Llegeixo el manifest de Reagrupament Independentista i voldria veure-hi un aire nou de veritable renovació del partit. Quan no es tenen responsabilitats, ni de govern ni de partit, és molt més fàcil fer grans plantejament i frases que sonin d’allò més bé. Per això, crític com sóc fins i tot amb els crítics, no em diuen gran cosa alguns dels punts d’aquest manifest en la mesura que són redactats per a reclamar que els executi l’adversari, encara que sigui l’adversari intern.
En el manifest ja no es parla de la cita del 2014, sinó que hi apareix un refregit de propostes, algunes de les quals semblen contradictòries. D’una banda es diu que en cas de no obtenir un bon acord de finançament caldria sortir del Govern i promoure la convocatòria d’un referèndum sobre el Concert econòmic. Però de l’altra, pel tema del Constitucional, es diu que el Parlament de Catalunya hauria de convocar un “pronunciament del poble de Catalunya autoritzant al Govern a iniciar negociacions amb l’Estat espanyol sobre el reconeixement del dret a decidir”, i donant per suposat que com que no serà possible ni el primer “pronunciament”, caldrà anar a unes noves eleccions.
Són diferents propostes que hem anat sentint durant tot aquest estiu per boca de diferents dirigents polítics, tant crítics com oficialistes, però que no configuren una ruta sòlida i clara de cap on volem anar. Perquè acabem dient que si ens neguen el finançament o ens retallen l’Estatut, reclamarem més finançament (concert econòmic) i més dret a decidir (quan ens l’acaben de limitar). Si no ens en donen tres, en demanarem quatre.
I per acabar-ho d’arrodonir apareix la frase màgica, idèntica a la que han fet sovint els oficialistes: “Espanya o ERC”. Doncs, no. La disjuntiva no és Espanya o ERC, sinó Espanya o Catalunya (o Països Catalans). Anem arreglats, així.
En el manifest ja no es parla de la cita del 2014, sinó que hi apareix un refregit de propostes, algunes de les quals semblen contradictòries. D’una banda es diu que en cas de no obtenir un bon acord de finançament caldria sortir del Govern i promoure la convocatòria d’un referèndum sobre el Concert econòmic. Però de l’altra, pel tema del Constitucional, es diu que el Parlament de Catalunya hauria de convocar un “pronunciament del poble de Catalunya autoritzant al Govern a iniciar negociacions amb l’Estat espanyol sobre el reconeixement del dret a decidir”, i donant per suposat que com que no serà possible ni el primer “pronunciament”, caldrà anar a unes noves eleccions.
Són diferents propostes que hem anat sentint durant tot aquest estiu per boca de diferents dirigents polítics, tant crítics com oficialistes, però que no configuren una ruta sòlida i clara de cap on volem anar. Perquè acabem dient que si ens neguen el finançament o ens retallen l’Estatut, reclamarem més finançament (concert econòmic) i més dret a decidir (quan ens l’acaben de limitar). Si no ens en donen tres, en demanarem quatre.
I per acabar-ho d’arrodonir apareix la frase màgica, idèntica a la que han fet sovint els oficialistes: “Espanya o ERC”. Doncs, no. La disjuntiva no és Espanya o ERC, sinó Espanya o Catalunya (o Països Catalans). Anem arreglats, així.