Un darrere l’altre, com qui no vol la cosa, com si d’una opció personal es tractés, van anunciant que es retiren. Ho deia dies enrere Joan Manuel Trasseras, i ho feia ahir Antoni Castells, per motius diferents, és clar. Assumir la responsabilitat de Govern implica moltes coses, i entre altres que una munió de persones d’una determinada tendència deixen la seva vida professional per dedicar-se, se suposa que interinament, a la política. Mentre que una altra munió ha de reincorporar-se a la feina en deixar de ser el seu partit una opció de Govern. I poques vegades com ara el canvi es veu tan imminent com inevitable.
Les declaracions de Castells, secundades per l’Ernest Maragall entre altres, posen en evidència el que des d’altres formacions polítiques s’ha dit moltes vegades: El Partit dels Socialistes és una maquinària electoral, i de gestió, al servei del PSOE molt més que al servei de Catalunya. Ho han demostrat moltes vegades, però la darrera, la de la resposta a la retallada de l’Estatut ha estat la més sonada. Els diputats del PSC a les Corts espanyoles voten, sempre que convé al PSOE, en contra del Parlament de Catalunya i en contra dels seus mateixos companys de partit al Govern de la Generalitat. És exactament el mateix que fan els diputats del Partit Popular, encara que aquests ja no tenen ni la necessitat de simular que defensen res de Catalunya i militen directament a les files de l’enemic. Però, mentre hi havia pastís governamental a repartit els Castells, Maragall i companyia convivien amb aquesta contradicció permanent que els devia fer venir més d’un mal d’estómac que compensaven ràpidament amb la prebenda del poder.
Les declaracions de Castells, secundades per l’Ernest Maragall entre altres, posen en evidència el que des d’altres formacions polítiques s’ha dit moltes vegades: El Partit dels Socialistes és una maquinària electoral, i de gestió, al servei del PSOE molt més que al servei de Catalunya. Ho han demostrat moltes vegades, però la darrera, la de la resposta a la retallada de l’Estatut ha estat la més sonada. Els diputats del PSC a les Corts espanyoles voten, sempre que convé al PSOE, en contra del Parlament de Catalunya i en contra dels seus mateixos companys de partit al Govern de la Generalitat. És exactament el mateix que fan els diputats del Partit Popular, encara que aquests ja no tenen ni la necessitat de simular que defensen res de Catalunya i militen directament a les files de l’enemic. Però, mentre hi havia pastís governamental a repartit els Castells, Maragall i companyia convivien amb aquesta contradicció permanent que els devia fer venir més d’un mal d’estómac que compensaven ràpidament amb la prebenda del poder.
I aquest és el significat de l’anunci de Castells renunciant a figurar a les llistes electorals del PSC, com feia també Joan Manuel Trasserras d’Esquerra, o Francesc Baltasar d’IC-V: s’ha acabat el bròquil. Quelcom que es veia a venir, vist el trist balanç del tripartit, però rares vegades com aquesta s’admet tan obertament just abans d’iniciar-se la campanya electoral. A Palau, tothom ja està fent les maletes i no només per anar-se’n de vacances.