Pàgines

dissabte, 28 d’agost del 2010

La submissió també es paga

Com aquell qui res, ens presentaven ahir que els dirigents d’algunes de les caixes recentment fusionades s’havien apujat els sous en el darrer any prop d’un escandalós 40%. I els qui, després de negociar la fusió, havien deixat els seus càrrecs en aquestes entitats ho feien amb unes primes milionàries. Res de nou. Res que no fos previst i cantat. D’alguna manera s’havia de pagar als qui dilapidaven un patrimoni de Catalunya, com era el nostre sistema de Caixes, en benefici dels grans interessos de l’Estat.

No em va sorprendre gens la notícia que ahir donava Televisió de Catalunya. Al Govern espanyol li haurà sortit bé la jugada, que encara ha d’acabar de completar amb noves fusions i privatitzacions, per un preu que pot escandalitzar els contribuents, els pensionistes a qui es rebaixen les pensions, els funcionaris a qui també s’ha rebaixat el sou, i en general els ciutadans que veuen retallats els serveis, que és un preu que deu satisfer les butxaques d’aquest dirigents que s’han avingut a la farsa, però que per als promotors de la liquidació del sistema català de Caixes és un preu ben mòdic. El que em sorprèn és que ara algú faci cara de sorprès; que no s’hagin irritat abans amb l’actitud del Govern català fent el joc a la banca espanyola; que no hi hagi hagut cap resistència interna a acceptar aquestes fusions trampa per a les quals ara es paga degudament als qui interessadament s’han venut un patrimoni que era de tots.

Una vegada més ja hem fet tard. La submissió, a Catalunya, sempre ens surt molt cara. I el que és insòlit és la incapacitat de reacció. Quan temps enrere alertava sobre els perills d’aquestes fusions imposades, tenia la sensació d’estar predicant al desert. Ara només en veiem la recompensa que n’han tret alguns dels seus dirigents, aviat en veurem el desastre final.