Amb tota normalitat, Joan Puigcercós afirmava que el Govern estava pressionant el Tribunal Constitucional per tal que la seva sentència sobre l’Estatut no fos excessivament desfavorable, de la mateixa manera que també ho feia el PP en sentit contrari. Una afirmació que en un Estat de dret seria escandalosa, però que aquí passa com una opinió més, precisament perquè és de domini públic la tendenciositat i manca de credibilitat i legitimitat d’aquest Tribunal. I com a molt una afirmació tan contundent com la del President d’ERC és desmentida tímidament per gent com José Zaragoza, més que res perquè no és políticament correcte dir-ho d’una manera tan explícita.
Però és que de casos de manca de credibilitat i de rigor jurídic en les sentències judicials en trobem a cada cantonada. Ho hem vist sovint amb sentències insòlites defensant o justificant determinades agressions masclistes; ho hem vist en tot el tema de la il·legalització de formacions polítiques a les quals, sovint, no se les acusa de cap acció concreta sinó de suposades connivències o coincidències en l’ideari polític; ho hem vist quan comparativament sembla insostenible que es condemni a més anys de presó per cremar un caixer automàtic, per exemple, que per matar una persona; ho veiem a diari quan la mateixa violència que, quan prové de gent d’ideologia abertzale és castigada amb tota severitat, quan prové de l’extrema dreta espanyola és minimitzada al País Valencià, per no dir tolerada, de manera que pot actuar amb total impunitat; o ho hem vist, ara, amb amb la sentència contra l‘anarquista Núria Pórtulas.
Resulta insòlit que es condemni a algú no per “col·laboració”, sinó per “temptativa de col·laboració” amb una suposada organització terrorista. Però més insòlit resulta si aquesta suposada organització terrorista no ha estat processada com a tal al seu país, a Itàlia, i el judici que es va fer contra la persona de la qual es va trobar el nom a l’agenda de la Núria Pórtulas, essent aquesta la principal prova de càrrec, va ser absolta per la justícia italiana.
Amb un sistema judicial com aquest, políticament no podem fer altra cosa que negar-los tota legimitat, i no acceptar ni acatar sentències manifestament polítiques, més que jurídiques. Altra cosa és tenir la vana il·lusió de poder-hi influir, com deia Puigcercós, des d’una ideologia absolutament oposada a la seva.
Però és que de casos de manca de credibilitat i de rigor jurídic en les sentències judicials en trobem a cada cantonada. Ho hem vist sovint amb sentències insòlites defensant o justificant determinades agressions masclistes; ho hem vist en tot el tema de la il·legalització de formacions polítiques a les quals, sovint, no se les acusa de cap acció concreta sinó de suposades connivències o coincidències en l’ideari polític; ho hem vist quan comparativament sembla insostenible que es condemni a més anys de presó per cremar un caixer automàtic, per exemple, que per matar una persona; ho veiem a diari quan la mateixa violència que, quan prové de gent d’ideologia abertzale és castigada amb tota severitat, quan prové de l’extrema dreta espanyola és minimitzada al País Valencià, per no dir tolerada, de manera que pot actuar amb total impunitat; o ho hem vist, ara, amb amb la sentència contra l‘anarquista Núria Pórtulas.
Resulta insòlit que es condemni a algú no per “col·laboració”, sinó per “temptativa de col·laboració” amb una suposada organització terrorista. Però més insòlit resulta si aquesta suposada organització terrorista no ha estat processada com a tal al seu país, a Itàlia, i el judici que es va fer contra la persona de la qual es va trobar el nom a l’agenda de la Núria Pórtulas, essent aquesta la principal prova de càrrec, va ser absolta per la justícia italiana.
Amb un sistema judicial com aquest, políticament no podem fer altra cosa que negar-los tota legimitat, i no acceptar ni acatar sentències manifestament polítiques, més que jurídiques. Altra cosa és tenir la vana il·lusió de poder-hi influir, com deia Puigcercós, des d’una ideologia absolutament oposada a la seva.