Pàgines

divendres, 13 de gener del 2012

Alfred, ni perdent no callarem

L’Alfred Bosch s’ha estrenat a les Corts espanyoles. I ho ha fet amb bona nota. Va ser clar i precís a l’hora d’esgranar els arguments per a refusar les mesures econòmiques del govern Rajoy. Encara que, com ja és sabut, en tot sistema parlamentari els arguments serveixen de ben poc perquè el que compta és el nombre de diputats i per tant la capacitat de fer decantar la balança en una votació. I no hi va faltar, per suposat, la dosi independentista sobre la base que, al capdavall, tots els arguments ens aboquen a la idea que com a país independent molts dels problemes serien molt més fàcils de resoldre.

Un risc que sempre correm els independentistes: podem parlar de qualsevol tema, però si en algun moment introduïm la perspectiva independentista, tots els mitjans ho acaben ressaltant gaire bé en exclusiva. De manera que hom acaba tenint immerescudament la imatge de no tenir altre discurs que el de la proclama independentista. Així, de tot el discurs d’Alfred Bosch molts mitjans de comunicació es van quedar en l’apartat en què reptava Rajoy a comportar-se com David Cameron. Tota una quimera. És difícil d’imaginar un Rajoy o un Rubalcaba amb un esperit democràtic suficient com per a reconèixer el dret a decidir dels pobles, i per tant acceptar que Catalunya o Euskadi puguin celebrar un referèndum per a decidir el seu futur. Com que l’independentisme està infrarepresentat a les Corts espanyoles, els polítics espanyols es poden permetre el luxe d’obviar el repte que els llançava l’Alfred Bosc, o les crides convergents per al pacte fiscal. Res a veure amb l’atenció que paren els polítics britànics a les propostes de l’SNP, perquè sí que se les prenen seriosament.

Em va sorprendre, però, que l’Alfred Bosch acabés el seu discurs dient que si Catalunya podia decidir el seu futur, i democràticament els ciutadans de Catalunya optessin per romandre a Espanya, ell callaria. No sé si va ser un lapsus, o que no es va explicar prou bé, però és evident que, com al Quebec, si els catalans optessin en un referèndum per romandre a Espanya, els independentistes continuaríem treballant perquè al cap d’un temps hi hagués més gent convençuda de la bondat de la independència. El dret a la llibertat no caduca. Una cosa és respectar el resultat democràtic, en l’hipotètic cas que es celebrés aquest referèndum, i l’altra és renunciar a les pròpies conviccions.