateix principi.
L’esmena del tripartit proposava, segons llegeixo a la premsa, 'no executar cap actuació conjuntural o estructural que comporti una transferència de cabal entre les conques interiors de Catalunya o bé entre aquestes i la conca de l'Ebre, sense previ debat al Parlament'. Un matís important: el Parlament no hauria de donar llum verda a un possible transvasament, sinó que simplement ho hauria de debatre, sense que el resultat del debat hagués de ser vinculant per al Govern. I així mateix ho raonava el diputat d'ICV-EUiA Daniel Pi: 'Debatem i, després, qui d'acord amb l'arquitectura institucional li pertoca, farà el que li pertoca', Com a mínim a aquest senyor se li hauria d’explicar que l’arquitectura institucional no està configura amb un Parlament que debat i un Govern de decideix i va a la seva. El Parlament no és una tertúlia de cafè (encara que a vegades sembli una disputa de taverna), sinó que, en tant que expressió de la sobirania popular, ha d’exercir el control del Govern i els seus acords han de ser, lògicament, vinculants.
Una altra cosa és que, sovint, els acords i desacords parlamentaris tenen més a veure amb les formes que amb el fons. Però això ja és una altra qüestió de la qual en podem parlar un altre dia.
Per a qualsevol ciutadà que es limita a llegir els titulars de premsa o a veure els telediaris pot resultar incomprensible. Incomprensible, incongruent, contradictori... el que vulgueu. Està clar que, intencionadament, la moció presentada per CiU contenia alguna frase força explícita com perquè sonés a reprovació del Conseller de Medi Ambient; de manera que no es pot dir que l’única intenció dels convergents fos establir el principi que qualsevol transvasament precisi de l’acord del Parlament. I per tant, hi podia haver arguments per part del Govern per rebutjar la moció; però també podien haver aprovat una moció alternativa que deixés assentat aquest mateix principi.
L’esmena del tripartit proposava, segons llegeixo a la premsa, 'no executar cap actuació conjuntural o estructural que comporti una transferència de cabal entre les conques interiors de Catalunya o bé entre aquestes i la conca de l'Ebre, sense previ debat al Parlament'. Un matís important: el Parlament no hauria de donar llum verda a un possible transvasament, sinó que simplement ho hauria de debatre, sense que el resultat del debat hagués de ser vinculant per al Govern. I així mateix ho raonava el diputat d'ICV-EUiA Daniel Pi: 'Debatem i, després, qui d'acord amb l'arquitectura institucional li pertoca, farà el que li pertoca', Com a mínim a aquest senyor se li hauria d’explicar que l’arquitectura institucional no està configura amb un Parlament que debat i un Govern de decideix i va a la seva. El Parlament no és una tertúlia de cafè (encara que a vegades sembli una disputa de taverna), sinó que, en tant que expressió de la sobirania popular, ha d’exercir el control del Govern i els seus acords han de ser, lògicament, vinculants.
Una altra cosa és que, sovint, els acords i desacords parlamentaris tenen més a veure amb les formes que amb el fons. Però això ja és una altra qüestió de la qual en podem parlar un altre dia.