Ben poc interès ha tingut la sentència que absol Baltasar Garzón per la causa oberta arran de la investigació dels crims del franquisme. El Tribunal Suprem s’ha limitat a deixar constància que no corresponia a Garzón obrir el procés, però considerant que no es podia sentenciar que hi havia delicte de prevaricació. No és pas casual que pocs dies abans també s’havia sobreseït l’altra causa oberta contra el jutge estrella, en aquest cas pel cobrament per uns cursos a Nova York organitzats per la mateixa empresa que després el jutge beneficiaria amb una decisió seva.
L’objectiu era clar: retirar de circulació el jutge Garzón que havia tingut el desvergonyiment d’investigar crims i delictes que incomoden determinats poders. D’aquí que la mal anomenada “Justícia” posés en marxa tota la seva maquinària per carregar-se’l; i ho van fer amb tres causes obertes simultàniament, potser per evitar que hi hagués moviments de suport al jutge, o com a mínim per a debilitar-los amb diversos fronts, potser per donar aquesta imatge de personatge controvertit i no pas net del tot, cosa que deu ser ben certa, o potser simplement per assegurar-se el tret. I un cop assolit l’objectiu, la resta de projectils deixaven de tenir sentit. D’una banda, resulta absurd que tres anys després d’haver-se presentat la tercera querella contra Garzón, sigui ara que el Jutge dictamini que es va presentar fora de termini; això, en tot cas, ja es va veure el mateix dia de la presentació de la querella el juny del 2009. I de l’altra, té tota la lògica la decisió d’absoldre Garzón del delicte de prevaricació per la investigació dels crims del franquisme, perquè és la causa que havia despertat més moviments de protesta arreu del món democràtic. Era el cartutx de reserva, per si hagués fallat el primer. De manera que absolent-lo s’han evitat les crítiques dels qui no poden entendre que es castigui la investigació de crims, encara que siguin crims comesos pels amics del qui ostenta el poder.
La Justícia espanyola s’ha cobert de glòria. Res de nou, i res de nou que no sabés Garzón, el jutge caçat en la seva salsa. Si s’admet, com admetia Garzón, que s’utilitzés la Justícia per a afavorir determinades opcions polítiques, com feia amb totes les causes obertes contra el nacionalisme basc i català, tampoc ens ha d’estranyar que amb el mateix criteri s’utilitzés contra ell per a continuar afavorint les mateixes opcions polítiques. És el cas del còmplice de la delinqüència, víctima al capdavall, de la mateixa delinqüència.