Sovint, quan analitzem la situació política del país o del món, i tant se val que sigui en forma d’article, de tertúlia radiofònica o de cafè, o com a simples espectadors televisius, podem caure en l’error de no saber interpretar l’abast real dels fenòmens que tenim al davant, per més que ens sembli que, almenys teòricament, protagonitzem o coneixem de primera mà. Un historiador sap que el testimoni d’una persona que ha viscut directament els fets no té per què ser la font més fiable i objectiva del que va succeir. Sovint, dic, ens falta perspectiva per analitzar correctament la realitat que ens envolta.
Alguns recordaran que la famosa primavera de Praga o el Maig francès del 68 van ser interpretats per molts analistes com la prova fefaent de la inalterable perdurabilitat del dos grans Blocs antagònics, quan en realitat no eren sinó els darrers espeternecs que havien de desembocar en la caiguda del mur. Més divertit va ser el vaticini fet per Felipe Gonzàlez en una cimera europea a Hèlsinki, on va poder constatar amb tota rotunditat que les fronteres europees eren inamovibles; just abans de saltar pels aires l’antiga URSS, amb la creació d’un nou mosaic d’Estats, i just també abans d’esmicolar-se la vella Iogoslàvia o de dividir-se Txecoslovàquia.
El mateix podem dir quan es tracta d’analitzar el fonamentalisme islàmic. Per a alguns pot ser el ressorgiment d’una espiritualitat, que a casa nostra també es tradueix en l’aparició de noves esglésies més o menys sectàries, enfront d’un món excessivament prosaic que ens omple de progrés i de tècnica, però que ens deixa buits per dins; mentre que per a uns altres, és la darrera reacció a la desesperada per una forma de concebre el món que inevitablement es veurà desplaçada davant l’empenta de l’anomenada civilització occidental.
La sentència contra l’Estatut va ser rebuda amb cava tant pels qui fan de l’odi a Catalunya, a la seva llengua i a la seva identitat, la seva raó de ser, com pels qui molt alegrement ja entonaven un adéu a Espanya. Massa sovint repetim que hi haurà un abans i un després de determinats fets, que s’ha acabat una via o que hem arribat al final del camí, que ens trobem davant d’una cita històrica o que en unes eleccions decidim, com deia el President Montilla, el futur de generacions senceres. No sé si és un excés d’ambició per a passar a la història o si és un càlcul infantil que ens fa veure com a transcendental allò que és conjuntural i passatger; i algun dia, esperem-ho, també pot ser que el moment històric sigui real.
No sé si el moviment simbòlic de les consultes populars encetat a Arenys de Munt tindrà continuïtat, quan ja ens estan posant la mel a la boca d’un hipotètic referèndum definitiu i decisori, ja sigui abans o després de la proclamació unilateral de la independència. La rauxa que va despertar la Sentència del Constitucional i la conseqüent resposta massiva del 10 de juliol, no s’ha traduït de moment en res tangible. I les propostes amb què s’afronten aquestes eleccions tampoc són excessivament afalagadores. Els Populars estan disposats a aprofitar l’avinentesa que els dóna la Sentència del Constitucional per clavar la darrera estocada a la llengua catalana, com ja han fet, i amb èxit, al País Valencià; els socialistes, s’enroquen en la mateixa actitud fracassada de defensa d’un autonomisme teòricament federalitzant, que a la pràctica vol dir submissió i acatament als poders espanyols; el mateix que Iniciativa, amb l’afegit aquests de voler prendre’ns a tots per ximples amb la seva proposta de reformar la Constitució, sabent que qualsevol reforma que seria per a rebaixar els sostres autonòmics; Convergència i Unió també es manté amb la seva indefinició, que a la pràctica vol dir el mateix que els socialistes, encara que hi posin l’esquer del Concert econòmic, amb l’absolut convenciment que és impossible de pactar-lo amb els partits espanyols; Esquerra, veient-se a venir la patacada al damunt, ha fet el pas endavant que molts esperaven anys enrere i promet la convocatòria d’un Referèndum vinculant sobre la independència, quan saben que, sense haver canviat la legalitat vigent, en el millor dels casos farien el trist paper de l’Ibarretxe; Reagrupament i Solidaritat, per la seva banda, poden presentar-se com a opcions més netes i desacomplexadament independentistes però, sense haver estat capaços de posar-se d’acord per fer una candidatura conjunta, difícilment esdevindran una opció creïble per a aquella massa de població que el 10 de juliol cridava Independència al Passeig de Gràcia, i de moment no sembla que puguin tenir més aspiracions que les d’obtenir una mínima representació institucional.
Les perspectives, doncs, i tant de bo que m’equivoqui, són que de canvis històrics, de fites transcendentals i de finals d’etapa, res de res. La previsible victòria convergent ens portarà més del mateix, amb un estil diferent però sense gosar mai fer el salt a la legalitat, l’única forma possible, viable i realista de sortir de l’atzucac. Ni el tripartit ha estat tan desastrós des del punt de vista nacional, en el marc estatutari vigent, ni Convergència gosarà anar gaire més enllà. Si no hi ha una força independentista molt més potent que la que hi ha hagut fins ara, continuarem malvivint amb la pluja fina i el peix al cove, mentre des de Madrid continuaran segant-nos l’herba sota els peus i enfangant-nos cada vegada més en el llot de l’espoli econòmic i de desnaturalització com a país.
Alguns recordaran que la famosa primavera de Praga o el Maig francès del 68 van ser interpretats per molts analistes com la prova fefaent de la inalterable perdurabilitat del dos grans Blocs antagònics, quan en realitat no eren sinó els darrers espeternecs que havien de desembocar en la caiguda del mur. Més divertit va ser el vaticini fet per Felipe Gonzàlez en una cimera europea a Hèlsinki, on va poder constatar amb tota rotunditat que les fronteres europees eren inamovibles; just abans de saltar pels aires l’antiga URSS, amb la creació d’un nou mosaic d’Estats, i just també abans d’esmicolar-se la vella Iogoslàvia o de dividir-se Txecoslovàquia.
El mateix podem dir quan es tracta d’analitzar el fonamentalisme islàmic. Per a alguns pot ser el ressorgiment d’una espiritualitat, que a casa nostra també es tradueix en l’aparició de noves esglésies més o menys sectàries, enfront d’un món excessivament prosaic que ens omple de progrés i de tècnica, però que ens deixa buits per dins; mentre que per a uns altres, és la darrera reacció a la desesperada per una forma de concebre el món que inevitablement es veurà desplaçada davant l’empenta de l’anomenada civilització occidental.
La sentència contra l’Estatut va ser rebuda amb cava tant pels qui fan de l’odi a Catalunya, a la seva llengua i a la seva identitat, la seva raó de ser, com pels qui molt alegrement ja entonaven un adéu a Espanya. Massa sovint repetim que hi haurà un abans i un després de determinats fets, que s’ha acabat una via o que hem arribat al final del camí, que ens trobem davant d’una cita històrica o que en unes eleccions decidim, com deia el President Montilla, el futur de generacions senceres. No sé si és un excés d’ambició per a passar a la història o si és un càlcul infantil que ens fa veure com a transcendental allò que és conjuntural i passatger; i algun dia, esperem-ho, també pot ser que el moment històric sigui real.
No sé si el moviment simbòlic de les consultes populars encetat a Arenys de Munt tindrà continuïtat, quan ja ens estan posant la mel a la boca d’un hipotètic referèndum definitiu i decisori, ja sigui abans o després de la proclamació unilateral de la independència. La rauxa que va despertar la Sentència del Constitucional i la conseqüent resposta massiva del 10 de juliol, no s’ha traduït de moment en res tangible. I les propostes amb què s’afronten aquestes eleccions tampoc són excessivament afalagadores. Els Populars estan disposats a aprofitar l’avinentesa que els dóna la Sentència del Constitucional per clavar la darrera estocada a la llengua catalana, com ja han fet, i amb èxit, al País Valencià; els socialistes, s’enroquen en la mateixa actitud fracassada de defensa d’un autonomisme teòricament federalitzant, que a la pràctica vol dir submissió i acatament als poders espanyols; el mateix que Iniciativa, amb l’afegit aquests de voler prendre’ns a tots per ximples amb la seva proposta de reformar la Constitució, sabent que qualsevol reforma que seria per a rebaixar els sostres autonòmics; Convergència i Unió també es manté amb la seva indefinició, que a la pràctica vol dir el mateix que els socialistes, encara que hi posin l’esquer del Concert econòmic, amb l’absolut convenciment que és impossible de pactar-lo amb els partits espanyols; Esquerra, veient-se a venir la patacada al damunt, ha fet el pas endavant que molts esperaven anys enrere i promet la convocatòria d’un Referèndum vinculant sobre la independència, quan saben que, sense haver canviat la legalitat vigent, en el millor dels casos farien el trist paper de l’Ibarretxe; Reagrupament i Solidaritat, per la seva banda, poden presentar-se com a opcions més netes i desacomplexadament independentistes però, sense haver estat capaços de posar-se d’acord per fer una candidatura conjunta, difícilment esdevindran una opció creïble per a aquella massa de població que el 10 de juliol cridava Independència al Passeig de Gràcia, i de moment no sembla que puguin tenir més aspiracions que les d’obtenir una mínima representació institucional.
Les perspectives, doncs, i tant de bo que m’equivoqui, són que de canvis històrics, de fites transcendentals i de finals d’etapa, res de res. La previsible victòria convergent ens portarà més del mateix, amb un estil diferent però sense gosar mai fer el salt a la legalitat, l’única forma possible, viable i realista de sortir de l’atzucac. Ni el tripartit ha estat tan desastrós des del punt de vista nacional, en el marc estatutari vigent, ni Convergència gosarà anar gaire més enllà. Si no hi ha una força independentista molt més potent que la que hi ha hagut fins ara, continuarem malvivint amb la pluja fina i el peix al cove, mentre des de Madrid continuaran segant-nos l’herba sota els peus i enfangant-nos cada vegada més en el llot de l’espoli econòmic i de desnaturalització com a país.