Pàgines

diumenge, 6 de gener del 2013

Una medicina cruel i inhumana (III)

Antigament, el metge era un dels poders fàctics del poble, al costat de l’alcalde i del capellà. I, en certa manera, ho continua essent ara. Davant de qualsevol professional, el client o usuari pot reaccionar reclamant o exigint el que calgui sense necessitat de ser entès en la matèria, quan el resultat no s’ajusta a l’esperat. Un tècnic ens pot donar les explicacions que vulgui, però si no ens resol el problema pel qual havíem sol·licitat els seus serveis podem fer la reclamació corresponent, mostrar la nostra disconformitat o buscar-ne un altre. En el cas d’un metge ja no és tan fàcil.

Quan una persona ingressa en un centre hospitalari té la sensació d’haver-se posat en mans de déu. Un Déu al qual no se li poden demanar comptes, ni se li poden discutir les seves actuacions. Ens sentim profundament agraïts quan el professional ha fet bé la seva feina, que afortunadament també passa sovint, però no gosem contradir-lo quan les coses no van com desitjaríem. El personal d’infermeria està avesat a entomar les ires d’usuaris descontents que, en trobar-se cara a cara amb el metge, ajupen el cap i es desfan en disculpes i reverències, conscients que la seva vida és a les seves mans. Per això, ni tan sols en els casos en què hi ha un testament vital, els familiars no gosen reclamar al facultatiu un tractament bàsicament pal·liatiu per al seu malalt en fase terminal. L’autoritat del metge va molt més enllà dels coneixements tècnics per a saber com tractar uns òrgans afeblits, i s’imposa també sobre la voluntat de la persona, condemnada a allargar innecessàriament i injustament la seva agonia; ni els familiars que no volen veure patir més la persona estimada ni el mateix pacient no poden prendre decisions, sovint ni tan sols insinuar-les. 

Però, diuen que la naturalesa és sàvia. Potser sí, i per força. Mentre el metge es desviu per allargar l’agonia del malalt, sense estalviar-hi recursos ni patiments, els familiars contemplen horroritzats el nivell de degradació de la persona postrada al llit i sense dret a morir dignament. La medicina, aquesta medicina cruel i inhumana, té recursos suficients per a mantenir gairebé indefinidament en vida aquell cos exhaust. Fins que s’esdevé el prodigi de la naturalesa: el malalt, inconscient però potser com a darrer recurs de fer valdre la seva voluntat, decideix abandonar-se i deixar de menjar per a poder-se alliberar definitivament de la vida que ja li és sobrera. I s’apaga per si mateix, no pas amb el suport de la medicina, com hauria calgut esperar, sinó malgrat ella.