Una Justícia a misses dites

No és pas cap casualitat: Un jutge espanyol va voler jutjar el Dictador xilè, Augusto Pinochet, naturalment, quan aquest ja no era al poder. Ara, la Justícia argentina té oberta una causa contra els crims del franquisme. I només faltava que l’Audiència Nacional Espanyola imputés el ja ex president de la Xina Hu Jin-tao per genocidi en la repressió del Tíbet. Suposo que la llista es podria fer molt més llarga, però sempre amb els mateixos ingredients: La Justícia no jutja els grans crims del propi país, sinó dels altres; i sempre quan el dictador, el criminal o el genocida ja és mort o retirat del poder.

La primera reacció, quan Baltasar Garzón va iniciar el procés contra Pinochet, va ser de satisfacció. Però, tot seguit van sobrevenir els dubtes. I per què un jutge espanyol es posa a investigar i a encausar un criminal xilè, quan no ha mogut ni un dit per fer el mateix amb els criminals de la dictadura franquista? Quan aquest jutge formava part del Govern socialista, encara que no com a Ministre com pretenia ell, no va ser capaç ni tan sols d’aturar ni denunciar la col·laboració del seu Govern amb la dictadura xilena a la qual venia armes i material antidisturbis. Els crims de Pinochet eren coneguts per la justícia xilena, com ho era per la justícia argentina, per l’espanyola i la d’arreu del món; com també ho eren els crims de la dictadura franquista o els de la dictadura argentina; i ningú, cap jutge tampoc, pot al·legar que desconeix els crims comesos pel règim xinès contra el poble tibetà. Però ningú fa res, i menys els del propi país afectat, no fos cas que perdessin el càrrec o la situació de privilegi.

Després d’una total connivència amb el crim institucionalitzat, i amb un objectiu més de lluïment personal o en tot cas aliè a la causa, quan el criminal o dictador (valgui la redundància) ja ha perdut el poder, aleshores és una presa fàcil. Tan fàcil com inútil, perquè tothom sap que cap d’aquests processos no tan sols no arribarà enlloc, sinó que tampoc tenen la intenció d’arribar-hi; és una pura i simple malversació de temps i de diners públics. És la hipocresia d’una Justícia supeditada sempre al poder polític, encara que sigui un poder corrupte i criminal com el de les dictadures i dels règims que neguen les llibertats individuals i col·lectives..