Les declaracions dels màxims responsables de l’economia europea acostumen a ser, com a mínim, surrealistes. Sovint es presenten amb aires salvadors per a desfer els embolics i desencerts dels polítics de torn i proposen unes mesures que, aplicant la lògica més elemental, no fan sinó empitjorar la situació. Tots els països que han estat rescatats amb la intervenció de la troika, lluny de sortir del pou on semblava que havien caigut, s’han enfonsat encara més, i han precisat nous rescats i noves condicions que, en una espiral diabòlica, auguren un futur encara pitjor.
La setmana passada era el president del Banc Central Europeu, l’italià Mario Draghi, el qui deixava anar una d’aquestes declaracions que, a part de no aportar res de nou, serveixen això sí com a excusa als “mercats” per a pressionar encara més les economies més febles. Seguint la línia de les declaracions d’altres dirigents europeus, després de dir que “Xipre no és el model a seguir” s’afanyava a dir que en el futur els bons i els grans dipòsits haurien de contribuir al rescat; és a dir, que Xipre sí que pot ser un model a seguir. I un cop establert el principi que els dipòsits bancaris poden ser requisats en qualsevol moment, encara que sigui sota el simulacre d’una taxa especial, ningú pot garantir que el límit dels 100.000 euros aplicat en el cas de Xipre no es pugui modificar a la baixa. Les grans fortunes gaudeixen d’una legislació específica que preveu l’existència de paradisos fiscals (o és que hi ha algú que es creu que els paradisos fiscals no són perfectament controlats i interessadament sostinguts?), mentre que els qui queden més desemparats sempre són els qui amb molt d’esforç havien aconseguir estalviar un fons per al seu futur.
Però les declaracions de Draghi tenien el seu punt més àlgid quan afirmava que el BCE està “preparat per actuar si l’economia de l’eurozona empitjora”. ¿És que considera que la situació no és prou crítica com perquè el BCE comenci a prendre mesures per a redreçar l’economia? La primera mesura a prendre, està clar, seria fer un gir de 180º en relació al que s’ha fet fins ara. ¿Què ha de passar perquè les institucions europees considerin que l’economia de l’eurozona necessita un cop de mà per a redreçar-la? No és pas que no coneguin el drama particular que viuen milions d’europeus, especialment en aquells països on ells mateixos han imposat unes condicions suïcides, condemnant-los a la pobresa i a la desprotecció més absoluta, sinó que consideren que la situació no serà greu de veritat fins que no afecti les grans fortunes i els grans interessos econòmics. Us sona la història del Flautista d’Hamelin? El rei no va començar a actuar fins que les rates van envair també el seu palau.
