(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)
Encara que a alguns els ho sembli, no estem encara a l’espring final. I els nervis de darrera hora ens poden jugar una mala passada. Tenim un procés encarrilat, impulsat per la ciutadania i recollit per forces majoritàries del Parlament de Catalunya, però com tot procés necessita ser seguit pas a pas. És evident que el PP intenta forçar la situació perquè perdem els estreps; i no hem de caure en la seva trampa.
La perspectiva del 2014, per més pressa que tinguem, no és tan llunyana com per pensar que estem perdent el temps, sobretot si tenim en compte que hi ha encara molts temes a preparar abans de la celebració de la consulta. Mentre que una fugida endavant, com semblen reclamar alguns sectors més exaltats, podria representar d’una banda que es depengessin del procés sectors que tot just ara s’hi comencen a incorporar, i també una manca de credibilitat de cara a l’exterior. Perquè no oblidem que volem fer la consulta, però no pas només pel plaer de dir que hem exercit un dret democràtic, sinó sobretot per guanyar-la i per, després, poder materialitzar la creació del nou Estat català. I no ens ho posaran fàcil.
L’estratègia del nacionalisme espanyol, ara encarnat pel PP però amb el suport del PSOE, serà el d’atacar-nos per tots els fronts: hi haurà els qui, emulant les pel·lícules policíaques, faran el paper del “poli” dur i amenaçaran amb l’ús de la violència o amb moviments per a fer un cop d’Estat, que ells saben que és impossible però que el Govern utilitzarà com a recurs de la por i per a presentar-se ells com els qui ho poden impedir sempre que claudiquem; hi haurà, com ja hi està havent, l’ofec econòmic per donar arguments als qui creuen que sols no ens en podríem sortir, o bé, donat que els números semblen prou clars a favor nostre, com a mínim poder dir que la transició seria molt dura (un argument més per a no precipitar-nos); però hi haurà també les pressions i els moviments per a desestabilitzar les forces favorables al procés sobiranista, ja sigui utilitzant els dubtes dels qui haurien optat per una via de tipus federal com ara el Duran i Lleida, ja sigui infiltrant-se en organitzacions més clarament independentistes com l’ANC per a instigar-hi sectarismes i divisions internes
No és bo que es creïn dubtes sobre la determinació de tirar endavant el procés, que fins ara ha demostrat el Govern d’Artur Mas. No podem perdre’ns en picabaralles estèrils ni deixar-nos portar per un excés verbal, mentre s’estiguin complint els terminis pactats. Cal mantenir la pressió ciutadana sobre les nostres institucions però no pas per fer-les descarrilar, sinó perquè no s’arronsin davant de les amenaces i les agressions que continuarem patint fins al final. Tan perillós pot ser el discurs dels qui els tremolen les cames i potser voldrien fer-se enrere, com el d’aquells que voldrien estripar les cartes i desqualificar CiU confiant ingènuament (o simulant-ho gens ingènuament) que el procés tiraria endavant amb més força sense la coalició convergent. Amb una imatge de divisió de les forces sobiranistes l’únic que s’aconseguiria és el desànim d’amplis sectors de la població i el fracàs de tot el procés.
I, avís per a navegants, als qui els tremolin les cames i pretenguin argumentar que potser pactant amb Madrid podriem aconseguir, ara sí, un adequat i acceptable encaix dins d’Espanya, només recordar-los que Espanya mai compleix els seus compromisos ni les seves promeses. Tan bon punt tinguessin desactivat el procés, i per més que haguessin dit que estarien disposats a dialogar, carregarien tota la seva ràbia i la seva força en destruir-nos com a país, des del punt de vista econòmic, social, cultural i lingüístic.