Pàgines

dilluns, 8 de juliol del 2013

En el sisè aniversari: el Full de Ruta

Era a finals de juny del 2007 quan vaig iniciar aquest Bloc de Notes. No pretenia fer un diari periodístic, sinó una mena de diari personal on aniria reflectint la meva particular visió de l’actualitat del país i de tot allò que considerés interessant tant del meu entorn més immediat com del món sencer. I des de llavors, ininterrompudament, he anat publicant un article diari, de manera que en total ja sumen més de 2.200 articles.

Aquell estiu del 2007 vaig gairebé encetar el bloc amb una sèrie d’articles  sobre la Conferència Nacional d’Esquerra Republicana, el meu partit, en la qual es pretenia marcar el Full de Ruta cap a la Independència. Jo vaig ser-hi molt crític, tant amb la ponència d’aquella Conferència Nacional com en el Congrés de l’any següent. Seria relativament fàcil, hores d’ara, a pilota passada, presumir d’haver estat molt crític amb la nostra participació en aquell Govern d’esquerres, que no va poder fer política pròpiament d’esquerres, ni ens va permetre avançar com a país, ni va saber preparar-nos per a la crisi que ens sobrevingué. No renegaria pas de res del que vaig dir aleshores, però també s’ha de reconèixer que la situació que vivim ara és fruit de tot el treball fet amb anterioritat, amb els errors inclosos. Un dels principals errors que es cometia aleshores era pretendre vincular de forma gairebé exclusiva el procés cap a la independència amb el creixement del partit; i es plantejava quelcom que jo considerava il·lusori i que potser ara estem més a prop de fer realitat: que ERC esdevingués la força hegemònica de l’esquerra catalana.


La diferència era que mentre la tesi oficial del partit posava en primer terme el creixement de l’organització i del suport electoral, que ens permetria després avançar cap a la independència, jo preferia creure que el que calia era eixamplar la base social sobiranista, independentment de si era ERC o un altre partit el qui en liderava el procés, i sobretot considerant que el pas definitiu no es podria fer des de l’esquerra, com probablement tampoc des de la dreta, sinó des d’una confluència unitària. El que no prevèiem, ni uns ni altres, era aquest esclat de la societat civil que arrossegaria tots els partits polítics a fer un canvi de plantejament i a accelerar tot el procés.