Realment, va semblar del tot incomprensible l’actitud dels nacionalistes radicals del PSC, tipus Ferran, Balcells o Figueras, clamant contra la Mònica Terribas per fer la seva feina com a periodista en l’entrevista al President de la Generalitat. I més incomprensible quan el que reclamaven era que “a ell, això no se li podia fer”; i aquest això no era altra cosa que la formulació de preguntes mínimament compromeses per tal d’obtenir la informació i les explicacions que els ciutadans tenien dret d’esperar del seu màxim representant polític. No amagaven la idea que, segons ells, la periodista havia d’oblidar-se de la seva professió i fer un simple acte de reverència al líder, de manera que més que una entrevista es convertís en un espai publicitari pre electoral.
Per molts, era una prova més de la voluntat mal dissimilada del Partit dels Socialistes de seguir el model Berlusconi, o el model PP a l’Estat espanyol, de control absolut dels mitjans de comunicació. Per a Joan Ferran, la “crosta” que denunciava a TV3 no era altra cosa que la dels periodistes que no estan disposats a renunciar a la dignitat de la seva professió per posar-se al servei del partit. Però hi podria haver una altra explicació a l’actitud d’aquests dirigents socialistes: ja se sabia que al cap de pocs dies de l’entrevista a José Montilla, hi hauria l’entrevista a José Luís Rodríguez Zapatero. I, està clar, molts dels qui vam veure la professionalitat de la Mònica Terribas enfront de la feblesa argumental i personal del President de la Generalitat, podríem establir una comparació amb l’entrevista d’ahir. Deixant de banda la credibilitat política que poden tenir les promeses de Zapatero, les ambigüitats que va esgrimir en temes com el del Tribunal Constitucional o de l’aeroport del Prat, en que sabia que els catalans rebrem una nova garrotada, i les demagògies pròpies d’una falsa esquerra que no fa sinó practicar polítiques de dretes, el cert és que la proximitat de les dues entrevistes podia resultar perillosa. El nivell i l’estil de l’entrevista, pel que fa a la Mònica Terribas, no va diferir massa una de l’altra; el que sí que no tenia color era el nivell de la resposta. Es pot estar igual o més en contra de les idees i de les polítiques del President espanyol, però la categoria personal, la capacitat d’expressar-se, la coherència dels seus arguments, el nivell intel·lectual, la precisió dialèctica..., no tenen punt de comparació.
Potser conscients d’això, els socialistes catalans sabent que els ciutadans podrien establir una comparació entre els dos presidents, van intentar sortir en defensa de Montilla. I sabent el difícil que era defensar el baix nivell del President de la Generalitat, van optar per carregar contra la persona que el posava en evidència. Com a mínim, ara s’entén una mica més. La seva va ser una actitud reprovable des d’un punt de vista polític i de sentit democràtic, però una mica més comprensible des d’aquesta vessant d’auxil·li misericordiós envers la persona d’un President que no dóna la talla.
Per molts, era una prova més de la voluntat mal dissimilada del Partit dels Socialistes de seguir el model Berlusconi, o el model PP a l’Estat espanyol, de control absolut dels mitjans de comunicació. Per a Joan Ferran, la “crosta” que denunciava a TV3 no era altra cosa que la dels periodistes que no estan disposats a renunciar a la dignitat de la seva professió per posar-se al servei del partit. Però hi podria haver una altra explicació a l’actitud d’aquests dirigents socialistes: ja se sabia que al cap de pocs dies de l’entrevista a José Montilla, hi hauria l’entrevista a José Luís Rodríguez Zapatero. I, està clar, molts dels qui vam veure la professionalitat de la Mònica Terribas enfront de la feblesa argumental i personal del President de la Generalitat, podríem establir una comparació amb l’entrevista d’ahir. Deixant de banda la credibilitat política que poden tenir les promeses de Zapatero, les ambigüitats que va esgrimir en temes com el del Tribunal Constitucional o de l’aeroport del Prat, en que sabia que els catalans rebrem una nova garrotada, i les demagògies pròpies d’una falsa esquerra que no fa sinó practicar polítiques de dretes, el cert és que la proximitat de les dues entrevistes podia resultar perillosa. El nivell i l’estil de l’entrevista, pel que fa a la Mònica Terribas, no va diferir massa una de l’altra; el que sí que no tenia color era el nivell de la resposta. Es pot estar igual o més en contra de les idees i de les polítiques del President espanyol, però la categoria personal, la capacitat d’expressar-se, la coherència dels seus arguments, el nivell intel·lectual, la precisió dialèctica..., no tenen punt de comparació.
Potser conscients d’això, els socialistes catalans sabent que els ciutadans podrien establir una comparació entre els dos presidents, van intentar sortir en defensa de Montilla. I sabent el difícil que era defensar el baix nivell del President de la Generalitat, van optar per carregar contra la persona que el posava en evidència. Com a mínim, ara s’entén una mica més. La seva va ser una actitud reprovable des d’un punt de vista polític i de sentit democràtic, però una mica més comprensible des d’aquesta vessant d’auxil·li misericordiós envers la persona d’un President que no dóna la talla.