Alguns sectors acusaven ahir el Govern espanyol de passivitat davant de les agressions del Marroc contra el poble sahrauí. Tal com estava previst les forces militars del règim dictatorial del Marroc van irrompre violentament al campament instal·lat als afores de Al-Aaiun. Tothom n’estava informat i no va ser cap sorpresa per a ningú. Seguint el protocol habitual en aquests casos, es van retirar primer els informadors i el possibles observadors internacionals, per tal que no quedessin testimonis de l’actitud violenta de l’exèrcit marroquí. Però no és cert que la comunitat internacional, i en concret l’Estat espanyol, s’hagi mostrat passiva en aquest cas, com no sol mostrar-s’hi mai.
El règim marroquí basat en la negació permanent dels principis democràtics, en la negació dels drets humans, i per suposat del dret dels pobles a sobreviure, no hauria gosat mai actuar sense en consentiment clar i rotund d’aquesta Comunitat internacional que li permet tenir un tracte de favor amb la Unió europea, i especialment amb Espanya. Un tracte de favor que beneficia només les classes dirigents i corruptes del règim, començant pel seu monarca, però que no té en compte en absolut les necessitat del poble marroquí, i molt menys dels altres pobles integrats, de grat o per força, com el sahrauí o l’amazigh. Des del moment que la violència terrorista aporta sucosos beneficis empresarials, deixa de tenir la consideració de “violència” i de “terrorista”. I així ho entenen els polítics sense escrúpols i els jutges corruptes que simulen estar en contra del terrorisme quan en realitat només estan contra de les idees que podria haver-hi darrere d’uns determinats grups armats.
El Govern espanyol, però, no es manté passiu davant del conflicte entre el règim terrorista i els pobles subjugats, sinó que manté una ferma i decidida aposta a favor dels primers. Perquè no els repugna ni la violència, ni els morts, ni la negació dels drets humans; com al règim del Marroc, només els repugna que algú respongui a la seva violència amb les mateixes armes.
El règim marroquí basat en la negació permanent dels principis democràtics, en la negació dels drets humans, i per suposat del dret dels pobles a sobreviure, no hauria gosat mai actuar sense en consentiment clar i rotund d’aquesta Comunitat internacional que li permet tenir un tracte de favor amb la Unió europea, i especialment amb Espanya. Un tracte de favor que beneficia només les classes dirigents i corruptes del règim, començant pel seu monarca, però que no té en compte en absolut les necessitat del poble marroquí, i molt menys dels altres pobles integrats, de grat o per força, com el sahrauí o l’amazigh. Des del moment que la violència terrorista aporta sucosos beneficis empresarials, deixa de tenir la consideració de “violència” i de “terrorista”. I així ho entenen els polítics sense escrúpols i els jutges corruptes que simulen estar en contra del terrorisme quan en realitat només estan contra de les idees que podria haver-hi darrere d’uns determinats grups armats.
El Govern espanyol, però, no es manté passiu davant del conflicte entre el règim terrorista i els pobles subjugats, sinó que manté una ferma i decidida aposta a favor dels primers. Perquè no els repugna ni la violència, ni els morts, ni la negació dels drets humans; com al règim del Marroc, només els repugna que algú respongui a la seva violència amb les mateixes armes.
