Pàgines

dilluns, 4 d’agost del 2008

On és el Wally, el Curro, o el Montilla?

Ara mateix no en tinc cap a mà, però sempre m’havien fet gràcia aquells llibres en què s’havia de buscar en pàgines atapeïdes de diminutes figures un personatge vestit de ratlles. Suposo que el famós Wally devia inspirar l’anunci de l’agència de viatges que es demanava on era el Curro. I bé. El joc d’inspiracions continua. Perquè algú sap on és el Montilla en tot el tema del finançament?

Tothom ha valorat positivament l’actitud de fermesa que sembla que ha demostrat el Conseller d’Economia Antoni Castells. I em sembla molt lògic, i molt correcte, que des del mateix Govern i des dels partits catalans es faci pinya per reforçar la posició catalana en el finançament. Però una cosa és evitar que tot plegat es converteixi en un safareig on cadascú hi digui la seva, i l’altra és deixar sol el Conseller Castells. Sincerament, no entenc la posició d’un President de la Generalitat que no es posi al capdavant en un tema clau per al país.

Algú dirà que es tracta de donar al Conseller d’Economia tot el pes i tot el marge de maniobra negociadora. Però també obre la porta a altres conjectures. Apuntem-ne una, que no té perquè ser l’única. De tot aquest procés, que inclou la negociació del finançament i la nova retallada de l’Estatut que faran el PSOE i el PP a través del Tribunal Constitucional, és difícil que en surti gaire res de bo. Aleshores, des de les files socialistes conscients d’aquest panorama prefereixen presentar la cara d’Antoni Castells, que en pot sortir escaldat. Maragall s’ho va jugar tot a una carta, la de l’Estatut, i va ser el mateix Zapatero que li va fer el llit orquestrant un pacte amb el líder de l’oposició. Ara, Montilla també s’ho juga bastant a una carta, la del finançament, i potser per això s’aparta de la primera fila per no sortir-ne esquitxat.

O dit d’una altra manera. La hipòtesi d’un èxit en la negociació per al finançament deu ser molt llunyana des del moment que el sector més nacionalista espanyol del PSC cedeix el protagonisme a un dels representants del sector més catalanista, que va perdre la majoria de les propostes presentades en el darrer Congrés (com la del Grup Parlamentari propi a Madrid). La signatura d’un bon acord de finançament donaria a Castells i al seu sector un pes molt important dins del partit i en el conjunt de la societat catalana que faria trontollar la figura del Montilla. ¿El President es refia de sortir en el darrer moment per fer-se la foto, o és que ja compta que les coses aniran maldades, i val més deixar que el Conseller s’estrelli tot sol?

On és el Wally, el Curro, o el Montilla?

Ara mateix no en tinc cap a mà, però sempre m’havien fet gràcia aquells llibres en què s’havia de buscar en pàgines atapeïdes de diminutes figures un personatge vestit de ratlles. Suposo que el famós Wally devia inspirar l’anunci de l’agència de viatges que es demanava on era el Curro. I bé. El joc d’inspiracions continua. Perquè algú sap on és el Montilla en tot el tema del finançament?

Tothom ha valorat positivament l’actitud de fermesa que sembla que ha demostrat el Conseller d’Economia Antoni Castells. I em sembla molt lògic, i molt correcte, que des del mateix Govern i des dels partits catalans es faci pinya per reforçar la posició catalana en el finançament. Però una cosa és evitar que tot plegat es converteixi en un safareig on cadascú hi digui la seva, i l’altra és deixar sol el Conseller Castells. Sincerament, no entenc la posició d’un President de la Generalitat que no es posi al capdavant en un tema clau per al país.

Algú dirà que es tracta de donar al Conseller d’Economia tot el pes i tot el marge de maniobra negociadora. Però també obre la porta a altres conjectures. Apuntem-ne una, que no té perquè ser l’única. De tot aquest procés, que inclou la negociació del finançament i la nova retallada de l’Estatut que faran el PSOE i el PP a través del Tribunal Constitucional, és difícil que en surti gaire res de bo. Aleshores, des de les files socialistes conscients d’aquest panorama prefereixen presentar la cara d’Antoni Castells, que en pot sortir escaldat. Maragall s’ho va jugar tot a una carta, la de l’Estatut, i va ser el mateix Zapatero que li va fer el llit orquestrant un pacte amb el líder de l’oposició. Ara, Montilla també s’ho juga bastant a una carta, la del finançament, i potser per això s’aparta de la primera fila per no sortir-ne esquitxat.

O dit d’una altra manera. La hipòtesi d’un èxit en la negociació per al finançament deu ser molt llunyana des del moment que el sector més nacionalista espanyol del PSC cedeix el protagonisme a un dels representants del sector més catalanista, que va perdre la majoria de les propostes presentades en el darrer Congrés (com la del Grup Parlamentari propi a Madrid). La signatura d’un acord de finançament positiu per a Catalunya donaria a Castells i al seu sector un pes molt important dins del partit i en el conjunt de la societat catalana que faria trontollar la figura del Montilla. ¿El President es refia de sortir en el darrer moment per fer-se la foto, o és que ja compta que les coses aniran maldades, i val més deixar que el Conseller s’estrelli tot sol?