Pàgines

dimarts, 3 de febrer de 2009

De SiP a l’Huguet, passant pel Carod

Qualsevol sobiranista s’hauria alegrat de la tria que va fer CiU a l’hora d’escollir un candidat per a les eleccions europees del mes de juny. I jo també. Igualment encertada em sembla la tria feta per ERC en la persona de l’Oriol Junqueras; la meva adhesió i suport a la xarxa el va tenir de seguida. Tenim, doncs, dos bons candidats sobiranistes de cara a aquests eleccions. Un dels punts febles d’ambdues candidatures és que obliguin els ciutadans a escollir entre una o altra opció, quan de bona gana posaria el meu vot per a tots dos. És el problema de no poder escollir directament les persones per culpa d’unes llistes tancades que cap dels grans partits està interessat en obrir.

És probable que Ramon Tremosa porti més problemes al si de Convergència i Unió, on no tothom té el seu perfil netament sobiranista, que a ERC amb qui ja va coincidir en la campanya del “N0” a l’Estatut, en les crítiques al model de finançament que s’hi proposava, i en general en la reclamació d’un sistema de finançament com a mínim semblant al concert econòmic. Des de la perspectiva sobiranista, doncs, entenc que caldria continuar treballant per poder presentar una llista conjunta; però això topa amb les reticències de gent dels aparells dels partits més interessats en el sectarisme intern, en conservar les posicions de privilegi, que en el progrés nacional del país.

Davant del fet que tenim dues propostes sobiranistes sobre la taula, hem pogut veure aquests dies també diferents reaccions ben indicatives de la capacitat i intel·ligència dels qui les formulen, però sobretot de la seva voluntat de servei al país més que al partit o a la seva persona.

D’una banda, la Plataforma Sobirania i Progrés, com tantes altres persones i moviments sobiranistes manifestava la seva satisfacció per a tots dos: “L'elecció d'Oriol Junqueras com a candidat d'ERC a les eleccions europees és una excel·lent notícia que ve a sumar-se a la que ens proporcionà Convergència i Unió la setmana passada en confiar la mateixa missió a Ramon Tremosa... ambdós són respectacts acadèmics, ambdós tenen des de fa anys un notable ressò mediàtic i ambdós constitueixen dos dels rostres més públics del nou sobiranisme civil

Per la seva banda, Carod Rovira, havia de començar reconeixent el mateix, que es tracta de dos candidats sobiranistes, però per remarcar tot seguit que ‘Hi haurà més d'un candidat sobiranista, però no totes les candidatures treballaran per la mateixa Europa’ i sobretot remarcant el perfil més d’esquerres de Junqueras. Una posició correcta des de la perspectiva d’un partit d’esquerres, sempre que es treballi per aplegar esforços, amb una candidatura conjunta o cadascú des de la seva, amb els qui coincidim en allò que és essencial per al país: el camí cap a la sobirania.

I a l’altre extrem de la intel·ligència i la capacitat de fer política amb visió nacional, tenim Josep Huguet que en el seu bloc és capaç de dir bajanades de demagògia barata com aquesta: “Junqueras és el Baix Llobregat i Keynes, al servei de la Catalunya de les classes populars i a favor de l’estat català, enfront a un de barri ric i el neoliberalista Hayek, de la dreta i en contra de l’estat”. Ramon Tremosa hauria pogut ser perfectament un candidat d’Esquerra, perquè ja s’hi ha col·laborat en altres ocasions; però com que ha fet una altra opció, es respon amb un sectarisme de baixa estopa per intentar desacreditar-lo.

Està clar que en el món sobiranista hi pot haver de tot: des de gent com els de Sobirania i Progrés als Huguet i companyia. Però no és que passem del “seny a la rauxa”, sinó del seny i sentit de país a l’estupidesa més pregona.