Pàgines

diumenge, 31 d’agost del 2008

La inviabilitat de les seleccions nacionals

Josep Lluís Carod Rovira anunciava dies enrere que el reconeixement de les seleccions esportives nacionals és un fet irreversible. Certament, s’han fet algunes passes endavant, molt tímides i en esports que no són de primer nivell, però no sé si el seu optimisme està prou justificat. Hi va haver un reconeixement important, pel que significa de precedent, admetent la selecció catalana de bitlles com a membre de ple dret en la Federació Internacional al costat de l’espanyola, però a la primera competició oficial celebrada aquest mes d’agost a Bangkok ja no hi hem estat convidats.

La presència catalana a Pequin, a nivell institucional, ha passat del tot inadvertida, i els esportistes catalans no han fet cap gest per a significar la seva singularitat dins de la selecció espanyola. Imagino les pressions que hi poden haver hagut, a part de problemes més tècnics o de reglament, en el cas de la selecció catalana de bitlles perquè no participés en el campionat del món celebrat de Bangkok. I entenc que no podem carregar sobre els esportistes la pressió o la responsabilitat de reivindicar uns drets, quan la seva feina i el seu objectiu és competir.

Però potser hi ha un argument encara més contundent per a no ser tan optimistes. Espanya ha aconseguit disset medalles a Pequín; un resultat més aviat discret pel potencial que es podria suposar al conjunt de l’Estat. Però si féssim un exercici d’imaginació, com si en lloc d’una selecció espanyola hi hagués anar l’espanyola, la catalana, la basca i la gallega, veuríem que el resultat seria el següent: Països Catalans 7’5 medalles, Espanya 4 medalles, Galícia 3’5 medalles i el País Basc 2 medalles. Això repartint les medalles d’esports col·lectius proporcionalment al nombre de jugadors de cada país.

A Espanya li costarà molt admetre haver de competir al costat d’una selecció catalana, però molt més haver d’admetre que en molts casos en sortiria derrotada. Seria per a ells una doble derrota.

dissabte, 30 d’agost del 2008

Guanyar, però sobretot humiliar el vençut

La sortida de to del vicepresident del Govern espanyol Pedro Solbes, ratificada després per la vicepresidenta Fernández de la Vega, és una mostra del tarannà típicament espanyol. Ells saben que tenen un PSC rendit i a la seva disposició, que acceptarà el que calgui sense trencar mai amb la disciplina de partit, i menys en temes clau com en els pressupostos. Per tant, saben que poden anar jugant amb el temps fins que, altre cop al darrer moment, presentaran la mateixa proposta, com a molt una mica maquillada, i ens la faran empassar. I potser jugaran amb treure també la sentència del Tribunal Constitucional, per crear un marc de confusió, sabent que a la part catalana de la taula hi pot haver tensions entre CiU, ERC i IC-V, mentre que hi haurà una posició monolítica a la part espanyola del PSOE-PSC, amb un PP que recolzaria les seves tesis però que només ho aprofitarà per desgastar el Govern.

Amb aquesta perspectiva, el lògic hauria estat (almenys des d’una lògica catalana) mantenir un joc ambigu de paraules, simular una voluntat de compromís per arribar a un bon acord, per tal que al final es donés la sensació que ningú havia perdut la batalla, i que el resultat final, si no era al cent per cent satisfactori almenys era un resultat digne i acceptable. Però, no. Ells, sabent que tenen el poder i la força, no en tenen prou amb la victòria. Serien capaços de fer fins i tot alguna concessió a canvi de deixar ben clar que ells han imposat la seva llei.

Els socialistes catalans han intentat presentar-se com a defensors, conjuntament amb les altres forces polítiques, d’un bon model de finançament per a Catalunya. Però, sabent de la seva feblesa, les darreres setmanes ja anaven preparant el terreny per poder arribar a una solució de compromís que a darrera hora els salvés la cara, si més no davant la seva gent. Però la lògica espanyola no entén de raons, ni que sigui per a salvar la pell dels seus subordinats a Catalunya. L’actitud xulesca del Solbes i companyia té per objectiu, al marge de si al final es fan més o menys concessions, de deixar clar que la victòria és seva, perquè seves són les armes, i que no hi ha victòria completa sense humiliació de l’enemic.

Les darreres atzagaiades del Govern espanyol no anaven contra CiU ni contra ERC, perquè aquests ja queda clar que són a l’altre cantó de la taula (o del camp de batalla), sinó contra el PSC. Es tracta de deixar clar qui mana i perquè mana, qui és l’amo i qui és el subaltern. I al final encara podrien sortir amb un pacte sorpresa amb CiU, però després d’haver humiliat els socialistes catalans per haver tingut la gosadia d’aixecar la veu.

divendres, 29 d’agost del 2008

Literatura d’estiu: Ets de dretes i no ho saps (II)

Josep Martí, l’autor del llibre que porta aquest titol, va fent una comparació entre el que seria una ideologia conservadora, en contraposició al que seria una ideologia d’esquerres. I ho fa, com correspon a un bon home de dretes, fent trampa (segur que ell em diria que de trampa també en fan els d’esquerres, i no estaria mancat de raó). Ell diferencia la dreta social, la de la gent que té uns determinats comportaments propis d’una ideologia conservadora, i la dreta política que a nivell espanyol representaria el Partit Popular i que ell no s’està de marcar-hi algunes distàncies. Però, en canvi, quan parla de l’esquerra sempre es refereix a l’esquerra política, la dels socialistes.

D’aquesta manera ell pot afirmar tranquil·lament que la gent de dretes és fermament partidària de la llibertat, i no s’està de qualificar de criminal el règim franquista; mentre que els d’esquerres (aquí ja no es refereix a la gent d’esquerres sinó a determinats polítics d’esquerres) encara tenen una certa nostàlgia pels règims soviètics, pel castrisme, o per la Veneçuela d’Hugo Chavez. Ell presenta una forma idíl·lica o teòrica de ser de dretes que de cap de les maneres no es correspon ni acceptaria el Partit Popular, en contraposició a unes elits d’esquerres, amb totes les seves dèries i defectes, algunes de les quals prou justificades.

No sé si el llibre pretenia que la gent de dretes realment se sentís orgullosa de ser-ho (amb els referents polítics actuals és difícil, tal com ell mateix admet). El que sí que aconsegueix és fer veure hi ha una visió general més conservadora (de gent que vota dretes i de gent que vota esquerres), que probablement és molt més assumida pels partits d’esquerres que pels de dretes. I per la forma amb què presenta la seva visió de la dreta, se li podria dir “Ets d’esquerres i no ho saps”

dijous, 28 d’agost del 2008

Literatura d’estiu: Ets de dretes i no ho saps (I)

Aquest és el títol d’un llibre de Josep Martí, el marit de la ex delegada del Govern espanyol a Catalunya. Un llibre entretingut i curiós que fa de bon passar aquests dies d’estiu assegut sota l’ombra d’una alzina i sense gaire ganes de capficar-se en res. Per si el títol no fos prou clar, el subtítol acaba de reblar el clau “Crítica de la gran impostura catalana”. Ell mateix confessa al final de llibre que el títol tenia bàsicament la intenció de provocar curiositat i, per tant, vendre’n alguns exemplars més. La seva intenció, hi insisteix des de la primera pàgina fins a la darrera, és reivindicar el pensament conservador, de dretes, sense necessitat de posar-hi adjectius.

Els nostres polítics, els d’ERC i en general els de l’entorn catalanista, ens omplen la prestatgeria de llibres que donen voltes sobre la situació política del país, i sobre les seves expectatives de futur. Al capdavall, però, tots poden sonar més o menys igual: molt bones intencions, ambiciosos projectes de futur per a Catalunya, però que no s’acaben de concretar en res, i que en tot cas no alteren la praxi diària d’anar sortint del pas. De tant en tant, és bo distreure’s amb alguna atzagaiada com aquesta de Josep Martí, que a part de ser escrita amb una certa gràcia també té les seves reflexions interessants.

Parteix d’un supòsit que si no és fals del tot com a mínim és inversemblant i pueril. Ve a dir que la gent, polítics i no polítics, té una certa vergonya de confessar-se de dretes i intenta disfressar la seva ideologia declarant-se de centre o, com a mínim posant adjectius a la seva opció conservadora: dreta moderada, liberal, democràtica... com si no gosés dir senzillament que és de dretes. I atribueix aquesta anomalia, aquesta impostura, al fet que l’esquerra l’ha estigmatitzada. La culpa la té l’esquerra que parla de la dreta associant-la sovint amb actituds poc democràtiques o autoritàries, insolidàries, especuladores i poc respectuosa amb el medi ambient i amb la diversitat. Ni per un moment se li acut pensar que, sovint, la dreta política ha tingut realment aquestes actituds. I tot i que aquest acomplexament de la dreta és semblant al conjunt de l’Estat, ell ho justifica dient que a Catalunya no hi ha mitjans de comunicació de dretes (es veu que no ho és ni La Vanguàrdia, ni l’Avui, això sense comptar amb els mitjans espanyols que arriben aquí amb prou força, premsa escrita, però sobretot ràdio i televisió).

Home, aquest argument em recorda el que havien utilitzat alguns socialistes quan Jordi Pujol guanyava una i altra vegada les eleccions catalanes: Guanyaven els convergents perquè ells s’atribuïen la patent de catalanitat. Sense adonar-se que era la seva espanyolitat el que permetia a Pujol erigir-se en defensor de la catalanitat. A l'autor del llibre, igualment, no se li acut pensar que l’estigmació de la dreta, com abans la del socialisme sucursalisme, no hauria calat en la població sinó tingués unes bases reals?

dimecres, 27 d’agost del 2008

Literatura d’estiu: llibres caducats

Hi ha un tipus de llibres que semblen tenir una data de caducitat molt immediata. Són llibres de política escrits per dirigents que necessiten potenciar la seva imatge davant d’una cita puntual: unes eleccions, unes primàries, un congrés, etc. De fet, se’n sol fer una presentació mediàtica, una àmplia difusió segons el potencial de l’editorial i de l’autor, i al cap de poc desapareixen de les llibreries. Pasta de paper. Sense necessitat de comprar-los, sense voler, me n’acostumen a arribar uns quants que deso immediatament abans no em vingués la temptació de llegir-los.

No és per esperit de contradicció, simplement és que penso que aquesta mena de llibres acostumen a ser pamflets propagandístics o reculls d’articles ja publicats, a vegades mal camuflats. Però, ara a l’estiu, en moments en què no tinc l’ambient ni l’esperit de massa concentració, aleshores sí que n’agafo algun. I és interessant veure com allò de la data de caducitat, no solament era una realitat comercial, sinó que el text ha quedat obsolet en menys d’un any. Seria bo que el llegissin, en aquest cas, els mateixos autors per adonar-se de la feblesa dels seus arguments, de les contradiccions en què han incorregut i de la seva escassa visió de futur.

El darrer que acabo de llegir és Independència 2014, el full de ruta de l’Esquerra Independentista. Publicat a la tardor, després de la Conferència Nacional del Partit, s’hi sostenen tesis que, com a mínim algun dels seus autors, m’havien explicat justament al revés. I si no ho recordo malament, en la mateixa Conferència Nacional, i no cal dir-ho en el Congrés, han defensat posicions que contradiuen el que deien, i diuen, en el llibre. El problema, doncs, potser no és que els llibres tinguin data de caducitat, sinó que la data de caducitat és per als polítics i els seus discursos.

dimarts, 26 d’agost del 2008

Un any de bloc, un article diari

Ja fa més d’un any que vaig encetar aquest bloc. I des de llavors, he mantingut el ritme d’un article diari. La veritat és que per a qualsevol persona interessada en seguir l’actualitat, hi ha tema de sobres per a tocar cada dia. Està clar que en alguns casos pot haver-hi reincidències sobre un mateix tema, però només cal mirar els mitjans de comunicació per veure que la informació és exageradament reiterativa.

Quan un es posa a escriure, el primer que ha de fer és tenir clar per a qui està escrivint, i amb quina finalitat ho està fent. En el meu cas, tinc molt clar que escric per a mi mateix i per al meu entorn. De la mateixa manera que parlo amb amics, amb companys de feina, de lleure o de partit, i comentem com està el món, aquest escrits que deixo anar aquí són els mateixos comentaris però exposats públicament per si poden interessar a algú més.

Des d’aquest bloc i des d’altres tribunes no m’he estat de posar el crit d’alerta i de criticar accions i actituds que em semblaven desencertades en el marc de la política catalana. I he posat un especial èmfasi en el que són, al meu entendre, errors o mancances provinents d’aquells polítics o d’aquells grups amb els quals em podria sentit més identificat, i per tant especialment pel que fa a ERC. La raó és ben senzilla: no tinc la pretensió d’adreçar-me als espanyols ni de repetir obvietats (encara que sovint sigui inevitable) per autocomplaença nostra, sinó que prefereixo fer de corcó amb l’objectiu de contribuir a la crítica interna al si del catalanisme.

Repassant fòrums i espais de debat sovint sembla que hom es complagui en anar reblant els claus entre públics convençuts que potser ja esperen sentir allò que volen sentir. I això es fa evident tant en àmbits netament espanyolistes com en àmbits del catalanisme. Però en tot cas aquest no és el meu interès. A mi em serveix de molt poc anar llegint esbravaments de gent que s’adreça al seu públic per dir-los allò que ja sap. Perquè aleshores el debat se surt de mare, i sembla com una mena de concurs per veure qui la diu més grossa.

La crítica, és a dir l’autocrítica, si com en el meu cas no s’adreça al gran públic, té l’objectiu d’actuar de revulsiu justament perquè un creu en les possibilitats i les potencialitats d’allò que s’està censurant.

En qualsevol cas, continuaré escrivint diàriament, si puc, en aquest bloc. Si més no, hi ha un altre objectiu a l’hora d’escriure. El sol fet de fer-ho ja implica un esforç de reflexió, que ajuda a un mateix a aclarir-se en les idees. I per això sol ja em justificaria continuar. I si algú més ho llegeix i contribueix al debat intern en el món del catalanisme, millor que millor.

dilluns, 25 d’agost del 2008

Sèrbia o Geòrgia: els errors es paguen

Els catalans podem tenir la temptació d’emmirallar-nos amb qualsevol procés d’emancipació nacional, amb la idea que la creació d’un nou Estat ens esperoni a seguir nosaltres el mateix camí. I en alguns casos, l’experiència d’altres països així com el precedent que s’estableix a nivell internacional certament ens pot ser útil. Hi ha, però, realitats contradictòries que cal mirar-se des d’una certa distància. Pot ser el cas de Kosovo alliberant-se de Sèrbia, o el cas de Geòrgia una de les primeres nacions que va autoproclamar-se independent de l’extinta Unió Soviètica alhora que negava el mateix dret a altres nacions que hi havia al seu interior.

Les arrels històriques de Kosovo haurien fet més que dubtosa la legitimitat dels albanokosovars per escindir de Sèrbia un territori en el qual ara són majoria degut a migracions recents. Per la seva banda, les repúbliques del Caucas tenen unes fronteres més aviat difuses, amb importants desplaçaments de població incentivats en època soviètica, i per tant amb permanents conflictes fronterers. El mapa actual no és el resultat de l’aplicació d’uns principis de llibertat i d’exercici del dret a l’autodeterminació dels pobles, sinó de l’oportunitat que van saber aprofitar els Georgians, de la mà del qui havia estat ministre d’afers exteriors de l’URSS Eduard Xevernadze.

La Sèrbia real probablement estaria legitimada per a reclamar alguns territoris que històricament li pertanyen, i que avui han quedat integrats dins de Croàcia, Bòsnia o ara també a Kosovo. De la mateixa manera que Geòrgia sembla tenir tot el dret a defensar la seva integritat territorial enfront de les ingerències o agressions russes, sempre que respecti i no pretengui incorporar per la força dins de l’estat georgià, altres nacions com les d’Abkhàzia o d’Ossètia. I Ossètia sembla tenir prou legitimitat com per a reclamar la unificació del seu territori i decidir lliurement el seu futur, sempre que tingui en compte els drets dels Ingúixos que tenen una petita part del seu territori inclòs dins d’Ossètia del Nord...

Des de Catalunya podem condemnar les amenaces i les agressions russes, perquè ja sabem que els seus dirigents no respecten res ni ningú. Però també ens hem de mirar amb reserves les pretensions georgianes que no han respectat mai els drets de pobles que, per atzar i per la força han quedat dins del seu territori, i les pretensions d’Ossètia que tampoc han sabut tractar adequadament els Ingúixos...

De la mateixa manera que ningú ha sortit a defensar els drets que podien semblar legítims dels serbis, per les atrocitats i els errors comesos amb els pobles veïns, ara també els georgians poden patir les conseqüències de no haver estat respectuosos amb els drets dels pobles veïns.

diumenge, 24 d’agost del 2008

El cinisme del temps

El temps és un concepte molt precís a l’hora de mesurar-lo, però molt abstracte a l’hora de concebre’l. Podem establir amb tota precisió les diferències de temps entre dos atletes, sigui quina sigui la percepció dels espectadors, mentre que un mateix espai de temps ens pot passar sense ni adonar-nos-en o se’ns pot fer etern. Expressions com “cada cosa al seu temps”, “donar temps al temps” o “el temps ho cura tot” donen una idea de l’ús i de la subjectivitat amb què es pot prendre un espai de temps.

En política, per exemple, el temps pot ser un recurs important a tenir en compte. Quan es dóna un termini per arribar a una fita, no és per a planificar-ne les etapes sinó per jugar amb la necessitat que poden tenir uns o altres d’assolir-la. Amb els diners a la mà, o a la caixa, el Govern espanyol no va voler complir amb els terminis que marcava la llei per tenir un nou model de finançament, com a estratègia deliberada de negociació, sabent que això posaria nerviosa la part contrària.

Quan en un país, Zimbabwe posem pel cas, ens diuen que els resultats electorals no se sabran fins al cap d’una setmana o de quinze dies, no és per l’estultícia dels seus funcionaris, sinó perquè necessiten aquest temps tant per a preparar la tupinada com per a desactivar-ne la reacció.

I el mateix podem dir en casos com el de l’accident de Barajas, quan ens diuen que tardaran mig any a concloure el resultat de la investigació sobre les causes que el van originar. No és que ja sàpiguen les dificultats que trobaran en la investigació, ni que calgui fer proves que precisin tant de temps, sinó que calculen que és l’espai de temps que necessiten per a poder donar uns resultats sense la pressió mediàtica, sense el xoc emocional de les parts implicades, i sobretot per a poder presentar-ho quan i com els convingui, amb maquillatges inclosos.

Una actitud ben oposada, encara que amb la mateixa finalitat, de la que tenen les asseguradores en aquest cas. Normalment, quan es tracta d’un accident amb un mínim de complicació, les asseguradores es van fent el ronsa, allarguen el procés tant com poden amb la finalitat d’esgotar la paciència dels afectats per tal que al final acceptin una indemnització a la baixa. Però, en aquest cas, la tàctica és a la inversa: accelerar el màxim el procés per tal que els familiars, encara vivint de ple el xoc traumàtic de l’accident, i sense ànims per a afrontar una negociació, també acceptin qualsevol proposta d’indemnització.

El temps, doncs, no és una realitat objectiva, sinó una cínica arma que tothom intenta aprofitar en benefici propi. Tornant a la fraseologia popular podríem dir allò de “Cada cosa al seu temps, i, a l'estiu, cigales” o en una altra versió igualment irònica, “Cada cosa al seu temps i per Pasqua formatge

dissabte, 23 d’agost del 2008

Llibertat d’expressió: anècdotes televisives

Escrivint el comentari d’ahir sobre les declaracions del lingüista alemany Till Steegman, en el sentit que els alumnes catalans poden parlar tan bé o millor el castellà que els alumnes extremenys, m’ha vingut al cap una anècdota televisiva. Una anècdota protagonitzada per dos dirigents del PP, i que en dies diferents van donar, suposo que per coherència ideològica o per consigna, la mateixa resposta. Va ser durant l’etapa que feia programes d’entrevistes i debats a la Televisió d’Osona, i els protagonistes de les anècdotes van ser l’inefable Alejo Vidal Quadras, i un altre diputat del Partit Popular del qual ara mateix no recordo el nom.

En el primer cas, entrevistava l’Alejo Vidal Quadras i parlàvem sobre la situació de la llengua a Catalunya. Naturalment, ell estava preocupat per la situació del castellà que considerava una llengua amenaçada a Catalunya pel català, i argumentava que en moltes ocasions els castellanoparlants es trobaven pressionats o coaccionats pel fet de no parlar en català. I que per tant, no es podia pretendre una normalització basada en la prioritat d’una llengua sobre l’altra, sinó que, en el millor dels casos l’ús de les llengües havia de ser equitativa. Li vaig dir que resultava sorprenent que afirmés això, quan els qui de veritat es trobaven en aquesta situació eren els catalanoparlants: la presència del català als quioscos és marginal, com ho és als cinemes o en l’etiquetatge comercial; és molt més difícil trobar una restaurant que tingui la carta en català i no en castellà, que no pas a l’inrevés; i rara vegada es dóna el cas que un català, atenent un client o usuari d’un servei públic, reclami o exigeixi al seu interlocutor que li parli en català, cosa que és molt habitual a l’inrevés. Davant d’una evidència tan aclaparadora, que feia innecessària la meva argumentació, la seva resposta va ser molt simple: “I què?. Oi que hi ha llibertat d’expressió? Doncs jo defenso que és la llengua castellana la que està en situació de marginalització, i per això cal emprendre accions per a defensar-la”.

En l’altre cas, parlàvem de temes econòmics i de la ja coneguda teoria de la insolidaritat dels catalans respecte a altres comunitats espanyoles. Llavors, evidentment, no es coneixien les balances fiscals, però sí que havia sortit un informe del Banc de Santander (gens sospitós de catalanisme) que posava en evidència el dèficit fiscal que patia Catalunya, i hi havia prou dades sobre el nivell d’inversions de l’Estat a Catalunya. Quan vaig dir-li que no entenia com podia defensar la seva tesi havent-hi dades objectives tan clares i inapel·lables, la seva resposta va ser la mateixa: “I què?. Oi que hi ha llibertat d’expressió? Doncs jo defenso que els catalans són insolidaris amb la resta d’Espanya, i per això ens oposem a determinades pretensions econòmiques dels catalanistes.”

I encara continuem amb la mateixa història.

divendres, 22 d’agost del 2008

Qui parla millor el castellà?

El lingüista alemany Till Stegmann va afirmar una cosa tan simple com que “els alumnes de Catalunya parlen millor el castellà que els alumnes d’Extremadura”. I naturalment la caverna mediàtica i política del país s’ha posat les mans al cap. Una afirmació d’aquesta mena, com tantes altres, és fàcilment contrastable: hi ha els estudis PISA a nivell europeu o les proves objectives a diferents nivells acadèmics a l’Estat espanyol. Podríem entendre que un senyor d’Extremadura, sense coneixements sobre el tema, digués que això no pot ser i que ell creu que és a l’inrevés; o que algú amb uns estudis o una capacitat intel·lectual més aviat limitada digués, a l'estil d'alguns reportatges televisius madrilenys, que això és fals “perquè jo en conec un que... “, “perquè un dia em vaig trobar amb uns nois que...”.

I això és el que fan molts mitjans de comunicació: en lloc de contrastar les paraules del lingüista alemany amb les dades objectives existents, per tal de poder dir fins a quin punt és certa o no la seva afirmació, molts mitjans de comunicació prefereixen amagar les dades, per més reconegudes que siguin acadèmicament i oficialment, i donar veu als qui defensen les tesis contràries sense cap mena de base objectiva per a fer-ho. Per al mitjà de comunicació li és més rendible, a part de respondre al seu ideari polític, intoxicar l’opinió pública amb afirmacions gratuïtes i sense cap mena de rigor, que no documentar-se i donar les dades fiables que acabarien ràpidament amb la polèmica.

És el que ja he dit en altres ocasions. Hi ha una perversió escandalosa de la professió periodística que renuncia a informar del que passa, a presentar la realitat de forma objectiva, per dedicar-se a reproduir el que “diuen que passa”. I, naturalment, sempre donant la veu als polítics de la mateixa ideologia del mitjà de comunicació, per més indocumentats i insolvents que siguin en la matèria. Només cal donar una ullada a les portades i als grans titulars, tant de la premsa catalana com de l’espanyola: la majoria l’ocupen les declaracions dels polítics. I la informació real, la que podria generar un criteri raonat a la població, no apareix per enlloc o en el millor dels casos queda relegada en un segon o tercer terme.

dijous, 21 d’agost del 2008

Pacte ICV-PSOE. ERC, al marge

El que deia dies enrere sobre l’actitud de tots els partits polítics catalans pel que fa a la predisposició a abandonar la unitat d’acció en la negociació amb Madrid, i alhora d’intentar encolomar a algú el trencament d’aquesta unitat d’acció, sembla que s’ha complert. El pacte d’Iniciativa amb Zapatero és del tot incomprensible, tant per la forma com pel fons. D’una banda, perquè pactar promeses amb Zapatero és exactament el mateix que no pactar res, i de l’altra perquè no té cap mena de sentit que aquest pacte l’hagi fet la força més minoritària al marge de la resta de partits catalans i del govern tripartit.

Un es pot demanar quin interès podia tenir IC-V per fer aquest pacte, que salva la imatge de Zapatero però que no aporta res per a Catalunya. Perquè si el pacte hagués de representar, ni que fos en forma d’intent, una manera de salvar l’impàs en la negociació per al finançament, el lògic hauria estat presentar-ho com un pacte de Govern a Govern. Ha estat un cop baix, de mesquinesa política, reblada a més per Joan Saura quan afirmava que Montilla ja estava al cas del tema. Hi ha la possibilitat que això sigui absolutament fals, i que simplement Montilla es doni per assabentat des del moment que ja ho sabia el seu superior.

Però si fos cert, encara seria pitjor. Voldria dir que, com en el cas de l’Estatut, el PSC ja ha abandonat la seva posició i ja es dóna per representat pel PSOE, a l’altra banda de la taula de negociació. Això d’una banda. Però de l’altra, també voldria dir que el trencament intern del Govern és un fet. Joan Saura, segons ells mateix, ja ho havia comunicat a Montilla, quan en aquests moments el President en funcions de la Generalitat era Josep Lluís Carod Rovira. I mentre Carod, en tant que President en funcions, afirmava que era un pacte d’un partit però no del Govern, Saura argumentava que, estant en coneixement de Montilla, l’acord era assumit pel Govern (menys pel seu vicepresident, i president en funcions, que estava a la lluna)

Iniciativa, doncs, fent de comparsa del PSOE-PSC ha obert un front d’hostilitats contra Esquerra, tant al Govern de la Generalitat com al grup parlamentari a Madrid. Això no pinta bé.

dimecres, 20 d’agost del 2008

Per l’alliberament de l’Amadeu Casellas

Acabava de llegir el llibre de Victor Hugo "L’últim dia d’un condemnat", quan m’arriba la informació sobre el cas de l’Amadeu Casellas, el pres anarquista en vaga de fam que ja porta més de 22 anys a la presó. La narració de Victor Hugo situada a la primera meitat del segle XIX, és un clar al·legat contra la pena de mort, però sobretot contra la maquinària d’una Justícia que no repara en cometre injustícies per sistema. Dues històries diferents, ja ho sé. Però amb un punt en comú: l’Administració de la Justícia no solament és tremendament injusta, sinó que té el desvergonyiment de no tenir cap intenció de deixar de ser-ho.

El protagonista de Victor Hugo entén que el seu delicte és mereixedor de càstig, i no és queixa per això, sinó per les penes complementàries que li aplica la mateixa Justícia, més enllà de la pròpia condemna. Els maltractaments tan físics com psicològics, que esdevenen una inhumana tortura, i sobretot la pena que recau amb la seva execució també sobre els seus familiars. Haig de dir que tinc ben pocs coneixements del cas de l’Amadeu Casellas, més enllà del que ha sortit publicat en mitjans de comunicació, però resulta evident que se li està aplicant deliberadament una condemna injusta que va molt més enllà del que és l’estricta sentència.

L’Amadeu Casellas és a la presó des del 1986 per delictes d’atracaments a entitats bancàries, però en cap cas per delictes de sang. Vint-i-dos anys doncs, quan tots veiem cada dia com condemnats per assassinats surten amb menys de la meitat dels anys. Vint-i-dos anys, a més, sense poder accedir a règims de tercer grau com els altres... I tot perquè ha mantingut una actitud reivindicativa també a la presó.

Victor Hugo va publicar la seva història, diu, per fer sentir vergonya als polítics de l’època que sostenien una justícia cruel i injusta per naturalesa. I ara l’Amadeu Casellas no veu altra forma que la de la vaga de fam, que està posant en perill la seva vida, per tornar a fer sentir vergonya als responsables d’aquesta injusta Justícia.

dimarts, 19 d’agost del 2008

Anècdotes sobre Turisme cultural

Escrivint, ahir, sobre el Mapa Nacional de Recursos Turístics Intangibles de Catalunya, que presentava el Conseller Huguet m’han vingut al cap dues anècdotes viscudes personalment i relacionades amb el tema. Una sobre un mapa dels Països Catalans que volíem editar des de l’entitat on treballava, i una altra sobre una guia turística basada en els llocs simbòlics de la Guerra de Successió.

En el primer cas, la intenció era editar un mapa de carreteres dels Països Catalans que tingués com a element novedós la inclusió de llocs simbòlics per al país, ja sia pel fet d’haver-s’hi esdevingut un fet important de la nostra història, per l’existència d’un element cultural rellevant, o per ser el lloc de naixença d’alguna de les nostres figures més il·lustres. Per fer-ho, com a entitat sense ànim de lucre, vam demanar una subvenció a l’Ajuntament de Barcelona, aprofitant que l’àrea de turisme estava en mans d’un regidor republicà; i se’ns va notificar que se’ns concediria una subvenció per a portar-lo a terme. Va resultar però que des de la mateixa entitat també vam organitzar unes jornades, i per a les quals també vam demanar subvenció al mateix Ajuntament. Igualment se’ns va dir que sí, i efectivament les jornades van ser inaugurades i clausurades per regidors republicans.

Els problemes van venir a l’hora de cobrar. Al·legant problemes pressupostaris, se’ns va dir que havíem de renunciar o a les Jornades o al mapa. Com que les jornades ja les havíem fet, vam renunciar a fer el mapa que tot just estava en la seva fase inicial d’execució. Després, del que ens havien promès només en vam cobrar la meitat i encara amb més d’un any de retard. Però del mapa ningú més se’n va recordar.

L’altra proposta, sorgida d’una altra entitat, consistia en elaborar una Guia de llocs simbòlics relacionats amb la Guerra de Successió en el marc de les activitats previstes per a commemorar el seu 300 aniversari. Aquesta guia havia d’anar complementada també amb un mapa dels Països Catalans, on s’indicaven aquests indrets, així com amb una senyalització específica, amb les corresponents explicacions a cada lloc en concret. En aquest cas vam anar al departament del senyor Huguet, on vam ser molt ben rebuts, i els vam presentar el projecte. Se’ns va prometre una subvenció per al tema dient-nos que ja el podíem tirar endavant. Ja teníem la persona adequada per a fer-ho, però la prudència ens va fer esperar a rebre la confirmació per escrit (per allò de gat escaldat...). Doncs bé, vam haver de renunciar a tirar-ho endavant perquè no hi va haver manera que ens tornessin resposta, ni positiva ni negativa. Uns anys després he vist que la mateixa idea l’han treta ells directament, encara que basada en la Guerra del Francès. Fantàstic.

Són anècdotes, està clar, però que il·lustren maneres de ser i de fer de l’Administració.

dilluns, 18 d’agost del 2008

Turisme cultural, resseguint la història

El conseller d'Innovació, Universitats i Empreses, Josep Huguet, ha presentat el Mapa Nacional de Recursos Turístics Intangibles de Catalunya, que té per objectiu potenciar un turisme cultural aprofitant els recursos que ens dóna la pròpia història del país. La idea sembla interessant, perquè té el doble vessant de potenciar un determinat turisme i, alhora, reivindicar la memòria històrica com a valor afegit a la nostra realitat nacional. Una altra cosa és veure si aquesta línia d’actuació concorda amb la línia que segueix el mercat turístic, i veure si es manté una coherència per part de les administracions a l’hora de portar-ho a terme.

Des dels primers Governs de la Generalitat, als anys 80, que sento a dir aquesta idea de canviar el model de turisme que rep el país: diversificar-lo pel que fa a la oferta, de manera que no tot es redueixi a sol i platja; disseminar-lo arreu del país, sobretot pel que fa a l’interior; distribuir-lo al llarg de l’any, evitant el col·lapse estiuenc que contrasta amb el desert hivernal; i aixecar el nivell de poder adquisitiu del turisme que rebem, buscant la qualitat més que la quantitat. Tinc la impressió que, malgrat les bones paraules i algunes simbòliques actuacions de tots els Governs que hi ha hagut fins ara, la tendència continua essent la mateixa.

Aquest Mapa Nacional de Recursos Turístics Intangibles de Catalunya podria anar en aquesta direcció. El Conseller Huguet fa referència sovint al model anglosaxó, i en particular a l’escocès, perquè sembla que allà fa temps que treballen en aquesta línia, encara que allà no han de competir amb el turisme de sol i platja. Suposo que també hi deu haver el mimetisme d’un país amb unes reivindicacions nacionals similars a les nostres, i per tant que projecta aquesta política turística sobre la base d’una realitat històrica a reivindicar. Però també podríem fixar-nos en el model francès, que potencia qualsevol element històric per insignificant que pugui semblar. Circulant per qualsevol carretera del sud de França (i dic del sud perquè són les que conec més), hom va trobant a cada pas indicacions sobre elements turístics per visitar.

Només en la senyalització a les carreteres ja hi tenim un enorme espai per córrer. Qualsevol turista que entri per la frontera de la Jonquera pot arribar fins a València a través de l’autopista sense que ningú l’adverteixi, o en tot cas molt dissimuladament, de les possibilitats que ofereix el territori. Aquest mapa, doncs, caldria que no es quedés als despatxos com a teló de fons per a publicitat del Departament, sinó que es traduís a les carreteres, a les oficines de turisme i als operadors turístics.

Per fer propostes i de plans pilot sóm uns experts, a veure si algun dia som capaços de portar-los a la pràctica.

diumenge, 17 d’agost del 2008

PSOE: canvi de discurs. I no passa res

Fa relativament pocs dies, davant l’evidència del fracàs en el tema del nou finançament, tant la Vicepresidenta del Govern espanyol, la senyora Fernández de la Vega, com el ministre d’Economia Pedro Solbes es van dedicar a difondre la idea que la data establerta per l’Estatut del 9 d’agost no tenia cap mena d’importància. Si no hi havia acord a l’estiu, ja n’hi hauria a la tardor, i si no a la primavera que ve. Des del moment que durant aquests dos anys de termini que tenia el Govern espanyol per a complir la llei, no havien fet absolutament res, i només a darrera hora van presentar un esborrany que no tenia res a veure amb el text de l’Estatut, és perquè la voluntat d’incomplir-lo era ferma i premeditada.

Aquesta actitud del Govern espanyol és la que va motivar la reacció unitària de les forces polítiques catalanes, que hi veien un signe clar de menyspreu envers Catalunya. I tant el President Montilla com el Conseller Castells van presentar una imatge inequívoca de rebuig a la proposta i a l’actitud del Govern espanyol. Això és el que deu haver motivat el canvi d’estratègia dels socialistes espanyols. Ells compten que, s’aprovi el que s’aprovi, al final els socialistes catalans hauran d’ajupir el cap i acatar les ordres dels seus superiors, amb seu al carrer Ferraz. Però, si mantenien la mateixa argumentació que havien mantingut fins ara, els socialistes catalans podrien quedar molt malparats, perquè aquesta vegada sembla que els de CiU no estan disposats a treure’ls les castanyes del foc. Recordem que, en el cas de l’Estatut, van ser els socialistes catalans els primers a trencar l’acord inicial que havia sorgit del Parlament de Catalunya i es van lliurar amb armes i bagatges al socialistes espanyols, que en nom seu van negociar amb Mas la rebaixa del text estatutari.

Per això, el Govern espanyol en pocs dies ha canviat de discurs: ara ja no diuen que la data del 9 d’agost no era tan important, sinó que ara s’inventen, per inversemblant que sembli, l’argument que ells ja han complert. Si això fos un procés judicial, les seves pròpies declaracions contradictòries els incriminarien en el delicte. Tant se val, el que digui l’Estatut i el que digui la proposta presentada: ells han decidit canviar de tàctica i afirmar sense cap mena de vergonya que ells ja han complert i que la seva proposta s’ajusta al que marca el text de l’Estatut. Un canvi que respon, més que res, a preparar el terreny per a fer més fàcil la feina dels seus subordinats, que confien que al final hauran d’acceptar el que els manin des del carrer de Ferraz.

Tot plegat una mostra de la falta d’honestedat i de dignitat d’uns governants que no tenen ni el sentit de la vergonya. Faltarà veure fins a quin punt els socialistes catalans estan a la seva mateixa altura.

dissabte, 16 d’agost del 2008

Els catalans, millors que ningú

Marcelino Iglesias, President del Govern d’Aragó, ha anunciat per enèsima vegada que aquesta vegada sí que el seu Govern tirarà endavant la Llei de Llengües d’Aragó. Ha incomplert tantes vegades que la seva paraula no té cap mena de valor. De tota manera, encara que no hagi volgut donar massa pistes sobre com serà la llei, sí que ja ha deixat clares les seves limitacions, dient que serà un una llei que “generarà drets i llibertats, però no obligacions”.

És aquesta gràcia que tenen alguns a l’hora de capgirar els arguments. Les lleis, encara que inevitables, són una feixuga càrrega que hem de suportar els ciutadans... però en aquest cas, tractant-se de la llengua catalana, farem una llei fantàstica que no ens obligarà a res, i només ens donarà llibertats. I segurament que aplicaran el criteri que volien aplicar aquí per a la Llei de Política lingüística: hauria de ser una llei que no prevegi sancions, que convidi amablement a qui li vingui bé, però sense preveure mesures coercitives ni punitives com preveuen les altres lleis. Hi poden haver mil lleis que obliguen o imposen les llengües oficials dels Estats, però nosaltres no podem imposar res perquè som millors que ningú, i hem de fer lleis amables que aconsellin, promoguin, invitin...

És el mateix que passa quan és parla d’un possible horitzó per a Catalunya: No cal reivindicar un Estat propi, perquè els Estats són una rèmora a superar i hem d’anar cap a un universalisme sense fronteres. Per tant, el nostre nacionalisme no ha de ser com el dels altres, tancat i mesquí que enarbora banderes, promou sentiments egocèntrics o viscerals i se serveix d'un exèrcit per a defensar-se, sinó un nacionalisme de convenciment, de lliure adscripció...

Arreu, quan parlen de la seva història, no s’estan d’exaltar els seus mites, s’adiguin o no a la realitat. En el nostre cas, no. Aquí hem de superar els nostres mites, impropis d’un país modern, i deixar clar que el rei Jaume I era una faldiller impresentable i que Rafael de Casanovas va simular ser ferit, o s’ho va fer venir bé per salvar la pell en el setge de Barcelona de 1714.

Són regals i afalacs enverinats. Nosaltres no hem de caure en els mateixos errors que els altres, imposant lleis que generin obligacions i prevegin sancions en cas d’incompliment, pretenent construir un país egocèntric i basat en essències pàtries, sobre la base d’uns mites de més que dubtosa veracitat. No. Nosaltres, millors que ningú, convidarem els ciutadans a respectar la llengua i el país, si els bé de gust, si els sembla bé, si els plau... I, si no, disculpin les molèsties.

divendres, 15 d’agost del 2008

Les desraons georgianes

La comunitat internacional s’ha anat posicionant davant del conflicte de Geòrgia més com a confrontació envers un dels contendents que per convenciment de cap causa justa. Tan condemnable és la violència exercida per l’exèrcit rus com pel georgià sobre els pobles d’Ossètia i d’Abkhàzia. Perquè la història no és pas nova. Podríem recular fins a l’època soviètica, on els georgians tenien un cert reconeixement, del qual no gaudien ni abkhazos ni ossetes; quan es va produir la desintegració de l’URSS, Geòrgia va reivindicar els seus drets com a nació per a disposar d’un estat propi, però va negligir els drets dels altres.

Durant aquests pocs anys d’independència georgiana, si descomptem els també escassos anys en què va ser estat independent al primer terç del segle XX, Geòrgia no solament va voler retenir les nacions d’Abkhàzia i d’Ossètia, sense escatimar l’ús de la força militar, sinó que les va maltractar negant-los els seus drets com a pobles amb llengua, cultura i personalitat pròpies. Tant és així que uns i altres prefereixen caure en mans de Moscou que de Tblisi. En el cas dels ossetes, el seu país es troba dividit de manera que Ossètia del Nord forma part de Rússia i Ossètia del Sud de Geòrgia, i per tant la seva aspiració seria la d’unir-se per formar un estat independent o una república autònoma dins de la Federació Russa, mentre que Abkhàzia aspira directament a la independència.

Com totes les repúbliques caucàsiques, tant Geòrgia, com Abkhàzia o com Ossètia tenen una barreja ètnica important. Del mig milió d’habitants d’Abkhàzia, poc més de cent mil són pròpiament abkhàzos, i una part important de l'actual població d’Ossètia del Sud era georgiana, tenint en compte que Ossètia del Nord té més de 660.000 habitants i la del Sud no arriba als cent mil. Tant Abkhàzia com Ossètia tenien un govern propi, no reconegut pels georgians ni per la comunitat internacional, que actuava independentment de Tblisi. Ara, però, la intervenció militar, criminal, primer dels georgians i després dels russos, traslladarà el conflicte a la població civil creant tensions entre les diverses comunitats que comparteixen cadascun dels territoris.

Aquí no hi ha bons i dolents, si ens referim a russos i georgians. Aquí hi ha la mateixa història de sempre: és la manca de respecte pels drets dels pobles, per la seva llengua, la seva cultura i la seva identitat nacionals el que provoca els conflictes.
Georgians i russos són al mateix bàndol.

dijous, 14 d’agost del 2008

Amb tramposos no s’hi juga: El dret a decidir

Sempre s’ha dit que la democràcia és el menys dolent dels sistemes de governança de la cosa pública. Les societats són diverses en maneres de pensar i de veure les coses, i sobretot en interessos, i la millor fórmula que s’ha trobat fins ara és la democràtica. Es tracta simplement de donar la veu, i per tant la darrera paraula, a la ciutadania. Fins aquí estaríem més o menys d’acord tots els demòcrates. El problema és que alguns confonen el sistema democràtic amb una alternança de dictador, i es posen en evidència en el moment en què la ciutadania decideix quelcom que no els agrada.

És en base a aquest principi democràtic d’acceptar i respectar la voluntat majoritària dels ciutadans que des d’aquí o des del País Basc es reclama el dret a l’autodeterminació. No hi ha cap independentista català, ni basc, que propugni arribar a la independència al marge de la voluntat dels ciutadans; fins i tot ETA reclama arribar-hi per aquest camí. Però sovint ens hem de sentir dir allò de que els catalans o els bascos ja ens autodeterminem cada vegada que anem a votar. Com els militars de Mauritània; mentre votem el que a ells els plagui, no passa res. Però si Catalunya elabora un Estatut, ells s’atorguen el dret a retallar-lo, i un cop aprovat per ells mateixos, incomplir-lo. Són les regles de la Constitució espanyola. Però els bascos van votar en contra de la Constitució, i si en aquesta Constitució espanyola no hi cap la defensa dels interessos dels catalans, bé hem de poder decidir sortir-ne.

Ah, no. Consultar a la ciutadania sobre el futur del país, és antidemocràtic. És antidemocràtic demanar als ciutadans que es pronunciïn sobre allò que els afecta tan directament? No ho preveu la Constitució. D’això es tracta, de demanar a la ciutadania que es pronunciï si els sembla bé aquesta Constitució o si en voldrien una altra, una de pròpia per a Catalunya o per al País Basc, per exemple. Però això seria inconstitucional! Si la democràcia és inconstitucional, el que no podem fer és limitar la democràcia sinó canviar la Constitució, o si aquesta Constitució és bona per als espanyols però no per als catalans, nosaltres ens en desvinculem. La majoria del país vota partits que no volen desvincular-se de la Constitució espanyola, per tant, democràticament els catalans ja decideixen mantenir-se dins d’Espanya. D’acord, mentre això sigui així; però i si algun dia hi ha una majoria que decideix desvincular-se d’Espanya?. Ah, no. Els ciutadans poden votar lliurement el que vulguin, però això no, seria inconstitucional.

I no ens en sortim. Com a Mauritània o com a Txetxènia, podem anar a votar i decidir el nostre futur, sempre que decidim el futur que ells ens tenen reservat. Així no hi ha manera. Quan algú fa trampa, s’ha acabat el joc. Estripem la baralla.

dimecres, 13 d’agost del 2008

Amb tramposos no s’hi juga: La política lingüística

És ben cert que hi ha unes condicions objectives per pensar que la majoria de les llengües del món poden trobar-se en perill d’extinció. La globalització, en el sentit de la creació d’aquest espai únic de relacions humanes, fa que es vagin imposant unes poques llengües per damunt de les altres. Una situació que s’agreuja en el cas d’aquelles llengües que han patit i continuen patint agressions i discriminacions, essent, a més, les que no disposen d’un Estat propi per a defensar-les. La defensa del patrimoni universal que representen aquestes llengües, a l’igual que la defensa del patrimoni natural, implica l’establiment de mesures de caràcter proteccionista que algú pot considerar com una limitació de la seva llibertat individual.

La gent hauria de poder utilitzar sempre la llengua que volgués, per una simple qüestió de llibertat personal. No hi hauria d’haver lleis restrictives per a l’ús de les llengües. Home, doncs, si això fos així el primer que caldria esmenar seria la legislació espanyola, que segons un informe fet al Parlament de Catalunya hi ha més de cinc-centes lleis o decrets espanyols que imposen el castellà o que limiten l’ús de les altres llengües. I la Unió europea va pel mateix camí fent una discriminació clara amb els parlants d’unes llengües que tenen uns determinats drets que no tenen els parlants d’altres llengües. Una cosa són les llengües oficials... Aleshores, la llibertat de les persones va lligada a l’oficialitat?.

El que no podem fer és dir que, com que hi va haver persecució política contra el català, ara hem de recuperar-nos fent el mateix en sentit contrari. No es tracta de cap persecució sinó de la protecció de la llengua catalana, partint de la idea que la discriminació positiva per a defensar el patrimoni o per a defensar els qui es troben en una posició més dèbil són acceptades arreu. Tothom entén que es limiti la llibertat personal a l’hora permetre disposar de determinades plantes o espècies animals protegides, o que es tracti amb preferència (i per tant discriminant els altres) les persones que tenen una minusvalia, posem per cas. Però és que es vol fer la vida impossible al castellà a Catalunya. De veritat? Algú creu que es no es pugui viure a Barcelona sense saber un borrall de català? Anem pel carrer, al quiosc, al supermercat, el cinema, al restaurant, a fer gestions en dependències oficials, algú s’ha trobat que no troba el producte en castellà, que no l’atenen perquè els parla en castellà o que l’han obligat a canviar de llengua? I això no passa, constantment, al revés? Una cosa són els comportament individuals i una altra els de l’administració, quan dicta normes restrictives. Per als qui creiem que la llengua és un patrimoni a preservar ens sembla el més normal del món que s’estableixin normes proteccionistes.

Però si el català no està en perill d’extinció!. Ah, no? Mirem les dades objectives: la llengua està reculant territorialment, fins al punt d’extingir-se en algunes zones del País Valencià i de la Catalunya del Nord, s’està imposant en determinats àmbits d’ús social, disminueix percentualment el nombre de catalanoparlants... Un s’esgargamella, innocentment, presentant al nostre interlocutor, que no entén les mesures proteccionistes en favor del català, la realitat d’una llengua amenaçada, i al final ens capgira l’argument. Ah, doncs, si és la majoria la que va imposant l’ús del castellà, perquè hi ha una deserció dels catalanoparlants, s'ha de respectar la voluntat d’aquesta majoria! Bé, però és que la majoria d’aquest país, parlants d’una o altra llengua, ha votat majoritàriament la llei de política lingüística. Sí, està clar, la majoria imposant-se a la minoria...

Ja hi som: les lleis proteccionistes o restrictives només són pernicioses si es fan a favor del català. S’ha de respectar la voluntat dels ciutadans, excepte quan aquesta voluntat s’expressa a favor de defensar la llengua pròpia del país. Així no hi ha manera. Quan algú fa trampa, s’ha acabat el joc. Estripem la baralla.

dimarts, 12 d’agost del 2008

Amb tramposos no s’hi juga: Tenir o no tenir Estat propi

A escala mundial es viuen processos aparentment contradictoris. D’una banda hi ha tot el fenomen de la globalització, que dilueix les fronteres i fa que els països siguin cada vegada més interdependents, i a Europa es tendeix, encara que lentament, a cedir competències estatals cap a la Unió Europea; però de l’altra hi ha una creixent puixança del sentiment nacionalista, de reivindicació de les pròpies arrels i de les polítiques de proximitat. Tant aquí com a la Xina. Això genera un debat que als països civilitzats se circumscriu a la paraula i al respecte per a totes les posicions, mentre que els altres opten per la violència i la intimidació permanents.

Es relativament habitual, sobretot en àmbits espanyols, sentir l’argument de què en uns moments en què es tendeix cap la creació d’espais més amplis, com la Unió europea, sembla que no té sentit pretendre aixecar noves fronteres. La resposta és clara: no volem aixecar cap nova frontera, volem tan sols entrar directament a aquesta nova realitat global sense passar per intermediaris, que a més ens fan pagar peatge. Ara que els estats estan cedint moltes de les seves atribucions a organismes superiors anirem a crear un altre estat? Això és anar contra corrent. Bé, hi ha dues corrents, la de la globalització i la de la particularització; nosaltres estem per totes dues, per ser en aquest món global des de la nostra particularitat i no des de la seva particularitat.

Es poden tenir els mateixos drets i defensar els interessos, la cultura i la identitat catalanes sense necessitat de construir un nou Estat. A més, els Estats cada vegada tenen un paper menys rellevant en el context mundial. Ah sí? Aleshores, per què no se’ns deixa tenir seleccions esportives pròpies? Ara mateix, a la Xina hi hauria més atletes d’aquest Estat participant sota dues banderes. No, està clar, les seleccions internacionals són exclusives per als Estats. Aleshores per què el Govern espanyol no proposa l’oficialitat del català a Europa, que així aquest Estat hi tindria més d’una llengua pròpia reconeguda. No està clar, a Europa només s’hi reconeix la llengua dels Estats. Per què els catalans no podem participar i defensar els nostres interessos en els fòrums internacionals, de la mateixa Unió europea, de la UNESCO o de tants altres? No està clar, aquesta és una competència exclusiva de l’Estat. Però no havíem quedat que des d’aquest Estat es podien tenir els mateixos drets i defensar els mateixos interessos que tenint un Estat propi?

Hi ha coses que només es poden assolir i defensar disposant d’una estructura d’Estat; per tant no està a l’abast dels catalans, no podeu tenir aquestes pretensions si no teniu Estat propi. Aleshores, volem l’Estat propi! No, això és anar contracorrent... I ja hi tornem a ser.

Així no hi ha manera. Quan algú fa trampa, s’ha acabat el joc. Estripem la baralla.

dilluns, 11 d’agost del 2008

Amb tramposos no s’hi juga: la immersió lingüística

No hi ha dubte que la globalització i els moviments migratoris fan molt més diverses i plurals les societats actuals. Ja no és imaginable una Catalunya, ni cap altre país europeu, de caràcter monolingüe. La gestió, per tant, d’aquesta diversitat cultural és un dels reptes que cal afrontar arreu d’Europa. Hom entén, amb un mínim d’honestedat i de sentit comú, que hi ha un uns drets individuals que cal respectar, alhora que hi ha uns drets col·lectius, els de cada país, així com la necessitat de garantir-ne la cohesió social. No hi ha fórmules màgiques, però sí que hi ha un denominador comú pel que fa a la llengua pròpia de cada país. Però la lògica, el sentit comú i el diàleg amb els espanyols no funciona.

La primera cosa que ens diuen és que no s’hi val a argumentar que els catalans volem fer el mateix que fan a qualsevol altre país, la mateixa immersió que practiquen a Madrid, a París o Roma. No és cap raonament, és cert, però sembla que si és bo arreu també ho deu poder ser aquí. Però els espanyols no s’estan de romanços i surten amb la defensa dels pobres nens que parlant a casa seva una llengua es troben en arribar a l’escola amb el trauma que allà la llengua que s’hi utilitza és una altra. I això els traumatitza. Gestionar la diversitat no és fàcil, el possible trauma, que no és tal, té l’avantatge d’afavorir la cohesió social i la integració dels nouvinguts... Ah, no! El que importa per damunt de tot és evitar el trauma dels nens! Jo no crec que hi hagi traumes, però si fos així caldria pensar en el trauma que pateixen els nens romanesos, els xinesos, els àrabs... (més de dues-centes llengües hi ha a les escoles de Barcelona!) , tant els de Barcelona com els de Madrid o els de París; i el trauma que pateixen els nens catalanoparlants de la Franja i els de la Catalunya del Nord?.

Aleshores l’argument es capgira. Només ens referim a les dues llengües cooficials. És que els altres no pateixen traumes o és per pur racisme que no se’ls ha de tenir en compte com els altres?. No, ara ja no parlen de traumes infantils, sinó de drets adquirits per raó d’una cooficialitat i d’uns preceptes constitucionals; i es reclama el compliment d’aquests preceptes. Bé, si és així, parlem de principis legals: el Tribunal Constitucional ha avalat en més d’una ocasió la immersió lingüística a Catalunya, i al capdavall hi ha unes lleis que regulen i desenvolupen els principis constitucionals i aquesta cooficialitat, com són l’Estatut, la llei de política lingüística, i ara serà la Llei d’Educació... Aquestes lleis són injustes i atempten contra els drets d’una part de la ciutadania. Són lleis aprovades per un 90% dels representants de la ciutadania de Catalunya... No, no s’hi val a sortir ara amb la legalitat de les lleis, perquè el que ha de prevaldre són els drets dels nens... I tornem a començar.

Així no hi ha manera. Quan algú fa trampa, s’ha acabat el joc. Estripem la baralla.

diumenge, 10 d’agost del 2008

Amb tramposos no s’hi juga: la solidaritat

Parlant amb gent mínimament honesta aviat ens posem d’acord sobre uns principis bàsics que haurien d’inspirar la solidaritat: totes les persones tenen dret a una vida digna, la ubicació geogràfica no hauria de representar un atorgament de més drets per als uns que per als altres, s’han d’emprendre accions concretes per a una major distribució de la riquesa... I per tant, podem debatre sobre com s’hauria de fer efectiva aquesta solidaritat. Podríem discutir fins i tot en quina mesura hauríem considerar que la solidaritat ha de ser voluntària per part de qui la dóna o si pot exigir-se com un dret per part de qui l’ha de rebre: estem parlant de drets humans tan elementals com el de la igualtat en drets i dignitat de totes les persones.

Però amb els espanyols el diàleg no funciona. Acceptat el principi de solidaritat, se’ns acut que potser cal prioritzar la solidaritat envers aquells que pateixen més inhumanament les desigualtats, com determinats països africans, pobles llatinoamericans... Però no, els arguments de la igualtat dels éssers humans i del dret a la vida digna s’han de circumscriure en l’àmbit de l’Estat, ara ja no valen principis universals sinó simplement estatals, nacionals diuen ells. Els drets no provenen de la condició d’humans sinó de la ciutadania d’un Estat. Bé, aleshores, si democràticament els catalans constituïm un Estat propi... Això seria un acte d’insolidaritat espantós.

Sense estar-hi d’acord, acceptem parlar de la solidaritat només a nivell intern de l’Estat. La solidaritat interterritorial (abans per ells els territoris no tenien drets sinó les persones, però ara a ells els convé parlar dels drets dels territoris, així en abstracte), ha de servir perquè els ciutadans tinguin les mateixes oportunitats i els mateixos serveis. Quin serveis mínims hauríem de garantir per a tots els ciutadans de l’Estat, amb aquesta solidaritat? Perquè hem quedat que es tractava d’aconseguir que tots els ciutadans disposin dels mateixos serveis... Ah, no. Pretendre posar límits o concretar les finalitats de la solidaritat ja és un acte d’insolidaritat!. Els catalans som una colla de presumptuosos que ens basem en els tòpics d’una Catalunya treballadora, com si els altres fossin ganduls... D’acord, deixem-nos de tòpics i analitzem realitats concretes. El primer tòpic que podríem eliminar és el d’aquesta Catalunya rica enfront d’unes regions pobres: tots els indicadors econòmics ens diuen que Catalunya perd posicions, i ja no és ni de tros la capdavantera; la sanitat passa aquí per moments difícils, amb seriosos problemes per atendre el dia a dia, essent superats fàcilment per sistemes sanitaris com l’andalús; les carreteres catalanes o són de peatge o són molt més deficients que les que troben a qualsevol regió espanyola; moltes comunitats autònomes tenen recursos suficients per gaudir de la gratuïtat dels llibres de text, i Extremadura és capdavantera en la dotació d’ordinadors per als seus alumnes; Catalunya és de les comunitats amb menys funcionaris públics, mentre que les que en tenen més són les que reclamen més solidaritat... Ho veieu si en sou de perversos, els catalans? Ara us sobta la prosperitat dels altres, com si només aquí hi pogués haver progrés i benestar. No, si a mi em sembla fantàstica la prosperitat dels altres, i que disposin de millors serveis que els nostres, només que aleshores quina finalitat té que reclamin la nostra solidaritat? No la podem reclamar nosaltres?

Tornem a posar el crit al cel: si els catalans, en alguns aspectes anem més bé, per justícia hem de ser solidaris amb els qui no hi van tant; però si són altres comunitats les que van millor que nosaltres, això és per la nostra ruqueria i mal govern.

Així no hi ha manera. Quan algú fa trampa, s’ha acabat el joc. Estripem la baralla.

dissabte, 9 d’agost del 2008

Amb tramposos no s’hi juga: l’incompliment de les lleis

Com era d’esperar, ha arribat el dia 9 i el més calent a l’aigüera. No és que fos previsible, sinó que ha estat deliberadament planificat així. Per això no es va fer res durant els dos anys que donava de termini l’Estatut, per arribar al darrer més i fer una irrisòria proposta, vague i que contradiu la mateixa llei. No és que ho diguin quatre exaltats radicals, sinó que ho diuen els seus propis companys de partit, i el Govern de la Generalitat que ells mateixos controlen. El problema no és que hi hagi diferències de criteris, que sempre serien respectables, sinó que hi ha objectius contraposats i sobretot actituds de manifesta deshonestedat per part dels dirigents espanyols.

Quan des de posicions diverses s’enceta un debat i una negociació, a base del diàleg es pot anar arribant a punts d’acord, que potser no satisfan plenament a tothom, però que intenten salvar el màxim els interessos de cadascú. Però això requereix actituds honestes, sense trampa. Perquè en el moment en què algú comença a canviar les regles del joc i les va adaptant segons les seves necessitats, el diàleg i el debat resulten estèrils, i la negociació és impossible.

Es pot tenir un debat amb un anarquista sobre la necessitat o no de les lleis, com es pot tenir amb un okupa sobre el dret a la propietat o amb un etarra sobre la inutilitat de la lluita armada. Però quan des del Govern espanyol posen el crit al cel perquè des de Catalunya no es pensa aplicar un decret que envaeix les seves competències, com és el de la tercera hora de castellà, i en canvi es diu que no passa res per incomplir el que diu una Llei orgànica com és l’Estatut, aleshores hem acabat els arguments i la capacitat de diàleg. Quan algú fa trampa s’ha acabat el joc, estripem la baralla.

Ara ja sabem que per part del Govern espanyol no hi haurà negociació possible. Simplement es tractarà de pressionar i amenaçar els catalans perquè acceptin les seves condicions, que no tenen per què ajustar-se a cap llei ni a cap principi. Ells tenen la força i el poder, i l’exerciran.

divendres, 8 d’agost del 2008

La farsa de l’esperit Olímpic

Sempre s’ha dit que el baró de Coubertin va imaginar els Jocs Olímpics com un esdeveniment d’agermanament, de solidaritat i d’amistat entre els pobles de la terra a través de l’esport. Un tòpic que s’ha utilitzat, quan ha convingut, segons els interessos de les potències de torn. Recordem l’època de la guerra freda en què es cridava al boicot als Jocs de Moscou perquè hi havia hagut la invasió de l’Afganistan, o es negava la participació de Sudàfrica per tractar-se d’un règim racista. El COI reclama, ara, amb tot el cinisme del món, que no es polititzin els Jocs.

Ja vaig dir en el seu moment, a rel de les revoltes tibetanes, que malgrat les amenaces al final tothom acudiria a la cita inaugural de Pequín. Hi ha massa interessos en joc com per arriscar-se a perdre una bona posició en el puixant mercat xinès. Com a molt, unes declaracions genèriques del qui sap que no continuarà a la Casa Blanca, i potser el just com perquè el regim xinès hagi de fer algunes concessions al món occidental. Importen ben poc els problemes dels tibetans, dels uigurs, dels buriats, dels calmucs, dels haní, dels mongols, dels miao, dels tàtars, dels kirguís, i del llarguíssim llistat de pobles que romanen invisibles sota el domini xinès.

I és que l’esperit olímpic ja falla per la base. Si es tracta d’un esdeveniment al marge de les vicissituds polítiques no té sentit que es basi precisament en aquestes vicissituds a l’hora d’escollir les seus on s’han de celebrar i sobretot a l’hora de decidir qui hi pot participar i qui no. El COI, per raons estrictament polítiques admet la participació d’uns pobles i la nega a uns altres. De poc consol ens serveix als catalans pensar que hi tenim més d’un 30 % dels esportistes de la delegació espanyola; perquè, al capdavall, el que vol dir és que no se’ls ha admès com a tals, com a catalans, sinó només en la mesura que accepten una circumstancialitat política com és la de formar part, de grat o per força, de l’estructura política de l’Estat.

dijous, 7 d’agost del 2008

L’últim que apagui el llum

Una enquesta recent posava en evidència el creixent descontentament de la ciutadania envers els seus representants polítics. Fins a un 74% dels enquestats manifestaven el seu allunyament de l’acció política. Per contra, en d’altres enquestes hi ha també un creixent sentiment de malestar i de rebuig pel tracte que se’ns dóna a Espanya, allò que el President Montilla en deia “desafecció”, i que a mi em sona a una mena de “desafecció al règim”.

Tenim un malestar de la ciutadania que censura d’una banda el tracte discriminatori que rebem d’Espanya, i que de l’altra també censura l’acció dels seus polítics que teòricament el representen. Un mar ideal per anar-hi a pescar. Així ho deuen creure alguns grups extraparlamentaris que, davant d’aquest panorama, perden el món de vista i s’erigeixen en els únics valedors i salvadors de la pàtria.
És el cas de Catalunya Acció. En un dels darrers escrits del seu Director General (Catalunya Acció funciona com una empresa privada, tancada en ella mateixa) feia aquest plantejament: el divorci entre els catalans i Espanya és cada vegada més gran i irreversible, alhora que ho és entre aquests mateixos catalans i l’actual classe política; per tant, la solució és clara, cal fer foc nou amb una nova generació de líders que ens portin directament cap a la independència.

I per argumentar això, no s’està d’afirmar que “el país ens falla per dalt, pel lideratge polític, per l'estat major. Cal substituir la ineficaç i obsoleta classe política. i cal tenir clar que només la independència i una regeneració política i nacional profunda ens poden garantir la nostra prosperitat i plenitud com a poble”. I com que no serveixen ni els uns ni els altres, ni CiU ni ERC (els altres els col·loca directamente al bàndol de l’enemic) s’erigeixen ells com els únics capaços de connectar amb el sentiment de la majoria i portar-nos a la glòria.

Senzillament, patètic. Si fos certa la seva análisi, l’única cosa que caldria aferir-hi seria: l´últim que apagui el llum.

dimecres, 6 d’agost del 2008

El sentit de l’humor dels polítics catalans, genial

El sentit de l’humor, diuen, és molt saludable. I, si això és cert, podem dir que la salut de la política catalana és excel·lent. Una altra cosa és que els catalans potser no sempre som capaços de captar la finor i l’agudesa d’aquest sentit de l’humor. En tot cas, jo crec que podem parlar ja d’una escola ben genuïnament catalana d’humor polític, que aniria des de Francesc Pujols, Salvador Dalí i Jordi Pujol, fins al novell Conseller Jordi Ausàs.

Recordeu aquella frase cèlebre que deia que arribarà un dia que els catalans, pel sol fet de ser-ho, quan anirem pel món ho tindrem tot pagat? O les atzagaiades del pintor empordanès de qui l’historiador Ian Gibson, fent gala del seu rigor, ja deia que “empezó hablando catalán porquè sus padres no sólo eran catalanes sinó catalanistas”? Doncs bé, els nostres polítics actuals segueixen la mateixa línia. Jordi Pujol, per exemple, es va passar vint-i-cinc anys insistint en la idea que si no trobem un encaix a Espanya, hauríem de buscar altres fórmules; de moment, encara busca l’encaix.

És una constant, davant de qualsevol problema o incomprensió de Madrid, respondre amb una sortida de caràcter surrealista, daliniana potser. Quantes vegades no hem sentit frases com aquesta: “si l’Estatut que aprova el Parlament de Catalunya no cap en la Constitució espanyola, o canviem la Constitució o els que no hi cabem som els catalans”. Quantes vegades no hem sentit dir que “si el que volem els catalans és inconstitucional, reclamarem canviar la Constitució”, “si no ens deixen exercir el dret a decidir, exigirem el traspàs de la competència per a celebrar referèndums”, i la darrera del Conseller Jordi Ausàssi el Govern espanyol no compleix amb el tema del finançament, obrirà la porta del Concert econòmic”. En tots els casos, excepte en el de l’optimisme desbordant de Francesc Pujols, se segueix amb el mateix discurs: “si no em dónes el que et demano te’n demanaré el doble

Els catalans crec que no acabem d’entendre aquest sentit de l’humor dels nostres polítics. Els espanyols, si. Es fan un tip de riure.

dimarts, 5 d’agost del 2008

Amenaça convergent, o qui salta primer?

El Govern espanyol ja tenia previst arribar al 9 d’agost sense haver complert el que estableix el nou Estatut. Primera perquè ha de donar temps al Tribunal Constitucional per acabar de ribotejar el text estatutari; i segona perquè, donat que els interessos de l’Estat són contradictoris amb els de Catalunya, la seva estratègia ha de ser la de provocar tensió i cansament a la part catalana per forçar un acord humiliant per a nosaltres, és a dir exitós per a ells. I sembla que la seva estratègia els està donant els resultats esperats perquè es palpa un nerviosisme creixent entre les forces polítiques catalanes.

Resulta ja inaudit que el debat sigui sobre si s’ha de complir o no el que marca la llei, és a dir que es negociï fins a quin punt s’ha de respectar el que diu l’Estatut. Resulta incomprensible que dos anys després de l’aprovació de l’Estatut, estiguem ara els darrers mesos, o potser només les darreres setmanes, corrent perquè la data del 9 d’agost se’ns tira a sobre. Ni el Govern espanyol ni el català no han fet els deures. Pels espanyols, ja ho he dit, era una estratègica calculada i premeditada. Per part del Govern català hi deu haver una bona dosi de complcitat socialista de no molestar el germà gran, almenys fins que han vist que incomplir el que marca la llei era així de senzill pels seus companys de Madrid. Una actitud de submissió de la qual també en són responsables els seus socis de Govern. Però no deixa de resultar més inaudit i sorprenent que per part de la Generalitat es limitin a dir que ells esperaran la data límit, sense fer cap proposta pròpia i sobretot sense marcar quina línia se seguirà a partir del dia 9.

Deu formar part de la mateixa estratègia de crear tensió entre els partits catalans, que sembla que estiguin a l’aguait per veure qui serà el primer de trencar la unitat d’acció (unitat d’inacció hauríem de dir) que semblava que se seguia fins ara. CiU amenaça de treure una proposta pròpia, si no la treu ningú més, quan la iniciativa lògicament hauria de correspondre en primer lloc als governs espanyol i català. Podria ser una bona excusa per als socialistes per donar per trencada la unitat dels partits catalans en la negociació, i tirar pel dret. Tal com van fer amb l’Estatut, en què el PSC va renunciar des del primer moment a defensar el text sorgit del Parlament de Catalunya, sumant la seva veu a la del PSOE i deixant que Zapatero pactés per ells les rebaixes amb l’Artur Mas.

Tinc la sensació que uns i altres estan esperant repetir la jugada. Imaginem un pacte a corre-cuita, aquesta tardor, entre CiU i PSOE: nova foto de l’Artur Mas presumint de treure les castanyes del foc a un Govern català inoperant; el PSC, carregant el mort als convergents, s’estalvia quedar com el partit submís a Madrid que ha acceptat qualsevol pacte per obediència als seus superiors; ERC es veu obligada a tenir una reacció aïrada que reforçaria el distanciament entre les forces nacionalistes, alhora que podria trencar la fràgil estabilitat del tripartit (doble celebració a Madrid!); i finalment, el sector espanyolista del PSC evita que l’Antoni Castells pugui apuntar-se algun mèrit en la negociació del nou finançament, presentant com un fracàs la seva gestió malgrat la brillant gesticulació prèvia.

La jugada seria perfecta. Tant de bo jo vagi del tot errat.

dilluns, 4 d’agost del 2008

On és el Wally, el Curro, o el Montilla?

Ara mateix no en tinc cap a mà, però sempre m’havien fet gràcia aquells llibres en què s’havia de buscar en pàgines atapeïdes de diminutes figures un personatge vestit de ratlles. Suposo que el famós Wally devia inspirar l’anunci de l’agència de viatges que es demanava on era el Curro. I bé. El joc d’inspiracions continua. Perquè algú sap on és el Montilla en tot el tema del finançament?

Tothom ha valorat positivament l’actitud de fermesa que sembla que ha demostrat el Conseller d’Economia Antoni Castells. I em sembla molt lògic, i molt correcte, que des del mateix Govern i des dels partits catalans es faci pinya per reforçar la posició catalana en el finançament. Però una cosa és evitar que tot plegat es converteixi en un safareig on cadascú hi digui la seva, i l’altra és deixar sol el Conseller Castells. Sincerament, no entenc la posició d’un President de la Generalitat que no es posi al capdavant en un tema clau per al país.

Algú dirà que es tracta de donar al Conseller d’Economia tot el pes i tot el marge de maniobra negociadora. Però també obre la porta a altres conjectures. Apuntem-ne una, que no té perquè ser l’única. De tot aquest procés, que inclou la negociació del finançament i la nova retallada de l’Estatut que faran el PSOE i el PP a través del Tribunal Constitucional, és difícil que en surti gaire res de bo. Aleshores, des de les files socialistes conscients d’aquest panorama prefereixen presentar la cara d’Antoni Castells, que en pot sortir escaldat. Maragall s’ho va jugar tot a una carta, la de l’Estatut, i va ser el mateix Zapatero que li va fer el llit orquestrant un pacte amb el líder de l’oposició. Ara, Montilla també s’ho juga bastant a una carta, la del finançament, i potser per això s’aparta de la primera fila per no sortir-ne esquitxat.

O dit d’una altra manera. La hipòtesi d’un èxit en la negociació per al finançament deu ser molt llunyana des del moment que el sector més nacionalista espanyol del PSC cedeix el protagonisme a un dels representants del sector més catalanista, que va perdre la majoria de les propostes presentades en el darrer Congrés (com la del Grup Parlamentari propi a Madrid). La signatura d’un bon acord de finançament donaria a Castells i al seu sector un pes molt important dins del partit i en el conjunt de la societat catalana que faria trontollar la figura del Montilla. ¿El President es refia de sortir en el darrer moment per fer-se la foto, o és que ja compta que les coses aniran maldades, i val més deixar que el Conseller s’estrelli tot sol?

On és el Wally, el Curro, o el Montilla?

Ara mateix no en tinc cap a mà, però sempre m’havien fet gràcia aquells llibres en què s’havia de buscar en pàgines atapeïdes de diminutes figures un personatge vestit de ratlles. Suposo que el famós Wally devia inspirar l’anunci de l’agència de viatges que es demanava on era el Curro. I bé. El joc d’inspiracions continua. Perquè algú sap on és el Montilla en tot el tema del finançament?

Tothom ha valorat positivament l’actitud de fermesa que sembla que ha demostrat el Conseller d’Economia Antoni Castells. I em sembla molt lògic, i molt correcte, que des del mateix Govern i des dels partits catalans es faci pinya per reforçar la posició catalana en el finançament. Però una cosa és evitar que tot plegat es converteixi en un safareig on cadascú hi digui la seva, i l’altra és deixar sol el Conseller Castells. Sincerament, no entenc la posició d’un President de la Generalitat que no es posi al capdavant en un tema clau per al país.

Algú dirà que es tracta de donar al Conseller d’Economia tot el pes i tot el marge de maniobra negociadora. Però també obre la porta a altres conjectures. Apuntem-ne una, que no té perquè ser l’única. De tot aquest procés, que inclou la negociació del finançament i la nova retallada de l’Estatut que faran el PSOE i el PP a través del Tribunal Constitucional, és difícil que en surti gaire res de bo. Aleshores, des de les files socialistes conscients d’aquest panorama prefereixen presentar la cara d’Antoni Castells, que en pot sortir escaldat. Maragall s’ho va jugar tot a una carta, la de l’Estatut, i va ser el mateix Zapatero que li va fer el llit orquestrant un pacte amb el líder de l’oposició. Ara, Montilla també s’ho juga bastant a una carta, la del finançament, i potser per això s’aparta de la primera fila per no sortir-ne esquitxat.

O dit d’una altra manera. La hipòtesi d’un èxit en la negociació per al finançament deu ser molt llunyana des del moment que el sector més nacionalista espanyol del PSC cedeix el protagonisme a un dels representants del sector més catalanista, que va perdre la majoria de les propostes presentades en el darrer Congrés (com la del Grup Parlamentari propi a Madrid). La signatura d’un acord de finançament positiu per a Catalunya donaria a Castells i al seu sector un pes molt important dins del partit i en el conjunt de la societat catalana que faria trontollar la figura del Montilla. ¿El President es refia de sortir en el darrer moment per fer-se la foto, o és que ja compta que les coses aniran maldades, i val més deixar que el Conseller s’estrelli tot sol?

diumenge, 3 d’agost del 2008

Una altra Casa Gran, la dels Socialistes

Un dels acords del darrer Congrés del Partit dels Socialistes va ser la celebració d’una Conferència Oberta. L’objectiu no és debatre un tema determinat sinó, tal com admeten els seus dirigents i el mateix text de la proposta, eixamplar les seves bases i consolidar-se com a força central del país. És l’objectiu del poder pel poder. La fita és enfortir-se com a força majoritària, dirigint les principals institucions del país, per després poder fer sense oposició les polítiques o no polítiques que calgui i que els convingui. El curiós, però, és veure com una mateixa proposta pot ser enfocada al si del propi partit segons la conveniència de cadascú, perquè el que de veritat els uneix és la potencialitat del poder.

La iniciativa de la Conferència va sorgir de l’anomenat sector catalanista del partit, amb un Raimon Obiols al capdavant. De manera que quan en parlen dirigents d’aquest sector ho fan, com l’altre dia l’Isidre Molas, en termes d’eixamplar la base del catalanisme progressista. Una mena de Casa Gran de l'esquerra. Però quan en parla el sector més espanyolista, l’Iceta mateix, aleshores resulta que la proposta té l’objectiu d’eixamplar les bases del partit, i aquí la qüestió del catalanisme ja no apareix per enlloc. I tots dos parlen de la mateixa Conferència Oberta.

Per saber, doncs, realment de què va la cosa no podem fiar-nos de les declaracions ni dels uns ni dels altres, i anem a les fonts originals. L’acord que en va sortir del Congrés del PSC és més ampli i ho engloba tot. Per tal d’aconseguir el consens, s’inclou un punt que acontenti a cada sensibilitat del partit, encara que en el seu conjunt resulti contradictori. Aquesta és la força del poder. La necessitat de mantenir-se a les poltrones fa que no es busquin ni es provoquin les dissidències: tothom té la seva frase feta a mida, que podrà exhibir per a justificar la seva posició. Després es farà el que es pugui, que per això es tracta d’una Conferència Oberta.

dissabte, 2 d’agost del 2008

L’aeroport, una nova i calculada garrotada

No fa gaire dies, tant per boca de dirigents d’ERC com del PSC, podíem sentir la idea que la unitat dels partits catalans és la que fa reaccionar el Govern de Madrid. La unitat dels partits catalans és certament imprescindible, i fins ara val a dir que és molt lloable l’actitud de fermesa del Conseller Castells, matisada i sovint aigualida pel sector més espanyolista del PSC ( els Iceta, Zaragoza i companyia). Però el Govern de Madrid no s’arronsa tan fàcilment. I una bona mostra és que encara ha tingut el desvergonyiment d’amenaçar-nos amb un nou incompliment amb el tema de l’aeroport (és una amenaça un nou incompliment, quan aquesta és l’actitud permanent de Zapatero?) .

La proposta de Madrid és clara: manteniment del sistema de gestió centralitzada, amb un control absolut per part del Govern espanyol, i amb la novetat que s’obriria la porta al sector privat (un30%) i es deixaria una participació marginal per a les comunitats autònomes. La proposta, que es presentava ahir però que no té previst de posar-se en funcionament com a mínim fins d’aquí a dos anys, en realitat no era més que una altra ofensiva per posar pressió en la negociació sobre el finançament. Una bufetada sense miraments per demostrar qui té el poder i com el pensen exercir.

Ells treballen amb la seguretat que els dóna, en primer lloc, tenir els diners a la caixa, i per tant negociar quina part dels nostres diners ens poden ser retornats. En segon lloc tenen la seguretat de poder incomplir la llei, sigui l’Estatut o la llei que sigui, perquè ells no s’hi senten obligats i saben que mai cap instància judicial no obligaria a fer-ho, si aquesta llei resulta més o menys favorable als interessos de Catalunya. I en tercer lloc ells juguen amb l’avantatge de saber que l’única cosa que els podria pressionar de veritat és la negativa dels diputats catalans a votar-los els pressupostos generals de l’Estat, i saben que els del seu partit poden cridar i picar de peus però al final acabaran ajupint el cap.

Potser per aquesta darrera raó, ni el Govern català ni els partits catalans, com a bloc unitari negociant el finançament, no volen presentar cap proposta pública i esperen que sigui Madrid qui la faci (i ja es veu quines propostes fan), i sobretot no volen marcar cap estratègia concreta per desencallar la negociació. Ho tenim malparat, perquè els qui imposen les seves condicions amb noves amenaces i noves garrotades són ells.

divendres, 1 d’agost del 2008

Pujols, Carods, Maragalls, Nadals...

Com era d’esperar, la polèmica entorn del nomenament de l’Apel·les Carod-Rovira com a nou Delegat de la Generalitat a França ha anat prenent cos. Era d’esperar perquè l’oposició no deixa passar fàcilment una ocasió com aquesta per a criticar i desgastar el Govern; per tant, aquesta reacció era ja prevista també per part del qui l’ha provocada. I des d’aquest punt de vista ja es pot considerar erroni aquest nomenament.

La resposta de Ridao, però, acaba de reblar el clau en el descrèdit que es guanyen a pols els nostres polítics. El Secretari General d’Esquerra desautoritzava les crítiques de CiU recordant que al Govern de Jordi Pujol també hi tenia col·locat un dels seus fills. I és ben cert. Ara toca el torn de CiU de dir que, aleshores, Esquerra i la resta de partits de l’oposició també criticaven els convergents per la mateixa raó. És a dir, més del mateix: “mani en Pau o mani en Pere, tot és tal com era”(*).

I aquesta és la imatge que es va treballant amb tenacitat i decisió la classe política. Alguns poden cometre errors, però les crítiques de l’oposició no tenen cap valor perquè ells han fet o faran el mateix quan els toqui disposar del poder. I això tant és vàlid ara com fa uns anys, amb els cromos canviats. La defensa que ahir feia Ridao és idèntica a la que feia Pujol en el seu moment; de la mateixa manera que les crítiques d’ara de CiU són les mateixes que feien aleshores els partits d’esquerres.

Em recorda, a tall d’anècdota, una conversa que havia mantingut amb un dels meus fills quan li feia les advertències que fan al cas, com a pare d’un noi aleshores adolescent. Després d’escoltar el meu sermó em va dir: "Que no les feies aquestes coses quan tu eres jove?" I jo li vaig respondre: "Sí, està clar, però aleshores també el meu pare em sermonejava així".

(*) El refrany hauria de dir: “Tan bo és en Pere com en Berenguera, com aquell que li va al darrere”